Les paraules

Hi ha tristesa darrera / les paraules, lents carros / en corrua que porten / runa de tu, molt tedi / de tarda de diumenge, / temor de dany. Se't tanquen / llibres i amics, els llavis / de les coses. Malèvols / aprenents d'homes grisos / t'encalcen per difícils / retorns a Déu. Intentes / amagar-te ben dintre / del teu hivern, on puguis / amb tants records encendre / l'últim foc. Després mires / amb ulls ja buits i penses / a dormir. Però encara, / a les palpentes, vénen / ferida porcellana, / nocturna seda, i / des d'una aigua profunda, / veus d'oblidats, intacte / vidre vell de paraules. / Salvador Espriu

Urpes de mussol premen el meu cor

El doctor John Horder, que tractava a Sylvia Plath de la seua depressió, va afirmar: "Ningú que haguera vist la cura amb què va preparar la cuina, podria haver interpretat la seva acció com a fruit d'una compulsió irracional".

Caire

La dona es perfecciona.
El seu cos
mort mostra el somriure de realització,
La il·lusió d'una necessitat grega
Flueix en els pergamins de la seva toga,
Els seus peus
nus semblen estar dient:
Fins ací hem arribat, s’ha acabat.
Cada nen mort enroscat, una serp blanca,
Un per cada pitxeret
de llet, ara buit.
Els ha plegat
De nou en el seu cos, com pètals
D'una rosa tancada quan el jardí
s’endureix i les olors sagnen
Des de les dolces goles profundes de la flor de la nit.
La lluna no té motiu per entristir-se,
Fitant des de la seua caputxa d'os.
Està acostumada a aquesta mena de coses.
Els seus negres crepiten i arrosseguen.

Pastoral americana

Así transcurre la vida externa. El Sueco pone en juego toda su habilidad para llevar la misma vida de antes, pero ahora la acompaña una vida interior, una atroz vida interior llena de obsesiones tiránicas, inclinaciones reprimidas, expectativas supersticiosas, interrogantes sin respuesta. Insomnio y autocensura noche tras noche. Una soledad enorme, un remordimiento que no cesa, incluso por aquel beso cuando ella tenía once años y él treinta y seis, los dos en bañador todavía húmedo regresando en el coche a casa desde la playa de Deal. ¿Era posible que eso hubiera sido la causa? ¿Era posible que lo hubiera sido algo, que lo hubiera sido nada?  
                   Bésame como b-b-besas a m-m-m-mamá.
Y en el mundo cotidiano, no había nada que hacer salvo continuar con el enorme fingimiento de que vivía como siempre, con la vergüenza de hacerse pasar por el hombre ideal.

Philip Roth,  Pastoral americana.



Quan el somni esdevé fracàs, desgovern, podridura. L'horror de l'home davant el seu destí. 

Somewhere...

Preciosa versió de l'Eva Cassidy.

John Cage boletaire

Una (altra) de les coses sorprenents de John Cage és el seu coneixement profund de la micologia. L'any 1954 es trasllada a Stony Point, a la vall del Hudson. Prendrà el costum de fer llargs passejos pels boscos i quedarà fascinat per la natura i els bolets. No serà una simple afició: estudia seriosament el món de la micologia i, fins i tot, comença a subministrar bolets a prestigiosos restaurants novaiorquesos.  Fundarà amb uns amics la New York Mycological Society! Ací teniu la portada d'un llibre-collage que va fer Cage el 1972.

Més enllà de la curiositat, hi ha un parell de coses que em resulten encisadores d'aquest tema. Una d'elles és imaginar els sopars amb els seus amics (molts del Fluxus) on, sembla, no faltava mai un plat de bolets cuinats pel mateix Cage.  O la nit en què acabaren tots a l'hospital amb una bona intoxicació.


Però la que em sembla més divertida, més sorprenent i més... cage és imaginar-lo guanyant un concurs televisiu italià contestant preguntes sobre bolets. Quin paio!



Què va sopar Mr. Cage abans de parir 4.33 o ORGAN²/ASLSP?

Quatre poemes de Iorgos Seferis

     XVII
     Astíanax
Ara que te'n vas porta amb tu l'infant
que va veure la llum davall d'aquell sicòmor,
un dia en què sonaven les trompetes i brillaven les armes
i els cavalls suorosos, els morros humits,
sobre l'abeurador es vinclaven a fregar
la superfície maragda de l'aigua.

Les oliveres que tenen les arrugues dels nostres pares
i les roques que tenen la saviesa dels nostres pares
i en la terra la sang viva del nostre germà
eren un gran goig, una norma fèrtil
per a les ànimes que sabien llur pregària.

Ara que te'n vas, ara que el dia de saldar el teu compte
despunta, ara que ningú no sap
a qui ha de matar o com ha de morir,
porta amb tu l'infant que va veure la llum
davall les fulles d'aquell sicòmor
i ensenya'l a mirar els arbres.

     XVIII
Lamente haver deixat córrer un ample riu entre els meus dits
sense beure'n ni una gota.
Ara m'enfonse en la pedra.
Un minúscul pi sobre la terra roja,
l'única companyia.
Tot el que vaig estimar s'ha perdut amb les cases
que eren noves el darrer estiu
i s'ensulsiaren amb el vent de la tardor.

     XXIII 
Una mica més
i veurem florir els ametlers
brillar al sol els marbres
la mar trencar-se en ones

una mica més,
alcem-nos encara una mica més.

     XXIV
Ací acaben les obres de la mar, les obres de l'amor.
Aquells que un dia viuran ací on nosaltres acabem
si en llur memòria s'ennegreix la sang i es desborda
que no s'obliden de nosaltres, fràgils ànimes entre els asfòdels,
que giren els caps de les víctimes a l'Èreb: 

Nosaltres els qui no vam tenir res els ensenyarem l'assossec.

[Iorgos Seferis, Novel·la, 1935]

In memoriam Hans Werner Henze (1926-2012)

 He demanat l'amic K. permís per reproduir el seu text (publicat a soisilenci) en homenatge al gran compositor Hans Werner Henze, que just ahir ens deixava. Ací el teniu.
                                                                .            .            .

So i Silenci havia d'estar parat unes setmanes més, per manteniment i per renovació de materials, però la realitat supera totes les previsions, expectatives i fantasies. Ahir, mentre els meus amics i jo inauguràvem una nova universitat lliure parlant sobre música, moria a Dresden el compositor Hans Werner Henze. En certa manera, Henze era un reaccionari: havia reaccionat contra la propaganda dominant en la música culta de la seua joventut, la ideologia del progrés com a dogma cec, la petita màfia del "amb nosaltres o contra nosaltres", la religió de l'avenç com a destrucció del passat. Es va adonar que ell no encaixava amb allò. Però el seu país natal tampoc no encaixava amb la llibertat, ni tan sols després d'una guerra mundial. Homosexual i comunista, per a ell l'Alemanya dels anys cinquanta continuava sent una presó. I se'n va anar, sud enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Des del Golf de Nàpols va continuar produint --sobretot l'especialitat de la casa música per a l'escena--, i sorprenentment començà a organitzar tinglados de promoció de la música contemporània i dels nous talents.

Henze era una esponja estilística. Molt abans que ningú teoritzés la postmodernitat estètica, amb el seu delit per la barreja d'estils, la paròdia, la ironia, el pastitx, la citació descontextualitzada, etc., Henze ja havia decidit que ell prendria de cada cabàs el que li convingués, sense deixar-se dur per dogmes de cap mena. La seua música és, per a mi, una mena de fascinant basar vintage atapeït fins al caramull de coses, algunes de realment ben boniques, d'altres que no saps què collons fan allà, d'altres que et recorden coses que tenies a casa quan eres un infant, de tant en tant t'hi trobes un producte supermodern (de segona mà, sí, però funcional), i, en fi, et podries passar una eternitat tafanejant entre les coses que vas trobant en aquell basar. Sí, ja ho sé: amb el que trobes en aquella tenda bigarrada, anàrquica i antiquada no pots fer un coet superpotent i anar a la Lluna, però ¿per quina raó hauria de tenir ganes d'anar a la Lluna tots els dies? A mi, els basars d'antiguitats i de retro m'encanten, què voleu que us diga. I Henze és més o menys això. Un paper que amb dignitat segurament només podia fer ell, de la mateixa manera que el paper de comunista de pedra picada, castrista démodé i revolucionari de paper pentagrama només el podia fer ell (i don Claudio, també, des de la tarima). En aquest sentit, era irrepetible, sens dubte. I per això mateix li dediquem unes paraules de record i de comiat, perquè els irrepetibles s'ho mereixen.

Aguanta, Pierre! Aguanta!

