Ukeladies

Amulet

Boca de carrer, ramal de canalització, aljub de tantes pluges, amagatall, ull hidràulic pels carrers de Moixent.

Urpes de mussol premen el meu cor

El doctor John Horder, que tractava a Sylvia Plath de la seua depressió, va afirmar: "Ningú que haguera vist la cura amb què va preparar la cuina, podria haver interpretat la seva acció com a fruit d'una compulsió irracional".

Caire

La dona es perfecciona.
El seu cos
mort mostra el somriure de realització,
La il·lusió d'una necessitat grega
Flueix en els pergamins de la seva toga,
Els seus peus
nus semblen estar dient:
Fins ací hem arribat, s’ha acabat.
Cada nen mort enroscat, una serp blanca,
Un per cada pitxeret
de llet, ara buit.
Els ha plegat
De nou en el seu cos, com pètals
D'una rosa tancada quan el jardí
s’endureix i les olors sagnen
Des de les dolces goles profundes de la flor de la nit.
La lluna no té motiu per entristir-se,
Fitant des de la seua caputxa d'os.
Està acostumada a aquesta mena de coses.
Els seus negres crepiten i arrosseguen.

Roba estesa

Encara em queden per processar fotos de la meua estada a la ISSP de l'estiu passat, com aquesta que ara puge ací. No forma part del treball que vaig fer en aquell taller, però crec que sí és una foto típica meua: sense humans, només el seu rastre en la natura o en la ciutat. Aquesta és a Küldiga, prop de Pelci, on tenia la seu l'escola.
Corren temps molt interessants per a estar en el dia a dia, però trobe molt a faltar el repós de plantar el trípode, com una canya de pescar, i esperar que la llum pique l'ham.

Vaga d'ensenyants al País Valencià

Jovialitat és #elconcepte. La suma de joventut (no només biològica) i de vitalitat.

La primera foto és dels amics de Compromís de l'Alcúdia. La segona, de Josep Mañez de Sagunt.

Una batalla desigual

Aquestes són les nostres armes

Aquestes són les seues

Primavera valenciana

En mans de qui estem?

Elliot Smith o la malenconia

Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.

Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".

L'art al carrer

de Russafa.

Mar Bàltica

Mar Bàltica, a set on Flickr.

Aquestes fotos les vaig fer després d'acabar el curs de l'ISSP 2011, i són la mena de foto de paisatge que m'havia proposat deixat de fer en anar a Letònia. En primer lloc, perquè em resulta molt fàcil fer-les i van camí de convertir-se en un clixé. Sent que he de trobar la manera de posar gent dins les fotos i un poc d'això és el que he estat fent aquest estiu, encara que d'una manera que encara ha de madurar.
Quan vaig trobar aquests arbres morts a la platja de Jurkalne, no em vaig poder estar de plantar el trípode i disparar amb el zuiko 7-14mm f 4. Quasi un acte reflexe.

Un agost a Kuldiga

Com ja vaig explicar-vos al juny, aquest agost he tingut la sort de participar en la sisena edició de la International Summer School of Photography 2011 (ISSP 2011) a la petita localitat letona de Pelci, junt a la ciutat de Kuldiga. En el web de l’ISSP podeu trobar els programes, a més de la relació del professorat i de l’alumnat que hi participava per si estigueu més interessats.
En curt, consisteix en una sèrie de tallers de creació fotogràfica sota la tutela d’alguns dels fotògrafs i fotògrafes més prestigioses del moment. La particularitat, però, de l’ISSP és la intensitat de la convivència durant les vint-i-quatre hores de quasi deu dies, en un espai relativament reduït –l’escola de Pelci– amb un centenar de persones dedicades únicament a exprèmer la seua creativitat, talent i preparació tècnica per al desenvolupament d’un projecte fotogràfic personal.
La intensitat de l’experiència és aclaparadora: per un que, com jo, està més que avesat a la transformació de les limitacions d’un en el que serien els trets de la veu expressiva pròpia com un treball íntim i solitari, poder compartir el procés amb un personal tan nombrós i variat, a més d’extraordinàriament preparat i talentós, ha estat tot un desafiament i, alhora, un plaer. No hi ha res com sentir que els afanys, angoixes i inseguretats que un sent no són massa diferents als de les persones que tens a la vora. En el curs dels dies de dormir, esmorzar, dinar, sopar i, entremig, treballar junts era perceptible com la bola d’energia creativa s’anava fent més i més gran.
Uns apunts ràpids:

