Tractat del dolor, paraula de Carme Manuel

Toti que ja n'havíem dit la nostra en una nota anterior, heus ací una ressenya apareguda a la revista (digital) "Lletres Valencianes"34, sobre la novel·la de Carme Manuel Llanceu la creu:

 Una dona inicia un viatge sense maletes. El moment de posar el comptador a zero arriba ara que sa mare és morta. Revisa el seu passat de pors, iaios, poble i germana. Una dona s'enfronta, per fi, a ella mateixa. Primera novel·la de Carme Manuel, mirada contundent que insisteix en la ferida. «El que ha passat no m'ha agafat per sorpresa». Amb aquestes paraules comença la narració d'una història singular i, tanmateix, universal: la mort de la mare com a punt de partida del viatge d'una dona als confins d'ella mateixa. Perquè un fet cabdal com la pèrdua de la persona que és per força «bressol, passat i present» esdevé l'espurna que encén aquesta foguera com una confessió sense aturador i sense gaires concessions. Cal tancar per poder obrir, cal un final per recuperar un principi. A més a més, un tema determinant com aquest, clàssic entre els clàssics, va acompanyat d'un crit contra la impossibilitat de véncer la ràbia que assetja des de la infantesa i que no permet viure. Com un eclipsi que encega la protagonista: «S'ha mort a propòsit. Només per fotre». No solament la figura de la mare, la dona que vestia de dol i que després de la mort de l'home no va aixecar més el cap. La relació intensa i desigual amb la germana, inevitable rival del jo més, del jo primer i, sobretot, l'ensorrament de la relació amb Eduard, el marit a qui fa culpable del seu fracàs vital, és l'altra cara de la moneda d'aquesta lluita contra el temps. Ella, víctima dels records, arrossega un passat del qual no es pot desprendre. Ell, en canvi, amb la seua «dèria malaltissa per esborrar els records», sobreviu a les circumstàncies. Paral·lelament, aquesta història situa el lector en un marc que, al més pur estil estellesià, retrata la València dels anys 60 el segle passat, vista a través dels ulls d'una dona que hi creix amb uns desitjos massa sovint escapçats. Carme Manuel, la veu que sense vergonya s'amaga sota el vestit de la protagonista, arremet contra els dubtes i les pors de manera decidida i basteix el relat de la pròpia vida. El títol de la novel·la, imperatiu i suggerent, anuncia l'afany de superació d'algun vertigen no resolt. I ho fa a partir de les anotacions del quadern, aparentment a rajaploma, amb un estil directe i fragmentari com si es tractés de versos lliures. Una prosa eixuta, carregada de símbols de caire rodoredià (les nines, la marededéu de Nuremberg, l'aigua de la séquia, les sargantanes, els dragons, els pastissos i les coques de terra i aigua), que s'acosta a l'abstracció, de vegades tenyida d'un subconscient plenament oníric. Si estiràvem del fil d'aquestes imatges críptiques teixiríem, sens dubte, un tractat del dolor, de la soledat i del desamor. Siga com siga, una escriptura amb una marcada voluntat d'estil, una primera temptativa, un treball honest. Els records i les insatisfaccions de la dona que ha arribat a la maduresa van fluint amb una tècnica, doncs, que tria la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, les enumeracions caòtiques. I sobretot recorren amb insistència el camí que va del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. «Horroritzada pel buit. / La caiguda. / I tu, mamà, agafant-me del canell. / Estrenyent-me la carn i l'os. / Amb tanta força que encara hui sent el dolor que em feies. / El dolor de la desesperació de perdre'm. / L'ànsia de passar a l'altra banda. / No caure entre les fustes. / Porte el verduc dels teus dits com polsera d'or».

El cinquè en joc

M'agradava la companyia de la majoria dels meus col·legues, dividits a parts iguals entre homes bons que eren bons professors, mals homes que eren mals professors i aquells personatges grotescos i inadaptats que acaben a l'ensenyament i que sovint són les influències més educatives que reben els nois. Si no hi ha possibilitat que un jove tingui un bon professor, feu-lo enfrontar-se a un lesionat psicològic o a un fracàs exòtic; mai a un professor dolent o avorrit. Aquest és l'únic aspecte en què les escoles privades superen les públiques: poden incloure uns quants bojos amb cultura a la plantilla sense haver de donar explicacions.

Robertson Davies, El cinquè en joc. Traducció: Carles Miró. 
Libros del Asteroide.

Petros Màrkaris

Intento apartar estos desagradables pensamientos de mi mente y disfrutar de la travesía por el Bósforo. El barco sigue un curso zigzagueante y se acerca a las costas europea y asiática alternativamente, mientras se abre camino entre barcazas, pequeñas embarcaciones de recreo y grandes cargueros, incluso entre algunos petroleros. En cada muelle hay una construcción de madera, algo parecido a una sala de espera, que es como una casita en medio del mar. (...)