El temps de vidre

El temps del vidre, les mans que motlluren, les hores d'estudi de Joan, de Lut, artesans del temps, el foc, les formes del foc que motllura el vidre, el color del temps, la figura eixida del forn de les mans que motlluren el vidre del temps, els rellotges del temps en les mans artesanes de Juanito Minuto i de Lut, el somriure del vidre, la transparència del temps que no passa ni pesa al seu costat, les mans del temps, el foc del color motllurat, l'evocació d'una música cristal·lina, el forn del vidre alcoià aparellat amb l'alegria dels paisatges de Flandes que un dia recorrerem tots plegats en bicicleta, el temps artesanal del rellotge de vidre de Joan i Lut, l'alegria sense fissures a la festa de la terrassa de Panxo i Maria, la transparència cromàtica del vidre, les mans del temps que ens motlluren una eternitat efímera plena d'instants fugissers, el silenci solemne del vidre, el vidre en les mans de Lut i Joan. Tot això.

La samarreta

Potser un altre en les meves circumstàncies ja hagués canviat de samarreta. Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella... perquè abriga, me l'estime, i li pregue que no se me faça vella.
Ovidi Montllor

No me la faran amagar a l'armari. Jo també sóc filla de família molt humil i, com l'Ovidi, no he pogut caminar mai per la dreta.

John Cage: Water Walk

Ací teniu el vídeo de l'aparició de John Cage en el tv show I've got a secret (1960). Interpretava la seua peça Water Walk. Resulta interessantíssim per moltes coses. No tant pels instruments inusuals que utilitza sinó per algunes de les coses que hi diu. Al minut 2.22, per exemple, explica d'una manera contundent el seu concepte radical (radical de tant senzill) de la música: I produce sound and I call it music. O quan explica el nom de la peça (4.50): Water Walk because it contains water and because I walk during its performing. M'encanta Cage. Però una de les coses més sorprenents per a mi és el concepte tan potent d'anticompositor que té Cage: el centre de l'obra no és el compositor sinó el públic. Ni tan sols el centre de la comunicació musical és l'obra, com demostrà en el 4'33''. L'obra i el compositor és el de menys: què fa el públic amb una experiència sonora és el que importa. Com a exemple de tot això teniu la resposta de Cage al patiment del presentador pels més que probables riures durant la representació d'una obra tan estranya: minut 3.11. 

En tot cas, no vos podeu perdre el somriure de John Cage. Un dels somriures més amables i bonics que recorde.

José Luís Parra

COMIENZO TARDÍO

NO queda tiempo, no me queda
tiempo, y me dicen, me aconsejan
que me espere, paciencia; lo conozco.
Qué error este comienzo tan tardío.
Todo se agolpa con desbocada urgencia.
Me falta la energía, me fallan los sentidos...
No queda tiempo, no me queda
tiempo. Escribir es una sombra,
un silencio
de todo lo que quedará
por escribir.



José Luís Parra i.m.

Joan Cage

 Fa just cent anys que va nàixer un dels compositors i creadors més importants de tota la història: John Cage. El seu mestre Schönberg el va definir a la perfecció: no és un compositor sinó un inventor genial. Qui vol compondre si pot inventar?

Hi ha moltes obres que passaran per dret propi a la història, no només de la música, sinó de la creació artística: Imaginary Landscape núm.1 (1939) -la primera peça electrònica mai composta-, el famosíssim 4'33'' (1952) i la primeríssima performance "Theatre Piece No. 1" (1952). Vos aniré contant més coses d'aquest creador fonamental.

Justament aquesta setmana tenim un ex-alumne del centre, Santi, fent un treball interessantíssim de performance amb l'alumnat del batxillerat artístic (plàstic i escènic). I John Cage, clar, juga un paper fonamental. El cas és que, per una de les serendípies que encantaven Cage, arribe un dia a casa i em trobe aquesta creació de Joan, el meu fill menut: què faríeu vosaltres? El duc al metge o comence a obrir un compte en Suïssa?

(Perdoneu la falta de qualitat de la foto: el meu fill és molt purista amb allò de l'essència efímera de l'art i no pots badar si vols fixar aquestes creacions.)

Conversa a Sicília

Però potser cada home no és home; i no tot el gènere humà és gènere humà. Aquest dubte t'escomet, sota la pluja, quan tens les sabates foradades, i ja no hi ha ningú en particular que t'ocupi el cor, ni vida teva particular, res de fet i res per fer, res per témer, res per perdre, i veus, a l'altre cantó de tu mateix, el carnatge del món. Un home riu i un altre home plora. Tots dos són homes; aquell qui riu també ha estat malalt, està malalt: i, amb tot riu perquè l'altre plora. Ell pot destruir, perseguir, i un que, en la desesperança, el veu que riu, en els diaris, en els comunicats dels diaris, no va amb aquest qui riu encara que plori, en secret, amb l'altre que plora. I no cada home és home, llavors. Un persegueix i l'altre és perseguit; el gènere humà no és tot el gènere humà, sinó aquell, només, que és perseguit. Mateu un home; i serà més home. I així, doncs, és més home un malalt, un afamat: i més gènere humà el gènere humà dels morts de fam.

Elio Vittorini, Conversa a Sicília. Edicions 62.
Trad. Maria Aurèlia Capmany.

La música als instituts

Poc m’ha durat l’alegria d’inici de curs: quinze dies justos!

 Com deveu saber, el tal Wert acaba de treure un esborrany de llei educativa. Una altra, saps! Com no podia ser d’una altra manera: és una llei totalment destarifada. Aquest home em recorda molt al Font de Mora: va com a rampells. Fa tota la sensació que es deu alçar un dia del llit, inspirarà fons i deixarà anar una idea: mmmmmmenxinés, mmaferlamàlamúsica. Sembla que fa uns dies arribà a dir que la música i la plàstica distreuen l’alumnat. És un argument tan marcià que donaria pena si no donara angúnia. La mateixa angúnia que dóna no viure en un país normal on el màxim responsable d’educació o bé no diu (encara que pense) aquestes coses o, si les diu, algú el fa dimitir. Sé que l’esborrany dóna per a molt, però permeteu-me que em mire el melic. 

 Una de les coses que suprimeix és el batxillerat escènic que, com sabreu, és una branca del batxillerat plàstic. És una mesura totalment absurda tant des del punt de vista pedagògic (per què no pot tenir aquest alumnat una preparació més adient als seus futurs estudis superiors?) com econòmic (la quantitat d’instituts que l’ofereixen és molt reduïda: l’estalvi ha de ser ridícul). Per a major glòria de Wert, l’institut on treballe imparteix aquest batxillerat des de fa exactament dues setmanes! 

 També suprimeix l’optativa de música de quart d’ESO. Amb l’amplitud de mires que caracteritza el ministre deu haver pensat “això pa què aprofita? Instrumentals, instrumentals”. Jo li podria dir que al meu centre la solen cursar entre 40 i 50 alumnes. De manera voluntària! Li ho podria dir, però no sembla tenir la capacitat d’escolta molt desenvolupada. Poca música deu haver estudiat aquest home. 

 Ras i curt: la música perdrà tota l’optativitat i romandrà en l’obligatorietat. I això m’entristeix profundament. Em consta que aquesta mesura va contra mi, contra la meua persona. Després de treballar tant en crear aquesta pedrera d’alumnat que busca les optatives de música, només puc prendre’m aquesta mesura del ministre com un atac personal. 

 Una de les coses que més m’omple d’orgull professional i personal és el fet que cada any 40 o 50 alumnes trien voluntàriament l’optativa de quart. Insistiré en l’obvietat: ho trien lliurement. No ho necessiten per als seus estudis posteriors (cicles o batxillerat) però decideixen estar-se tres hores setmanals treballant qüestions musicals. Igualment passa amb l’optativa de música de batxillerat o el mateix batxillerat d’arts escèniques. Diràs que el que molesta és just això: l’optativitat, la tria, la no-direcció. Com menys coses puga triar l’alumnat, millor. Visca l’homogeneïtat! És un concepte tan allunyat de qualsevol pedagogia normal... Després voldran estudiants imaginatius, creatius, amb personalitat, amb capacitat resolutiva, als quals donar premis. Sí, home, i què més. Ben mirat, si algun/a alumne/a és capaç de reeixir dins d’aquest futur sistema educatiu hiperdirigista (i mira que l'actual ja ho és) mantenint la seua creativitat intacta (ni que siga simplement viva) serà un/a superalumne/a. Això sí, que no vaja a països normals amb sistemes educatius normals (fixeu-vos que no dic alternatius ni progressistes ni avançats...no, no, simplement normals) perquè se’l menjaran. 

 Tan lluny com el 23 de setembre passat, i per consulta popular, Suïssa decidia incloure la formació musical en la seua constitució. 

 Caldrà recuperar com siga l'alegria. Com podria haver dit el músic Silvio Rodríguez: ara només queda lluitar i gaudir. Caldrà posar-s'hi.

Teuladins a la plaça

Al mercat, una dona pregunta a la carnissera:

–Oye, tú que eres así muy valenciana, ¿qué quiere decir "teuladí"? –la carnissera no contesta i em mira (sap que sóc profe i etc.), i jo vaig i dic:  
–Gorrión.
–Ah, pues sí, mi padre tenía razón –confirma la dona. Llavors la carnissera, amb un to de sorpresa extrema a la veu, amolla:
–Com? Teuladí? Ah... No! És que al meu poble sempre hem dit "taulaí". I tu havies dit... Com has dit, com? Teuladí?
–Doncs és el mateix, senyora –intervinc.
–No, el mateix no –i torna, a la dona: –Com havies dit tu? Teuladí? No, nosaltres diem "taulaí", pardalet, els pardalets...
      Llavors l'altra carnissera, més rossa i més impacient, intervé:
–És que las palabras en valenciano ahora són...
      Jo comence una explicació ad hoc: teulada, teuladí... però no em foten cas i ja estan per altres coses.
–Adéu! –dic. I la dona que havia fet la pregunta em mira i em dóna les gràcies.

