dissabte, 27 de juny del 2009

Cos mortal

Amadeu Sanz tenia una idea. En parlava sovint. Volia fer un espectacle sobre Vicent Andrés Estellés. Eren els anys feliços i indocumentats del Clot del Moro. L'Estellés, redactor periodista de Las probinsias, vetllava a les nits i inventava versos. Algunes nits, Ausiàs March li feia companyia. Alguna cosa en va quedar, crec, d'aquella pensada, d'aquell somni. Els projectes és el que tenen: ara hi penses, després la llavor madura i va per camins potser aliens a la idea original. Però finalment, germina.



Si hagués de fer un treball sobre Estellés, no parlaria de poesia, parlaria de la vida. Aquestes paraules són les que acaba dient Toni Sendra, un jove de 26 anys, amb el treball que ha presentat a Cinema Jove, una mostra del setè art que es realitza al Cap i Casal des de fa uns anys.
Cos mortal és la història d'un jove que es dedica a fer la neteja dels carrers de la ciutat del Túria amb aquelles maquinetes que es condueixen des d'una cabina de dimensions minúscules, i que porten una mena de graneres giratòries que aspiren la merda i repassen l'asfalt per treure-li un llustre impossible. Horaci, nom del protagonista, dedica el seu temps lliure a reunir informació sobre Estellés per fer-ne un documental. No sap com ho ha de fer, no té diners, no troba el fil, però no deixa de buscar. Enrevista Mira, Pérez Muntaner, Keown i un personatge argentí que respon al cognom de Dalmau i que interpreta Juan Mandli. Revisa una vegada i una altra les cintes, llig El llibre de meravelles fins que ensopega amb Cos mortal


Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sat Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.
I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.


Aquest poema l'acaba obsessionant.Un poema que només es pot arribar a entendre en el context del llibre mateix i en aquest País Valencià que fa gust a poesia. Horaci es pensa que entre tots aquells noms hi ha amagat algun secret, el misteri de la ciutat, el recorregut vital del seu document. De cap manera, allò tampoc no li aclarirà res. A aquestes alçades, el protagonista ja no dorm, va cansat a la feina, la merda ompli sa casa. La mort d'un seu tiet, entranyable Blau, un colombaire aficionat a la pilota valenciana que broda l'actor Ximo Vidal, i una sensació desesperada de trobar-se en un carreró sense eixida, provoca un gir inesperat en la vida d'Horaci, aquest jove amb un nom ben estellesià (ja no escric èglogues...).



Potser Estellés n'ha estat l'excusa, la idea inicial. Les obsessions, les ganes de crear, de dir, les pròpies dèries, l'angoixa que ens arrossega cap a atzucacs estèrils.
El ben cert és que el resultat es deixa veure amb una amable complicitat. La València històrica, la que amaguen els governants a canvi de grandioses construccions de metacrilat, la llengua del carrer fuetejada per impactes de llum esfereïdora, el gest espontani obstruït per una pantomima constant, la mirada que mostra la transparència i la senzillesa de les coses fetes amb estima. Això és Cos mortal. La veu de l'Ovidi al ritme de la granera mecànica. Miquel Gil que llança el seu crit en els moments clau del film. El trinquet de Pelai, l'amor i el pimentó torrat.
I quina ràbia fa pensar que és difícil, o impossible, que aquesta arribe a ser el tipus de manifestació cultural per què ens poguem sentir representats, amb què ens sentim identificats.
Vaig eixir de l'estrena com si hagués retrocedit un grapat d'anys i hagués reviscut uns dies que feien olor d'alfàbrega i de terra humida. Pensava en la urgència de productes com aquest a les sales de cinema i a tot arreu.
Una bona merda, amics. Tot, els versos d'Estellés, les cançons per a xiquets i xiquetes, la poesia i el País Valencià, tot ho escombrarà la ignorància i la mala llet.
Si punxeu ací en podeu veure alguna mostra.

