Bon Nadal!

DSC08759
Originally uploaded by avecteatre.

Els pares de la criatura us desitgen unes bones i descansades vacances de Nadal. L'any que ve, més!

Jaume Pont

Enguany el premi Carles Riba de poesia ha anat a parar a les mans de Jaume Pont. Us copie un poema del llibre Vol de cendres.


Deliri

Va arribar en negra nit.

Aquell verb obscur i pàl·lid
que el silenci de les ombres
conjugava:
ell et respira,
tu em respires, jo et respiro.

El sentíem a la porta
emblanquinada
del teu cos,
llum de bat a bat oberta
al més estrany dels llinatges.

Delira, delira
-ens vares dir.
I encara avui la veu perdura:
com entre la lenta malesa
dels rius
els dolços meandres
de la paraula abolida.

Vol de cendres, Ed.62-Empúries 1996.

Als nous camins demano una altra sang que els recorri exaltada, nua, nova.

ARA VE NADAL...

Com qui no vol la cosa, desembre ja ha arribat: la fira de Faura, el pont de la Putíssima, el fred inexistent, la primera barra de torró, els dàtils, les nous, els canvis de llum, els exàmens, les ovulacions, i la fatídica data: festes de nadal, l'any que s'acaba... Com prepareu vosaltres aquestes vacances d'hivern? Amb quina cara i quins ànims les espereu?

DONA'M LA MÀ

DONA'M LA MÀ

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà, dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.

Lluís Llach recordant a Miquel Martí i Pol

El diumenge vaig ser una de les privilegiades que va tindre entrada per veure el mestre Lluís Llach. Per acabar amb un cap de setmana redó, m'acostí a l'auditori de Canet per gaudir d'un dels darrers concerts que Llach va oferir (ja sabeu que es retira). Al llarg de l'actuació va repassar els títols menys coneguts dels últims vint-i-cinc anys encara que en els bisos va recuperar el clàssic Viatge a Ítaca recordant així, el viatge de la pròpia vida. Vaig poder comprovar que Llach continua lluitant per eixe compromís polític i que segueix transmitint eixa poesia angelical a la qual ens té acostumats. Una de les cançons que em va fer reflexionar i al mateix temps em recordà el perquè de ser així, de la nostra lluita, dels nostres ideals, de la nostra professió i del nostre empeny per aconseguir un país millor i lliure va ser la cançó A poc a poc en la que ens recorda tot el que costa aconseguir allò somiat però que, tanmateix ens fa tirar endavant. Però el moment en què, personalment, crec que va aconseguir emocionar i alçar dempeus a la gent va ser quan interpretà la cançó que he reproduït més amunt , Dona'm la mà. Un homenatge al seu gran amic Martí i Pol va arrencar una gran tanda d'aplaudiments que no acabaven mai. Irónic i mordaç, crec que és, a més, un grandíssim comunicador ja que ens relatà un munt d'anècdotes per explicar els contextos dels seus temes. Com veieu un cap de setmana que, evidentment, m'ha posat les piles. Llàstima que hui amb el segon E se m'haja estropejat tot. Què hem de fer col·legues, eixa és la crua i dura realitat.

A lluitar...

Mossegant la vida...

Companys ací estic altra vegada. Com diu el títol mossegant la vida a grans mossos. M'agradaria compartir amb vosaltres la pujada d'adrenalina que porte aquests dies. El fet de presentar l'obra d'una escriptora tan desconeguda per mi va ser tot un repte. He descobert que la literatura d'Ángeles Caso és una reflexió permanent sobre la condició de ser dona. Quan coneixes a aquesta escriptora t'adones , a més, el privilegi que tenim per ser dones. La història ens ha ensenyat que hem de lluitar molt més per aconseguir allò que ens proposem, a veure la cultura de l'esforç com algo habitual en les nostres vides...Amb una personalitat increïblement forta, segura de si mateixa i amb les coses perfectament clares. La vaig fer parlar de la condició de la dona, no solament en la seva literatura, sinó en ser el dia contra la violència de gènere, va tractar el tema de manera ferma. Cal lluitar i encara molt contra aquelles coses que es queden ancorades en el passat, com els passa a molts homes, i hem de creure en les nostres grandíssimes qualitats per dur la vida endavant... Després de l'estrés que em va provocar llegir tota la producció literària de l'Ángeles Caso, totes les entrevistes que li han fet i que li queden per fer, realitzar la presentació davant de totes les forces polítiques saguntines, portar-la a sopar a l'Atmeller juntament amb el seu amic Fernando Delgado (tio divertit a més de molt sociata)amb les conseqüències que això suposa, ja sabeu bon vinet, bon menjar(esta gent sap viure, us ho assegure) vaig relaxar-me cridant, botant, espentant en un concert indescriptible. El concert de Fito i fitipalis ha estat d'allò més emocionant. El AdolFITO Cabrales és un poeta, ja ho sabia, amb unes lletres que t'arriben més enllà de l'ànima. Amb un directe impressionant, els baixos eren...Tanmateix he de destacar el treball del saxofonista, Javier Arzola. Indescriptible, el tio està posseit per no sé què...Em va caure l'ESO al costat durant tot el concert, i ja sabeu que si no pots amb l'enemic t'has d'unir. Així ho vaig fer, botí, cridí i vaig fer banyes com ells. Us ho recomane, és tota una teràpia desestressant. Si ningú mai ha llegit res de la Caso, com era el meu cas, recomane "Un largo silencio", el sofriment pren forma en la veu de les dones republicane durant la postguerra. Si algú no ha escoltat encara l'últim de los fitipaldis, no us ho recomane , us obligue ha escoltar bon rock. "Dejádme nacer que me tengo que inventar... me he pasado media vida buscando la melodia..." Ja sabeu xics i xiques a mossegar la vida sense por...