–De res.

Senyera infinita

"Quan foren davant nostre deixaren les llances, i vaig enviar els nou cavallers allà dalt. Quan el meu penó va ser al castell, vaig pujar, i costera amunt pujaven els moros amb mi."

Llibre dels fets de Jaume I
 

Els joves d'Almenara han estés, en desplegar una #senyerainfinita sobre els merlets del castell, la il·lusió que un altre país és encara possible. Dos-cents setanta metres quadrats de raons.
Llàstima que avui pel matí el vent de ponent o una mà ben negra l'ha feta desaparèixer.

Plurilingüisme

L'altre mestre d'anglès demana la paraula. Diu que no entén quin sentit té fer-los Ciències Naturals en anglès si la meitat encara no s'aclareixen amb la gramàtica elemental; el director el mira fixament, sense dir res; ell s'interromp i torna a començar; que d'acord, que no es tracta d'ensenyar la gramàtica, que ara no tornarà a discutir això un altre cop, però que si no saben ni donar l'hora, no comprèn com poden passar a continguts més complexos com les parts de l'esquelet; encara més, afegeix, què passarà quan ens diguin que, si fem matèries en anglès, bé se'n podria fer alguna en castellà, a banda és clar de la de castellà; aquí el director salta i li diu que això és un altre tema; es queda pensatiu, mirant el mestre d'anglès amb recança; finalment respon que, igual que amb la informàtica a l'aula i les pissarres digitals, es tracta d'innovar per adaptar-se a les noves tendències, per ser més competitiu.

Joan Todó, A butxacades. Labreu Edicions.


No ens enganyem. Ni més competitiu ni res. Les coses fa temps que (ja) no es dissenyen amb trellat en el món de l'ensenyament. I bé que ho sabem els qui ho patim. Aquest nou decret no és sinó una manera més d'embolicar la troca, de voler emmirallar amb falses modernors que amaguen -ni això- una política de renúncia i autoodi. Com sempre. I de fer que els mateixos de sempre anem perdent prestigi, espai i temps.

Plori, lingüista.

Parla

Hi ha tantes coses que vull dir... i ja no me les calle. He aprés a no callar, a no cansar-me de parlar, fins i tot en el cas de fer-ho amb un interlocutor sord. D'això en diríem monòleg o sol·liloqui. La sordesa dels qui ens malgovernen no apaivaga la tempesta de pancartes i crits. Dimarts a Barcelona, dissabte a Madrid i dissabte vinent novament a València. Hi ha tantes coses que vull dir.

Independència. escolta espanya. som docents, no delinqüents. aquestes són les nostres armes. menys corrupció. culpable. la veu d'un fill que et parla. amb aquest govern anem de cul. merda. la botella al contenidor. el proper aturat que siga un diputat. sobretot andreita fabra, filla meua. que se'n foten. en llengua no castellana. en aquesta, pocs t'han parlat. en l'altra, massa.

I de nit, al llit, continue parlant, o somnie que parle i reivindique. Un nou estat. Un futur sense hereus, en blanc. Que comence de bell nou a caminar, a parlar. A proferir els primers sons, com un infant que balboteja.

 

Imatges de l'exposició de Sharon Hayes, Habla. al Museu Reina Sofia

Inici de curs

 Avui divendres ha començat el curs de secundària al País Valencià. Encara que ho expressaríem millor de la següent manera: avui divendres ha començat un nou curs. No serà aquest un text sobre les retallades absurdes que hem patit, que patirem i que deixaran el nostre alumnat amb una menor preparació i, per tant, en una situació de major fragilitat i vulnerabilitat. No. Avui volia parlar de les tones (per buscar alguna unitat de mesura) d’expectació generades per mestres i alumnes en els darrers dos dies.

 Ahir dijous, al claustre d’inici de curs, es donaven les darreres instruccions i es lliuraven els horaris. Tothom qui es dedica a l’ensenyament sap que aquest full, on es detallen els dies i les hores on atendràs els diferents grups, és el símbol inequívoc del començament, ara sí, del nou curs. Tot es concreta, pren cos, agafa realitat, respira, comença a existir.

 Mentre tot el professorat mira aquest full màgic i comença a previsionar el futur (dues guàrdies seguides, tindré tercer A dilluns de vesprada, a veure com cauen les festes...), l’alumnat està també neguitós i expectant pel que li espera a l’endemà. Encara tenen menys informació, a aquestes altures, que els mestres i el seu futur immediat està més indefinit: no coneixen tutors, companys i mestres concrets, no saben amb seguretat les optatives, etc... Què passarà demà divendres?

 Avui al matí, tot el pati de l'institut era ple d'alumnat desitjós d'entrar a conéixer el seu tutor/a, horaris, etc. Mentrestant, avui al matí, dins de l'institut, el professorat repassava nerviós els seus fulls, les aules, guixos, fitxes, llistes d'optatives, mirava el rellotge, saludava ex-alumnes, coneixia nous companys....

 Potser, simplement, em faig major i ja tot m’emociona. Però no deu ser això, atés el comentari d’un company aquest matí enmig de la riuada d’alumnat que entrava amb un gran somriure a la boca: “jo és que ja duc molt de temps en açò: ja no sent cap cuquet”. Doncs jo en duc tretze o catorze i no crec que vaja d'uns anys més. Serà, doncs, les dues coses: em faig major i, en fi, sóc així. Però em sembla d’una bellesa infinita pensar aquestes dues grans bosses humanes (mestres i alumnes), separades físicament, però curulles d’una emoció i una expectació totals. Ja sé que alguns mestres i alguns alumnes ahir i avui hauran estat maleint el món però no trobaran espai en aquestes línies per a ells. 

 La clau,  a ningú no se li escapa, és la incertesa. Una fantàstica incertesa. Ningú no sap com anirà enguany, quines coses passaran, quines bronques, quines abraçades, quins fracassos, quins viatges, quins riures, quines troballes personals... viurem. Avui divendres 14 de setembre de 2012 tot és possible entre gairebé 800 persones d’un únic institut (multipliqueu). Amb una mica de paciència, de treball, d’estima i de confiança mútua pot arribar a ser un gran any on tindrem les experiències humanes més intenses i boniques possibles. Paga la pena, de totes totes. 

 Malgrat tot: Benvingut, Curs 2012-2013

Bizkaia maite

Sempre passa durant aquests dies de l'any. A penes han caigut quatre fulles dels arbres i la pluja més o menys llegendària encara no ha fet acte de presència, i el dia ja és més curt però quasi no es nota, i no refresca ni miquiua… però un sent que l'estiu ja fa temps que se n'ha anat amb les seues coses. Acate el tòpic que m'ancora a la infantesa i per conjurar la nostàlgia que avança amb les passes suaus de la tardor us faig a mans aquesta cançó de J. A. Irigarai i Benito Lertxundi, Bizkaia maite, que ja fou enregistrada en 1977 i que jo conec per l'àlbum Zuberoa/Askatasunaren semeei (1981) del cantautor d'Orio. Aquesta ha estat la principal banda sonora de l'estiu esfumat (mai millor dit), entre els verds de Biscaia, Amoroto, Lekeitio, Atxurra, Gaztelugatxe, Gernika, Forua, Mundaka, Ea, Ispaster, Munitibar, Ondarroa, Markina… entre els laberints melòdics de l'èuscar, per les carreteres ombriues, amb la remor (no us ho creureu) del Cantàbric, per les pàgines de Philip Roth i la seua Trilogia americana, aquest poema sonor que de seguida penetra els nítols i que tanmateix tant es resisteix a ser cantat, aquests versos d'amor a la terra, sarzits de metàfores senzilles, irremeiablement estellesianes, feminitzadores de la terra-mare, de la terra-amant, de profunditats perdurables, els poemes que dibuixen el paisatge, les paraules que omplin el silenci enterc d'una natura guanyada pam a pam pels euskalduns i tanmateix irredempta en moltes de les seues solituds com una companyia discreta, la cançó d'un viatge que s'assembla molt al de la vida, l'harmonia de dues veus que s'acoblen.

