Llavor d'Onan

A vegades, el més interessant del procés creatiu és el procés mateix, molt més que el resultat final. Diu Begonya en un comentari al post immediatament precedent, Cant de cigonya, que “no és fàcil escriure sobre l'escriure, eixir-se'n d'una per mirar-se des de fora. Aquest exercici de ‘sinceritat’ em costa sang i suor. És com justificar-nos sense que ningú ens demane comptes, una miqueta estrany. Tanmateix, necessari per veure-hi clar.”
L’estranya afecció que sentim per les nostres creacions perfetes, acabades, la trobe insana i paralitzadora, perquè allò que més em nodreix, em transforma –confie que per a bé– i, per damunt de tot, em diverteix, és aquell moment d’absoluta irresponsabilitat en què comença a emergir un fil que, si el seguisc, no sé on em durà. En aquest moment, el millor que puc fer és llevar-me d’enmig i no tractar d’interferir en el seu desplegament amb els meus prejudicis o la meua, més o menys limitada, destresa tècnica.
Llig en Cuatro tipos el que diu Martí Ferrer: “En los periódicos nos pasamos el todo el día trabajando. Ya que no podemos salir nunca de la redacción, al menos vamos a divertirnos ¿no?”
En la meua feina actual, i disculpeu que torne a donar la barrila amb l’Allioli, moltes ocurrències es queden de banda per la urgència amb què irrompen els temes o per la necessària pruïja estilística. Però, entretant, procure passar-m’ho pipa.
Aquests dies he estat preparant un informe sobre els salaris del professorat valencià -si en voleu saber saber més, en els pròxims dies el tindreu on és habitual– i volia fer un gràfic que expressara que només la desena part del professorat valencià arribarà a homologar el seu salari amb el d’altres comunitats, en funció de l’acord retributiu que van signar amb la patronal els sindicats de la competència. I això, en el millor dels casos, d’ací uns anys. Segons les estadístiques, els millors pagats de l’estat són els navarresos. Val, això és fàcil, fem uns ninots que porten el penó de Navarra. Però, i als valencians? Ja la tenim amb els símbols: la quadribarrada podia resultar ambigua, perquè podia estar fent referència a territoris diferents amb diferents retribucions. De la blavera, ni parlar-ne. Aquesta és la parida que se’m va ocórrer per a resoldre aquesta ambigüitat i, al mateix temps, introduir una possible explicació a l’escassesa de recursos destinats a educació



No va colar, és clar, però mostra com les eleccions que es prenen van deixant pel camí realitats que hagueren pogut ser o que potser són, en un món paral·lel. Llavor d’Onan vessada en terra.

Una altra que haguera pogut ser i que potser siga algun dia, però que per la pèrdua d’actualitat s’ha quedat fora, és aquest article sobre Batiste Malonda i el CP El Castell d’Almoines, a la Safor. A l'amic Panxo, el gran Miralles, redactor en cap, sempre atent a les expectatives del lector tipus, no l'acabaven de convèncer algunes de les meues tries estilístiques, sovint allunyades del rigor periodístic, però que crec que són perfectament reconeixibles per als que hàgeu llegit algun article meu. Al final, els dies de feina per ara perduts potser no ho són tant. Si el voleu llegir, punxeu sobre la imatge per a baixar un pdf.

I un que ha sí que ha sigut. Acaba d’eixir el número 5 d’Eines, que és, com ells mateix diuen, “una publicació que naix amb la vocació de ser, com el seu propi nom suggereix, un instrument, una ferramenta, en l’àmbit de la comunicació, per a la reflexió i l’anàlisi orientades al canvi social. La iniciativa d’emprendre el projecte sempre difícil d’un periòdic és purament vocacional, té el seu punt de partida en el convenciment d’un grup de professionals del periodisme i d’altres àmbits com ara el dret i les ciències socials que és necessari un producte informatiu diferent, no inserit en les dinàmiques de les agendes institucionals, sinó que a partir de l’observació directa de la realitat i seguint un criteri propi es faça ressò de les qüestions que incidixen més directament en la qualitat de vida de la ciutadania.”
Es tracta d’un dels projectes editorials valencians més interessants per molts motius: la seua independència i pluralitat, la qualitat dels articles i del seu disseny –a càrrec de l’amic Tomàs Gorria–, la seua aposta pel català, la gratuïtat, la llicència Creative Commons… Si no el trobeu, existeix també una fórmula de subscripció per 30 euros, que inclou l’enviament per correu de sis números i una samarreta. En aquest darrer número, dedicat a l’Horta, he tingut l’alegria de participar com a fotògraf. Podeu descarregar-vos el pdf des del seu web.