La Paraula �s Nostra

Amor

Fucking Wasps
Originally uploaded by wuniatu.

Avui, demà, despús-demà...
amb l'amor.

La marca de la Gioconda

Com li havia promés al nostre estimat Alessandro Dallapiccola, vos ressenye la primera notícia que vaig tindre de Gioconda Bellli i el seu llibre La mujer habitada.
Em trobava de viatge amb uns amics quan, en el nostre temps tendre i indocumentat, vam haver de fer nit, per una d’aquelles sincronies que el joc de daus universal ens depara més sovint del que seria explicable per la sola intervenció de l’atzar, a l'acampada contra la construcció de la presa d'Itoitz que promovia l'esquerra abertzale, potser cap a les primeries d'algun estiu dels primers anys noranta. Una vesprada llarga, càlida, radiant, vam arribar en aquell lloc estrany. Era un descampat a la vora d'un riu amb unes poques tendes de campanya mal plantades i que feia un aspecte desolat, desastrat.
Per a contextualitzar el moment, recordeu que uns pocs anys abans, crec que a la dècada dels vuitanta, el moviment popular liderat per HB havia aconseguit aturar la construcció d'una autovia entre Iruña i Donostia que haguera travessat pel mig d'un emblemàtic paratge natural, el nom del qual ara no recorde :( La lluita havia estat dura, amb una acampada reivindicativa permanent com a acció principal enimg del bosc que la carretera havia de destruir. La irrupció d'ETA, amb sabotatges i no sé si amb algun segrest, va fer molt polèmic i dificultós el procés.
D’aquesta manera, per al moviment abertzale, la lluita d'Itoiz havia de ser una continuació de la victòria obtinguda en aquella altra ocasió, un símbol de la resistència d’Euskal Herria a l’opressió espanyola, o almenys això s'esperaven. Tanmateix, la visió d'unes poques persones molt jòvens, acampades a la vora oposada d'un riu on les caterpillars i un cafarnaum d'altres màquines grogues removien muntanyes navarreses, enmig de la polseguera i el soroll, no semblava una oposició molt temible.
De tota aquella concurrència, el gènere predominant era el femení, en una proporció abrumadora: és més, crec que tot eren dones, quasi adolescents de cabells arranats i tenyits de color violeta, excepte alguna cresta o alguna cueta, alguna treneta o rasta escadusseres, prenint el bany despullades en el riu o, quasi sense roba, assegudes a les vores mentre llegien, abstretes, alienes a les amenaçadores caterpillars, els barrenos o els antidisturbis, alienes a les meues mirades i miradetes, cada vegada més desinhibides, totes, totes elles, totes llegien alhora, amb una devoció que no havia vist meréixer a cap altre llibre, La mujer habitada de Gioconda Belli.
He d’aclarir ací que era la primera vegada en la vida que sentia parlar o veia aquest llibre i la seua autora tot i que, en aquells temps, que ara no m’atreviria a dir el mateix, em podia considerar un lector actualitzat i informat.
Però això no era l’únic en què semblaven coincidir aquelles dones: totes elles lluïen, de més a més, unes blavures, o també dites moradures, de diferents mides i tonalitats, però totes elles situades al lloc exacte que en valencià anomenem “anca”, i que ve a ser el costat exterior de la cuixa, just la part oposada a l’engonal.
A mí, com comprendreu, la fantasia se’m va disparar com la glucosa a un diàbetic després de menjar-se un xuxú. Vaig començar a relacionar elements i a lligar caps: Gioconda Belli era un nom d’evidents ressonàncies italianes, per allò del quadre i el cognom acabat en -i, morfema de plural, i el lexema Bell- era evident que estava relacionat amb bellum, que vol dir guerra. Això ho vaig relacionar amb l’actitud combativa de les feministes radicals italianes, amb fama de ser terrorífiques a l’hora de denunciar i d’atacar el tan secular com repugnant domini patriarcal, fins al punt de defensar la pràctica sistemàtica del lesbianisme com a praxis revolucionària… Això era! Per això no m’havien fet ni punyeter el cas, a mi, amb el tipet que tinc –tenia–… Si vos fixeu, el títol del llibre evoca la imatge de la dona com a casa, un espai buit per dins, que s’habita, un símbol freudià, però que també s’ocupa o s’okupa, amb el valor simbòlic afegit de violència sobre les dones, d’abús sexual, d’habitació o ocupació il·lícita, no consentida… Però, i les marques a l’anca ?
:0

Les marques a l’anca em tenien fascinant i no parava de figurar-me quina mena de pràctica ritual, revolucionària o disciplina lúbrica deixava aquelles empremtes, i la llarga vesprada d’aquell estiu càlid i estrany s’acabà, vingué una nit fresca, un tant ventosa, i jo la vaig passar regirant-me en el meu sac de dormir, veient passar davant meu imatges d’antidisturbis ensenyant la porra mentre jovenetes abertzales amb aspecte punki s’abaixaven les bragues davant d’ells i els mostraven les anques violàcies de manera provocadora.
A l’endemà em vaig despertar amarat del suor típic de sac de dormir dins de tenda de campanya al sol. Vaig baixar, amb l’enteniment teranyinós encara, a la vora del riu per a fer un bany que em despavilés. Allà estava ja el meu amic Jaume, després d’haver pres el bany, despullat i … amb unes enormes marques morades a les anques!!!
–I això?– li vaig demanar espantat.
–Això és el mateix que tens TU– digué mentre assenyalava amb un dit la MEUA anca, que lluïa dues precioses blavures provocades d’haver dormit de costat, directament sobre el terra.