BIZKAIA MAITE 

Bizkaia maite
atzo goizean ikusi zindudan
soineko zuriz jantzia
buruan orlegi bihotzean sua
nere gogoaren ertzatik pasatzen.
Zure usain gozoa,
lana, amodioa, itsasoa,
nere baitan sartzen.
Atzo goizean entzun nuen
zure berbaren oihartzuna,
zure kantaren fereka,
bihitzean kilika
eta ohiartzunaren haunditasunean
murgilduz joan nintzen
jausika, hegaka.
Bart arratsean
arbasoen baratzaren ondoan
bertsotan eta dantzan
lotu zinen alai piper eta gatza
sabel emankor.
 Bizkaia maite
atzo goizean ikusi zindudan
soineko zuriz jantzia
buruan orlegi
bihotzean sua.
Olerakari
penatuaren gozo eta mina
amodio eta kanta
zure berba lehun,
zure gatzaren bizia,
zure burdinaren goria dira gaur
neretzat aterbe.
 Bizkaia maite
atzo goizean ikusi zindudan
soineko zuriz jantzia
buruan orlegi
bihotzean sua,
lirain, sendo, eder.

ESTIMADA BISCAIA Estimada Biscaia, / de matí et veia / vestida de blanc, / verd al cap, foc al cor, / esvelta, sòlida, bella / quan passaves al costat del meu desig, / la teua dolça olor / el treball, l'amor, el mar / s'apoderaven de mi. / Al matí escoltava / l'eco de la teua parla / la carícia del teu cant / esglai al cor / i surant en el fons del teu eco / me n'anava saltant, volant. / Al vespre / al costat de l'hort dels / avantpassats / improvisant versos i danses / alegre, sal i pebre, / pit prolífic. / Estimada Biscaia, / de matí et veia / vestida de blanc, / verd al cap, foc al cor. / consol i dolor del sofert poeta, / amor i cant, / la teua parla suau / la teua viva energia / la força del teu ferro / són avui el meu refugi.

Venim del sud

a fer la puta i la Ramoneta.

De sexennis

Si no hagués estat pel periple novenari que ciclícament celebra Morella cada sis anys tot recordant les bondats de la Marededéu envers els malalts, la resta dels valencians no estaríem del tot segurs d’entendre el concepte cronològic de sexenni. De fet, ha estat ara, fa uns quants dies, quan hem pogut recuperar el significat literal de la paraula sexennium com a període de sis anys, i hem oblidat el Decret llei 1/2012 del Consell pel qual aquest espai de temps es redueix a la meitat i el reconeixement de la seua aplicació resta suspés sine die…

Gràcies a les festes morellanes de l’agost sexennal, amb l’alegria de les danses i les desfilades gremials, ens hem encomanat de força i solemnitat per emprendre la nostra cavalcada. Cada dia d’aquesta setmana que avui encetem en tenim programada una: l’11S Diada, 12S jornada de lluita al sector públic, 14S inici de curs a Secundària, 15S marxa a Madrid per defensar el futur, 17S jornada de lluita ferroviària… són les nostres desfilades setmanals, els actes que van marcant el ritme d’allò que hauria de ser i no és. Els quilòmetres de protestes que portem al llom… no hem d’oblidar que, tot i la joia del sexenni morellà, enguany estan acomplint-se els mals averanys dels anys bisexts: “de l’any de traspàs no te’n fiïs pas”, “l’any de traspàs no sembres que no colliràs”…

Les malastrugances paremiològiques referides als anys múltiples de quatre, les prediccions azteques i d’altres pobles regits per la cosmogonia que vaticinen la fi del món abans que concloga aquest any funest o el pronòstic d’aquesta societat malalta i resolta a base de decrets-llei no són suficients per anihilar-nos. Esperarem, entre desfilades i marxes, el proper sexenni.

La cançó de setembre

Més que un rescat

Setembre. Al text de l'examen, Joan Fuster es pregunta qui som nosaltres. Durant el matí, vaig recuperant amb noms i cognoms la memòria, la matèria i alguns dels alumnes que ens quedaven pendents. Llegia a mesura que em lliuraven la prova: Queralt, Ferrer, Navarro, Giner, Sarió, Fortuny, Soler, Maties, Gallart, Forcadell, Carpena... Que qui som nosaltres? Un país pendent, més que de rescat, de recuperació.

I de dèficits. Profunds.

Ja ho deia l'Estellés, que avui en fa 88: Jo sóc Ningú, i Ningú m'anomene.

Quin model d'escola volem?

 Pel·lícula completa

El Aleph

El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) eran infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde, vi las muchedumbres de América, vi una plateada telaraña en el centro de una negra pirámide, vi un laberinto roto (era Londres), vi interminables ojos inmediatos escrutándose en mí como en un espejo, vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó, vi en un traspatio de la calle Soler las mismas baldosas que hace treinta años vi en el zaguán de una casa en Fray Bentos, vi racimos, nieve, tabaco, vetas de metal, vapor de agua, vi convexos desiertos ecuatoriales y cada uno de sus granos de arena, vi en Inverness a una mujer que no olvidaré, vi la violenta cabellera, el altivo cuerpo, vi un cáncer en el pecho, vi un círculo de tierra seca en una vereda, donde antes hubo un árbol, vi una quinta de Adrogué, un ejemplar de la primera versión inglesa de Plinio, la de Philemon Holland, vi a un tiempo cada letra de cada página (de chico, yo solía maravillarme de que las letras de un volumen cerrado no se mezclaran y perdieran en el decurso de la noche), vi la noche y el día contemporáneo, vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi un dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplican sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del Mar Caspio en el alba, vi la delicada osatura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invernáculo, vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos, vi todas las hormigas que hay en la tierra, vi un astrolabio persa, vi en un cajón del escritorio (y la letra me hizo temblar) cartas obscenas, increíbles, precisas, que Beatriz había dirigido a Carlos Argentino, vi un adorado monumento en la Chacarita, vi la delícia atroz de lo que deliciosamente había sido Beatriz Viterbo, vi la circulación de mi oscura sangre, vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi el Aleph, desde todos los puntos, vi en el Aleph la tierra, vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara, y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo.

J.L. Borges,  El Aleph (1949)




Variacions sobre el Watusi, ara que agost s'agosta. O s'agosteja.

El día del Watusi

"Es doloroso enumerar mis padecimientos uno a uno", hubiera tenido que decir, pero le expliqué todo. Era la primera vez que lo hacía. Todo. Cada instante. Desde que Pepito el Yeyé, y el ahora follador arrogante estaban pescando aquella mañana del quince de agosto, hasta la madrugada siguiente en que volvimos a pescar al mismo sitio y allí abajo se mecía el cuerpo de todo lo que yo no quería ser, de todo lo que podía ser, de lo que era y de lo que no era. Entre las sábanas, hice de hierro las aventuras que marcaron el fin de mi infancia. Sucesos que abundaban en el ridículo se volvieron lo que también debían ser: una chica violada y asesinada y un mercenario bailarín ejecutado un día de lluvia y sofoco en la montaña. El oprobio, el adiós a la miseria evidente y el hola de nuevo a la miseria moral. Un cambio de vida por lo que pudo ser tragedia, el silencio que como una gran sábana blanca se tendió a partir de ese día sobre ese día entre mi madre y yo. Momentos de hierro de los que siempre había huido y, pugnando por repetirse, siempre volvían como si los requiriese. Lo intangible y lo chocante, las señales en el cielo, las W en las paredes, un gitano intentando salvar a una especie de madre, fingiendo sin cesar y sin remedio, inventando, inventándose, o enunciando verdades que estaban más allá de mi comprensión. Un gitano cojo bailando. Suecas en el agua, mientras un chulo me habla de asesinatos en la selva. Una puta quinceañera chupándomela por un colgante de jefe indio. Todos con una historia que contar (por lo menos) sobre la gran incógnita, sobre el que acabó flotando, sobre al que atribuyeron, o tomó el nombre de una canción que yo no sabía que era mi canción, hasta que Guillermo Ballesta, en su locura, me había dicho que todo el mundo tenía su canción.

 El día del Watusi, Francisco Casavella. Ed. Destino (pag. 542).

Llegir una novel·la i trobar-hi tantes respostes. Llegir-la i gaudir-ne, i tenir el convenciment que aquell qui la va escriure també hi trobava un cert gaudi, en escriure-la, en repassar tantes possibles respostes a les preguntes de sempre.

Terra de cendres

A dalt tot està tranquil

En Helmer van Wonderen pensa sovint en les tres ovelles de què es va haver de desprendre per comprar un mapa de Dinamarca. Somnia (ho sabem?) que hi viatjarà algun dia.
Aquest home forma part no d'un sinó de dos cossos: el seu i el d'en Henk, el germà bessó que va morir fa massa anys. I forma part també d'un món de vegades insuportablement petit, asfixiant, aïllat.
El granger, que es va desfent de tot el que té, de tot el que és, observa el paisatge i els animals amb qui conviu, intercanvia instants amb els personatges escassos que il·lustren, com de passada, les pàgines del seu viure. Mentrestant el pare, tancat a l'habitació de dalt, va consumint el temps que li queda. I el temps no passa sense el permís d'un ocellot que els vigila de ben a prop.
L'home dels ases, aquest personatge enigmàtic, empès per les circumstàncies d'un passat que s'imposa, un univers de dins que es reflecteix en el de fora, creu que ha arribat l'hora de decidir què.