dimecres, 24 de juny del 2009

Xiquets, xiquetes, poesia i País Valencià

Paco Muñoz explica sovint que no fou altre que el Joan Fuster qui li va dir:"Paco: fes música per a xiquets." I així va ser l'inici del cantant més conegut per xiquets i xiquetes d'ahir... però també d'avui! I és que la música infantil en català continua sent una altra mostra claríssima de la poca normalització de la nostra llengua. Més encara per als meridionals. Quan el meu fill era molt menut (que no fa gaire) sovintejàvem un parc a massalfassar. Hi solíem coincidir amb els xiquets i xiquetes de l'escoleta. La senyo quan no els cantava alguna cançó, els posava un radiocassette portàtil. Xiquets, xiquetes i senyo no parlaven altra llengua que el català. Fins que es posaven a cantar. Aleshores tot eren senyorsdongatos i trenesitosquehasentxucutxu!

Aconseguir música infantil en català per al Manel va ser l'enèsima frustració lingüística que, per habitual, fot menys (l'adaptació de l'espècie?). Un cop sentits mil vegades els cds del Paco Muñoz.... què? Vam haver de recuperar les cintes de la meua companya, passar-les de manera rudimentària a l'ordinador i obtenir, tatxaaan, uns cds amb La Pataqueta, La Trinca (quan encara no pensaven que eren jo què sé què) i els Pavesos. Mel.

I després el Xesco Boix: gravacions dels vuitanta en directe -vull dir: amb xicalla- que transmeten una emoció encomanadissa. Però ja tornem a ser-hi: els vuitanta.

És veritat que comptem amb una fornada de contacontes boníssims: el tio Vicent, el Carles Cano i, especialment per a mi, el Llorenç. Però de cantants anem justets.

El que es perfila com a hereu del Paco Muñoz és el Danimiquel el cantacançons. Com haureu observat el terme cantacançons és molt simptomàtic i aclaridor. Amb un estil molt i molt diferent del Paco, el Danimiquel -amb un recorregut encara breu... tres o quatre anys?- es creix davant de la canalla i és capaç de arrossegar xiquets i mares, xiquetes i pares a cantar, a ballar, a somiar i a riure amb mil i una cançons alhora que toca la guitarra, la dolçaina o la viola de roda.

L'altre dia vam assistir a una actuació que feia a la fira alternativa. I a més de cantar i ballar el meleketé i cantar totes les cançons (uns fans, nosaltres) vaig pensar en vosaltres que us aguaiteu per aquest bloc, ja siga escrivint o llegint. No només perquè en el fons som i sou nens i nenes. Sinó perquè en un moment donat, el Danimiquel presentà una cançó d'aquesta manera -cal tenir en compte que gairebé totes les famílies eren castellanoparlants i s'escoltaven el solsolet amb un gran respecte antropològic-:

"Ací al País Valencià..... que ja sabeu que és com li diem a la comunitat valenciana aquells a qui ens agrada la poesia..."

I vaig pensar que sí. Que és això. Que diem País Valencià perquè ens agrada la poesia. Mireu si ens calen els cantacançons!

dimarts, 23 de juny del 2009

Je t'aime


Vaig tenir l’oportunitat de canviar de tercera llengua en passar de l’escola a l’institut; encara més, m’ho aconsellaren de totes totes. L’anglés començava a imposar-se com a llengua de futur, i els professors amb sentit més pràctic, i ara comprenc que també vaticinadors de l’avenir, ens recomanaven d’abandonar el nostre esperit afrancesat i l’incipient accent gutural que havíem agafat a les classes de don Rafael escoltant a monsieur Dupont al radiocassette per tal de nedar a les aigües del Tàmesi o Thames. No sabien amb qui se les jugaven. Nosaltres, esperits rebels, adolescents en el sentit més romàntic de la paraula i amb les oïdes sordes a consells, sobretot si tenien a veure amb el traçat de qualsevol drecera futura, no estàvem per un canvi marcat des de dalt. Restàrem per sempre inscrits a la llista d’alumnes sans-culotte.