Dues històries inusuals. Dues bones lliçons.

Un parell de pel·lis que no us hauríeu de perdre!!!
Little Miss Sunshine als Albatros i Ficció als Babel. La primera, una visió de l'American way of life per a pixar-se de riure (o plorar o no saber què fer).
I la segona sobre la soledat, les relacions amoroses que podien haver sigut i no són, la importància dels gestos, el silenci, la mirada, una història d'amor... Una meravella de film que Cesc Gay ha realitzat a la Cerdanya, voltat de verds i grocs i blaus...

introduint-me...

Hola a tots i totes!!No sé si estic fent-ho bé o què. Amadeu ja m'ha enviat la invitació i per tant espere poder contribuir en aquest univers poètic que heu creat. Amb això espere, encara més, formar part d'eixe món que és el Clot i, com no, no deixar de tindre eixe contacte tan especial que m'uneix a la meua Bego.


Fins aviat...

Hola, jo em dic Andrei i sóc romanés!

Jo sóc Thomas, i jo sóc Alexandru. I tu, com et dius?

Elperfil d'alumnes nous al centre, que arriben en qualsevol moment delcurs, sol coincidir amb xiquets i xiquetes de diverses nacionalitats.El profe i la profa de llengua (de quina?) ens trobem sovint amb unaaula esquitxada de criatures de diferent llengua, nacionalitat,cultura, que han aterrat al poble i que s'han d'escolaritzar al nostrecentre. Hi ha col·lectius del món de l'ensenyament que s'ho fan perdotar aquesta gent de material d'adaptació i aprenentatge. També viaInternet, of course. En diuen Aula d'Acollida o Pla d'Acollida(també Compensatòria, o Programa Passeavant) i a cada lloc se lesapanyen com poden per poder treballar amb aquesta diversitat creixent.Un exemple, el tenim a l'I.E.S. Nicolau Copèrnic de Terrassa.
També a l'I.E.S Miquel Tarradell del barri del barri del Raval de Barcelona. Us n'enllace la pàgina websencera perquè té molt d'interés i si voleu, punxeu on diu "Llengües delmón". Hi trobareu un treball molt xulo que han fet els alumnes d'allà,arribats d'arreu del món.

De la por

Hola amiguets i amiguetes. M'estrene al LPN penjant un fragment d'una novel·la que em va impressionar farà ja uns anyets (com passen...). Es tracta de La mujer habitada de Gioconda Belli, una novel·la a la Nicaragua de la lluita sandinista. Vos la recomane de tot cor. Preciosa. (en alcoià: presiosa).
El fragment és un off que un personatge del passat li adreça a Lavínia, la protagonista de la història, la dona habitada. I parla d'un tema que m'és especialment interessant: la por i com t'immobilitza. Però jo ho explique fatal... millor la Belli.

"[...] El miedo es oscuro y a la vez brillante. Rodea sus pensamientos cual red que se atenazara hasta provocar la inmovilidad, igual que la picadura de las serpientes amarillas de nuestras selvas. Yo sentí miedo muchas veces. Recuerdo la primera visión de las bestias sobre las que llegaron los españoles. Al principio creímos que juntos formaban un solo cuerpo. Los pensamos dioses del inframundo. Pero morían. Ellos y sus bestias morían. Todos eramos mortales. Cuando por fin lo descubrimos, era tarde. El miedo nos jugó sus trampas."

Gioconda Belli, La mujer habitada, Editorial Txalaparta

Coincidències

Aquests dies en què els del Principat organitzen les eleccions del dia de Tots Sants (Sant Montilla, Sant Carod, Sant Saura, Santa Claus, Sant Sadurní, Santa Tecla...), una cosa m'ha sorprés no sé si gratament. Recordeu el musical que vam fer el curs passat amb el grup de teatre de 4rt? Doncs una de les cançons que hi cantàvem (És l'hora em desperte, abans de posar-me el maquillatge, dedique un pensament per tu...) coincideix amb el missatge de la campanya electoral de Convergència i Unió (Per sempre i sempre...) La lletra no diu exactament el mateix -només faltaria que ens hagueren plagiat!- però sí que hi ha fragments molt semblants, pel que m'ha semblat escoltar. La meua pregunta és:
ÉS QUE PORTEM UN CONVERGENT AL COR I NO HO SABÍEM? O ÉS QUE MÀS I COMPANYIA TENEN ÀNIMA DE TEATRERS I FORMEN PART DE LPN?
Algú sabria donar raons d'aquesta punyetera coincidència?

TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT

Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.

Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

Si els trobadors havien de fer autèntics jocs de malabars per tal de jaure amb la dama estimada, ¿com s'ho devien muntar elles?
En aquesta pàginatrobareu una introducció al món de la lírica de les trobairitz. Sobre l'Amor Cortés hi ha molta cosa escrita i dita, peró és la Viquièdia la font on trobareu vincles, definicions, textos, imatges i gairebé tot sobre els orígens de la literatura amorosa escrita en català i que els xics i les xiques de 1r de Batxillerat estan patint aquests primers mesos del curs.