Són dos quarts d'onze del matí. Una capa de núvols baixos fa ploure. Com sempre, ahir els homes del temps es van equivocar. El llum de la cuina està encès. El freixe tot brilla, la cornella s'està arraulida a la seva branca. De tant en tant estarrufa les plomes sense obrir les ales, i sembla un pardal banyant-se en un toll del pati. Un pardal gegant. Espero. Tinc el diari sobre la taula, davant meu, però no puc llegir. Sec i miro cap a fora. El rellotge brunzeix, a dalt tot està tranquil, a la tassa em queda un cul de cafè fred. No només hi ha tranquil·litat a dalt: tot està tranquil. La pluja repica suaument a l'ampit de la finestra, la carretera és molla i buida. Estic sol, no tinc ningú contra qui arraulir-me.


Trobareu una bona ressenya d'aquesta novel·la ací.

La meravella de l'excés.

Fa uns dies escrivia jo sobre els llibres grossos. Tan bon punt publicava l’escrit, començava jo a pensar sobre la fascinació que creen i, d’alguna manera, sobre la mesura de l’extensió. A partir de la brometa sobre Wagner i Sales (calien tantes pàgines?) em vingueren al cap moltes lectures. La primera imatge que em vingué fou la descripció minuciosa que fan als llibres medievals de qualsevol cosa. Pàgines senceres dedicades a explicar-te tots els animals, posem per cas, que apareixen a les il·lustracions d’un llibre (que després trobaria a l’Eco d’El nom de la Rosa). Calien? Doncs clar, semble fava. Què buscava l’escriptor i quin plaer n’obtenia aquell oïdor medievals són clars. No gaire lluny es troba Wagner i el seu públic davant les seues òperes de quatre hores a finals del XIX. Amb la música passa el mateix. Tot i que els seguidors dels llibres grossos, clarament, superen els seguidors de les músiques grosses o llargues. Imagine que es deurà a la major dificultat de les segones (la nostra educació i competència auditiva sempre és menor que la visual). Les músiques que més m’han torbat són llargues, excessives. Un factor que ajuda és que aquestes obres obliguen a fer una tria molt conscient del moment d’enfrontar-t'hi. Fa tres o quatre anys que tinc el 2666 al prestatge. Un llibre així, una música així, t’exigeix que tries un moment personalitzat per a ell. Recorde quan un amic em va regalar La Cançó de la Terra. No volia malsentir-la i vaig trobar-me un foradet una vesprada. Era una reserva només per a ella i per a mi. Igual amb el Primer quartet de Feldman (ni pensar-ho amb el segon), el Viatge a l’hivern de Schubert, l’Ulisse de Dallapiccola...

 La resposta d’aquesta fascinació només la podia trobar llegint un llibre gros, clar: el 2666. Així que vaig acabar la joia d’Els peixos no tanquen els ulls vaig dir-me: ara, Àlex, ara. Al llibre he trobat dues respostes als meus maldecaps d’avorriment estiuenc. Una d’elles és, tota ella, al quart capítol (La parte de los crímenes). Un capítol de 350 pàgines dedicades als crims contra dones del nord de Mèxic. És una meravella i una merda, tot junt. Em queden unes poques pàgines i n’estic fart, vull acabar aquest capítol horrible que no puc abandonar quan tanque el llibre, vull llevar-me del cap tantes dones mortes, tantes dones que no busca ningú, tanta relació de poder, tanta violència masclista, tanta violència. I torne ara a la brometa del principi. Calien tantes pàgines? I tant que calien: semble fava.

I la segona resposta la diuen un parell de personatges a la primera part:

[...] prefería claramente, sin discusión, la obra menor a la obra mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, [...]. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez. 

a mig camí

passa el dia amb els seus dimonis
una llàgrima a trenc d'ull
a mig camí
sap que és ella que s'hi emmetzina
abans era una flor ara un arbre  
però les coses més simples són les més difícils
silenci a crits
amb els seus dimonis

Les feuilles mortes

Oh! Je voudrais tant que tu te souviennes
des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
et le vent du nord les emporte
dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
la chanson que tu me chantais.

C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais.
Et nous vivions tous deux ensemble,
toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
tout doucement, sans faire de bruit
et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi.

Mais mon amour silencieux et fidèle
sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
mais je n'ai que faire des regrets
et la chanson que tu chantais,
toujours, toujours je l'entendrai!

[Jacques Prévert / Joseph Kosma]

Escombrava amb la pala espores d'enyorança,
i un enyor no hi cabia.
Demanant una almoina de qualsevol cosa, trucà a la meva porta.
Ja saps: la meva porta.
La meva porta sempre atenta.
El sol crema el deler del passeig
i escalfa el carrer i la catifa ocràcia de les fulles mortes.
La tramuntana
torna i torna
sense esperar l'hivern
i les excita amb una cadència de vals
que gira i gira,
un, dos, tres,
un, dos, tres,
la vida esplèndida que no es rendeix,

[Albert Garcia Hernàndez, El retorn de les fulles mortes. Viena, Barcelona 2011.]

Brompton, Rabasa, GMG

He de començar a pemsar en comprar-li una bici a Úrsula, que ja a penes em cap en la cadira GMG amb què la porte a escola. Estava temptat amb una Brompton, les Rolls-Royce de les plegables i que les ven l'amic Bretl a la seua botiga Velos. Però avui m'he trobat les Rabasa, via un article de El País, que igual potser fixie que dur uns canvis convencionals. Ajudeu-me a triar. S'accepten noves propostes.

Veus paral·leles / Vzporedni glasovi

ÉS 
és un nen és el sud allà és
amb ocells i crits tot nu
una pedra sense vinya una estaca
i el remolí blasfem d'escuma

Veno Taufer



Avui hem arribat a València. Quatre poetes eslovens (Lucija Stupica, Veno Taufer, Stanka Hrastelj i Milan Jesih) i quatre catalans (Miquel Mestre, Carles Torner, Anna Ballbona i jo mateixa) viatgem arreu del territori de parla catalana -que ara ja ho podem dir ben alt, amb el vistiplau del TSJ- i hi diem els nostres poemes. L'actriu Mireia Chalamanc en fa de nexe, amb les seues intervencions intermitents, i la presentació. Ens acompanyen l'Albert Mestres, la Sofia Fonseca, la Dolors Llorens (director i coordinadores del recital) i el Jose Menchero que aporta la il·luminació.
Poemes en llengua eslovena i catalana que ja formen part de l'antologia publicada per la Institució de les Lletres Catalanes i que es reparteix entre el públic perquè puga anar seguint els textos, si vol.
Avui hem arribat, doncs, a València. Dia quart, tercera actuació (després de Tarragona i Vilafranca). No voldrem començar l'espectacle, íntim i sobri, de paraula i veu nues, sense compartir la pena i la ràbia pels focs que aquests dies passats han cremat el cor del País Valencià -ep! que aquest no el podem dir, no? que els senyors del TSJ aquest nom no l'admeten-.
Entre noms, concessions, cendres i un sentiment d'estranyesa, de país desolat, aquesta vesprada les nostres veus, les nostres mirades jugaran al joc de l'instant, i potser oblidarem per un instant tot allò que se'ns crema.



PER QUÈ JA NO CREUEM LES MIRADES
Si les mirades de dues persones es creuen això dura
un breu instant      n'he mesurat amb precisió
la durada i amb una metodologia científica
he establert la mesura d'1 blick


les mirades que duren 2 blicks són perilloses
entre els ulls d'una i l'altra persona sorgeix l'instant
(0'4 blicks) la xarxa creuada de moltes cordes
gruixudes       m'atreveixo a dir un cable trenat amb fils d'acer
una eslinga realment potent


quan es tensa fa mal a les persones que estan en aquell moment
en el mateix espai o a prop      els danys poden ser
desagradables


les mirades que duren 2'5 blicks o més
fan que en l'instant de l'instant (0'02 blicks) el cable
hagi de suportar un funicular per a 24 persones


amb ell caront transporta les ànimes mortes des de l'hades
ulls cap cor sang cos esperit ànima       ànima!
una persona que es distregui
i miri les altres       això és el que fa por

Stanka Hrasteij

València en gris

Després d’un claustre emboirat pel comiat forçat de companys s`ha envolat l'enteniment… pels desplaçats, pels suprimits, pels cessats. Abocada al buit tota esperança de solució satisfactòria, hem vist els interins signar el cessament mentre els ordinadors esbufagaven pel col•lapse. Hem acceptat obligacions inassumibles, conscients de l’atzucac dels nous programes-contracte. Desprès del pitjor claustre a què he assistit mai, he tornat a casa mentre el cel anava maquillant-se amb tonalitats ataronjades. El camí de tornada, acabada la reunió a la cafeteria del mòdul prefabricat, anava emboirant-me l’ànim.

La vesprada, lluny d’aclarir el garbuix, ens ha cobert sota una capa grisa, literalment de cendra. Fins a vora mar el paisatge mudava la pell, i mesclava brins i pinassa cremada entre els granets de sorra. Als tendals, a les terrasses i terrats, la mateixa fotografia: els filaments en suspensió que, en caure a terra, anaven cobrint d'una aparença grisenca tota la superficie. L’aire, amb núvols fumats, ha empitjorat el meu estat tèrbol.