• m’ha impressionat el talent, la preparació i la capacitat de treball dels i de les jòvens d’arreu el món que hi han participat. Malgrat la varietat de la procedència i el rerafons de cadascú –hi havia setanta-dues persones de vint-i-quatre països diferents d’arreu el món–, hi havia una certa homogeneïtat quant al nivell que era, en general, molt alt en comparació al que jo he pogut conéixer per ací. Si hi ha algú entre els presents que vulga competir, que es vaja preparant.
• en contrast amb això, hi ha l’escassedat d’oportunitats i la precarietat laboral amb què es topeten aquests i aquestes jòvens: haver de treballar debades durant mesos per tal que quan aparega un treball remunerat o una oportunitat estar ben posicionats. I mentre tant, continuar incrementant la ja seua alta qualificació participant en tota activitat formativa a la qual puguen accedir.
• la sorprenent vitalitat de la fotografia fotoquímica front a la digital: moltíssima gent portava les seues andròmines analògiques com a suport principal per al seu treball i, a la vista dels resultats, hi ha una llarga vida per als vetusts formats mitjans i grans d’aquelles Mamiya, Hasselblad, Kodak…

Altre dia vos explicaré algunes particularitats del meu treball i el meu contacte amb el fotògraf nord-americà d'origen finés, Arno Rafael Minkkinen, i alguna de les coses que hi he après.
La il·lustració que encapçala aquest text és el cartell anunciador de l’exposició que hi ha al museu de Kuldiga amb els treballs finals dels projectes desplegats a l’ISSP. La foto és del fotògraf argentí Marcos López amb els estudiants que participaren al seu taller.

Com en una illa

I tu què t'emportaries a una illa deserta?

George R.R. Martin, Phillip Roth i un viatge a Kuldiga

M'he cruspit els quatre primers lliuraments de Canción de hielo y fuego, de George R. R. Martin, que per la quantitat d'exemplars que porta venuts es deu tractar d'un dels llibres més llegits de la història.
Guionista de sèries de televisió durant anys, Martin construeix el relat a base d'episodis juxtaposats que conten històries més o menys simultànies que afecten a un parell de dotzenes de personatges principals. El total de personatges deu superar el miler. Cada capítol té una estructura climàtica i, com que porta tants fils narratius alhora, a l'inici de cadascun hi ha d'haver una espècie de recapitulació d'allò que ha sigut elidit, normalment contat en estil lliure indirecte a través del punt de vista d'algun dels personatges. En el següent dibuixet podeu vore el que vull dir: el cercle blau indica un clímax, normalment un assassinat, una violació, la culminació d'un incest, una mutilació, la mort sobtada d'un dels personatges principals…

El groc indica que es recapitula les parts elidides de cada línia narrativa,  marcades amb una línia discontínua.
Amb aquest arnés tècnic, propi del fulletó, se'ns narra les traïcions, la luxúria, la mort i la redempció impossible d'una aristocràcia medieval en un món imaginari d'espasa i bruixeria, dracs inclosos. Al principi et penses que no et deixaràs atrapar amb un parany tan evident però, a la que et vols adonar, ja estàs enganxat.
Ara estic llegint Me casé con un comunista, de Phillip Roth. Em sembla prodigiosa la capacitat de síntesi que té a l'hora d'explicar amb paràgraf conductes basades en la complexitat que motiva les relacions, com aquell triangle que s'estableix entre el pare, el fill i el mestre com a figura masculina que irromp en l'adolescència per a contradir i subvertir la severa autoritat paterna:

El maestro no tiene esa preocupación por los peligros como tiene el padre. A éste le preocupa la conducta de su hijo, ha de encargarse de adaptar a su pequeño Tom Paine al medio social. Pero cuando el pequeño Tom Paine ha sido admitido entre los hombres y el padre sigue educándolo como a un muchacho, el padre está acabado.

