Visca la Itàlia de Pirlo!

Ho confesse: per molt que estic acostumat a trepitjar els territoris de l'orfenesa, el futbol no és una passió (perquè és una passió) propícia per habitar les vaporositats de l'enlloc (els anglòfons ho diuen més bé: nowhere). Si no pots identificar-te, per raons òbvies que ningú no sembla entendre, amb la rojigualda disfressada de roja, i et trobes afirmant-te només en la negació, és a dir, desitjant sempre que perda la selecció espanyola (i no Espanya, que no em vinguen amb aquestes metonímies per a patriotes de calbot), acabes avorrint-te. La cosa, si és que cal trobar-li arrels més profundes que la del simple sentit comú, em ve de la infantesa i per via paterna, altaveu del franquisme, el gol de Marcelino, l'opi del poble i tot això i allò, de manera que invariablement, en els meus molts mundials i encara més eurocopes, sempre m'alineava amb el primer que plantés cara als futbolistes del txinta-txinta-tatxinta-txinta-txinta, etc., ja fos Albània, Corea o Paraguai. La veritat, ho tenia fàcil, perquè els espanyols n'eren despenjats a les primeres de canvi i un podia enamorar-se tranquil·lament de l'Anglaterra de Boby Charlton, l'Alemanya de Beckenbauer, el Brasil de Pelé o el Portugal d'Eusébio. Al costat del monstre fagocitador de la fúria espanyola (que és la que ens toca de ple, i més en aquesta província submisa), sempre ens quedava un o altre Portugal. Per culpa del Barça, però (mal m'està dir-ho), ara un ha de superar els arguments esportius i la bellesa i eficàcia del joc i anar a assumptes més pertinents, que en aquests casos són els únics que hi compten però que costa molt més d'explicar. L'esforç en la present copa d'Europa m'estava deixant exhaust, de manera que vaig optar per no veure cap partit de la selecció espanyola i esperar a veure què en deia el periòdic l'endemà. Tampoc no tenia, en el meu nadar contracorrent, cap fusta on agafar-me, perquè Holanda era una pífia, Polònia pecava d'innocent, a Anglaterra no hi jugava el Charlton i Alemanya, que la tocava bé, estava plena de madridistes. Bé, encara hi havia França, ni que només fos per allò d'Aux armes citoyens! Però dura poc l'alegria en casa del pobre, i la desnonada colla de Ribéry, que té cara d'animal penitenciari, va eixir-ne amb la cua entre les cames. I Portugal? Hòstia, el somni lusità i la memòria d'Alfama (el barri i la col·lecció de poesia) s'havien dissipat per culpa de l'imbècil de Ronaldo (Cristiano per més conya)! Què podia desitjar, doncs, quan es van enfrontar Portugal i Espanya? Que guanyés Ronaldo, encara que fos amb un gol en fora de joc a Casillas? Reconec que el morbo d'aquesta possibilitat em va entretenir durant una bona estona. Que guanyés Espanya, encara que fos a costa d'un gol de Xavi? La utopia em demanava un zero a zero etern que feia abandonar les grades i apagar les teles de pur ensopiment. L'atzar em va sorprendre mirant l'Itàlia-Anglaterra de l'altre dia, partit que va venir a socórrer el nàufrag de la imparcialitat insuportable en què em trobava. I va venir per on menys m'ho esperava, de mans (i sobretot peus) dels azzurri (il pomerigio è tropo azzurro e lungo per me), inventors del futbol soporífer i resultadista del catenaccio, que sense que ens n'haguéssem adonat havien resolt la contradicció que suposava mantenir un futbol prehistòric en una península que traspua art i cultura a dojo. L'artista invitat, l'existència del qual ignorava fins aquell gloriós dia (sóc més futboler de camp i baló que de premsa esportiva, generalment tan odiosa), es diu, no sense esforç, Pirlo. No havia vist mai tanta solvència desplegada amb tanta tranquil·litat, durant tant de temps, en el mig del camp, feta l'excepció del gran Xavi Hernàndez, a qui obviaré per raons previsibles. Però on aquest cavaller no té comparació possible és en un terreny que m'és especialment amable: l'home és aliè als exhibicionismes que tant de mal fan a l'esport i a tot, ignora els gestos grandiloqüents i els histrionismes que converteixen l'èpica en falsa comèdia, com qui ve de fer una obra mestra perquè és simplement la seua obligació. Col·loca el baló en el punt de penal, avança lentament per empènyer-lo, enganya el guardameta que ja vola al costat dret i li fa una cullera (així en diuen els italians) a l'estil del txec Panenka que deixa sense alè mig món. I després, despullat de qualsevol fullaraca, se'n torna impassible al cercle central. Ha nascut un idil·li amb Andrea Pirlo que m'ha fet abandonar l'enlloc inhabitable i desitjar la derrota d'Espanya per raons que depassen el simple sentit comú i la fòbia a la narcosi rojigualda. Visca Itàlia!

