Sobre manifestos

Manuscrit de l'esborrany del Manifest Comunista

De molt jove vaig entendre que una paraula no era més –ni menys– que un espai ple entre dos silencis. El silenci no representa el buit, només l'absència, en aquest cas, de paraula. Al capdavall, però, el silenci no és més que una abstracció, i no existeix sinó en el poema. Ben mirat, els nostres discursos suren ara i adés en el magma confús d'allò que en diem realitat, vénen en el nostre socor o per a desgràcia nostra, per posar-hi algun límit raonable. Si fóssem capaços de trenar tots els discursos, totes les paraules, hauríem aconseguit escriure la novel·la de l'univers, sense pauses, sense silencis, però això és impossible, i entre una paraula i una altra emergeix sempre el silenci. La seua força gravitatòria impulsa els mots, les accions i els pensaments, cap a un lloc imprevist. Els camins de la vida que giren, els treballs que es queden a mitges, l'impossible punt i final a res contra què es rebel·la al capdavall el poema.
Volia escriure sobre la peça Rock & Roll, continuar aquell passeig per Barcelona, però a l'endemig ha sorgit un gran silenci ple de coses, hi han fluït milers de paraules, la mirada se m'ha extraviat entre les múltiples cares de la quotidianitat. I la meua quotidianitat de les darreres setmanes és el treball de la paraula contra els fantasmes que assetgen pels patis, corredors i aules de l'escola.


Declaració dels Drets de l'Home

He estat uns quants dies tramant un manifest per al meu institut. Als llocs on he treballat o on he compartit somnis i revoltes sempre m'he fet càrrec de la redacció d'aquesta mena de papers. Però ja feia molt de temps que no n'escrivia, de manera que l'experiència d'aquest darrer ha partit de zero i d'un replantejament sobre les bondats i pecats del gènere. Ara pense en la seua trascendència al llarg del temps, aquelles peces oratòries de l'antiguitat, aquelles declaracions que en un moment donat van concentrar l'impuls dels pobles, el Manifest Comunista, clàssic de clàssics, els Manifest Groc, el de Marinetti, el de cada avantguarda o avantguardeta, la Declaració Universal dels Drets Humans, paper mullat per les llàgrimes del temps, el discurs senzill i profund com el cant dels ocells de Pau Casals a l'ONU, el I have a dream de King, o fins i tot el Manifiesto Subnormal de l'enyorat Vázquez Montalbán. Tota una literatura que espera la seua peculiar i singular historiografia i a través de la qual arribaríem a escandallar fins a molt fondo els vaivens de l'ànima humana.
La dificultat major que veig en la redacció d'un bon manifest és que ha de representar una veu plural. Però ho ha de fer sense renunciar a les peculiaritats de qui l'escriu. En aquest sentit un bon manifest és pura poesia. El perill més immediat són els tics (alguns dels quals s'han de respectar perquè són el gènere), el llenguatge buit de la retòrica gastada encara que siga inspirada per les més bones intencions. Un bon manifest ha d'aportar alguna cosa nova. Com tota escriptura que es vulga fer un lloc en el magma dels discursos: ha de tenir alguna cosa especial. No ho faré molt llarg, però no em negareu que el tema podria ser apassionant. Una altra condició del gènere –a excepció potser de quan s'ha tractat de manifestos artístics– és l'anonimat de la seua redacció. L'autor és un simple mèdium, com els poetes autèntics, que posa les paraules als anhels col·lectius. Fet el manifest, ja no pertany a l'home, sinó al grup, condició que ja no exigim a les altres literatures. Contravindré, doncs, aquesta regla, per presentar en La paraula nostra (títol que quasi té forma de manifest) el resultat d'un treball que m'ha fet pencar moltes hores. Sí, el vaig fer jo, però ara ja és de qui vulga assumir-lo, signar-lo, subscriure'l. Ací el teniu: salut!