Tot i que s'ha fet una interpretació en clau privada i biogràfica –la novel·la presentaria semblances amb la relació que Roth va tindre amb l'actriu Claire Bloom– em sembla més una reflexió sobre els misèries i les grandeses d'un model de masculinitat avui desaparegut.

Ja en un pla més personal, anuncie que he sigut acceptat per participar a l'agost en un dels seminaris de la International Summer School of Photography, que se celebra a Kuldiga, Letònia. En concret, assistiré al que imparteix Arno Rafael Mikkinen. Me'n vaig assabentar de la seua existència a través del lloc web de Vanessa Winship, el treball de la qual em fascina i que també estarà per Kuldiga eixos dies. Sembla que seré un poc com aquell Tersites que, segons l'Homer, era l'home més lleig que anà a Troia: a la vista de la informació que he pogut vore sobre la resta de participants seré, si més no, el més vell. Una de les fotos que vaig incloure en el portafoli que havia de presentar era aquesta, publicada en aquest bloc ja fa un temps, i amb el Manel i l'Àlex en el paper d'hòmens perplexos.

Poema vegetal

Ja
no
li caben
més flors,
al pensament.

Desemboirar-se

Encara hi ha llumetes que es resisteixen a apagar-se de manera que, de lluny, el poble encara conserva els bafs postrems del nadal. Una atmosfera viciada pels excessos dels darrers dies que no he respirat. Per primera vegada m’he mantingut completament allunyada de la disbauxa consumista i, a dins de la cova, gràcies a l’ensopiment que m’ha assistit, he pogut dormir.

Avui he eixit del cau per desemboirar-me. L’arbre de nadal encara lluïa esquifit al bell mig de la Glorieta. Sort que Mavi ha tingut la idea de passejar-me per mig món: Berlín, Nova York, Venècia, Istanbul... Un recorregut fotogràfic pels racons que amaga cadascun dels plecs del mapa. Retalls en blanc i negre i a tot color, una escala qualsevol, un bosc entre les vies oblidades pels trens, aparadors on s'arrengleren esmalts d'ungles i detergents, alfabets ciríl·lics, fanals fosforescents. Un món ben diferent a aquell que ens esperava al carrer, amb falleres que ballaven entre els cartells anunciadors de rebaixes, sota l'enllumenat asfixiant de leds nadalencs.

PISA, manifestacions i altres fandangos

PISA

Ja tenim un nou informe PISA i els gurus de les polítiques educatives ja s'hi han posat. Algú, afortunadament, ha constatat la correlació entre el desenvolupament social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics de l'alumnat, almenys pel que fa a competència lectora:

La correlación estadística dice, a grosso modo, que los hijos de los padres con un capital cultural y escolar superior leen más y mejor, independientemente de que el texto sea continuo o discontinuo, y que los hijos de padres con un capital económico superior demuestran una disposición y competencia lectora también superior. Lo más espinoso, me parece a mi, algo que apenas se ha tocado en ninguno de los comentarios periodísticos a este respecto es que, tal como explica el estudio “la relación es fuerte y explica el 46% de la variación en el rendimiento entre países: en Turquía y México, donde el 58% de los estudiantes pertenecen a los grupos sociales más desfavorecidos y en países como Chile, Portugal, España, Italia y Polonia, donde la proporción alcanza más del 20%, lo que les plantea más retos y dificultades que a países como a Noruega, Australia, Islandia, Canadá o Finlandia donde la proporción de los estudiantes desfavorecidos es menor al 5%”.

La cita és de Joaquín Rodríquez, en el seu molt recomanable bloc Los futuros del libro.
És, si fa no fa, el que ve a dir Diane Ravitch respecte a la situació del fracàs escolar als EUA. El funcionament dels sistemes educatius són l'espill de l'estructura social i econòmica de cada país i, a pesar que puguem trobar-hi exemples heroics de desclassament, persisteix aquest incòmode determinisme.