Moi, j’adore le français i en sentir parlar-hi em deixe dur per un influx que m’empeny a encetar conversa amb qualsevol que m’ho permeta. Escorcolle les novetats editorials a llibreries especialitzades, revise la cartellera del cinema per si em puc acollir a versions originals, i sobretot carregue el disc dur de la meua vida amb una banda sonora a la francesa. Je t'aime, t'ho dic en francès, si vols pots fer veure que no m'has entès...Així sonen els darrers dies al meu món.

dilluns, 22 de juny del 2009

Revetlla


Res m’agradaria tant com seure amb vosaltres fent rogle al voltant del foc, a boca de nit, vora la mar. Entre fogueres i dimonis, faríem dentetes a la lluna amb encanteris solars. Llançaríem conjurs i flors sobre Ies espatlles de les ones, besaríem els llavis de l’escuma i sentiríem com l’aigua bateja, una i una altra vegada, els nostres peus lliures de sandàlies.

Cap cosa m’agradaria més que satisfer aquest desig de compartir amb vosaltres el moment just de conjunció tel•lúrica, on l’univers es trenca. Recolliríem els bocins, faríem un ramell i botaríem entre les flames. De pas, temptaríem follets grassonets amagats en cloïsses per demanar-los més desitjos.

Ara recorde unes altres nits, entre l’aigua i el foc, jugant a cremar-nos. Sempre a prop de la mar seguíem el ritme arrissat del seu moviment. Del quiosquet de fusta que hi havia a la platja de Canet ens arribaven la música i els licors. Moltes vegades però se’m presenta la nit més màgica de totes, al parc de Natzaret. Una nit de foc i mentiretes, burrets o, com dèiem aleshores amb un accent poc britànic, plis-plays. Manel recitava poemes sota un arbre amb uns acords de guitarra de fons. Hi era tota la seua família: la mare, els germans... Després, en caure la nit, arribaren els Comediants, i entre espurnes i balls amb fanals, no sé com, va arribar el dia.



Res m’agradaria tant com poder recordar aquesta nit que arribarà. Per sobre, per terra, per sort...amb vosaltres.

Res m’agradarà tant. Encara que l’endemà siga testimoni del naufragi d’un foc fet cendra.

divendres, 19 de juny del 2009

Metaforismes d'un fumador (2)




Heus ací una segona tanda de metaforismes, els més antics, que em van escriure entre el 95 i el 97 (òbviament del passat segle), amb una miqueta de retard sobre l'horari d'eixida previst atribuïble a la basca de final de curs i a la dispersió del fumador. Som alhora el tren que s'allunya i deixa cabelleres d'argent i el passatger que el veu anar-se'n des de l'andana. Som ací i enlloc.

Poseu noms al silenci:
se us estavellaran contra les roques,
se us abocaran en la fosca
en una completa estridència.
· · ·
Ja ho deia l’orb:
en la foscor m’hi veig millor.
· · ·
Diguen el que diguen
sentir
i callar
és certament antipoètic.
· · ·
Fume
perquè no puc fer
tantes coses alhora.
· · ·
Escriure és una forma de ser absent.
· · ·
No és escriure viure
paradoxes fonamentals?
· · ·
Fugues de la diversitat
en la paraula convergència.
· · ·
Em desprenc de la feixuga càrrega del real per iniciar viatges de foc i cendra. No exactament: el real se’m transforma en entranya. Ja no sóc jo qui parla sinó allò que crema.
· · ·
Tota opinió és, per definició, personal. Cal no ser, doncs, redundants.
· · ·
L’èxit és sempre sospitós. Sobretot el dels altres.
· · ·
S’escriu per aconduir algú de la mà pel bosc de les paraules
i proporcionar-li el dret a extraviar-s’hi.
· · ·
Poeta és aquell
que cada dia s’inventa l’ofici
d’afeixar mons per a les flames
amb la destral del silenci.
· · ·
La maldat és una forma de longevitat.
· · ·
L’escriptura és un estat de tensió absolutament prescindible.
· · ·
Tota escriptura és vehement. L’única indiferència practicable fóra el silenci.

diumenge, 14 de juny del 2009

A remata-los, a remata-los!