TORNA TAMBÉ EN COS

A voltes es presenta el teu record,
fantasma de les nits desolades.
I espere tindre, com onades,
descàrrega eterna, el teu amor.

Cap situació és tan molesta
com pensar en tu, en dia de festa.
Ja fa temps, no molt, que marxares.
I dia a dia estàs ací rematant-me.

Sense obrir allò que amaga el vel,
vas caminant per la meua vida.
I si no véns per a portar-me al cel,
més val que tanques la ferida.

Per la meua cara es perfila una llàgrima,
s’evapora perquè em creme en febra.
Espere que vingues, la teua ment calenta
i vore’t una volta més en aquesta vida,
la pròxima sense tu, serà massa dolenta.

HELLO

Is there anybody in there?

Just nod if you can hear me.

Is there anyone home?

C.R.A.Z.Y.

Ahirvaig anar amb Teresa al cinema. Amb poques referències, entràrem aveure C.R.A.Z.Y, una pel·lícula canadenca realitzada per Jean-Marc Valleque ens va soprendre amablement. La història d'una família amb cincfills, sempre mascles, que lluita per trobar la felicitat, amb elstòpics que durant els anys 70 regien l'educació, la moral, etc. i unsentit de l'humor sorprenent. Època de trencaments centrada en elpersonatge del quart fill, Zac, que coincideix amb la quarta lletra de"crazy", títol del film que ret homenatge a una cançó, element clau alseu torn de la història. És, doncs, un trencaclosques que ajusta icompleta un món on dolor i alegria recorren junts un camí, el camí querecorrem quan ens fem grans. Com la vida mateixa!Ple de referentsculturals, sobretot músics, de l'època, cal destacar el moment en quèel protagonista interpreta a la seua habitació, aquest tema de Bowie.Magnífic!!!

DAVID BOWIE
"Space Oddity"

Ground Control to Major Tom
Ground Control to Major Tom
Take your protein pills
and put your helmet on

Ground Control to Major Tom
Commencing countdown,
engines on
Check ignition
and may God's love be with you

[spoken]
Ten, Nine, Eight, Seven, Six, Five, Four, Three, Two, One, Liftoff

This is Ground Control
to Major Tom
You've really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now it's time to leave the capsule
if you dare

This is Major Tom to Ground Control
I'm stepping through the door
And I'm floating
in a most peculiar way
And the stars look very different today

For here
Am I sitting in a tin can
Far above the world
Planet Earth is blue
And there's nothing I can do

Though I'm past
one hundred thousand miles
I'm feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell my wife I love her very much
she knows

Ground Control to Major Tom
Your circuit's dead,
there's something wrong
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you....

Here am I floating
round my tin can
Far above the Moon
Planet Earth is blue
And there's nothing I can do.

SOLSTICI D´ESTIU

Aquest matí la ciutat té un aspecte especial:
és el seu aire de buit, el seu silenci total.
L´endemà de la revetlla motiva aquesta calma
dels carrers. M´agrada recordar que la Terra
és una vaixell de pedra, aigua i arbres
que solca l´espai.
I és estrany la casa que no té
un Joan a la colla.
Si els Joans miressin el Sol
hi veurien escrit el nom.

Joan Brossa

Setembre o el retorn

Avui comença setembre, un mes fatídic o amable segons es mire. Avui setembre em porta una mena de melangia que procure transformar en paraules, en viatge i en pregunta, en oblit i no en present. Per aquesta raó, i perquè setembre també és el mes del retorn us parlaré d'aquesta paraula.A la Marina, hi ha un vent que la gent d'allà anomena així, "retorn", i es tracta d'un nortet que trau de la mar tot allò que el vent diürn s'ha emportat aigües endins. El retorn comença a bufar a mitjanit i ve carregat d'humitat i de sal. Quines coses trau de l'aigua?

Potser trau alguna barca, unes ulleres o un flotador que algun xiquet ha deixat anar. Diuen que fa temps la mar treia coses insòlites, com ara alguna part d'un cos humà, una mà, un peu... Cadàvers, doncs, i petxines, algues, embarcacions naufragades, mentides, somnis, desitjos, cançons i ullets de Santa Llúcia com els de la imatge. Bé, setembre i el vent aquest, el retorn, que qualsevol nit ens pot tenyir la pell de sal i de fresca a la vora de la mar.

Pas de dansa

Calor / Hot
Originally uploaded by mosque.

Tinc papallones, caragols marins
i records esfullats, melangiosos.
Tinc una boira fina al fons dels ulls
i les mans tremoloses. Tinc silencis
i paravents i un balancí de boga.
Tinc una cigarreta que es consum
i un fosc desig de viure. Tinc paraules
balderes i tinc dies de paper...

M.Martí i Pol

Censura a la censura (il·lògica).