Després d'uns quants dies mirant el cel, agranem la cendra que van caient en ziga-zaga, com floquets de neu. Fins i tot un raig ha provocat un xicotet incendi a la muntanya de Romeu. En un moment la pluja ha fet de barret al fum i ens ha portat l’olor de bosc a dins de casa. Una flaire intensa a pins i a foguera.

El paisatge gris va obstinant-se al llenç i passa d’aquest color indefinit a una tonalitat més fosca, negra. El president de tots els espanyols exigeix, de Sevilla estant, “un esforç més gran a les comunitats”. L’altre president, el nostre, resta mut. Crepuscles.

Estiu i lectura, tot és u.

En un altre moment ja vaig confessar que la meua relació amb els llibres a l'estiu és una mica obsessiva. Als hiverns no dec llegir més de cinc o sis llibres. Normalment a les vacances de nadal, falles o pasqua. Intentar-ho en altres moments resulta sempre fatal: acabe mal-llegint un text que s'allargassa setmanes.

 Un altre dels meus plaers de lletraferit estiuenc és l'aventura dels totxos. Reconec que hi trobe certa atracció estranya pels llibres llargs. Ras i curt: els que no pots sostenir amb una sola mà.

 L'inici de l'estiu i els meus primers dies de masovering em tenien prou engrescat com per llençar-me a l'Incerta glòria, del Joan Sales, un totxet de 764 pàginetes. Confessaré que no he acabat de trobar-li el què. Hi ha parts fascinants i reflexions profundes que et fan alçar els ulls i pensar en Cruells, que ha patit tota la guerra a la banda dels vençuts, i que, en envellir, enyora la guerra perquè enyora la seua joventut. En el seu cas, i en el de tants, guerra i joventut són indissociables. Quin sentiment més difícil de pair. Tot i això, el fet de presentar constantment els anarquistes com dimonis emplomats i la religiositat omnipresent a la novel•la m’impedien abandonar-me al text. Massa de tant en tant pensava: ais! uis! I així no es pot gaudir plenament un llibre. Afegiré, també, que tenia un pensament redundant (que tinc també amb Wagner): vols dir que calien tantes pàgines (tantes hores) per explicar això?

 Però... què més té! quin plaer llegir a l'estiu! Poder llegir 150 pàgines d'una tacada. Obrir les ulls al matí i llegir, mig matí i llegir, dinar i llegir...al llit i llegir. I no menys important, aponar-te a la tassa i llegir.

 La lectura a l'estiu m'és com la música en directe, com la vida: saber que tindrà un acabament les atorga una emoció, una intensitat, una passió foramida. Em llance a la lectura de manera cega perquè sé que en unes setmanes ja no podré fer-ho i tornaré a fer hivernar l'Àlex lletraferit.

 Aquesta nit, Erri de Luca.

Visca la Itàlia de Pirlo!

Ho confesse: per molt que estic acostumat a trepitjar els territoris de l'orfenesa, el futbol no és una passió (perquè és una passió) propícia per habitar les vaporositats de l'enlloc (els anglòfons ho diuen més bé: nowhere). Si no pots identificar-te, per raons òbvies que ningú no sembla entendre, amb la rojigualda disfressada de roja, i et trobes afirmant-te només en la negació, és a dir, desitjant sempre que perda la selecció espanyola (i no Espanya, que no em vinguen amb aquestes metonímies per a patriotes de calbot), acabes avorrint-te. La cosa, si és que cal trobar-li arrels més profundes que la del simple sentit comú, em ve de la infantesa i per via paterna, altaveu del franquisme, el gol de Marcelino, l'opi del poble i tot això i allò, de manera que invariablement, en els meus molts mundials i encara més eurocopes, sempre m'alineava amb el primer que plantés cara als futbolistes del txinta-txinta-tatxinta-txinta-txinta, etc., ja fos Albània, Corea o Paraguai. La veritat, ho tenia fàcil, perquè els espanyols n'eren despenjats a les primeres de canvi i un podia enamorar-se tranquil·lament de l'Anglaterra de Boby Charlton, l'Alemanya de Beckenbauer, el Brasil de Pelé o el Portugal d'Eusébio. Al costat del monstre fagocitador de la fúria espanyola (que és la que ens toca de ple, i més en aquesta província submisa), sempre ens quedava un o altre Portugal. Per culpa del Barça, però (mal m'està dir-ho), ara un ha de superar els arguments esportius i la bellesa i eficàcia del joc i anar a assumptes més pertinents, que en aquests casos són els únics que hi compten però que costa molt més d'explicar. L'esforç en la present copa d'Europa m'estava deixant exhaust, de manera que vaig optar per no veure cap partit de la selecció espanyola i esperar a veure què en deia el periòdic l'endemà. Tampoc no tenia, en el meu nadar contracorrent, cap fusta on agafar-me, perquè Holanda era una pífia, Polònia pecava d'innocent, a Anglaterra no hi jugava el Charlton i Alemanya, que la tocava bé, estava plena de madridistes. Bé, encara hi havia França, ni que només fos per allò d'Aux armes citoyens! Però dura poc l'alegria en casa del pobre, i la desnonada colla de Ribéry, que té cara d'animal penitenciari, va eixir-ne amb la cua entre les cames. I Portugal? Hòstia, el somni lusità i la memòria d'Alfama (el barri i la col·lecció de poesia) s'havien dissipat per culpa de l'imbècil de Ronaldo (Cristiano per més conya)! Què podia desitjar, doncs, quan es van enfrontar Portugal i Espanya? Que guanyés Ronaldo, encara que fos amb un gol en fora de joc a Casillas? Reconec que el morbo d'aquesta possibilitat em va entretenir durant una bona estona. Que guanyés Espanya, encara que fos a costa d'un gol de Xavi? La utopia em demanava un zero a zero etern que feia abandonar les grades i apagar les teles de pur ensopiment. L'atzar em va sorprendre mirant l'Itàlia-Anglaterra de l'altre dia, partit que va venir a socórrer el nàufrag de la imparcialitat insuportable en què em trobava. I va venir per on menys m'ho esperava, de mans (i sobretot peus) dels azzurri (il pomerigio è tropo azzurro e lungo per me), inventors del futbol soporífer i resultadista del catenaccio, que sense que ens n'haguéssem adonat havien resolt la contradicció que suposava mantenir un futbol prehistòric en una península que traspua art i cultura a dojo. L'artista invitat, l'existència del qual ignorava fins aquell gloriós dia (sóc més futboler de camp i baló que de premsa esportiva, generalment tan odiosa), es diu, no sense esforç, Pirlo. No havia vist mai tanta solvència desplegada amb tanta tranquil·litat, durant tant de temps, en el mig del camp, feta l'excepció del gran Xavi Hernàndez, a qui obviaré per raons previsibles. Però on aquest cavaller no té comparació possible és en un terreny que m'és especialment amable: l'home és aliè als exhibicionismes que tant de mal fan a l'esport i a tot, ignora els gestos grandiloqüents i els histrionismes que converteixen l'èpica en falsa comèdia, com qui ve de fer una obra mestra perquè és simplement la seua obligació. Col·loca el baló en el punt de penal, avança lentament per empènyer-lo, enganya el guardameta que ja vola al costat dret i li fa una cullera (així en diuen els italians) a l'estil del txec Panenka que deixa sense alè mig món. I després, despullat de qualsevol fullaraca, se'n torna impassible al cercle central. Ha nascut un idil·li amb Andrea Pirlo que m'ha fet abandonar l'enlloc inhabitable i desitjar la derrota d'Espanya per raons que depassen el simple sentit comú i la fòbia a la narcosi rojigualda. Visca Itàlia!

Roba estesa

Encara em queden per processar fotos de la meua estada a la ISSP de l'estiu passat, com aquesta que ara puge ací. No forma part del treball que vaig fer en aquell taller, però crec que sí és una foto típica meua: sense humans, només el seu rastre en la natura o en la ciutat. Aquesta és a Küldiga, prop de Pelci, on tenia la seu l'escola.
Corren temps molt interessants per a estar en el dia a dia, però trobe molt a faltar el repós de plantar el trípode, com una canya de pescar, i esperar que la llum pique l'ham.

Per Sant Joan

El Campello es prepara per a la celebració del foc. És dissabte 23 de juny. Confós amb les cendres de la foguera, hi quedarà, com cada any, tot allò que volem lluny. Trobem, entre la multitud, les senyes d'identitat d'aquella gent, el català sonor i meridional que hi perviu. M'afalaga les oïdes la prosòdia de la propietària de l'hotelet on farem nit i la gent que l'acompanya: el cambrer d'Ibi i els parroquians reunits al voltant de la taula. Gestos que ens hi agermanen.
Mentrestant, a l'altra cara del dia, el carrer ha anat pintant-se banderetes espanyoles al rostre i crida a cor què vols unes curioses consignes: Gibraltar español... i tot d'onomatopeies que sorgeixen de la caverna, per la via directa (que té el mateix origen que la paraula dreta). I el foc amaina a mesura que els udols esbufeguen contra les flames i les contradiuen.
El furor apaga la flama. La resta, mantecao a la geladeria Verdú i complicitats amb els amics inclosos, es dilueix als ulls d'una lluna prima i silent. A l'endemà, als Banyets de la Reina escenifiquem un passat (i un present) sense necessitat de justificacions ni consignes.

