Rock & Roll Barcelona (2)

Acostumats a allotjar-nos a cal Gerardo en ple Eixample barceloní, la perspectiva de Poblenou, per gentilesa d'Adela Rubert, que ens hi va cedir la casa, ens va semblar quasi una aventura. El carrer Marià Aguiló, paral·lel a la Rambla, columna vertebral del barri, és llarg i estret com el de la cançó de Serrat, però lluminós, ben endreçat, i amb banquets individuals on fa bo de seure-hi per fullejar la premsa i veure passar els veïns. Al carrer hi ha bars i restaurants, botigues de queviures, fleques, perruqueries, sabateries, floristeries i fins un local d'ERC, què se jo. Això i la proximitat del mercat injecten al carrer una animació constant però discreta, assossegada, de poble. Desemboca, cap a la mar, en jardins que porten els noms d'il·lustres paisans nostres (Fuster, Sanchis Guarner, l'Ovidi), turonets que anys arrere ocupaven tristes fàbriques i magatzems ruïnosos i que avui són passejos entre pins a la vora de la mar, sense gens d'ostentació i, com ara es diu, sostenibles, des d'on Barcelona se'ns va obrir, un 9 d'octubre assolellat i ventós, en una perspectiva per a nosaltres inèdita.
València i Barcelona estan a anys llum d'una distància fomentada des de dalt amb tossudesa i que, segons com, genera magnífics rèdits polítics a tort i a dret, però entre les dues ciutats flueix un riu de gent constant especialment visible en ponts com el del 9 d'octubre, amb els trens atapeïts de viatgers aliens a les proclames suïcides dels alienígenes governants de la cosa nostra. Amb alguns d'ells, en diferents escenaris, ens trobaríem aquells dies, encontres que deixarem per a un altre post. I és que Barcelona és orgull nacional de molts valencians sense manies, com l'avi Ramon Castelló, de l'Oliveral, que sempre la proposava com a model de ciutat, segurament per fer la guitza al seu gendre, mon pare, que era de Madrid, però no només per això: sabia que València, en molts aspectes, no hi podia competir. Però fem una giragonsa i traslladem-nos a l'any 94, quan ens vam trobar per darrera vegada amb l'Ovidi.
Fou l'octubre del 93, si la memòria no em traeix, que un Ovidi de veu trencada va recitar als Jesuïtes de València Ofici de difunts, el poema de Fuster, una funció que per prurit professional no va voler cancel·lar. Les seues primeres paraules, demanant disculpes pel que ell creia una sobtada i passatgera ronquera, em van deixar per molt de temps la sang glaçada. Poc després, la primavera del 94 el vaig embolicar en un homenatge que la Penya Barcelonista Cavallers de València vam fer-li al restaurant El Famós, amb el nomenament de soci d'honor que tanta il·lusió li va fer. En el camí de l'Estació del Nord al restaurant ens explicava, amb la gràcia amb què sabia contar les coses, com havia anat l'operació a què s'havia sotmès i els seues esforços a reeducar la veu amb un especialista que li havia recomanat el Raimon. Fou aquell estiu quan la notícia del veritable abast de la malaltia de l'Ovidi va començar a córrer de boca en boca. Jo acabava de publicar Erosions. El títol del poemari, que òbviament no al·ludia només a les erosions i estralls del temps (però qui ho podia saber això?), em va fer desistir d'enviar-li'l en aquelles circumstàncies. Una estupidesa com qualsevol altra que sempre lamentaré, perquè segur que l'Ovidi ho hauria agraït amb naturalitat, aliè a la torpitud de certs prejudicis, i que hi hauria correspost amb algun valuós comentari. A la tardor vaig telefonar-li i vam quedar de veure'ns a Barcelona. Amb Begonya i Gerardo vam anar al seu pis del carrer Sostres, a la part alta, un pis xicotet i molt ben endreçat (“Sóc un perepunyetes. Necessite un ordre perfecte per posar-me a treballar”, ens va dir), amb unes vistes magnífiques sobre la ciutat, a un tir de pedra de Collserola. I ací comença el pelegrinatge que, en part, hem reconstruït la tardor de 2008: Els Tres Tombs, un bar dels de tota la vida davant mateix del mercat de Sant Antoni, on vam fer uns vermuts casolans i unes escopinyes en conserva (berberetxus en l'accent del Raval), Can Leopoldo, on vam tastar les excel·lències d'un proverbial bacallà a la llauna i, l'endemà, una passejada pels jardins de Montjuïc que hi ha a la vora del Palau de Sant Jordi i on l'Ovidi havia esmerçat moltes hores de convalescència de l'operació, i un altre àpat memorable a ca l'Isidre.
L'amic era un prodigi contant històries, representant, parlant, sempre amb un sentit de l'humor que servia per burlar la malaltia i fer que no et sentisses gens incòmode, que les aus dels mals averanys hi passassen invisiblement i sense tocar-nos. Recorde aquells encontres com un parèntesi de llum i bonhomia, l'elegància de l'Ovidi llevant ferro a la situació (“I damunt, aquesta morfina que em posen ni col·loca, caguen dena!”), tallant la punta del ducados per reduir el consum de tabac a què l'obligava la prescripció mèdica, mentre la seua companya Nieves, darrere d'ell, negava tristament amb el cap com dient-nos que no hi havia res a fer. I recorde, especialment, la narració d'una de les bromes més divertides que m'hagen contat mai, perpetrada a un dels amics de la colla alcoiana d'Ovidi en un dia d'excursió per la serra.
Al bon jan objecte de la broma li va entrar caguera i va anar a descarregar a la vora d'un arbre. Potser la urgència del cas li va impedir d'adonar-se que ja l'Ovidi, ben amagat darrere uns matolls, li parava el parany amb la branca llarga d'un arbre disposada silenciosament just davall del forat del seu cul i enretirada amb summa cautela abans que a l'incaut li donés temps de netejar-se, apujar-se els pantalons, mirar la desapareguda mona que acabava de fer, tornar a mirar, primer pels immediats encontorns, després a tot arreu, incrèdul del que no veia (“Una mona no desapareix per art d'encanteri!”, es devia dir), palpant-se el darrera dels pantalons, tornant la mirada al lloc on havia d'estar la merda, fent cara d'enze, sumit més i més en una perplexitat que s'acabà amb l'explosió de rialles de l'Ovidi darrere els matolls…
Les paraules reinventen la impecable representació de l'escena que ens va brindar l'amic, pàl·lidament vénen a conjurar l'absència. Després d'un bon àpat, no hi ha res de més cordial i alegre que una dosi justa d'escatologia, servida amb l'humor i la naturalitat d'un gran artista, enemic d'engolaments i màscares retòriques. És ací on millor es posa a prova el geni i l'elegància d'un home extraordinari.
I ací, junts Ovidi i Barcelona, us deixe amb una foto del Xavi Terol, que també il·lustra el llibre que acaba d'aparèixer 62 poemes per l'Ovidi (amb només tres anys de retard a l'Editorial Brosquil, que és com el tren d'Olot: surt quan vol i arriba quan pot). El Rock and Roll el deixarem per a un altre post, tot arribarà.