–En los viejos tiempos, cuando aún no existían los puentes sobre el Bósforo, todo el tráfico entre ambas costas se hacía en barco –explica la señora Kurtidu–. Si querías ir a la costa asiática, a Moda, a Üsküdar o Kuzguncuk, tenías que coger un barco. Los puentes han facilitado la circulación, no lo niego, pero era más romántico hacer el trayecto en barco –dice la señora Kurtidu con una sonrisa–. Y no hay que olvidar las pandillas de amigos. Eran grupos de hombres que coincidían a diario en el mismo trayecto. Desaparecidos los barcos, se acabaron también las pandillas.



Cap a la costa europea i asiàtica alternativament... Com el moviment en ziga-zaga de les embarcacions que travessen el Bòsfor, aquesta novel·la palesa el tarannà ric i divers del seu autor, el grec Petros Màrkaris. A través de la figura del comissari Kharitos (un altre Carvalho, si us plau, amb qui comparteix gustos gastronòmics i muntanyes de paciència), una amalgama de referents se'ns presenta davant els ulls: la ciutat d'Istanbul, les minories que l'habiten –especialment la grega–, el pas dels segles sobre un gran imperi, ara disseccionat i víctima de la superpoblació, la barreja, la pobresa i el caos. Un curiós assassinat farà d'excusa perquè el protagonista haja de traure's el vestit de turista i excercir de poli per acompanyar Murat, comissari turc, i seguir la pista de Maria Jambu, sospitosa des del primer moment, la dona-metàfora que representa la dualitat de qui estima i odia alhora una ciutat que no pot renunciar al seu passat però que no sap com ordenar el seu present. La vella dona que és capaç d'encendre una espelma al primer pis i assassinar algú al segon personifica l'emprempta grega, dues mil ànimes que esquitxen els carrers dels barris istanbulites més deprimits. És ella el fil amb què la trama cus magistralment una catifa artesanal al llarg d'aquestes pàgines curulles d'enginy i d'ironia.

Foto: viatge a Istanbul, abril 2009.

Llanceu la creu

Podríem inaugurar una secció al blog que es digués "Lectures al tren". Els qui hi viatgem de tant en tant sabem que les tres o quatre hores que tarda el tren d'arribar a Barcelona, per exemple, són hores molt apropiades per llegir. També per mirar per la finestra (quin cel, quina mar!), o per dormir, o per fer qualsevol cosa, cert.
Aquests dies em va arribar per correu a l'institut la primera novel·la de Carme Manuel, -no sabria si dir-ne mestra, companya, amiga, asídua dels cines Babel, dona que riu-, autora de nombroses traduccions, de qui conec, sobretot, els treballs sobre poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX.
No m'ho vaig pensar, doncs: Llanceu la creu, breu i imperativa, es feia un lloquet en la llista de lectures pendents i se'n venia amb l'Euromed de divendres.
I crec que no li he pogut trobar un escenari més apropiat perquè la novel·la és, també, un viatge: el de la dona que llança enrere la mirada per fer un repàs del que ha estat la seua infantesa en un poble de iaios, estiu, germana i moltes pors i manies; el de la dona que s'atura en una estació i canvia de comboi perquè el moment de posar el comptador a zero arriba just ara que sa mare és morta; el viatge de la dona madura que, en fi, s'enfronta a ella mateixa.
No és una novel·la que atrapa pel tema, topic recurrent en la narrativa que es conrea entre aquestes coordenades (penseu en dones que van des de Raquel Ricart a Imma Monsó, des de Carme Miquel a Esperança Camps, per exemple). Crec que és la fidelitat amb què Carme Manuel recrea un univers tan fàcilment reconeixible. Amb unes maneres que trien la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, els records i la insatisfacció van fluint. I, sobretot, sorprén el camí que el llenguatge recorre per anar del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. És en aquest recorregut entre el traç de la memòria i el dictat oníric que trobe una certa frescor, un joc d'artifici fruit d'una aposta sincera. Una teràpia saludable, supose.  

També somnie en roig. 
El roig del 'justiciero rojo'. 
I somnie el turment de la gàbia amb la rata dins. 
Una gàbia que em serra la cara i no em deixa alenar. De sobte el xiulet fi i llarg de la bèstia famolenca. La llarga cua que em frega els llavis. Els ulls rojos que m'esguarden fixos, desafiadors i hostils. I la mossegada que m'esquinça el nas. El meu nas. 
Tremolosa que haja traspassat la tela metàl·lica de la finestra i aparega per darrere les cortines rosa del dormitori 'el justiciero rojo'. Disposat a portar-me a les masmorres roges del castell i fer-me tastar la marededéu de Nuremberg