Però vaja, vaja, vaja. Quan la gent s’avorreix, fa unes coses...
Supose, que amb aquesta calor que fa, més d’una i d’un a preferit quedar-se a casa per evitar suar la gota al carrer. I cap remei ens queda, quan estem cansats de dormir i fer les coses que ens agraden, que vore la televisió. Com cada estiu les empreses de gelats fan arribar anuncis per la caixa boba, i Frigo ha aprofitat el boom que ha donat l’actriu Paz Vega per a fer d’imatge dels gelats Magnum de l’empresa esmentada. En un dels anuncis, es pot vore com hi ha més d’una Paz i com dues d’elles estan molt encaramelades. I ací es quan arriben les quatre idiotes i avorrides de torn. Sapigueu que jo sóc feminista i defensor dels drets LGTB, i no parlaria d’açò sinó se de que parle, doncs bé, resulta que l’anunci és una ofensa per a la dignitat de la dona, i jo els donaria la raó sempre i quan argumentaren que utilitzen a l’actriu com a símbol sexual, i tampoc importaria molt, perquè el sexe no és gens roí, però quan diuen que també és una ofensa per a la família,... ah! Amic! Ja sabem de que estem parlant... d’unes quantes dones homófobes que no volen que els seus fill/es es “traumatitzen”, però segur que el que els fa ràbia és que els seus homes bavegen més quan ix l’anunci, que quan estan al llit. Y segur que ells tenen pel·lis porno de lesbianes i elles ni ho saben, però després van tots junts al Fòrum de la de família. ¿Encara ningú els ha dit que la família nuclear és radioactiva?... Les lesbianes també son dones, tenen família i cap dona, cap lesbiana ni cap família m’ha dit que els haja ofès l’anunci.
Doncs jo ara menjaré Magnums, a més que també estan bons.
Be doncs, si l’anunci els ha paregut fort, què diran d’ací poc, aquestes ultradretes, quan se n’adonen que l’Aguirre i Gallardón es van a pensar la seva opinió sobre el col·lectiu LGTB?, que ja ells s’han adonat que donen molts dinerets...
Per cert, algú em sap dir si el Papa es va assabentar d’això de Rita?
Begonya!! Almenys un berenar al mes!!b7s!!

El món per un forat

El món per un forat
Originally uploaded by mosque.

He somiat amb Orfeu a la porta oberta de l'Ombra.
Una absència d'espill ha devorat els meus ulls
ebris encar de mirar-se en el maig turbulent de les coses,
plens d'abocar sobre el cel tantes aurores del cor.
Fou això: de sobte morir al present de puixança
i redreçar-me enllà (oh immensament!) dels adéus,
pur anhel tot jo i, secreta dins l'ànima, orella
que la desperta i per on tota reviu en l'obscur.

Carles Riba

Per molt que ens abracem

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.


Joan Vinyoli

Com es va quedar Begonya quan va saber que no tornaria al Clotdelmoro?

Nocturn

He lluitat contra l'alba.

L'alba m'ha rebatut,

i m'he adormit, a l'alba.


Josep Palau i Fabre Poemes de l'alquimista

M’han mort

Mirant i mirant,
Esperant un instant,
Retorna eixa cosa
Deformada, horrorosa
Amb intent d’un fracàs.

Ho has intentat,
On no coneixies, ¿veritat?

Es hora d’afrontar
Tímid, sense mal,
Salives verinoses del teu queixal.

Tinc i no tinc
Un sentiment, un pressentiment.

Bans populistes al teu interior.
Onades d’advertències sense patiment.
Cridades nocturnes d’una indecent,
Assembles de gent amb un gran temor.
Segurs de vida sense segell.
Senglars de grassa molt plens.
Ara al terra, una trista mort.

MISERABLE

T’has disfressat per a l’ordre estival,
Després vas deixant-nos a tots soterrats.
Però quina poca vergonya!
Desil·lusionat fins a un punt de ment morta.

Ja es l’hora de la veritat,
No pregones que cauràs.
Tinc amics que m’ajudaran
I tinc amigues que també ho faran.

El colom entremaliat
M’ha fet rebre el teu missatge
I no m’hagués adonat
De la teva vida miserable.

Miserable per persona dolenta
Que fa mal i mal i no rebenta.
Jo no tinc una vida secreta,
Vull a tots els meus amics,
Que fan més amena aquesta vida tan lenta.

Tinc amics que em volen per com soc,
I no pel que tinc com el teu miserable colom.
Escapa d’ací de pressa, desterrada,
Que en aquesta terra pots acabar molt mal parada.

Xiquets tornant de l'escola

Xiquets tornant de l'escola
Originally uploaded by mosque.

Al Perú, la majoria de xiquets i xiquetes recorren camins i carreteres per anar i tornar de l'escola. Alguns només tenen tres o quatre anyets, i els veus a la vora dels camins, entre pols i botzines de cotxes que passen, amb l'uniforme escolar i les motxilles, més contents que un gínjol, malgrat tot. Els que veieu a la foto són de Cusco i quan els he dit que els volia retratar, tots volien eixir a la foto i cridaven i reien, malgrat tot. L'educació al Perú és una de les tasques estatals que més reïx, però em fa l´efecte que no té res a veure amb la realitat. Els hi deuen ensenyar, sobretot, anglés. El quechua no l'aprenen més que a casa i sembla que l'oculten quan els preguntes com es diu bon dia o adéu. Tin el cor en un puny quan veig poblacions com Juliaca o Puno, atapeïdes de gent, que només sobreviuen amb el tricitaxi que porten els homes i amb els carretons de sucs de fruites i botelletes d'aigua que porten les dones. Quanta pobresa!

Juliol

Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera,

perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.

Comencen les vacances
i també
l'angúnia de saber
què podem fer.

On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?

Tant se'ns en dóna, és clar,
que l'important
és poder passar els dies
reposant

i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.

Pel juliol tot és
felicitat,
per això l'estimem
de veritat.