Roba estesa

Encara em queden per processar fotos de la meua estada a la ISSP de l'estiu passat, com aquesta que ara puge ací. No forma part del treball que vaig fer en aquell taller, però crec que sí és una foto típica meua: sense humans, només el seu rastre en la natura o en la ciutat. Aquesta és a Küldiga, prop de Pelci, on tenia la seu l'escola.
Corren temps molt interessants per a estar en el dia a dia, però trobe molt a faltar el repós de plantar el trípode, com una canya de pescar, i esperar que la llum pique l'ham.

Per Sant Joan

El Campello es prepara per a la celebració del foc. És dissabte 23 de juny. Confós amb les cendres de la foguera, hi quedarà, com cada any, tot allò que volem lluny. Trobem, entre la multitud, les senyes d'identitat d'aquella gent, el català sonor i meridional que hi perviu. M'afalaga les oïdes la prosòdia de la propietària de l'hotelet on farem nit i la gent que l'acompanya: el cambrer d'Ibi i els parroquians reunits al voltant de la taula. Gestos que ens hi agermanen.
Mentrestant, a l'altra cara del dia, el carrer ha anat pintant-se banderetes espanyoles al rostre i crida a cor què vols unes curioses consignes: Gibraltar español... i tot d'onomatopeies que sorgeixen de la caverna, per la via directa (que té el mateix origen que la paraula dreta). I el foc amaina a mesura que els udols esbufeguen contra les flames i les contradiuen.
El furor apaga la flama. La resta, mantecao a la geladeria Verdú i complicitats amb els amics inclosos, es dilueix als ulls d'una lluna prima i silent. A l'endemà, als Banyets de la Reina escenifiquem un passat (i un present) sense necessitat de justificacions ni consignes.

De tornada a la ciutat, busque amb insistència quina és la finestra que dec haver deixat oberta per on xiula un vent d'allò més insistent. Més sorpresa: cap vent sinó el brunzir dels coleòpters de la Fórmula 1, un altre furor que serveix de tapadora. El posat artificial d'aquest poble ja fa temps que oblida el foc que el va originar.

En perill d'extinció

Georges el Solitari ha mort sense descendència. La notícia del luctuós esdeveniment m’ha trasbalsat de bon matí i porta tot el dia rosegant-me el cap. La pèrdua de l’única supervivent de les tortugues gegants que van donar nom a les illes Galápagos i que van inspirar la teoria de la selecció de les espècies de Darwin, no és un fet casual ni innocent. D’una banda, el desig arbitrari i capritxós de l’ésser humà ha motivat que les tortugues se les hagen de veure amb unes altres espècies animals no autòctones, cosa que ha apressat l’extinció d’aquelles que havien batejat l’arxipèlag i que, de fet, contravé les lleis darwinianes de supervivència natural. La intervenció humana en aquest punt i la no-intervenció en la promulgació d’una legislació insuficient han provocat l’extermini dels quelonis.
La destrucció d’una espècie animal o vegetal causa un dany irreparable, a no ser que l’avanç en la manipulació genètica ens procure una resurrecció futura a través de gens congelats o restes d’ADN custodiats en provetes. 
El perjudici natural en perdre part de la biodiversitat del nostre ecosistema és semblant al damnatge sofert al lingüicidi. Aquest, també per raons d’intervenció humana —invasions, colonitzacions, pressió social, prestigi cultural, etc— o per raons de no-intervenció —decrets de cooficialitat, derogació de decrets, meninfotisme, etc— promou la mort de les llengües. No parlarem d’aquelles considerades ja extintes o mortes, d’aquelles que en morir han deixat pas a uns esqueixos afillats en la mateixa branca. Tampoc no parlarem dels darrers parlants amb nom i cognoms, sinó de tots aquells que encara són supervivents, en perill d’extinció.
Parlarem de la situació del català a tot el territori, de com els partits polítics amb representació majoritària ataquen la biodiversitat lingüística i es desentenen de protegir-la i defensar-la. Parlarem del decret de plurilingüisme que retalla el català al País Valencià sota una capa de moderna hipocresia. Parlarem de l’atac de Bauzà al català a ses illes. Parlarem de la denominació d’aragonés oriental per al català de la Franja. Parlarem de totes les manipulacions polítiques que no tenen cap suport històric ni científic. Parlarem del català en perill d’extinció com les tortugues gegants de les illes Galàpagos. 

A Angela Sidney, darrera parlant de tagish, Antonio Udina, darrer parlant de dàlmata, Ned Maddrell, darrer parlant de manx, Dolly Pentreath, darrera parlant de còrnic, Ishi, darrer parlant de yana, Mary, darrera parlant d’una llengua de Kenya, Roscinda, darrera parlant de cupeño (Veneçuela), Tevfik, darrer parlant d’ub, Marie Smith Jones, darrera parlant d’eyak...

A Jaume Bonet i Tomeu Amengual, jubilats de Mallorca, en lluita i vaga de fam pel català la primavera passada.

A tots els i les catalanoparlants

i a Georges el Solitari, darrera tortuga gegant de l’illa Pinta.