En una sola persona

Llegir una novel·la com l'última de John Irving és un acte d'interpretació de l'escriptura que no deixa indiferent, ni pensar-ho. Jo que no gosava clavar mossegada a l'enorme Bolaño i la seua 2666 i ara, en tres setmanes i escaig, m'he cruspit les sis-centes pàgines d'una obra magna, un conte de fades del futur, o del present més corrosiu.
Una obra mestra perquè és el relat de tota una vida, la de l'autor sens dubte, narrada amb una densitat imperceptible. Una bona peça perquè toca uns temes molt íntims i moralment relliscosos amb una naturalitat i una candidesa espaterrants. Viure al marge de la normalitat i explicar-ho des de la tendresa i la sinceritat més entranyables, amb aquestes pinzellades d'humor que fan riure el més pudorós dels lectors. I aquesta estima que desprenen tots i cadascun dels personatges, fins els més dolents. Ho he passat realment bé!
I hem quedat entesos, el senyor Irving i jo, totalment lliurada a la seua lectura; feliç i orgullosa de l'ésser humà en el ventall immens de les seues diferències, sense fer comèdia, o amb les aptituds més lloables de l'espectacle teatral. Fins a l'aplaudiment final.
I si parla de la infantesa és Rilke, sí. I si sona com una homilia o un proverbi, Goethe, entesos.
I la clau, en el repte d'interpretar un passatge del Rei Lear quan aquest pregunta: 'Hi ha algú que em pugui dir qui sóc?', i el Bufó ha de respondre (si és que pot amb la fonètica): 'L'ombra de Lear'.
Entesos.
  

En una sola persona, de John Irving. Edicions 62, número 689 de la col·lecció 'El Balancí'. Traducció de Marta Pera Cucurell.

Homer i Langley

Dels somnis de la infantesa:  

Cada tarda, quan el sol començava a pondre's rere els turons, passava pel llac un vapor de pales tot fent sonar el clàxon i les sirenes. Al vespre hi havia concerts o conferències sobre temes respectables. Tothom era feliç. Tothom era simpàtic. No podies fer ni quatre passes sense que algú et saludés amb un somriure. I t'ho asseguro, mai a la vida no havia tingut tanta por. Quin altre propòsit podia tenir un lloc com aquell si no era el de convèncer la gent que el Cel devia ser una cosa així? (...) Jo era prou jove per creure que el Cel existia... per imaginar-me passant-hi una eternitat amb els del banjo guarnits amb els seus canotiers i les seves jaquetes de ratlles, per pensar que algun dia em quedaria allà atrapat entre tota aquella gent feliç i imbecil·litzada, resant i cantant i rebent educació sobre matèries respectables. (...) I em vaig fer una promesa: faria el que fos per evitar anar al Cel.


A la decrepitud del final:  

Hi ha moments que no puc suportar aquesta consciència incansable. Només es coneix a si mateixa. Les imatges de les coses no són les coses. (...) Els records se'm van descolorint de tant tornar sobre ells un cop i un altre. (...) No hi ha res que em faci tanta por com perdre'ls tots i quedar-me només amb la ment en blanc per viure-hi.



Una por en comú: la dels germans Collyer.

Descobrir la prosa d'E. L. Doctorow és anar acumulant imatges i diàlegs magistrals immersos en una narració que no passa de llarg. S'hi arriba al final per unes vies fragmentàries, que comencen i acaben sense avisar, però que sumen, avancen, mostren la llum a la pupil·la del lector, cega com la del protagonista.
I el colp final, que ens provoca aquest ai ofegat.

Pastoral americana

Así transcurre la vida externa. El Sueco pone en juego toda su habilidad para llevar la misma vida de antes, pero ahora la acompaña una vida interior, una atroz vida interior llena de obsesiones tiránicas, inclinaciones reprimidas, expectativas supersticiosas, interrogantes sin respuesta. Insomnio y autocensura noche tras noche. Una soledad enorme, un remordimiento que no cesa, incluso por aquel beso cuando ella tenía once años y él treinta y seis, los dos en bañador todavía húmedo regresando en el coche a casa desde la playa de Deal. ¿Era posible que eso hubiera sido la causa? ¿Era posible que lo hubiera sido algo, que lo hubiera sido nada?  
                   Bésame como b-b-besas a m-m-m-mamá.
Y en el mundo cotidiano, no había nada que hacer salvo continuar con el enorme fingimiento de que vivía como siempre, con la vergüenza de hacerse pasar por el hombre ideal.

Philip Roth,  Pastoral americana.



Quan el somni esdevé fracàs, desgovern, podridura. L'horror de l'home davant el seu destí. 

Conversa a Sicília

Però potser cada home no és home; i no tot el gènere humà és gènere humà. Aquest dubte t'escomet, sota la pluja, quan tens les sabates foradades, i ja no hi ha ningú en particular que t'ocupi el cor, ni vida teva particular, res de fet i res per fer, res per témer, res per perdre, i veus, a l'altre cantó de tu mateix, el carnatge del món. Un home riu i un altre home plora. Tots dos són homes; aquell qui riu també ha estat malalt, està malalt: i, amb tot riu perquè l'altre plora. Ell pot destruir, perseguir, i un que, en la desesperança, el veu que riu, en els diaris, en els comunicats dels diaris, no va amb aquest qui riu encara que plori, en secret, amb l'altre que plora. I no cada home és home, llavors. Un persegueix i l'altre és perseguit; el gènere humà no és tot el gènere humà, sinó aquell, només, que és perseguit. Mateu un home; i serà més home. I així, doncs, és més home un malalt, un afamat: i més gènere humà el gènere humà dels morts de fam.