Miquel Martí i Pol, Per molts anys, 1999

In memoriam

En memòria de les quaranta-una persones mortes ahir a la línia 1 del metro de València.

Foto de Xavi Calvo.

El meu treball i la meua tristesa

El meu treball i la meua tristesa,
el meu dolor que a ningú puc dir,
i el calle, em dol, em lligue el coll amb ell,
em faig un nus, estrenyent-lo ben fort,

i a poc a poc cau, del pes, el meu cos,
cau el meu cos, el meu dolor, del sostre,
i vacil·lant a l'airet del corral
estic penjat, tota la meua mort,

i entra el veí i em veu penjant del sostre
i no diu res, demana un got de vi,
i de reüll em guipa, i no sap res

i penge així, i en arribar nadal
seré un mort dolç, de secreta dolçor,
i m'obriran a taula, entre rialles.

Vicent Andrés Estelles, Pedres de foc (1975)

Estiu

Estiu
Originally uploaded by mosque.

Acabem un altre curs, un altre més. La calor arriba exactament el mateix dia que l'estiu, a la mateixa hora. Nosaltres anem tancant portes i obrint-ne d'altres. Mirem cap a nords o suds diversos, ens calcem les xancletes de goma i somriem al sol.

Escola Valenciana, premi nacional

La Generalitat de Catalunya ha lliurat un dels Premis Nacionals de Cultura a Escola Valenciana. Aquest col·lectiu ja fa temps que és capdavanter en mols àmbits de la nostra societat. Present a quasi la totalitat d'actes públics, reivindicatius i de compromís, Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la llengua aposta, per una "normalitat" cultural i, sobretot, lingüística. Un dels actes que amb més força està creixent durant aquests últims anys és el de les Trobades: més de 200.000 persones hi han participat enguany. Enhorabona, amics i amigues!

18

telefon
Originally uploaded by Ramonah.

De les lèxiques
multiplicitats d'aquest idioma
del bon dia comú, m'és preferida
la que em deixa, en valencià tocar-te
per telèfon.
Per telèfon, també.

Tono Fornes, Vestigis, filogènies i desficis Ed.3i4

Sobre (la) poesia

Però és que, en cert sentit, tota la poesia és d’orientació: mirar d’expressar la situació pròpia respecte a l’univers abraçat per la consciència és un impuls immemorial. Els braços de la consciència s’estiren i cerquen a les palpentes, i com més llargs són, millor. Tentacles, i no ales, són els membres naturals d’Apol·lo. Vivian Bloodmark, un amic meu filòsof, solia dir-me que mentre el científic veu tot el que passa en un punt de l’espai, el poeta sent tot el que passa en un punt del temps. Perdut en els pensaments, es dóna copets al genoll amb el seu llapis que sembla una vareta màgica, i en el mateix instant un auto (matrícula de N.Y.) passa per la carretera, un vailet rebat la contraporta del porxo veí, un vell badalla en un hort nebulós del Turkestan, un gra de sorra gris rodola empès pel vent fins a Venus, un tal Docteur Jacques Hirsch, a Grenoble, es posa les ulleres de llegir, i trilions d’altres foteses com aquesta tenen lloc, i totes formen un organisme instantani i transparent d’esdeveniments del qual el poeta (assegut en una cadira de jardí a Ithaca, N.Y.) és el nucli.

Vladimir Nabòkov, Parla, memòria.

Posem en pràctica la teoria

"Entre la realitat -en aquest cas el cos de l'home com objecte d'observació-, i la ment que se'n distancia i s'hi reflecteix, tan sols hi ha les paraules, els noms de les coses. I posar noms no és sinó aprendre a mirar, a contemplar la realitat, per tal de tocar-la, per fer-la servir si cal, però sobretot per entendre-la."

Emilio Lledó Elogio de la infelicidad Cuatro Ediciones

i més...

LPN pel compromís amb la terra

Aturem la desfeta. Per les platges, les dunes, les aus, el paisatge, la gent... Dissabte 3 de juny a les 18h, plaça de Sant Agustí. No hi falteu!

Mil cares té Barcelona

Brave Margot!

Margonton la jeune bergère
Trouvant dans l'herbe un petit chat
Qui venait de perdre sa mère
L'adopta
Elle entrouvre sa collerette
Et le couche contre son sein
C'était tout c'quelle avait pauvrette
Comm' coussin
Le chat la prenant pour sa mère
Se mit à téter tout de go
Emue, Margot le laissa faire
Brav' Margot
Un croquant passant à la ronde
Trouvant le tableau peu commun
S'en alla le dire à tout l'monde
Et le lendemain

Quand Margot dégrafait son corsage
Pour donner la gougoutte à son chat
Tous les gars, tous les gars du village
Etaient là, la la la la la la
Etaient là, la la la la la
Et Margot qu'était simple et très sage
Présumait qu'c'était pour voir son chat
Qu'tous les gars, tous les gars du village
Etaient là, la la la la la la
Etaient là, la la la la la

L'maître d'école et ses potaches
Le mair', le bedeau, le bougnat
Négligeaient carrément leur tâche
Pour voir ça
Le facteur d'ordinair' si preste
Pour voir ça, n'distribuait plus
Les lettres que personne au reste
N'aurait lues
Pour voir ça, Dieu le leur pardonne
Les enfants de cœur au milieu
Du Saint Sacrifice abandonnent
Le saint lieu
Les gendarmes, mêm' mes gendarmes
Qui sont par natur' si ballots
Se laissaient toucher par les charmes
Du joli tableau

Mais les autr's femmes de la commune
Privées d'leurs époux, d'leurs galants
Accumulèrent la rancune
Patiemment
Puis un jour ivres de colère
Elles s'armèrent de bâtons
Et farouches elles immolèrent
Le chaton
La bergère après bien des larmes
Pour s'consoler prit un mari
Et ne dévoila plus ses charmes
Que pour lui
Le temps passa sur les mémoires
On oublia l'évènement
Seul des vieux racontent encore
A leurs p'tits enfants

George Brassens

Fotos de BCN

Si alguna cosa hem de dir del viatge, entre totes les coses que hem viscut a Barcelona, és la victòria del Barça i la celebració ineludible a Canaletes. Un moment històric que vam viure en viu i que no oblidarem.