Masovering

Feia anys que no entraven dos sous a casa. L’octubre passat vam decidir la meua parella i jo que enguany, a l’estiu, faríem els nostres dos viatges estrella: Torí i Eivissa. Després, el curs ha anat com ha anat i la previsió pel curs vinent és bastant dolenta. Especialment per a la meua parella que és interina. Com sempre, colpegen més als més febles. I, com sempre, els més forts fem veure, amb cara de llàstima, que no hi podem fer res. Com deia aquell, després vindran a per nosaltres i no quedarà ningú que ens defense. En fi.

 La previsió de falta de treball i les passades (i futures) jornades de vaga han fet que decidírem farà uns mesos que no seria aquest l’any dels dos viatges. Ens ho muntaríem de tranqui. A la piscina de davant de casa, a la platja de Puçol o bé allargant-nos a la platja de l’Almardà. Amb un cuscús de verdures a Ruiz, no cal demanar molt més per ser feliç.

 La casualitat ha fet que uns familiars per un costat i uns amics per l’altre hagen de fer un viatge, cadascú pel seu costat -s’entén-, i necessiten algú que prenga cura de les seues cases i els seus gossos. Una casa és un xalet a Llíria i l’altra és una casa al bell mig de la muntanya de Sot de Ferrer, tot de pins, garroferes i romaní, just al davant de la Serra d’Espadà. Nosaltres farem de masovers: regarem, alimentarem les bèsties (i llegirem, passejarem, jugarem, dormirem, llegirem...).

 I és que les coses van com van. I caldrà (re)aprendre a compartir, a ajudar, a demanar. A socialitzar. 

Doncs res: que sapigueu que encara tenim dates disponibles a l’agost per tenir cura de les vostres cases, xalets, mansions....

Cervesa fresqueta

Hi ha qui només beu cervesa quan ve la calor i qui, com jo, en beu tot l'any, sobretot quan ve la calor. L'afició, com tota autèntica afició, se'm va despertar molt prompte. Alguns dissabtes de desfici adolescent o preadolescent –que en aquestes coses de l'edat és fàcil esvarar-se–, amb Jordi i Cento compràvem un duro de vitets d'aquells que travessaven una immensa oliva amb destresa donjoanesca, vitets de primera divisió com només n'he menjat a Alcoi, en una bodegueta de l'Eixample alcoià (bé, nosaltres, tan moderns, en dèiem Harlem) i ens els cruspíem anant anant amb gran delectança. La litúrgia del vitet, que tenia sentit en ella mateixa, va començar a convertir-se a més en saborosa excusa per a la que la seguia: palplantats davant la barra del Juliet, a la qual a penes li trèiem un cap, i amb posat d'homenets que ja han trencat més d'un plat, demanàvem una canya per barba (barbeta, en rigor). Seria impensable que avui servissen l'or escumejant a tres marrecs com els que llavors érem, però en aquells temps només hi havia el dur llenguatge de l'autarquia i el del carrer, i entremig, el desert, i no el matalàs molt posterior d'allò políticament correcte, ni la moda del fitness i l'aigua embotellada i les begudes energètiques per a més o menys esportistes. Afegiu-hi, és clar, la desimbolta permissivitat amb les coses del beure que es gasten al meu poble. Cervesa, doncs, de barril, en canya clàssica (a València n'has de dir un doble perquè altrament te'n posen un didalet) preferentment. El temps, que manté en la gola la utopia d'aquelles primeres canyes del Juliet, ens ha anat fent més experimentats i més o menys igual d'incorrectes, circumstàncies gràcies a les quals hem pogut evitar quasi sempre la ingesta d'una cervesa tan dolenta com la que fabrica Amstel.
Dolenta com a cervesa i insuportable com a empresa autopublicitària que s'ha apuntat i s'apunta a totes les mamonades de l'autobombo autòcton, el mateix que ens ha portat a l'abisme per on s'estimbaran les alegres multituds borratxes de cervesa dolenta. Companya oportunista de les campanyes més infumables de la marxa triomfal, falles bàrbares, salvatges curses de fórmula 1, gols vàndals de la rojigualda i de tot el que es pose a tir per estimular la burrera panxacontenta i l'analfabetisme. Només li mancava aquest salt qualitatiu d'una publicitat que ha hagut de retirar per la massiva protesta de valencians insultats, ridiculitzats i minimitzats per la gracieta “sense mala intenció” en què les paraules de l'espanyol, tan útil sempre, eren traduïdes a l'idioma indígena gràcies a un programa per a l'iPhone que transformava la rica i brillant varietat de la llengua de Cervantes en un simple i repetit `nano´. La cosa, és clar, era aprendre alguna cosa de l'idioma valencianano per assistir al circ estruendós de la Fórmula 1. Comptat i debatut: darrere de la brometa de la cervesera, presentada com una cosa asèptica i divertida, sense manies, l'enèsim intent del nacionalisme implícit de nanitzar els valencians, que tot ens ho prenem amb alegria i bon humor, fins i tot la indigestible Amstel, segons sembla. En fi, raó de més per continuar navegant per la procel·losa mar de la cervesa sense haver de posar els peus en illes infames com la d'Amstel. Cosa fàcil, per altra banda, ara que hem travessat el solstici d'estiu i hi ha ports a València on la tiren tan bona i fresqueta com al Coin de la Faucille i que és ple de bona gent per compartir-la i que no es deixa nanitzar. Salut.