Elio Vittorini, Conversa a Sicília. Edicions 62.
Trad. Maria Aurèlia Capmany.

El Aleph

El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) eran infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde, vi las muchedumbres de América, vi una plateada telaraña en el centro de una negra pirámide, vi un laberinto roto (era Londres), vi interminables ojos inmediatos escrutándose en mí como en un espejo, vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó, vi en un traspatio de la calle Soler las mismas baldosas que hace treinta años vi en el zaguán de una casa en Fray Bentos, vi racimos, nieve, tabaco, vetas de metal, vapor de agua, vi convexos desiertos ecuatoriales y cada uno de sus granos de arena, vi en Inverness a una mujer que no olvidaré, vi la violenta cabellera, el altivo cuerpo, vi un cáncer en el pecho, vi un círculo de tierra seca en una vereda, donde antes hubo un árbol, vi una quinta de Adrogué, un ejemplar de la primera versión inglesa de Plinio, la de Philemon Holland, vi a un tiempo cada letra de cada página (de chico, yo solía maravillarme de que las letras de un volumen cerrado no se mezclaran y perdieran en el decurso de la noche), vi la noche y el día contemporáneo, vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi un dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplican sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del Mar Caspio en el alba, vi la delicada osatura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invernáculo, vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos, vi todas las hormigas que hay en la tierra, vi un astrolabio persa, vi en un cajón del escritorio (y la letra me hizo temblar) cartas obscenas, increíbles, precisas, que Beatriz había dirigido a Carlos Argentino, vi un adorado monumento en la Chacarita, vi la delícia atroz de lo que deliciosamente había sido Beatriz Viterbo, vi la circulación de mi oscura sangre, vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi el Aleph, desde todos los puntos, vi en el Aleph la tierra, vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara, y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo.

J.L. Borges,  El Aleph (1949)




Variacions sobre el Watusi, ara que agost s'agosta. O s'agosteja.

El día del Watusi

"Es doloroso enumerar mis padecimientos uno a uno", hubiera tenido que decir, pero le expliqué todo. Era la primera vez que lo hacía. Todo. Cada instante. Desde que Pepito el Yeyé, y el ahora follador arrogante estaban pescando aquella mañana del quince de agosto, hasta la madrugada siguiente en que volvimos a pescar al mismo sitio y allí abajo se mecía el cuerpo de todo lo que yo no quería ser, de todo lo que podía ser, de lo que era y de lo que no era. Entre las sábanas, hice de hierro las aventuras que marcaron el fin de mi infancia. Sucesos que abundaban en el ridículo se volvieron lo que también debían ser: una chica violada y asesinada y un mercenario bailarín ejecutado un día de lluvia y sofoco en la montaña. El oprobio, el adiós a la miseria evidente y el hola de nuevo a la miseria moral. Un cambio de vida por lo que pudo ser tragedia, el silencio que como una gran sábana blanca se tendió a partir de ese día sobre ese día entre mi madre y yo. Momentos de hierro de los que siempre había huido y, pugnando por repetirse, siempre volvían como si los requiriese. Lo intangible y lo chocante, las señales en el cielo, las W en las paredes, un gitano intentando salvar a una especie de madre, fingiendo sin cesar y sin remedio, inventando, inventándose, o enunciando verdades que estaban más allá de mi comprensión. Un gitano cojo bailando. Suecas en el agua, mientras un chulo me habla de asesinatos en la selva. Una puta quinceañera chupándomela por un colgante de jefe indio. Todos con una historia que contar (por lo menos) sobre la gran incógnita, sobre el que acabó flotando, sobre al que atribuyeron, o tomó el nombre de una canción que yo no sabía que era mi canción, hasta que Guillermo Ballesta, en su locura, me había dicho que todo el mundo tenía su canción.

 El día del Watusi, Francisco Casavella. Ed. Destino (pag. 542).

Llegir una novel·la i trobar-hi tantes respostes. Llegir-la i gaudir-ne, i tenir el convenciment que aquell qui la va escriure també hi trobava un cert gaudi, en escriure-la, en repassar tantes possibles respostes a les preguntes de sempre.

A dalt tot està tranquil

En Helmer van Wonderen pensa sovint en les tres ovelles de què es va haver de desprendre per comprar un mapa de Dinamarca. Somnia (ho sabem?) que hi viatjarà algun dia.
Aquest home forma part no d'un sinó de dos cossos: el seu i el d'en Henk, el germà bessó que va morir fa massa anys. I forma part també d'un món de vegades insuportablement petit, asfixiant, aïllat.
El granger, que es va desfent de tot el que té, de tot el que és, observa el paisatge i els animals amb qui conviu, intercanvia instants amb els personatges escassos que il·lustren, com de passada, les pàgines del seu viure. Mentrestant el pare, tancat a l'habitació de dalt, va consumint el temps que li queda. I el temps no passa sense el permís d'un ocellot que els vigila de ben a prop.
L'home dels ases, aquest personatge enigmàtic, empès per les circumstàncies d'un passat que s'imposa, un univers de dins que es reflecteix en el de fora, creu que ha arribat l'hora de decidir què.

