Retrobant Kafka

Hi ha una cosa dels blocs que m'agrada especialment. I és que molt sovint el debat posterior s'allunya del post original que, d'alguna manera, l'havia generat. Comences per un post íntim, posem, i acabes parlant de la Rodoreda. Una cosa molt semblant al que ocorre al món no-virtual.

L'estiu passat anava jo aguaitant-me als blocs musicals que acostume quan algú va esmentar el Franz Kafka. Recorde que uns dels blocaires, en Josep, comentava que mai no l'havia acabat de fer el pes. Fou la petita empenta que necessitava l'amic Guillem per deixar anar un allau de recomanacions literàries. Ho va fer d'aquella manera que t'impedeix desentendre-te'n.

Jo només recordava haver llegit d'adolescent -ai las!- la metamorfosi i un parell de textos en anglès (llegir Kafka en anglès per aprendre anglès... les coses que arribem a fer...). Vaig aconseguir el volum Narracions de Quaderns Crema que inclou la peça esmentada, a més d'altres textos com ara El fogoner, així com els reculls de contes Contemplació, Un metge de poble i Un artista de la fam. I un dels meus relats favorits: La sentència.

(em resultà fonamental la lectura, de gran valor higiènic, d'una altra de les recomanacions del Guillem. El text de Kundera a Els testaments traïts sobre l'amic Franz i la crítica que fa de l'habitual imatge que en tenim: Kafka com a escriptor fora del context de la història de la literatura i la seua valoració dins del microcontext biogràfic. Kundera hi anihila la idea -omnipresent- que sosté que la biografia és la clau principal per comprendre el sentit de l'obra.)

Són uns textos d'una originalitat i riquesa sorprenents.

Vos en regale un.

L'autoria no és meua, la traducció tampoc... però la mecanografia -impecable- sí que ho és.


A la galeria

Si una artista eqüestre decrèpita i tísica fos obligada a cops de fuet per un director despietat a donar voltes a la pista, dalt d'un cavall vacil·lant, davant un públic incansable, durant mesos sense interrupció, brunzint com una bala, llançant petons, doblegant la cintura, i si aquest espectacle prosseguís en un futur gris cada cop més llunyà, sota l'estrèpit incessant de l'orquestra i dels ventiladors, acompanyat d'aplaudiments que ara minven, ara creixen, i que en realitat són martinets de vapor..., potser aleshores un jove espectador de la galeria baixaria corrents la llarga escalinata, passaria entremig de tots els rengles, irrompria a la pista i cridaria: "Prou!" enmig de les fanfares de l'orquestra sempre oportuna.

Però, com que no és així, una bella dama, vestida de blanc i vermell, entra volant per entre les cortines que els orgullosos ajudants amb lliurea li obren; el director, cercant submís els seus ulls, l'espera bleixant com una bèstia manyaga; amb precaució, l'alça damunt el cavall clapetjat, com si fos la seva néta predilecta que emprèn un viatge perillós; no es decideix a donar el senyal de començar amb el fuet; finalment, fent un esforç per dominar-se, el fa esclafir; corre al costat del cavall, amb la boca oberta; segueix amb ulls amatents els salts de l'amazona; tot just si arriba a entendre la seva destresa; prova d'advertir-la amb crits en anglès; aïrat, amonesta els palafreners que aguanten els cèrcols perquè hi parin més atenció; abans del gran salt mortal, ordena a l'orquestra, aixecant els braços, que calli; finalment, alça la petita del cavall tremolós, li besa les dues galtes i tota ovació del públic li sembla poca; mentrestant ella, sostinguda per ell, de puntetes, envoltada de núvols de pols, amb els braços estesos i el caparró tirat enrere, vol compartir la seva felicitat amb tot el circ... Com que és així, l'espectador de la galeria repenja la cara a la barana i, submergint-se en la marxa final com en un malson, plora sense saber-ho.


(A la galeria és un conte inclòs a Un metge de poble (1919). La traducció és obra de Joan Fontcuberta)