dilluns, 24 de novembre de 2008

Fil de seda



He arribat tard a casa. He tancat la porta i la setmana. Ara que tots dormen aprofite la serenor de la nit per fer comptes. Repasse els dies, tot allò que he fet i el que no he arribat a fer. M’acompanya el palpeig de les agulles que freguen l’esfera del rellotge. Silenci. Intente embastar els records, apedaçar la memòria sobre un llenç blanc. Són massa coses viscudes en tant poc de temps. S’amunteguen apilades a la caixa de costura i m’és difícil desbrinar els rodets escabellats.

Desescric els pensaments que m’han anat acudint dia rere dia i que no han arribat a ésser gargots per no tenir temps d’esdevenir-ne. Cau sobre la terrassa una estrella fugaç tot dibuixant la brevetat del moment.

Si hagués escrit dilluns hauria parlat de les dues novel•les que havia llegit el dia anterior. Dimarts, en canvi, en assabentar-me de les declaracions que el nostre honorable conseller havia fet amb la boca petita, hauria considerat la relació que la marxa enrere té amb la llavor d’Onan vessada a terra per la cobdícia. Hauria calculat la quantitat de fil que es va debanar en el fer i desfer homèric. Dimecres us hauria adelitat amb una cantata de la llista de la compra. Dijous, amb un recital de les barbaritats subratllades amb bolígraf roig d’uns exàmens sobre llibres no llegits. Divendres… A hores d’ara ja res no té sentit. Canvia la perspectiva de les coses al moment mateix que mor el temps.

Del garbuix de quefers i quenofers destrie dos moments plaents i enfile l’agulla per cosir-los a la tela de la memòria: el concert de música de cambra on tocaven els meus fills i la conferència sobre Rodoreda que els Amics de la Vall han programat al cicle dedicat al centenari de l’autora. Tinc la Rodoreda cada vegada més endins. La Marta Nadal me l’ha apropada d’una manera subtil, entranyable. Ha replegat els bocins trencats del mirall i me’ls ha oferts lluents com petites joies. En acabar, he compartit amb ella una tertúlia al voltant d’una taula ben parada i d’un bon àpat. Ha estat el moment màgic de la setmana. El brodat amb fil de seda, i de foc.

Ara que em pesen les parpelles, sobrefile aquestes paraules a la vora de la nit perquè no s’esfilagarse el record.

5 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

El pas tel temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.
Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.

Això canta l'Ovidi, Olga, quan el temps corre tan depressa que difícilment el podem empaitar. Les teues paraules, de seda, aturem per uns moments el vertigen de les hores.

novesflors ha dit...

Deliciosos, els records de la teua setmana en aquest esdevenir imparable i implacable que és el temps.

Àlex Andrés ha dit...

I visca la Rodoreda!!!

Príncep de les milotxes ha dit...

Olga, ja t'ho havia dit... Escriu sobre els núvols i contra tot tipus de tempestes de mediocritat humana. Són ells qui ens elegeixen (els núvols) i no nosaltres.
Ànim, que la tinta del teu cor no s'exhaurisca. La tristesa la veiem als cristalls miops dels qui volent llegir no poden, car no s'estimen la pulcra, meravellosa, efímera i emocionant literatura.
Endavant!
Una delícia...!

Queti B. ha dit...

M'ha agradat molt la sensibilitat que traspua el teu escrit. Quantes vegades fem reflexions inacabades, que donarien per fer-ne un bon article! La vida, el temps, és així: se'ns esmuny de les mans com l'arena de la platja. Besos i salutacions a l'Amadeu (dels temps heroics a Alacant).