Són dos quarts d'onze del matí. Una capa de núvols baixos fa ploure. Com sempre, ahir els homes del temps es van equivocar. El llum de la cuina està encès. El freixe tot brilla, la cornella s'està arraulida a la seva branca. De tant en tant estarrufa les plomes sense obrir les ales, i sembla un pardal banyant-se en un toll del pati. Un pardal gegant. Espero. Tinc el diari sobre la taula, davant meu, però no puc llegir. Sec i miro cap a fora. El rellotge brunzeix, a dalt tot està tranquil, a la tassa em queda un cul de cafè fred. No només hi ha tranquil·litat a dalt: tot està tranquil. La pluja repica suaument a l'ampit de la finestra, la carretera és molla i buida. Estic sol, no tinc ningú contra qui arraulir-me.


Trobareu una bona ressenya d'aquesta novel·la ací.

La meravella de l'excés.

Fa uns dies escrivia jo sobre els llibres grossos. Tan bon punt publicava l’escrit, començava jo a pensar sobre la fascinació que creen i, d’alguna manera, sobre la mesura de l’extensió. A partir de la brometa sobre Wagner i Sales (calien tantes pàgines?) em vingueren al cap moltes lectures. La primera imatge que em vingué fou la descripció minuciosa que fan als llibres medievals de qualsevol cosa. Pàgines senceres dedicades a explicar-te tots els animals, posem per cas, que apareixen a les il·lustracions d’un llibre (que després trobaria a l’Eco d’El nom de la Rosa). Calien? Doncs clar, semble fava. Què buscava l’escriptor i quin plaer n’obtenia aquell oïdor medievals són clars. No gaire lluny es troba Wagner i el seu públic davant les seues òperes de quatre hores a finals del XIX. Amb la música passa el mateix. Tot i que els seguidors dels llibres grossos, clarament, superen els seguidors de les músiques grosses o llargues. Imagine que es deurà a la major dificultat de les segones (la nostra educació i competència auditiva sempre és menor que la visual). Les músiques que més m’han torbat són llargues, excessives. Un factor que ajuda és que aquestes obres obliguen a fer una tria molt conscient del moment d’enfrontar-t'hi. Fa tres o quatre anys que tinc el 2666 al prestatge. Un llibre així, una música així, t’exigeix que tries un moment personalitzat per a ell. Recorde quan un amic em va regalar La Cançó de la Terra. No volia malsentir-la i vaig trobar-me un foradet una vesprada. Era una reserva només per a ella i per a mi. Igual amb el Primer quartet de Feldman (ni pensar-ho amb el segon), el Viatge a l’hivern de Schubert, l’Ulisse de Dallapiccola...

 La resposta d’aquesta fascinació només la podia trobar llegint un llibre gros, clar: el 2666. Així que vaig acabar la joia d’Els peixos no tanquen els ulls vaig dir-me: ara, Àlex, ara. Al llibre he trobat dues respostes als meus maldecaps d’avorriment estiuenc. Una d’elles és, tota ella, al quart capítol (La parte de los crímenes). Un capítol de 350 pàgines dedicades als crims contra dones del nord de Mèxic. És una meravella i una merda, tot junt. Em queden unes poques pàgines i n’estic fart, vull acabar aquest capítol horrible que no puc abandonar quan tanque el llibre, vull llevar-me del cap tantes dones mortes, tantes dones que no busca ningú, tanta relació de poder, tanta violència masclista, tanta violència. I torne ara a la brometa del principi. Calien tantes pàgines? I tant que calien: semble fava.

I la segona resposta la diuen un parell de personatges a la primera part:

[...] prefería claramente, sin discusión, la obra menor a la obra mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, [...]. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez. 

Estiu i lectura, tot és u.

En un altre moment ja vaig confessar que la meua relació amb els llibres a l'estiu és una mica obsessiva. Als hiverns no dec llegir més de cinc o sis llibres. Normalment a les vacances de nadal, falles o pasqua. Intentar-ho en altres moments resulta sempre fatal: acabe mal-llegint un text que s'allargassa setmanes.

 Un altre dels meus plaers de lletraferit estiuenc és l'aventura dels totxos. Reconec que hi trobe certa atracció estranya pels llibres llargs. Ras i curt: els que no pots sostenir amb una sola mà.