IES FRANCESC FERRER I GUÀRDIA
MANIFEST

Els qui subscrivim el present Manifest, professores i professors, estudiants, pares i mares i personal no docent de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia de València, els ciutadans i ciutadanes que integrem aquesta Comunitat Escolar, entenem que l'educació pública és un dret inalienable dels pobles que s'ha de poder exercir en les millors condicions possibles. La qualitat d'una societat moderna i democràtica s'ha de mesurar, en primer lloc, per la qualitat de les seues institucions educatives. Perquè l'escola és el fonament més sòlid d'una democràcia, el lloc on aprenem i practiquem cada dia un abecedari que es diu solidaritat, igualtat i llibertat, l'espai on creixem com a persones en el diàleg i l'intercanvi, ciutadans conscients dels seus drets i dels seus deures, compromesos amb els valors del coneixement, ciutadans que estimen la seua llengua, la seua cultura i el seu país perquè així estimen també les llengües i les cultures dels altres pobles i estan en condicions d'accedir als millors guanys de la intel·ligència i la dignitat humanes. El poder polític, independentment del seu color, hauria d'estimar-se l'escola tant almenys com ens l'estimem nosaltres i garantir els mitjans materials i humans que la sostinguen i la facen més bona cada dia.
Ben contràriament, en el nostre país estem patint des de fa anys un desmantellament lent però sistemàtic de l'ensenyament públic. Més enllà de la fàcil pirotècnia dels discursos, de la inauguració mediàtica d'aquesta o aquella escola, en el nostre treball ens trobem amb una realitat que es degrada dia a dia, amb problemes que s'amunteguen sense solució, amb falses solucions que generen nous problemes (com el de la ciutadania en anglès) o remeis transitoris que es converteixen en mals crònics (l'universal problema dels barracots). Diguem-ho clar, el Govern Valencià no inverteix en l'escola pública simplement perquè no hi creu. Hem vist gastar els diners dels contribuents en grans fastos que han estat, en els millors dels casos, flors d'un dia; hem vist malbaratar els recursos públics en absurds circuits de Fórmula I, competicions de vela, ruïnosos parcs temàtics o televisions partidistes que en realitat són forats negres pressupostaris. Si això ha passat durant l'alegria desmelenada de les vaques grosses, què passarà a partir d'ara en temps de crisi? Hem vist passar per la porta de casa els diners que s'haurien d'invertir en el sistema públic de camí al negoci d'escoles privades. A mesura que hem anat creixent en requisits burocràtics i complexitats innecessàries, hem anat oblidant el fonamental de la nostra tasca al servei de les persones. Perquè, tot i la seua vital importància, l'escola és un sistema molt fràgil, integrat per persones, no una simple maquinària, i necessita de l'estima i la complicitat de tota la societat, i en primer lloc dels poders públics. Malament podem construir una escola de qualitat, pedagògicament alliberadora, que fomente l'estima pel saber, si des de les altes instàncies del Govern s'aposta pel simple espectacle, pel pragmatisme més curt de gambals, per l'ensenyança convertida en un fast-food. No és casualitat, doncs, que els valencians tinguem avui un dels pitjors sistemes educatius de tot l'Estat, que hi siguem a la cua, per exemple, en índexs de fracàs escolar. Ens ho hem guanyat probablement a pols: els governants amb la seua indiferència o la seua bel·ligerància, els ensenyants amb la nostra impotència i desmoralització. Sovint hem preferit mirar cap a un altre costat, esperant debades que el temps arreglaria les coses: quan s'han posat pals a les rodes de l'ensenyament en valencià, quan s'han reduït hores de llatí, música o filosofia, quan s'han defenestrat equips directius competents i compromesos per no ser partidaris del “ordeno y mando”, quan s'ha atemptat contra la llibertat de càtedra, s'ha manipulat la veritat científica o s'ha intentat convertir el cos d'inspectors en comissaris polítics.
En aquest context, l'ordre que obligava a impartir Educació per a la Ciutadania en anglès i tot el que ha vingut després, no és més que la gota que ha fet vessar un got ja massa ple. Sota la falsa coartada del trilingüisme, els màxims responsables de l'invent, Francisco Camps i Alejandro Font de Mora, han promogut el boicot a una assignatura que, no per casualitat, intenta educar en els valors democràtics i els drets humans, i han utilitzat sense complexos la comunitat escolar com a moneda de canvi dels seus interessos partidistes. En la seua croada, és clar, han trobat el suport de les altes jerarquies catòliques. L'Església, que encara té en els nostres dies un poder enorme i controla un importantíssim tros del negoci de l'educació privada, ha vist en l'EpC el dimoni del laïcisme, per molt que una escola pública, democràtica i de qualitat com la que volem no pot ser sinó senzillament laica. Però l'ordre de Font de Mora no és només una fal·làcia, és simplement impracticable i atempta greument contra el dret dels alumnes a aprendre, el dels professors a ensenyar en llibertat i el de la necessària autonomia dels centres.
És per tot això que la Comunitat Escolar de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia hem fet nostre el Manifest de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic i ens mobilitzem per dignificar i millorar la nostra escola. Per primera vegada en molts anys, potser, grans sectors de la nostra societat han comprès que l'escola, el fracàs actual de l'escola, és cosa de tots, i demanen la retirada de l'ordre i la depuració de les responsabilitats polítiques que se'n deriven, en primer lloc la del Conseller Font de Mora. El sistema educatiu valencià necessita un debat en profunditat, necessita replantejar el seu model present i apostar pel futur a través d'un diàleg multilateral i amb uns interlocutors governamentals realment convençuts del valor que suposa l'escola.
Però als problemes i reptes que l'Escola Valenciana té avui plantejats de manera general, l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia hi ha de sumar alguns de propis relatius, en primer lloc, a l'espai i habitabilitat del nostre centre. Aquests problemes, que formen part d'una realitat més complexa, són ara tal volta els més urgents, els més palpables, els més greus, i es deriven de la manca de les inversions necessàries per adequar les nostres instal·lacions a les exigències d'un ensenyament de qualitat. En molts aspectes el nostre Institut ja va nàixer amb unes deficiències que el pas del temps no ha fet més que agreujar: barracots des de fa dotze anys, pati sense acabar, departaments i classes a l'antiga casa del conserge, tanca inoperant davant els reiterats actes de vandalisme, absència d'aules escaients per a Tecnologia i Música, biblioteca inutilitzada per l'absència de personal especialitzat, Sala d'Actes amb greus problemes acústics, instal·lacions esportives en precari, condicions d'accessibilitat del tot inadequades, despatx de conserges i bar ínfims, Sala de Professors molt deficient, absència d'espai per a laboratoris d'idiomes, etc.
Fet i fet, el nostre centre necessita d'una remodelació en profunditat, a partir de criteris pedagògics i en base a un projecte arquitectònic seriós, consensuat i viable. Davant la reiterada indiferència de les nostres autoritats, que en el millor dels casos han despatxat les demandes dels equips directius i els Consells Escolars amb bones paraules, ens sentim avui en la responsabilitat de fer front als nostres problemes, als que ens afecten d'una manera més general i als que patim en el nostre dia a dia. I ho fem convocant una primera jornada lúdico-reivindicativa per al dijous 27 de novembre, conscients que a la ineptitud dels governants només hi podem oposar el compromís dels ensenyants i de tota la ciutadania, i amb la voluntat ferma de continuar movent-nos i obrint vies per a la solució dels nostres problemes.

València, 18 de novembre de 2008