De tornada a la ciutat, busque amb insistència quina és la finestra que dec haver deixat oberta per on xiula un vent d'allò més insistent. Més sorpresa: cap vent sinó el brunzir dels coleòpters de la Fórmula 1, un altre furor que serveix de tapadora. El posat artificial d'aquest poble ja fa temps que oblida el foc que el va originar.

En perill d'extinció

Georges el Solitari ha mort sense descendència. La notícia del luctuós esdeveniment m’ha trasbalsat de bon matí i porta tot el dia rosegant-me el cap. La pèrdua de l’única supervivent de les tortugues gegants que van donar nom a les illes Galápagos i que van inspirar la teoria de la selecció de les espècies de Darwin, no és un fet casual ni innocent. D’una banda, el desig arbitrari i capritxós de l’ésser humà ha motivat que les tortugues se les hagen de veure amb unes altres espècies animals no autòctones, cosa que ha apressat l’extinció d’aquelles que havien batejat l’arxipèlag i que, de fet, contravé les lleis darwinianes de supervivència natural. La intervenció humana en aquest punt i la no-intervenció en la promulgació d’una legislació insuficient han provocat l’extermini dels quelonis.
La destrucció d’una espècie animal o vegetal causa un dany irreparable, a no ser que l’avanç en la manipulació genètica ens procure una resurrecció futura a través de gens congelats o restes d’ADN custodiats en provetes. 
El perjudici natural en perdre part de la biodiversitat del nostre ecosistema és semblant al damnatge sofert al lingüicidi. Aquest, també per raons d’intervenció humana —invasions, colonitzacions, pressió social, prestigi cultural, etc— o per raons de no-intervenció —decrets de cooficialitat, derogació de decrets, meninfotisme, etc— promou la mort de les llengües. No parlarem d’aquelles considerades ja extintes o mortes, d’aquelles que en morir han deixat pas a uns esqueixos afillats en la mateixa branca. Tampoc no parlarem dels darrers parlants amb nom i cognoms, sinó de tots aquells que encara són supervivents, en perill d’extinció.
Parlarem de la situació del català a tot el territori, de com els partits polítics amb representació majoritària ataquen la biodiversitat lingüística i es desentenen de protegir-la i defensar-la. Parlarem del decret de plurilingüisme que retalla el català al País Valencià sota una capa de moderna hipocresia. Parlarem de l’atac de Bauzà al català a ses illes. Parlarem de la denominació d’aragonés oriental per al català de la Franja. Parlarem de totes les manipulacions polítiques que no tenen cap suport històric ni científic. Parlarem del català en perill d’extinció com les tortugues gegants de les illes Galàpagos. 

A Angela Sidney, darrera parlant de tagish, Antonio Udina, darrer parlant de dàlmata, Ned Maddrell, darrer parlant de manx, Dolly Pentreath, darrera parlant de còrnic, Ishi, darrer parlant de yana, Mary, darrera parlant d’una llengua de Kenya, Roscinda, darrera parlant de cupeño (Veneçuela), Tevfik, darrer parlant d’ub, Marie Smith Jones, darrera parlant d’eyak...

A Jaume Bonet i Tomeu Amengual, jubilats de Mallorca, en lluita i vaga de fam pel català la primavera passada.

A tots els i les catalanoparlants

i a Georges el Solitari, darrera tortuga gegant de l’illa Pinta.

Masovering

Feia anys que no entraven dos sous a casa. L’octubre passat vam decidir la meua parella i jo que enguany, a l’estiu, faríem els nostres dos viatges estrella: Torí i Eivissa. Després, el curs ha anat com ha anat i la previsió pel curs vinent és bastant dolenta. Especialment per a la meua parella que és interina. Com sempre, colpegen més als més febles. I, com sempre, els més forts fem veure, amb cara de llàstima, que no hi podem fer res. Com deia aquell, després vindran a per nosaltres i no quedarà ningú que ens defense. En fi.

 La previsió de falta de treball i les passades (i futures) jornades de vaga han fet que decidírem farà uns mesos que no seria aquest l’any dels dos viatges. Ens ho muntaríem de tranqui. A la piscina de davant de casa, a la platja de Puçol o bé allargant-nos a la platja de l’Almardà. Amb un cuscús de verdures a Ruiz, no cal demanar molt més per ser feliç.

 La casualitat ha fet que uns familiars per un costat i uns amics per l’altre hagen de fer un viatge, cadascú pel seu costat -s’entén-, i necessiten algú que prenga cura de les seues cases i els seus gossos. Una casa és un xalet a Llíria i l’altra és una casa al bell mig de la muntanya de Sot de Ferrer, tot de pins, garroferes i romaní, just al davant de la Serra d’Espadà. Nosaltres farem de masovers: regarem, alimentarem les bèsties (i llegirem, passejarem, jugarem, dormirem, llegirem...).

 I és que les coses van com van. I caldrà (re)aprendre a compartir, a ajudar, a demanar. A socialitzar. 

Doncs res: que sapigueu que encara tenim dates disponibles a l’agost per tenir cura de les vostres cases, xalets, mansions....

Cervesa fresqueta

Hi ha qui només beu cervesa quan ve la calor i qui, com jo, en beu tot l'any, sobretot quan ve la calor. L'afició, com tota autèntica afició, se'm va despertar molt prompte. Alguns dissabtes de desfici adolescent o preadolescent –que en aquestes coses de l'edat és fàcil esvarar-se–, amb Jordi i Cento compràvem un duro de vitets d'aquells que travessaven una immensa oliva amb destresa donjoanesca, vitets de primera divisió com només n'he menjat a Alcoi, en una bodegueta de l'Eixample alcoià (bé, nosaltres, tan moderns, en dèiem Harlem) i ens els cruspíem anant anant amb gran delectança. La litúrgia del vitet, que tenia sentit en ella mateixa, va començar a convertir-se a més en saborosa excusa per a la que la seguia: palplantats davant la barra del Juliet, a la qual a penes li trèiem un cap, i amb posat d'homenets que ja han trencat més d'un plat, demanàvem una canya per barba (barbeta, en rigor). Seria impensable que avui servissen l'or escumejant a tres marrecs com els que llavors érem, però en aquells temps només hi havia el dur llenguatge de l'autarquia i el del carrer, i entremig, el desert, i no el matalàs molt posterior d'allò políticament correcte, ni la moda del fitness i l'aigua embotellada i les begudes energètiques per a més o menys esportistes. Afegiu-hi, és clar, la desimbolta permissivitat amb les coses del beure que es gasten al meu poble. Cervesa, doncs, de barril, en canya clàssica (a València n'has de dir un doble perquè altrament te'n posen un didalet) preferentment. El temps, que manté en la gola la utopia d'aquelles primeres canyes del Juliet, ens ha anat fent més experimentats i més o menys igual d'incorrectes, circumstàncies gràcies a les quals hem pogut evitar quasi sempre la ingesta d'una cervesa tan dolenta com la que fabrica Amstel.
Dolenta com a cervesa i insuportable com a empresa autopublicitària que s'ha apuntat i s'apunta a totes les mamonades de l'autobombo autòcton, el mateix que ens ha portat a l'abisme per on s'estimbaran les alegres multituds borratxes de cervesa dolenta. Companya oportunista de les campanyes més infumables de la marxa triomfal, falles bàrbares, salvatges curses de fórmula 1, gols vàndals de la rojigualda i de tot el que es pose a tir per estimular la burrera panxacontenta i l'analfabetisme. Només li mancava aquest salt qualitatiu d'una publicitat que ha hagut de retirar per la massiva protesta de valencians insultats, ridiculitzats i minimitzats per la gracieta “sense mala intenció” en què les paraules de l'espanyol, tan útil sempre, eren traduïdes a l'idioma indígena gràcies a un programa per a l'iPhone que transformava la rica i brillant varietat de la llengua de Cervantes en un simple i repetit `nano´. La cosa, és clar, era aprendre alguna cosa de l'idioma valencianano per assistir al circ estruendós de la Fórmula 1. Comptat i debatut: darrere de la brometa de la cervesera, presentada com una cosa asèptica i divertida, sense manies, l'enèsim intent del nacionalisme implícit de nanitzar els valencians, que tot ens ho prenem amb alegria i bon humor, fins i tot la indigestible Amstel, segons sembla. En fi, raó de més per continuar navegant per la procel·losa mar de la cervesa sense haver de posar els peus en illes infames com la d'Amstel. Cosa fàcil, per altra banda, ara que hem travessat el solstici d'estiu i hi ha ports a València on la tiren tan bona i fresqueta com al Coin de la Faucille i que és ple de bona gent per compartir-la i que no es deixa nanitzar. Salut.