 L'inici de l'estiu i els meus primers dies de masovering em tenien prou engrescat com per llençar-me a l'Incerta glòria, del Joan Sales, un totxet de 764 pàginetes. Confessaré que no he acabat de trobar-li el què. Hi ha parts fascinants i reflexions profundes que et fan alçar els ulls i pensar en Cruells, que ha patit tota la guerra a la banda dels vençuts, i que, en envellir, enyora la guerra perquè enyora la seua joventut. En el seu cas, i en el de tants, guerra i joventut són indissociables. Quin sentiment més difícil de pair. Tot i això, el fet de presentar constantment els anarquistes com dimonis emplomats i la religiositat omnipresent a la novel•la m’impedien abandonar-me al text. Massa de tant en tant pensava: ais! uis! I així no es pot gaudir plenament un llibre. Afegiré, també, que tenia un pensament redundant (que tinc també amb Wagner): vols dir que calien tantes pàgines (tantes hores) per explicar això?

 Però... què més té! quin plaer llegir a l'estiu! Poder llegir 150 pàgines d'una tacada. Obrir les ulls al matí i llegir, mig matí i llegir, dinar i llegir...al llit i llegir. I no menys important, aponar-te a la tassa i llegir.

 La lectura a l'estiu m'és com la música en directe, com la vida: saber que tindrà un acabament les atorga una emoció, una intensitat, una passió foramida. Em llance a la lectura de manera cega perquè sé que en unes setmanes ja no podré fer-ho i tornaré a fer hivernar l'Àlex lletraferit.

 Aquesta nit, Erri de Luca.

El dia abans de la felicitat

Perseverar. Més Erri De Luca. Aquesta vegada, també en el trànsit de la infantesa a l'edat adulta,  sobre el poder d'un únic desig, aquell que donarà sentit a una vida: els desitjos dels nens donen ordres al futur. I cada dia és el dia abans del Dia. I aprendre que el pas del temps no fa piló, si de cas és un bosc. Si has conegut la fulla, després reconeixes l'arbre. Són les vides dels personatges de L'última trobada de Sándor Marai que es desvetllen 50 anys abans, diríem. I a Nàpols i amb la postguerra d'escenari. Ara que el secret encara no ha tatuat del tot la pell. Ara que la por és encara la més bella de les valenties possibles. Ara que la veu encara pot travessar totes les edats, començar infantil una frase i acabar-la adulta. Tot és urgent ara, tan urgent com el present més vibrant.

 

Jo també havia de baixar del cim de la felicitat. No me la imaginava tan plena de perills.

I hi ha el vertigen, sense bitllet de tornada.  


El dia abans de la felicitat. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas

Fuster primaveral

No hi ha dubte que Joan Fuster fou, és, una figura literària de primera magnitud i probablement el millor assagista català del segle XX. Xamba genètica, com algú el va definir, o miracle cultural, la irrupció de la seua obra en les foscúries del franquisme i en el context d'una societat culturalment anorreada i submisa com la nostra marca un punt d'inflexió en la història contemporània dels valencians (i dels catalans en general, podríem dir): el pas, transcendental, a la modernitat, literària i de pensament, entesa com la capacitat d'articular discursos per a la reflexió i l'anàlisi, i de fer-ho des de la solvència d'una escriptura d'alta volada que és invitació constant a llegir una obra oberta, engrescadora i inesgotable. Per això, qualsevol intent de reduir el “fenomen” Fuster a una determinada doctrina, a una mena de prêt a porter que ens estalvie l'esforç de pensar i pensar-nos, està abocada al fracàs perquè obvia el fet que, per damunt de tot, Joan Fuster fou un escriptor, un gran assagista. Més que solucions concretes o fórmules màgiques, que no n'hi ha, Fuster ens obrí el camí de les preguntes que, un colp formulades, porten a altres preguntes i a altres hipòtesis en una dialèctica constant que només es pot practicar des de, per dir-ho amb les seues paraules, l' “apriorisme militant” […] “no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà”.

Fuster és avui tan vigent com fa cinquanta anys i com ho serà d'ací a cent anys més, com ho és sempre qualsevol gran clàssic. Una ullada a la tossudesa amb què el poder de llavors i el d'ara ha pretès abismar-lo en l'oblit i la marginalitat seria prou eloqüent per confirmar la validesa, en l'ordre pragmàtic, de les seues anàlisis. El rigor del seu estil, gràcies al qual flueix el riu d'un pensament vigorós, no necessita de més demostració, si en volem apamar la solidesa del llegat, que la quantitat i qualitat de literatura que va provocar i encara provoca. L'estil, que com sabem és l'home, de Fuster plana com una ombra protectora (i de vegades com una adherència automàtica i prescindible) sobre tot allò que en aquest país s'escriu des de la perspectiva del que s'ha denominat literatura d'idees, siga sota la forma de l'assaig (inclòs el més acadèmic), l'article d'opinió, la crítica o el columnisme.

Hi ha evidentment, des del costat pragmàtic, social i polític del fenomen, molt més. El fusterianisme (passeu-me un mot que el mestre refusaria) és tot allò que de transversal té la lluita per la cultura, la llengua i el país dels valencians. Les estrictes minories que en els anys cinquantes i seixantes, sota el mestratge de Fuster, van començar a construir el País Valencià modern són avui significatives i determinants minories, potser la part més vital i resistent del nostre poble.