Tinc poques paraules i les que tinc són, com deia aquell, ben gastades. Caldrà buscar un discurs diferent, perquè repetir el mantra indignat del ja n’hi ha prou comença a fer-me sentir impotent, i més si després d’entonar-lo encara ens queda per empassar-nos una altra. Ja sabeu l’última, que no és més que un dejà vu: torna la Ciutadania en anglès, ara amb renovats fonaments jurídics. Ja veurem. A més, hi ha dos directors de centres d’ensenyament valencià expedientats per no mostrar un comportament adequat amb els superiors. El cas de José Luís Santiago, director de l’IES Las Norias, de Monfort, al Vinalopó Mitjà, és exemplar i exemplaritzant, i el que no van aconseguir els Borbons amb aquella portada del Jueves en què Felipe es beneficiava a Letizia, ho aconseguirà Font de Mora si no hi ha un miracle: tres anys, tres, de suspensió i desplaçament forçós a un altre centre. A vore si ens acoquinem. Vaig anar-hi dimecres passat, a un acte de solidaritat de la junta de delegats d'Alacant. En la foto, José Luís és el xic que hi ha més al centre. La xica de l'esquerra, amb barret i ventall, és la Rosa Roig.



A la vista, a més, de la torpor, l'ensopiment, de l’esquerra políticament organitzada per articular una alternativa al curita i els seus, quasi que estic per la suspensió cautelar de l’estatut d’autonomia i que ens governe Zapatero, el poc de temps que li quede.
Parlant de tot, vos recomane l’article de Maria Lozano al 20 minutos de divendres. La relació que estableix entre la pel·lícula Novecento de Bertolucci i el cas de l’immigrant que perdé el braç en una panificadora em sembla brutal.

divendres, 12 de juny del 2009

Poesia i alliberament

Quan als mitjans de comunicació es fan anàlisis i balanços de les passades eleccions al parlament europeu, no fan més que donar-hi voltes i més voltes, bategen amb els noms d'escassa cultura i excés de conservadurisme la mare i el pare d'aquesta paradoxa actual de polítics imputats i premiats. Quan els escriptors denuncien l'absència de l'ànima de les coses que passen o que no passen, la manca de credibilitat en tot allò que pregunten els uns i que responen els altres. Quan no hi ha res de nou, la poesia reprén la paraula, la cultura sosté encara una flor blanca a les mans. Nits com la d'ahir en què es presentava el llibre de Jaume Pérez Montaner, Solatges, fan que hom recupere l'horitzó clar de la llibertat. Bons temps per a la lírica, peti qui peti.




que sempre torna

Llàstima de país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar.

Llàstima del país que alça només la veu
per ferir el germà, per lloar l'opressor,
per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble
que oblidant la justícia del gaudi solidari
pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,
que perd la seua llengua o només la recorda
per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,
que balafia els camps dels seus avantpassats
i en asfalt i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble
que deixa que els seus drets siguen anorreats
pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima de país que ha perdut les idees:
un poble de corders als seus pastors submisos
que sens recança els duen recte a l'escorxador.

Solatge Jaume Pérez Montaner. Premi Benvingut Oliver 2008.
Perifèric edicions.

Doncs mentre anava camí de l'escorxador, pensava que si l'Estellés estigués viu, escriuria avui uns versos com aquests i soparia amb nosaltres, beuria vi, alçaria la copa per la poesia i l'alliberament, que potser tot és una mateixa cosa, i es cagaria en la mare que els va cosir el vestit de nàixer.
Potser fa massa dies que la pura resistència ja no és prou. Vages on vages, l'aire put a mentida. I no voldria escriure aquestes paraules, però trobe que va quedant una mica lluny l'edat de la ignorància i de la innocència. Pardi!

dimecres, 10 de juny del 2009

El foc i els llibres

De tots és coneguda la relació peculiar que té el foc amb els llibres. Els dos exemples més famosos són el del Quixot i la crema de llibres a l'Opernplatz nazi.