A la plaça del rei, als peus del mirador del rei Martí i al costat de la sala del tinell, tot el grup amb Josep Avellà, el guia del primer dia. Begonya fa la foto. Ara la veureu:



Mercé Gil, reportera del diari BCN cebolleta S.L.

Imparables

Weblogs
Originally uploaded by avecteatre.

Després de la setmana a Barcelona, dissabte de bon matí vaig anar a l'Eliana amb Amadeu per fer un curs sobre blocs i l'aplicació dels nous llenguatges a la vida i la feina de professors i altres "actors" del nostre entorn. Com veieu, LPN va donant els seus fruits i aquesta experiència ens ha fet exportar la nostra paraula més enllà del Clot del Moro. Com ho veieu? He trobat aquesta foto d'Amadeu en plena conferència.

bar cel ona

Vista general I
Originally uploaded by mosque.

marxem, de nou, cap a la ciutat del nord! hi serem el Fèlix, la Teresa i una servidora amb vint-i-sis criatures de quart d'això durant cinc dies. voleu que us en portem alguna cosa?

criatures

Big Feet
Originally uploaded by Minouzers.

redolins per al teu son profund
quan no saps què passa
si vas o si véns
si hi ets o és el vent

INDEPENDÈNCIA

El passat 6 de Maig vam viure una jornda de lluita, on tots aquells que lluitem per la independència dels Països Catalans ens vam trobar a la Plaça de Sant Agustí a València.Un any més milers de persones van eixir al carrer demanant la llibertat del nostre poble. Però avui he rebut una notícia esperançador per aquets milions de persones i que vull aclarir; 2007 LA LLIBERTAT Som conscients i volem comunicar-vos que l´any vinent; 2006, els Països Catalans ; València Illes Balears i Catalunya, esdevindràn, lliures de l´opressió espanyola, per aquest motiu volem fer un crit al poble perquè és preparem per a la revolució social, l´inici de la revolució serà el 14 d´Agost a l´estació del Nord (València) a les 20.30. ENDAVANT EL POBLE ENDAVANT LA LLUITA. INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME.

One

U2

Li havia promés a Begonya la lletra i, de pas, va també la música. Ara no m'anime amb la versió en català… potser algú de vosaltres sí?


Powered by Castpost

I ací podeu trobar la meravellosa versió de la Mary J. Bigle amb U2: esfereïdora :O

Is it getting better?
Or do you feel the same?
Will it make it easier on you now?
You got someone to blame
You say
One love
One life
When it's one need
In the night
One love
We get to share it
Leaves you baby if you
Don't care for it

Did I disappoint you?
Or leave a bad taste in your mouth?
You act like you never had love
And you want me to go without
Well it's

Too late
Tonight
To drag the past out into the light
We're one, but we're not the same
We get to
carry each other
carry each other
One

Have you come here for forgiveness?
Have you come to raise the dead?
Have you come here to play Jesus?
To the lepers in your head

Did I ask too much?
More than a lot.
You gave me nothing,
Now it's all I've got
We're one
But we're not the same
Well we
Hurt each other
Then we do it again
You say
Love is a temple
Love the higher law
Love is a temple
Love the higher law
You ask me to enter
But then You make me crawl
And I can't be holding on
To what You got
When all You've got is hurt

One love
One blood
One life
You got to do what you should
One life
With each other
Sisters
Brothers
One life
But we're not the same
We get to
Carry each other
Carry each other

One...
One...

(extended version)

Can You hear us coming Lord
Can You hear us call
Feel us knocking
We're knocking at Your door

ARA, EL COMENÇAMENT.

Vull parlar-te’n
a partir de la llengua oblidada.
La llengua que em donares,
i ara, més m’agrada.

Tant per agrair-te
i res per regalar-te:
només una rialla,
un bes a la matinada.

Encara queda lluita.
El més gros passà, i arribarà.
No hi ha cap corda fluixa,
i la meva ànima despertarà.

Gràcies, des d’una posició modesta,
d’aquesta manera sé que a ningú molesta.
Agafe ara, el meu torn per al joc,
aconseguir alguna coseta,
amb el foc del meu cos.