En el balanç negatiu, però em sembla que realista, de la nostra situació d'ara, ¿podia l'escriptor de Sueca haver previst l'abast de la destrucció a què l'oligarquia indígena, recolzada en el poder de l'Estat i en tots els altres, sotmetria el País Valencià? ¿Podia haver imaginat que la corrupció, l'autoritarisme i el lladrocini permanents, en temps de “democràcia”, arribarien als insostenibles límits actuals? ¿Que l'amenaça de “dissolució” del valencià com a poble vindria de l'espoliació sistemàtica dels seus recursos naturals, del domini abassegador dels mitjans de formació de masses, de la privatització descarada dels capitals socials i públics, i que el setge a la llengua i la cultura en seria més aviat un trist corol·lari i tapadora de demagògies, un atac directe al cor de les últimes resistències? ¿Hauria fet broma llavors amb un ecologisme que avui sabem peça indispesable en la construcció o reconstrucció del país, broma feta des d'aquella part d'ell que no podia sostraure's a l'escepticisme burleta del llaurador que portava a les venes? ¿Hauria confiat tant en el “progrès” i altres tipus d'analgèsics (aspirina a banda) si hagués tingut temps de viure i desvelar l'escandalosa enganyifa del nostre temps perpetrada a l'ombra d'aquest concepte?

Orfes com ens trobem de pensadors, escriptors i homes d'acció del seu calibre, ens queden les grans preguntes de la seua obra, ens queda afirmar-nos i afermar-nos en el compromís amb la nostra gent i la nostra terra, ens queda el repte d'alçar una política que fins ara només han fet els de sempre, amb ben escasses i meritòries excepcions, i l'han feta sempre contra nosaltres, els valencians. Ens queda continuar llegint Fuster i continuar construint la nostra solidesa com a poble, articular les respostes, radicals i cíviques, a uns temps difícils que sempre ens fan debatre entre l'ara i el mai. 

[Part de la pesentació que l'autor va fer en l'Homenatge a Joan Fuster el 8 de juny de 2012 a l'hora de Benimaclet.]

 

Per Sant Jordi, una presentació

Cada divendres a primera hora, perquè és divendres i perquè és primera hora, escric una cita a la pissarra de l'aula 2.14, on faig classe amb els alumnes de 2n de Batxiller Artístic. Una cita que té a veure amb algun autor que estem donant eixos dies, o amb algun esdeveniment recent, o amb alguna cançó que vinc sentint al cotxe, o
Ells i elles copien les paraules de l'encerat i se les emporten a casa. Allà les traslladen al seu quadern especial i específic per a l'activitat (o no) i les il·lustren, artistes de mena com són: punta seca, aquarel·la, cera o bolígraf.
Crec que és l'aspecte de l'assignatura que més els atrau. Em recorden la cita amb avidesa en entrar a l'aula, frisen per saber què els tinc preparat aquella setmana. M'agrada veure les caretes que fan a mesura que les van llegint i, finalment, assistim plegats a uns segons de silenci irrepetibles.
Les interpretacions són tan lliures com diverses.
De tot plegat, en diem L'intrús del divendres.
Avui, diada de Sant Jordi, hem tret l'intrús a passejar per mostrar-lo als companys i companyes de l'institut, que han volgut participar de l'activitat a la seua manera: amb noves cites, noves il·lustracions. Com que hem vist que funcionava bé, hem decidit que s'hi estarà alguns dies més, allà al llindar que hi ha entre el carrer i l'edifici.
Heus ací alguns botons de mostra: els artistes, els últims retocs, els quaderns, algunes ampliacions a la paret.
I que tingueu un feliç dia!

Els peixos no tanquen els ulls

Mantenir és el verb preferit del protagonista d'aquesta petita joia, el darrer treball d'Erri De Luca. Fou l'Àlex qui ja ens en va donar notícia, del napolità d'ulls clars i solcs de temps a la cara.
Un xiquet de deu anys que ja no cap en el seu cos menut pren la paraula:  

Als deu s'està dins d'una closca que conté totes les formes futures. Mires a fora com un presumpte adult però encongit en unes sabates petites. Continua la definició de nen, per culpa de la veu i de les joguines en desús, però que continues guardant.

Mantenir. Estimar. Mantenir entre les seues les mans de la xiqueta que coneix aquell estiu en un poblet de pescadors. Una xiqueta sense nom que llegeix novel·la policíaca a vora mar i que (diu que) és escriptora; que escriu sobre els animals i que sap el significat de la paraula justícia. Sap, per exemple, que els peixos no tanquen els ulls. El protagonista tampoc no tancarà els ulls quan la bese. Mantenir. Besar. Mantenir els ulls oberts davant una xiqueta, un estiu, l'odi, la justícia, l'amor:  

Era tan bonica de prop, els llavis una mica separats. M'emocionen els d'una dona, nusos quan s'acosten per fer un petó, es despullen de tot, de les paraules cap avall.