El crit

Avui es publica a la web d'Intersindical l'entrevista de què vos parlava l'altre amb Giorgios Mitralias. L'ha redactada, amb l'habitual qualitat, Rafa Miralles i podeu llegir-la ací:
“Satisfer les necessitats de les persones és més prioritari que satisfer els creditors”

Coincideix la publicació amb l'estrena de la nova web d'STEPV, un projecte en el qual hem estat treballant tot el curs, però especialment en els darrers mesos, el petit equip de publicacions d'STEPV. Em sent passablement satisfet però, per damunt de tot, alleujat. El cert és que les últimes setmanes anava ja justet d'energies i tot i que encara queda molta feina per perfilar i afinar molts detalls, la fontaneria interna principal, la que més costa de fer, ja està acabada. Tenint en compte que ha suposat escriure algunes desenes de milers de línies de codi, podria dir-se que és l'equivalent a escriure una novel·la. Almenys així ho he viscut jo, com un treball creatiu d'una magnitud que mai abans havia intentat.

Dilluns de matí, els diaris espanyols alenaven alleugerits. Feu una miradeta al recull de portades que va fer El diario.
El protocol de la internet, o el patracol, mana l’ús de les tipografies grosses, grans, majúscules, si el que un vol és fingir que comunica un èmfasi equivalent al crit.

Mireu la portada de El País de dilluns de matí, que suma al fingiment tipogràfic la falsedat del silogisme: si guanyen els partidaris de l’euro, deu ser que els que han perdut eren contraris. Mentira cadira: si el perdedor ha sigut Syriza, per més que criden no la faran més contrària a l’euro. El que proposava Syriza era fer una auditoria de la legitimitat del deute i tornar a negociar, des de la sobirania democràtica del poble grec, les condicions en què l’estat havia de satisfer els deutes contrets pels guanyadors de les eleccions, Nova Democràcia i PASOK, durant dècades de gestió corrupta i irresponsable. I això era el que els espantava: que algú poguera posar en qüestió la legimitat del deute, un doll de pasta que, durant generacions, haurà d’eixir de les butxaques del poble grec per a engrossar les bosses de la classe dirigent supranacional. Mitralias, en l'entrevista, es refereix a la república de Weimar, que va haver de patir la inestabilitat social, política i econòmica que suposava el pagament de les indemnitzacions als vencedors de la Gran Guerra.
Sembla que ara, no les grues d'Hölderlin, els voltors van creuant la Mediterrània embolcallats en els seus terns negres, i branden maletins negres sobre els nostres caps.

El dia abans de la felicitat

Perseverar. Més Erri De Luca. Aquesta vegada, també en el trànsit de la infantesa a l'edat adulta,  sobre el poder d'un únic desig, aquell que donarà sentit a una vida: els desitjos dels nens donen ordres al futur. I cada dia és el dia abans del Dia. I aprendre que el pas del temps no fa piló, si de cas és un bosc. Si has conegut la fulla, després reconeixes l'arbre. Són les vides dels personatges de L'última trobada de Sándor Marai que es desvetllen 50 anys abans, diríem. I a Nàpols i amb la postguerra d'escenari. Ara que el secret encara no ha tatuat del tot la pell. Ara que la por és encara la més bella de les valenties possibles. Ara que la veu encara pot travessar totes les edats, començar infantil una frase i acabar-la adulta. Tot és urgent ara, tan urgent com el present més vibrant.

 

Jo també havia de baixar del cim de la felicitat. No me la imaginava tan plena de perills.

I hi ha el vertigen, sense bitllet de tornada.  


El dia abans de la felicitat. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas

Vaixell de Grècia

Alguns déus de l'Olimp es plaïen de torbar el destí dels mortals, mentre d'altres es compadien d'aquella dissort capgirada i jugaven a l'engany endogàmic per lliurar l'individu dels funests esdeveniments.

Vint-i-cinc segles després, el fat continua la tasca divina d'ensarronar els ciutadans amb mentides i corrupteles. Ara però sense compassió, sense la interposició d'alguna força favorable a l'alliberament del càstig destructor. Tot al contrari, els déus teutons no perdonen i, implacables, claven les urpes al ventre de la mare. De la mare on va nàixer democràcia, raó, dret, llei, sobirania individual, art, ciència i llibertat. Els déus teutons, impertèrrits, porten endavant la fagocitosi uterina d'Europa. I després de l'àpat hel·lènic, nosaltres en serem les postres.

Aquesta vesprada, abans de saber el resultat de les reeleccions gregues, he singlat el meu vaixell tot pensant que encara podíem inflar el velam. He escoltat unes quantes vegades la cançó que Llach va dedicar al poble grec l'any setanta-quatre, en acabar la dictadura dels coronels. I unes altres tantes he plorat.


Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

En memòria de José Maria Settier

Sembla ser que no hi ha prou amb la que ens cau als centres educatius enguany. A més, els del Clot del Moro de Sagunt, perdem el nostre jefe per rematar aquest any convuls i desagradable. Coincidireu amb mi que hi ha moments en què fan ganes de, com diu un personatge d’Incerta glòria,: perbocar com un déu que es penedeix de la seva obra.

 La veritat és que quan mire enrere, només trobe bons records amb José Maria. Records divertits, records tendres. Només hi ha dos moments diferents. Un, clar, són aquests dies tan tristos. I l’altre és de fa pocs mesos: el dia que un inspector, té igual, el féu pujar a l’institut (des de valència!) per una reunió tot i dur ja unes setmanes de baixa, tot i estar ja prou delicat, com el temps malauradament ha acabat demostrant. Recorde l’inspector endiumenjat (amb botons de puny i tot) al costat d’un José Maria molt desmillorat. La imatge era la viva estampa de la dignitat del mestre davant la fredor de l’administració. I em mossegue la llengua.

 Però no ens quedem en aquest moment.

 Els que l’heu conegut sabeu com era. Aquests dies de converses d’ulls plorosos, a mitja veu i camaraderia del Club d’amics de José Maria es repetien els mateixos adjectius: generós, divertit, dialogant, no massa donat a les llengües -per què negar-ho-, bromista, respectuós, íntegre, bo... Un home bo. Adjectius que semblen no dir molt però que esclaten als interiors de les persones que l’hem viscut. Un altre adjectiu que el representa és elegant. Perquè ho era. Com a persona i, per què no, físicament. L’institut perd molt de glamour sense un director així, caldrà anar fent-se a la idea. Jo el felicitava sovint pel canvi d’estilista. De veritat crec que l’últim estilista li l’encertà: canvi d’ulleres, de pentinat, de roba... José Maria estava fet un figurí. I recorde, emocionat, el seu gran somriure per la felicitat que li produïen les meues paraules. Això m’ho emporte jo.

 Poca gent sap que José Maria sovintejava la meua aula. De tant en tant passava, agafava una cadira i féiem una xerradeta breu i tranquil·la. Començàvem parlant de les meues classes de ball i els seus bailoteos amb la Cortijo i passàvem, de la manera més natural, a Mahler i La cançó de la Terra. Biologia, Mahler i Salsa. Així era José Maria. Cal més? En el seu cas, pot ser només una cosa: el seu fill. Estimava molt el seu fill. Molt. Sempre en parlava. Aquests dies he pegat moltes voltes a aquest escrit i m’han tornat moltes de les vegades que José Maria tenia el seu fill a la boca. Al mateix tanatori, el 14, vaig trobar l’Albert, el meu mestre de jazz (València és petiiiita). Era amic de Carlos. I qui és Carlos? preguntava jo, ignorant. El fill. O siga... que es deia Carlos! Tants anys parlant-me’n i no en sabia el nom. I és que José Maria sempre deia el meu fill açò, el meu fill allò. El meu fill. El seu fill... No em direu que no és preciós. I ara hauré de fer un esforç considerable per no fer un paral·lelisme amb mi i mon pare. Un paral·lelisme faciló. I trist.

 Hi hagué una cosa que em fascinà de l’acte del tanatori. Malauradament, ja els coneixereu, aquests actes. Es respira molta tristesa però molt continguda, molt tensa. Ningú, òbviament, es deixa dur. Els que pugen a dedicar unes paraules fan un esforç sobrehumà per bellugar les cordes vocals i articular un mínim discurs. I tots l’escoltem amb el cor encongit. Ahir, va anar així. Fins que, per tancar l’acte, van posar una cançó molt estimada per José Maria: La Balanguera de la Maria del Mar Bonet. L’efecte va ser immediat. És el poder que tenim els músics: una vegada comença la música, no hi ha aturador possible. És l’espentó necessari per deixar-se dur i plorar o abraçar. O, encara millor, totes dues coses alhora.

 Aquest matí, a l’acte d’homenatge de l’institut ha sigut també així.

 Volguera tancar aquestes línies d’igual manera. Permeteu-me que faça l’acudit fàcil de José Maria, el darwinista que embogia amb la segona de Mahler: la Simfonia de la Resurrecció. En especial amb el darrer moviment. En especial els darrers minuts.

 Vos deixe uns minuts amb Mahler (dirigit per un altre gentleman: Bernstein), uns minuts amb José Maria. Deixeu-vos dur, ploreu, abraceu: pugeu el volum a tope i envieu a cagar-a-la-via els veïns, els inspectors, els timpans!