Manifestacions

Aquesta setmana hi ha hagut mobilitzacions a escala europea contra les polítiques de destrucció de l'estat del benestar que han sigut i que vindran. Així, a Grècia han viscut la vuitena jornada de vaga general. Ahir de vesprada, a la manifestació de València, no n'erem ni dos mil personetes. Estic acabant un número d'Intersindical, que és la revista cosina de l'Allioli però abasta l'activitat de la Intersindical valenciana més enllà de l'àmbit educatiu. Hi ha un reportatge sobre el model de funcionament de la mobilització a França, on es va imposar el poder de decisió de les bases sobre el de les cúpules sindicals, a través de la vaga reconduïble, una idea que evoca allò del poder dels soviets –els soviets dels inicis de la revolució, no els que van vindre després.  Buscant fotos amb llicència creative commons, per a la revista m'he trobat algunes molt xules, com aquesta de PrinNews.

Fandangos

En articles anteriors d'aquest bloc, s'ha glossat la mort d'Enrique Morente i, modernistes com són els qui ací escriuen, s'ha insistit en el caràcter avantguardista del cantaor. En efecte, l'aposta per rompre esquemes i de carregar amb riscs diversos de l'artista Morente és una de les fites de la música popular: Omega és, per a mi, un dels grans discs de finals segle XX. Tanmateix, volia jo recordar el seu vessant més íntim, amb l'acompanyament de la guitarra de l'Habichuela, fent uns fandangos del Adorno, un pal que ara no té el prestigi ni el consens de, per exemple, la buleria, però que a mi, ben cantats, em posen la pell de gallina.




Per a sentir-lo, necessiteu un navegador que suporte el tag audio d'html5, com Safari o Chrome. No sé per què, continua sense anar-me amb Firefox.

No som res

I menys des de l'aire

Desemparats (2)

Claustre amb columnata

Mirar cansa

Els ulls dels viatgers que volen
els ulls
que miren l'home que vigila
el carreró fosc,
la dona que puja les escales
el turista que dubta, guaita, s'atura
i un carretó que passa.
Els ulls que s'encenen
quan la llum minva
i l'ombra de la palmera és torta.
Els ulls que s'estanquen entre els plecs
de la silueta que corre,
el xiquet que amaga la sentor
profunda que transporta.
Els ulls que s'aturen en allò que resta
dels morts i un gran silenci
acalla aquestes veus, els tapa la boca.

La llum de les imatges

Concentració avui al MUVIM, en suport al seu ja ex director, Romà de la Calle. En la foto, Romà mostra les pàgines problemàtiques del catàleg.

Tant de bo que pogués reproduir el seu parlament, ple de dignitat i bon humor valencià. Com sabeu, ahir va presentar la seua dimissió per la censura d'algunes fotos de l'exposició Fragments, on cada any es recull una mostra del treball dels fotoperiodistes valencians. En elles apareixien algunes imatges de polítics del Partit Popular en postures, per a ells, impròpies. Sembla que el problema no era que s'hagueren mostrat en aquestes postures, sinó que algú altre els hi poguera veure. El dolor de veure's un mateix reflectit en els ulls de l'altre, deu ser. Un diria que la pell del polític havia d'estar endurida per rersistir això i molt més. Tanmateix, crida l'atenció la por que tenen aquestes persones a les imatges, al poder de les imatges. La icterícia que els produeix, com a la madrastra de Blancaneus, el feeback dels mitjans de comunicació. O dels ciutadans que gosen a tocar la seua imatge pública. Corren aleshores espaordits a botar-se les llibertats democràtiques que suposen la més mínima amenaça a la seua honorabilitat, en una defensa calderoniana de la seua fama. Font de Mora, recordeu, ja va reprimir amb tot el pes de la llei, arbitràriament aplicada, el fet que en un institut de secundària el posaren cap per avall. Els dèficits de la qualitat de la democràcia al País Valencià comencen a ser molt alarmants.