La veu de l'home que redescobreix el xiquet que fou, cinquanta anys després, amb una capacitat de contenció admirable, amb una tendresa que ens esclata a les mans, als ulls, a la memòria; amb unes paraules que volen pagar algun deute amb el temps.
És quan llegim una història tan bella com aquesta que ens reconciliem amb el món. Els relats que temptegen les dimensions de l'existència des de la calma que imprimeix el pas del temps tenen aquella màgia que sap transportar-nos al paradís més íntim, al que només ens pertany a nosaltres. Giorgio Bassani, Xuan Bello, Per Petterson... són  noms que evoque mentre mantinc l'alè de la lectura d'aquest centenar de pàgines que m'han deixat plena d'una estranya laxitud. Mantenir l'alè. Mantenir una actitud, un propòsit.  

Aleshores vaig conéixer el pes i l'amplitud del pronom nosaltres. Era expert, no excloïa els altres, espantava els poders. Va portar a les presons les revoltes i els llibres, que no hi eren. Són la contradicció més forta de les reixes, els llibres. Al presoner que jau al jaç li obren de bat a bat el sostre.


Els peixos no tanquen els ulls. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas 

Les tres gràcies

(En imprudent homenatge a Gesualdo Bufalino)

Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.

Breu resum de lectures estiuenques

Pel que fa a les lectures d’estiu, sóc un rellotge: em dedique a llegir compulsivament des del dia 1 de juliol al 31 d’agost. A partir de l’1 de setembre ja em trobe incapaç d’agafar un llibre. El meu cap ja no està per a la literatura. Cada any m'he d'esperar a ben entrada la tardor.

L’estiu lector s’iniciava de manera potent amb el So i silenci del Guillem Calaforra, un magnífic llibre d’assaig musical. Que es publiquen assajos sobre música ja és notícia. Si, a més, estan escrits en català esdevé una proesa. Però és que aquest llibre resulta no només interessantíssim des del punt de vista de la informació i reflexió que aporta, sinó que és profundament divertit (amb algun punt de saludable mala hòstia) i molt agradós de llegir. Vos en parlaré un altre dia.

Després d’un inici tan prometedor, adobat amb alguns poemes en italià del Lavorare stanca, vaig arribar a una meseta literària que se’m féu llarga. Sol a Berlín (Fallada), La viuda prenyada (Amis) i Memòries del subsòl (Dostoievski) se’m feren pesats. Als dos primers, un cop llegides les primeres 400/200 planes, respectivament, no parava de dir-me: “ok, ja ho he pillat...” i així tot el terç final dels dos llibres!

Solar també va ser una mica debedora. I dic una mica perquè McEwan escriu tan bé que continua sent un plaer llegir-lo. Val a dir que les meues experiències amb aquest autor han estat increïbles i que tenia un horitzó d’expectatives immens. Però, com deia, no el va acomplir.

Jo començava a posar-me una mica nerviós perquè l’arena del meu temps estival de lectura anava escolant-se... Vaig fer un colp de timó i vaig baixar del prestatge L’ambició d’Aleix (no, no l’havia llegit). Em quedí senzillament bocabadat. I vaig entendre que el meu viatge literari, finalment, feia un gir. Després d’Enric Valor vaig endinsar-me en el món de Les històries naturals de Perucho, curull d’entreteniment i d’una riquesa literària brutal.

Volia comprovar que aquest gir no es devia a qüestions pàtries i vaig agafar un llibre que havia comprat per dos euros al París-València del carrer Pelayo (no m’ix anomenar-lo Pelai): Ragtime de Doctorow. Caram, quina meravella de llibre: també ajuntava una història d’allò més entretinguda (i on vaig aprendre molt dels primers anys dels XX als EUA) amb una manera de relatar preciosa. Gran escriptor, el Doctorow.

Vaig apurar l’estiu llegint una curiosa biografia de Pavese (per allò de la circularitat, o per pura estima a l’estructura, tan musical, ABA) que m’havia comprat el meu fill a La Bussola, una llibreria de via Po.

A esperar l'estiu.

digue'm, ferrer

Em commou, per raons que el lector entendrà de seguida, un poema d'Eslam Drudak:

"digue'm, ferrer, ¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes
els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria,
¿on és? Digue'm, caminant, ¿on són les nostres sepultures?"

I el ferrer caminant respon:

"Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua."

Drudak és un escriptor gitano, un zíngar hongarès o serbi de qui només conec aquest poema. Les paraules com a nació: Fernando Pessoa proclamava que "a minha pátria é a língua portuguesa" pensant potser en Heine, aquell jueu a qui pesava l'exili quan no sentia l'alemany pels carrers. Però em commouen especialment aquestes paraules de Drudak perquè són humils com el pa, ardents com les nostres. No són altisonants: tan sols la pregunta del qui ho ha perdut tot, del qui mai no ha tingut res; o tal vegada començarà a tenir en el moment de formular la pregunta.

Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. adesiara editorial