Fuster primaveral

No hi ha dubte que Joan Fuster fou, és, una figura literària de primera magnitud i probablement el millor assagista català del segle XX. Xamba genètica, com algú el va definir, o miracle cultural, la irrupció de la seua obra en les foscúries del franquisme i en el context d'una societat culturalment anorreada i submisa com la nostra marca un punt d'inflexió en la història contemporània dels valencians (i dels catalans en general, podríem dir): el pas, transcendental, a la modernitat, literària i de pensament, entesa com la capacitat d'articular discursos per a la reflexió i l'anàlisi, i de fer-ho des de la solvència d'una escriptura d'alta volada que és invitació constant a llegir una obra oberta, engrescadora i inesgotable. Per això, qualsevol intent de reduir el “fenomen” Fuster a una determinada doctrina, a una mena de prêt a porter que ens estalvie l'esforç de pensar i pensar-nos, està abocada al fracàs perquè obvia el fet que, per damunt de tot, Joan Fuster fou un escriptor, un gran assagista. Més que solucions concretes o fórmules màgiques, que no n'hi ha, Fuster ens obrí el camí de les preguntes que, un colp formulades, porten a altres preguntes i a altres hipòtesis en una dialèctica constant que només es pot practicar des de, per dir-ho amb les seues paraules, l' “apriorisme militant” […] “no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà”.

Fuster és avui tan vigent com fa cinquanta anys i com ho serà d'ací a cent anys més, com ho és sempre qualsevol gran clàssic. Una ullada a la tossudesa amb què el poder de llavors i el d'ara ha pretès abismar-lo en l'oblit i la marginalitat seria prou eloqüent per confirmar la validesa, en l'ordre pragmàtic, de les seues anàlisis. El rigor del seu estil, gràcies al qual flueix el riu d'un pensament vigorós, no necessita de més demostració, si en volem apamar la solidesa del llegat, que la quantitat i qualitat de literatura que va provocar i encara provoca. L'estil, que com sabem és l'home, de Fuster plana com una ombra protectora (i de vegades com una adherència automàtica i prescindible) sobre tot allò que en aquest país s'escriu des de la perspectiva del que s'ha denominat literatura d'idees, siga sota la forma de l'assaig (inclòs el més acadèmic), l'article d'opinió, la crítica o el columnisme.

Hi ha evidentment, des del costat pragmàtic, social i polític del fenomen, molt més. El fusterianisme (passeu-me un mot que el mestre refusaria) és tot allò que de transversal té la lluita per la cultura, la llengua i el país dels valencians. Les estrictes minories que en els anys cinquantes i seixantes, sota el mestratge de Fuster, van començar a construir el País Valencià modern són avui significatives i determinants minories, potser la part més vital i resistent del nostre poble.

En el balanç negatiu, però em sembla que realista, de la nostra situació d'ara, ¿podia l'escriptor de Sueca haver previst l'abast de la destrucció a què l'oligarquia indígena, recolzada en el poder de l'Estat i en tots els altres, sotmetria el País Valencià? ¿Podia haver imaginat que la corrupció, l'autoritarisme i el lladrocini permanents, en temps de “democràcia”, arribarien als insostenibles límits actuals? ¿Que l'amenaça de “dissolució” del valencià com a poble vindria de l'espoliació sistemàtica dels seus recursos naturals, del domini abassegador dels mitjans de formació de masses, de la privatització descarada dels capitals socials i públics, i que el setge a la llengua i la cultura en seria més aviat un trist corol·lari i tapadora de demagògies, un atac directe al cor de les últimes resistències? ¿Hauria fet broma llavors amb un ecologisme que avui sabem peça indispesable en la construcció o reconstrucció del país, broma feta des d'aquella part d'ell que no podia sostraure's a l'escepticisme burleta del llaurador que portava a les venes? ¿Hauria confiat tant en el “progrès” i altres tipus d'analgèsics (aspirina a banda) si hagués tingut temps de viure i desvelar l'escandalosa enganyifa del nostre temps perpetrada a l'ombra d'aquest concepte?

Orfes com ens trobem de pensadors, escriptors i homes d'acció del seu calibre, ens queden les grans preguntes de la seua obra, ens queda afirmar-nos i afermar-nos en el compromís amb la nostra gent i la nostra terra, ens queda el repte d'alçar una política que fins ara només han fet els de sempre, amb ben escasses i meritòries excepcions, i l'han feta sempre contra nosaltres, els valencians. Ens queda continuar llegint Fuster i continuar construint la nostra solidesa com a poble, articular les respostes, radicals i cíviques, a uns temps difícils que sempre ens fan debatre entre l'ara i el mai. 

[Part de la pesentació que l'autor va fer en l'Homenatge a Joan Fuster el 8 de juny de 2012 a l'hora de Benimaclet.]

