A l’octubre, bolets

Conec molta gent que aprofita els caps de setmana per estirar les cames i respirar aire pur. Al mes d’octubre s’endinsen en muntanyes ombrívoles a la recerca micològica de barrets. Van a fer bolets, diuen. I tornen amb el cistell de vímet curull, sobretot de rovellons arrebossats de terra encara humida. Després, a casa, els torraran tot envernissant-los amb un pessic de julivert, un raig d’oli d’oliva cru, i all picat si els ve de gust. Encara que no n’hagen trobat, tornen cofois d’haver passat el dia a la muntanya, entre amics.
A la meua família també teníem costum d’anar a la muntanya el mes d’octubre, el primer cap de setmana i el darrer. Es podia dir que obríem i tancàvem un parèntesi de prioritat.
De bon matí, des de la carretera de Llíria anàvem gaudint del paisatge tardoral que ens oferia la comarca dels Serrans. Tots els colors de la paleta.
Era el viatge emocional de mon pare. A Santa Creu de Moya, entre penyes, oliveres i banderes tricolors homenatjàvem els guerrillers, els maquis i els punts d’enllaç. Aquests darrers eren majoritàriament les dones que restaven als pobles i que amb por disfressada abastien de queviures i d’informació els seus cors amagats a les muntanyes.
Els actes van començar fa anys: jornades d’estudi, documentació, exposicions, bibliografies, biografies, arxius, memòries, oblits...i sobretot confraternitat. A dalt del turó on s’alça el monument al guerriller, prop del cerro Moreno, on l’any 1949 la guàrdia civil posava setge i mort al campament guerriller, convoquen l’homenatge de memòria i reivindicació la Gavilla verde, el Canto del búho, noms metonímics de la clandestinitat. Participen als parlaments testimonis, membres de l’AGLA (Agrupació guerrillera de Llevant i Aragó), brigadistes francesos, guerrillers de cabells blancs i cames febles, però amb la veu prou ferma per reclamar memòria i justícia.
Cada any ens juntàvem amb Florian “Grande” i la seua dona Remedios “Celia”, la vida de la qual apareix a La voz dormida de Dulce Chacon, i que va donar argument a la pel·lícula de Pau Vergara Memorias de una guerrillera. Ella també havia escrit el seu llibre Historia de Celia. Memorias de una guerrillera antifascista. Tots ens abraçàvem i desitjàvem tornar-nos a veure l’any següent amb l’esperança que el futur portara el reconeixement oficial de la tasca ignorada de la resistència antifranquista, l’exhumació dels cossos amagats als fossars i la vinguda de la República, la tercera.
Des que mon pare va caure malalt no he tingut gosar de tornar-hi. No tinc forces. La ferida oberta em reté. He de tornar. La meua filla m’ho demana.
He rebut notícies de la mort d’alguns dels guerrillers i dels que continuen resistint els intents de polititzar i d’institucionalitzar l’acte d’una manera partidista.



Aquest Octubre he représ la segona de les trobades que acostumàvem a fer a les muntanyes i que cloïa el parèntesi tardoral de reivindicacions. Contràriament, enguany les mobilitzacions sectorials de l’ensenyament han deixat badat el parèntesi i hem manifestat la nostra desesperació, però al centre de València, lluny de les muntanyes.
Feia temps que no anava al Puig, el mateix que els aplecs són descafeïnats. I no hauria tornat de no ser per les meues filles que m’ho van demanar.
Pel camí anàvem fent boqueta amb cançons de la Gossa sorda “PSOE sense PV, policia, burgesia,/partit popular i tercera via/combaten units contra l’esperança,/combaten units contra l’alegria.” Era tota una premonició. En arribar als peus del monestir tot un recinte engabiat arrecerava una paella gegant, taules per dinar, paradetes amb llibres, alguns en castellà a l’igual que tot el merchandising. La gàbia descatava des de lluny perquè estava enribetada per feixos de senyeres falleres coronades junt a quadribarrades i banderes del Bloc. Vaig haver d’explicar a les meues filles el significat exacte de la cançó que havíem acabat d’escoltar feia poca estona. El Bloc en la seua dèria de sumar havia renunciat feia temps a alguns trets d’identitat, havia pujat a un tren equivocat que no avançava, per una via morta, la tercera.
Em va pujar un vòmit amarg des de la boca de l’estómac fins a la gola. Vam fugir d’allí cap a la muntanyeta “de la patà”. Vam pujar corrents, a quatre grapes, per una senda de terra humida. No ens vam aturar a agafar bolets, encara que en vam veure. A dalt del turó la gent del PSAN feien parlaments com els guerrillers de Santa Creu de Moya, i entre pins celebraven els quaranta anys del partit, els cent anys de l’estelada i els vuit-cents del poble valencià. No vam parar fins tocar amb la punta dels nostres dits l’estelada.



Tornaré l’any vinent a les muntanyes amb el cistell de vímet per si faig bolets.