El crit

Avui es publica a la web d'Intersindical l'entrevista de què vos parlava l'altre amb Giorgios Mitralias. L'ha redactada, amb l'habitual qualitat, Rafa Miralles i podeu llegir-la ací:
“Satisfer les necessitats de les persones és més prioritari que satisfer els creditors”

Coincideix la publicació amb l'estrena de la nova web d'STEPV, un projecte en el qual hem estat treballant tot el curs, però especialment en els darrers mesos, el petit equip de publicacions d'STEPV. Em sent passablement satisfet però, per damunt de tot, alleujat. El cert és que les últimes setmanes anava ja justet d'energies i tot i que encara queda molta feina per perfilar i afinar molts detalls, la fontaneria interna principal, la que més costa de fer, ja està acabada. Tenint en compte que ha suposat escriure algunes desenes de milers de línies de codi, podria dir-se que és l'equivalent a escriure una novel·la. Almenys així ho he viscut jo, com un treball creatiu d'una magnitud que mai abans havia intentat.

Dilluns de matí, els diaris espanyols alenaven alleugerits. Feu una miradeta al recull de portades que va fer El diario.
El protocol de la internet, o el patracol, mana l’ús de les tipografies grosses, grans, majúscules, si el que un vol és fingir que comunica un èmfasi equivalent al crit.

Mireu la portada de El País de dilluns de matí, que suma al fingiment tipogràfic la falsedat del silogisme: si guanyen els partidaris de l’euro, deu ser que els que han perdut eren contraris. Mentira cadira: si el perdedor ha sigut Syriza, per més que criden no la faran més contrària a l’euro. El que proposava Syriza era fer una auditoria de la legitimitat del deute i tornar a negociar, des de la sobirania democràtica del poble grec, les condicions en què l’estat havia de satisfer els deutes contrets pels guanyadors de les eleccions, Nova Democràcia i PASOK, durant dècades de gestió corrupta i irresponsable. I això era el que els espantava: que algú poguera posar en qüestió la legimitat del deute, un doll de pasta que, durant generacions, haurà d’eixir de les butxaques del poble grec per a engrossar les bosses de la classe dirigent supranacional. Mitralias, en l'entrevista, es refereix a la república de Weimar, que va haver de patir la inestabilitat social, política i econòmica que suposava el pagament de les indemnitzacions als vencedors de la Gran Guerra.
Sembla que ara, no les grues d'Hölderlin, els voltors van creuant la Mediterrània embolcallats en els seus terns negres, i branden maletins negres sobre els nostres caps.

El dia abans de la felicitat

Perseverar. Més Erri De Luca. Aquesta vegada, també en el trànsit de la infantesa a l'edat adulta,  sobre el poder d'un únic desig, aquell que donarà sentit a una vida: els desitjos dels nens donen ordres al futur. I cada dia és el dia abans del Dia. I aprendre que el pas del temps no fa piló, si de cas és un bosc. Si has conegut la fulla, després reconeixes l'arbre. Són les vides dels personatges de L'última trobada de Sándor Marai que es desvetllen 50 anys abans, diríem. I a Nàpols i amb la postguerra d'escenari. Ara que el secret encara no ha tatuat del tot la pell. Ara que la por és encara la més bella de les valenties possibles. Ara que la veu encara pot travessar totes les edats, començar infantil una frase i acabar-la adulta. Tot és urgent ara, tan urgent com el present més vibrant.

 

Jo també havia de baixar del cim de la felicitat. No me la imaginava tan plena de perills.

I hi ha el vertigen, sense bitllet de tornada.  


El dia abans de la felicitat. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas

Vaixell de Grècia

Alguns déus de l'Olimp es plaïen de torbar el destí dels mortals, mentre d'altres es compadien d'aquella dissort capgirada i jugaven a l'engany endogàmic per lliurar l'individu dels funests esdeveniments.

Vint-i-cinc segles després, el fat continua la tasca divina d'ensarronar els ciutadans amb mentides i corrupteles. Ara però sense compassió, sense la interposició d'alguna força favorable a l'alliberament del càstig destructor. Tot al contrari, els déus teutons no perdonen i, implacables, claven les urpes al ventre de la mare. De la mare on va nàixer democràcia, raó, dret, llei, sobirania individual, art, ciència i llibertat. Els déus teutons, impertèrrits, porten endavant la fagocitosi uterina d'Europa. I després de l'àpat hel·lènic, nosaltres en serem les postres.

Aquesta vesprada, abans de saber el resultat de les reeleccions gregues, he singlat el meu vaixell tot pensant que encara podíem inflar el velam. He escoltat unes quantes vegades la cançó que Llach va dedicar al poble grec l'any setanta-quatre, en acabar la dictadura dels coronels. I unes altres tantes he plorat.


Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

En memòria de José Maria Settier

Sembla ser que no hi ha prou amb la que ens cau als centres educatius enguany. A més, els del Clot del Moro de Sagunt, perdem el nostre jefe per rematar aquest any convuls i desagradable. Coincidireu amb mi que hi ha moments en què fan ganes de, com diu un personatge d’Incerta glòria,: perbocar com un déu que es penedeix de la seva obra.

 La veritat és que quan mire enrere, només trobe bons records amb José Maria. Records divertits, records tendres. Només hi ha dos moments diferents. Un, clar, són aquests dies tan tristos. I l’altre és de fa pocs mesos: el dia que un inspector, té igual, el féu pujar a l’institut (des de valència!) per una reunió tot i dur ja unes setmanes de baixa, tot i estar ja prou delicat, com el temps malauradament ha acabat demostrant. Recorde l’inspector endiumenjat (amb botons de puny i tot) al costat d’un José Maria molt desmillorat. La imatge era la viva estampa de la dignitat del mestre davant la fredor de l’administració. I em mossegue la llengua.

 Però no ens quedem en aquest moment.

 Els que l’heu conegut sabeu com era. Aquests dies de converses d’ulls plorosos, a mitja veu i camaraderia del Club d’amics de José Maria es repetien els mateixos adjectius: generós, divertit, dialogant, no massa donat a les llengües -per què negar-ho-, bromista, respectuós, íntegre, bo... Un home bo. Adjectius que semblen no dir molt però que esclaten als interiors de les persones que l’hem viscut. Un altre adjectiu que el representa és elegant. Perquè ho era. Com a persona i, per què no, físicament. L’institut perd molt de glamour sense un director així, caldrà anar fent-se a la idea. Jo el felicitava sovint pel canvi d’estilista. De veritat crec que l’últim estilista li l’encertà: canvi d’ulleres, de pentinat, de roba... José Maria estava fet un figurí. I recorde, emocionat, el seu gran somriure per la felicitat que li produïen les meues paraules. Això m’ho emporte jo.

 Poca gent sap que José Maria sovintejava la meua aula. De tant en tant passava, agafava una cadira i féiem una xerradeta breu i tranquil·la. Començàvem parlant de les meues classes de ball i els seus bailoteos amb la Cortijo i passàvem, de la manera més natural, a Mahler i La cançó de la Terra. Biologia, Mahler i Salsa. Així era José Maria. Cal més? En el seu cas, pot ser només una cosa: el seu fill. Estimava molt el seu fill. Molt. Sempre en parlava. Aquests dies he pegat moltes voltes a aquest escrit i m’han tornat moltes de les vegades que José Maria tenia el seu fill a la boca. Al mateix tanatori, el 14, vaig trobar l’Albert, el meu mestre de jazz (València és petiiiita). Era amic de Carlos. I qui és Carlos? preguntava jo, ignorant. El fill. O siga... que es deia Carlos! Tants anys parlant-me’n i no en sabia el nom. I és que José Maria sempre deia el meu fill açò, el meu fill allò. El meu fill. El seu fill... No em direu que no és preciós. I ara hauré de fer un esforç considerable per no fer un paral·lelisme amb mi i mon pare. Un paral·lelisme faciló. I trist.

 Hi hagué una cosa que em fascinà de l’acte del tanatori. Malauradament, ja els coneixereu, aquests actes. Es respira molta tristesa però molt continguda, molt tensa. Ningú, òbviament, es deixa dur. Els que pugen a dedicar unes paraules fan un esforç sobrehumà per bellugar les cordes vocals i articular un mínim discurs. I tots l’escoltem amb el cor encongit. Ahir, va anar així. Fins que, per tancar l’acte, van posar una cançó molt estimada per José Maria: La Balanguera de la Maria del Mar Bonet. L’efecte va ser immediat. És el poder que tenim els músics: una vegada comença la música, no hi ha aturador possible. És l’espentó necessari per deixar-se dur i plorar o abraçar. O, encara millor, totes dues coses alhora.

 Aquest matí, a l’acte d’homenatge de l’institut ha sigut també així.

 Volguera tancar aquestes línies d’igual manera. Permeteu-me que faça l’acudit fàcil de José Maria, el darwinista que embogia amb la segona de Mahler: la Simfonia de la Resurrecció. En especial amb el darrer moviment. En especial els darrers minuts.

 Vos deixe uns minuts amb Mahler (dirigit per un altre gentleman: Bernstein), uns minuts amb José Maria. Deixeu-vos dur, ploreu, abraceu: pugeu el volum a tope i envieu a cagar-a-la-via els veïns, els inspectors, els timpans!