 

Arxipèlag

Divendres passat vam entrevistar, Rafa “Panxo” Miralles i un servidor, al periodista grec Yorgos Mitralias, de gira europea per a explicar en Europa allò que els mitjans de comunicació dominants amaguen en tot el continent: que existeix una alternativa a les polítiques econòmiques de l’austeritat i que aquestes, en realitat, no són sinó l’experiment arbitrari que s’ha proposat dur a terme un grup poderós afincat en el seu particular espectre ideològic. El partit de Mitralias, Syriza, és el primer partit a l’esquerra de la socialdemocràcia que té possibilitats reals de governar un país europeu des de fa més de quaranta anys, especialment des de la caiguda del Mur. Si arriba diumenge al poder, i és el favorit en les enquestes, promet posar en marxa una política econòmica alternativa i viable a la crisi del deute que no passe per sacrificar les expectatives de benestar de les classes mitjanes i dels treballadors i treballadores. Un dels seus líders, Alex Tsipras, va prometre ahir dues mesures d’abast simbòlic: restaurar el salari mínim als 751 euros anteriors a la rebaixa del febrer de fins un 32%, en el cas dels menors de 25 anys –ací és de 641,40 euros i està congelat des de 2011–; també va comprometre’s a rebaixar l’elevat sou dels ministres. Però, sobretot, el que provoca la icterícia dels alts funcionaris de la UE, el BCE i l’FMI és el seu compromís de no fer pagar la crisi a un poble que no l’ha provocada i denunciar el Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding), com és conegut l’acord de rescat grec i que imposa, segons ens contava Yorgos Mitralias, destinar un 95% dels ingressos de l’estat grec al pagament del deute amb la banca europea, alemanya i francesa. Aquest deute el va contraure l’estat grec no per a subvencionar els serveis públics i l’estat del benestar, com ens volen fer creure els mitjans, sinó a finançar la compra d’armament a la indústria militar francesa, alemanya i britànica. També a l’espanyola. Per a justificar eixa despesa, s’ha alimentat durant quasi un segle un conflicte prebèl·lic amb la veïna Turquia. La classe dirigent grega, és clar, ha sucat bona cosa a base de comissions per les transaccions.

Yorgos Mitralias a València

Yorgos ens confessava també el seu temor a les possibles represàlies contra Grècia i contra el seu partit si els grecs i les gregues s’agosaven a “no votar correctament”, és a dir, si no votaven a Nova Democràcia –el PP d’allà– o al PASOK –el PSOE–.
¿Ho consentiran, que un partit que aglutina feministes, gais i lesbianes, ecologistes, sindicalistes, antics troskistes i dissidents del Partit Comunista grec i del PASOK, el moviment dels i les indignades governe un estat de la UE i no acate les directrius dels gran capital, la banca i els mercats? De moment, despús ahir començaven les traïcions: a Nikos Hanias, candidat de Syriza a Corint, se li va aparéixer la Mare de Déu i va publicar una carta, quatre dies abans de les eleccions, on afirma que s’ha adonat que “la presa del poder per Syriza, ni que siga una hora, serà catastròfica per a Grècia i per als nostres fills”. No sé si demana el vot per a Alba Daurada, l’emergent partit neonazi, en un panorama polític de descrèdit dels partits que s’alternen en el poder en tota Europa.
Hi ha algunes dades molt preocupants, com la infiltració en la policia grega de militants de Amanecer Dorado. i Yorgos MItralias ens expressava els seus temors a una resolució violenta del conflicte.
El mateix Tsipras publica avui un article en el Financial Times on intenta contemporitzar amb el gran capital a base d’argumentar que, en realitat, Syriza no és l’autèntica amenaça sinó, més aviat, l’única eixida possible ara mateix perquè és l’única formació que no carrega amb la trajectòria de corrupció i mala gestió que han portat al país a la ruïna. Assegura també que aportarà estabilitat social a través d’una política fiscal més justa –fins ara, els ingressos de l’estat per impostos són d’un 4% del PIB– i una despesa pública que pujarà al 44% –a l’estat espanyol és d’un 22%, segons Vicenç Navarro.
Vergonyosament, l’única manera d’informar-se sobre un esdeveniment que de la transcendància d’aquestes eleccions és a través del Twitter d’alguns periodistes grecs que escriuen en anglés, com  Efthimia Efthimiou o d’alguns articles de The Guardian o, coses de la vida, del Financial Times. Un procés que podria resultar exemplar per a l’estat espanyol i, mot particularment per al País Valencià, no mereix cap cobertura per part dels diaris ni televisions espanyoles.

Paraula de Pedrals, que en ardències transmuta

- que ens cal la igualtat social 
i un retorn a la natura 
que l'amor als altres dura 
si és exigent, no banal, 
que el rubor és l'armadura 
d'una vergonya ancestral 
que no té lloc ni cabuda 
en la franquesa lleial, 
que tota la cosa pública 
pot ser de llei personal, 
que el qui realment educa 
no imposa un cos doctrinal, 
que el món esdevé corrupte, 
no des de baix, des de dalt, 
que hauríem de posar en dubte 
tot el paller, fins el pal, 
que al desassossec abrupte 
és on perviu l'ideal.


Que Josep Pedrals és músic es nota tan bon punt obri la boca. Les seues actuacions desprenen un ritme que va omplint minut a minut l'estança. Amb contundència. I la llengua amb què diu és ben viva, excepció que confirma totes les regles.

La veu de Pedrals, a prova de bombes i de rescats, practica una rima de risc i actualment viatja de tournée per les terres de catalana parla a propòsit de la publicació recent del seu llibre El Romanço d'Anna Tirant, una reparació, segons l'autor, de l'anterior Furgatori, totes dues obres editades a Labreu. Sembla que es tracta d'una tragèdia clàssica, tot plegat, un deute contret o un malentés que ha hagut d'aclarir amb el (seu alter ego) Quim Porta. Què importa, això! Un poeta músic, o un músic poeta, compartia ahir amb els veïns russafins una vesprada (xa)fogosa de dilluns.