Fer volar coloms

Ahir vam acudir, la Begonya, l’Empar, el Joan i jo, com ja sabreu, tots profes de valencià de l’institut, a la Primera Jornada sobre Ensenyament de la Literatura que organitzava Acció Cultural. Jo no em vaig poder quedar fins al final, quan en Tomàs Llopis i l’amic Manel Rodríguez Castelló es disposaven a engrescar i moderar una taula redona amb tot el professorat assistent, així que el que més em va agradar va ser la xarrada que ens féu l’escriptor Jaume Cabré. En començar, expressà que el seu propòsit era el de fer volar coloms, és a dir, fer suggestions sense cap voluntat sistemàtica. Me’l vaig escoltar amb gust, em féu riure amb la seua ironia i em va suscitar algunes reflexions… Què més es pot demanar?
Contava que una vegada s’havia topetat amb un antic alumne seu que li havia agraït que a les seues classes posara música clàssica, perquè li havia permés descobrir el món de la música i això li havia procurat moltes hores de fruïció. Doncs bé, el Jaume Cabré no se’n recordava gens d’aquell alumne, ni d’haver posat mai música a les seues classes, i li costava reconéixer-se en allò que li contava aquella persona. Tanmateix, així devia haver ocorregut i li feia una gran satisfacció haver aconseguit provocar aquell efecte en alguns dels seus alumnes. Amb això volia fer-nos veure que és possible arribar a aquella part receptiva que hi ha, o deu haver-hi, en tot ésser humà, fins i tot en el més suro dels alumnes –amb perdó–.
A mí, el que em va tocar era que no se’n recordàs, que sortira de classe i que el mant de l’oblit caiguera sobre el que acabava d’ocórrer, que ja mai més li retornara aquell moment màgic, en què una sonata per a piano de Mozart sobrevola, com l’Esperit Sant, l’aula 2.13 i, com una petita flama sobre el tercer ull d’aquell adolescent gris, endormiscat, l’il·lumina per a sempre, obre en ell la porta d’aquella sala àmplia on resideixen els esperits dels grans músics de la tradició occidental.
A vegades, fins i tot a mí m’ha passat, que he sortit d’una classe, però no una d’aquelles normals i corrents, tan tristes tan sovint, en què no ha passat res, sinó una d’aquelles en què sí que ha passat quelcom d’extraordinari, un d’aquells dies en què estaves especialment clar, la saliva i la sang menys espessa, i les paraules fluïen a través teu com l’aire a través d’una flauta de canya, cantant una melodia que fins i tot per a tu era desconeguda, però que et fa ballar a tu i els teus alumnes durant uns minuts i que, després, capriciosament, s’apaga, i ja tornes a ser tan insubstancial com has estat sempre o retornes, si més no, a la substancialitat que t’és pròpia, pesant, gràvida, terrícola.
I et dius, què ha estat això? I no havies estat tu, sinó un esperit més alt que s’ha expressat a través teu, que ha pres i usat el teu cos per a comunicar a aquelles ànimes la bona nova i que t’ha elevat, per uns instants, a l'alta condició del mèdium qui, en acabar la sessió, ja no se’n recorda més, d’allò que ha passat.

Som d'un país, som del món

No ens falten raons per celebrar, una vegada més, el 25 d'abril. Enguany, la manifestació tindrà lloc el 6 de maig.
Al Clot del Moro, divendres 28, si no passa res, els alumnes de l'EKM (Estudiants del Klot del Moro) han organitzat l'acte de celebració d'aquesta diada amb la projecció del documental Del roig al blau, acte que presentarà el professor de llengua i literatura Joan Royo.

T.S.Eliot

the message
Originally uploaded by Cilest.

Em direu que estic repetint
El que ja he dit fa una estona. Doncs ho tornaré a dir.
Ho tornaré a dir, però? Per tal d'arribar allí,
Per arribar allí on sou, per venir d'on no sou,
Heu d'agafar un camí on no hi figura l'èxtasi.
Per tal d'arribar al que no sabeu
Heu d'agafar el camí de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
Heu d'agafar el camí de la despossessió.
Per tal d'arribar al que no sou
Heu de passar pel camí en què no sou.
I el que no sabeu és l'únic que sabeu
I el que teniu és el que no teniu
I allí on sou és on no sou.

ALMAGRO un poble amb molta cultura!

Hi vam imaginar, més que conéixer, la vida de treballadors castellans del s.XVI. Una barreja d'homes del camp, de bordegassos, de captaires més o menys fingits, els rodamóns i estudiants d'ací i d'allà, els tractants de mercaderies essencials, que eren l'ànima de les fires i l'altre món nou, però complementari, dels clergues i nobles.
En definitiva, Almagro,un poble de diversitat social,va emmirallar només amb 2 dies les ànimes d'un grup d'estudiants de 4art d'E.S.O i 1er de Batxiller, saguntinets i saguntinetes que no ixen a penes del seu rotglet.Aquells carrers silenciosos, donaven a conèixer la seua història a crits.
El viatge es va iniciar el dimarts 28 de Març i va durar fins l'endemà al capvespre. Sembla mentida que tan sols un parell de dies donen per a tant: vam beure i vam menjar, vam beure i vam temptar...
Junt a les fires populars varen sorgir les festes taurines i de comèdies, aquests 2 pols de diversió que varen seduir l'eperit dels manxecs de fa uns segles.Volíem situar-nos allí, a la plaça major d'Almagro,

cor de totes les inquietuds i tots els festejos, per contemplar la desfilada de la seua gent, per historiar el coneixement i la vida atzarosa d'uns dels seus principals testimonis:"El Corral de Comèdia".
El dia 29 de Març tinguèrem l'ocasió de visitar el corral de comèdia més antic que es conserva a Ehpanya.I tinguèrem també la sort de presenciar una obra anomenada "Don Juan Tenorio", amb un magnífic repartiment d'actors i actrius, de la mateixa companyia "Corral de Comèdies".
Un gran viatge en 2 dies!.