Aquest barçaluní del barri del Clot coneix bé el seu medi i, si li cal, bé que s'hi adapta: recitar els decasíl·labs de la seua SexyTina a la manera més valenciana-de-l'horta li resulta tan divertit com senzill. Ventríloc del vers, a la manera més genuïnament fallera, en paraules del Pau Sif, capta l'essència barroca, casposa, eròtica i bròfega de la tradició més nostra.

Amagat darrere d'aquesta mena de valenciana prosa revisitada que en ardències transmuta, hi ha l'esperit d'un home d'aquests temps que, en boca posem per cas d'un gosset invident, furga i remena pels seus dedins, insistent i reincident, i reivindica una lucidesa incivil, o una ànsia de malmetre la insostenibilitat dels cànons, o el desig ben digne i coratjós d'escometre la hipòcrita insensatesa, de boicotejar prohibicions i de respondre a l'estupidesa. I com? Amb les paraules que va traient del seu bagul o del seu barret o del seu bigotis. Es usted muy listo, senyor Pedrals.


 
Menció especial mereixen, en aquestes paraules, les de Màrius Serra, Rois de Corella, David Carabén i Joan Todó, que també transmuten.

Blau Matisse

Hem pres una glopada d’aire fresc en el lleu parèntesi que ens han deixat l’anunci del rescat bancari i el debut de la roja a terres bàltiques. La brisa a vora mar havia agranat tots els núvols i feia ballar els para-sols. A recer dels tendals i darrere les ulleres de sol estàvem en la glòria celestial, després de tant de temps. Uns entrants mariners i un cuscús vegetarià per obrir boca... i un te amb un sentidet de menta servit en aquells gotets decorats han fet renàixer la força perduda després de tantes sotragades. Hem dit hola i ens hem retrobat.

Només ha canviat la coberta de la llibreta on alcem acta de la nostra perseverança. Del roig al negre, en el sentit stendhalià o en el de la utopia. Només ens ha calgut deixar constància que encara hi som i serem. La paraula continua amb un nou alè, seré, com l’aire fresc que endevinem en aquest oasi, i que ens empeny a cercar l’aigua. Només ha calgut retrobar-nos per reafirmar-nos. Només unes ratlles a la pàgina inicial de la llibreta. Del roig al negre.

El blau Matisse de les estovalles en posava el contrast i feia el joc als altres blaus que lluïen més enllà del cobert.

Confessió

Vivim dies difícils, de mal passar. El brutal atac a l’ensenyament (sense concessions, sense pausa) està obligant els docents a situar-se, a retratar-se. El que em passa aquests dies és que em resulta molt fàcil pair la relació (de ràbia combativa) amb l’administració neoliberal però molt difícil de situar dins meu la relació amb molts dels meus companys i companyes. 

Ara mateix veig tres sectors dins el professorat:

 a) sector encaixador, bàsicament perquè han votat pp i, per tant, no els en queda una altra. I ja els va bé, potser de manera inconscient, tota aquesta trampa.

b) sector combatiu, mobilitzant els centres, les famílies, acudint a les manifestacions, fent les vagues.

c) sector tebi, com bé diu Manel. I és aquest el sector amb el qual no em sé avenir. La situació és tal que, de sobte, no entenc la rica capacitat autojustificadora del meu company de treball esquirol, amb el qual he compartit mil tallats i converses. Ara, una companya passa de criticar la vaga-d’un-dia a dir que sis dies de vaga és una exageració; argüir després que començarà a fer-la i ja vorem i, finalment, fer només la vaga del 22. I no ho sé digerir, justament perquè són companys molts propers, del dia a dia, de projectes i aventures. Són aquests “els meus”? 

Reconec que no dec estar a l'alçada de les circumstàncies quan sóc incapaç de tirar avant i treballar per establir dinàmiques que permeten sumar els tebis. Ara mateix el cor em mana més que el cap. Crec que cal sumar també aquests tebis. No obstant això, la decepció roman. Amb un pessic de tristesa, la veritat.

I ara què? Cal prioritzar aquestes estratègies captadores de professorat de resposta tèbia? O cal veure quins sectors de la societat (mestres, famílies, alumnat, associacions diverses) estan al meu costat: cal buscar fora el que no trobe dins? El cor m’adreça a la segona opció. El cap a totes dues. 

Supose que hi ha feina per tothom i cada persona treballarà allà on es trobe millor. I que la cosa serà llarga. Molt llarga. El que resulta obvi és que aquestes retallades, aquest empitjorament estructural, sense compassió ni trellat, de la qualitat de l’ensenyament que rebrà aquesta societat està trastocant tot el món. Fora carasses, doncs. També les pròpies. Hauré de rebuscar dins meu per seguir avant perquè, com m’encante, ja no quedarà res per defensar.