Just el dia que atorgaven el premi Cervantes al Juan Marsé tornava jo de la platja de Massalfassar amb el Joanet ple d'arena al seient de darrere. Vaig posar la ràdio i vaig escoltar uns minuts del discurs d'agraïment de l'escriptor barceloní. Explicava que quan son pare tornà de la guerra, el primer que va fer és just una pira de paperots, revistes i llibres. Qualsevol cosa que delatara un passat republicà i catalanista. De fet, a més de la paperassa explícitament política, hi van caure tots els llibres editats en català independentment de la seua temàtica. Marsé contava que els veïns s'afegiren a la crema aportant els seus llibres.

Vaig agafar la darrera redona que em duia fins a casa amb la pell eriçada: visualitzava aquella gent amb la mirada perduda sobre el foc, absolutament espantada.

dimarts, 9 de juny del 2009

Un poema de J. Cornudella

Com que l'amic Barnils m'ofereix barra lliure, copie del seu bloc aquest poema, uns versos que diuen coses que jo, casualment, rumiava ahir, despús-ahir i demà.


7.
[MATARÓ] [SANT ANDREU DE LLAVANERES]

Fills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diürètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben aclofats al tou dels vostres fems,
aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997). Premi de la crítica - poesia catalana, 1997.

dilluns, 8 de juny del 2009

Més que dos clubs


A les acaballes dels anys noranta, és adir, a finals de segle i de mil•leni, vaig treballar a partir d’un documental emès per tv3 no feia gaire temps, la cohesió i la tasca de grup amb una tutoria d’alumnes desmotivats. El reportatge, encoratjador, descobria com un grup es compactava a partir d’uns signes d’identitat, d’uns símbols i d’un esforç comú. Va ser el meu primer contacte amb l’equip de rugbi a quinze de Perpinyà, un amor a primer cop d’ull.

D’aleshores ençà no he perdut l’ocasió de resseguir la singlada dels arlequins tot i que no en sé molt bé encara què dimonis és un "assaig". Però les grades i llotges curulles de gent apassionada, amb un daltabaix de quadribarrades onejant mentre se sent l’Estaca és un espectacle que ultrapassa qualsevol coreografia seràfica i que, personalment, em fa prendre el vol.

Aquest dissabte, després de cinquanta-quatre anys, la USAP s’ha emportat "el planxot" cap a casa. A l’Estadi de França, el més representatiu del tarannà gal, la festa ha estat catalana, com fa uns dies també ho va estar a Roma. El Barça amb el triplet i la USAP amb l’escut de Brennus, trofeu que s’atorga a l’equip guanyador de la lliga francesa de rugbi quinze, són més que dos clubs.

Tots els camins porten a Roma i París ben bé val una missa.



dijous, 4 de juny del 2009

Love is in the air


L’amor és en l’aire. Les drogues i el rock and roll també. El sexe, en canvi s’arrela a la vida terrenal.

Fa un parell de setmanes vaig llegir la notícia sobre la descoberta de la nova composició de l’aire d’algunes grans ciutats com Madrid i Barcelona, sobretot en determinats barris i en períodes de temps concrets.

Aquesta darrera ja figurava als inventaris de ciutats amb més contaminació atmosfèrica del món, en alguns dels quals participa en vuitena posició. La impossibilitat d’exorcitzar l’aire del maligne ve donada per qüestions geogràfiques. La brisa del mar acaba col•lidint amb els vessants o faldilles de la muntanya del Tibidabo, la qual actua de barrera i mare protectora; mare que de tan emparadora, ofega la filla.

Els informes assenyalen l’empitjorament els darrers anys de la qualitat de l'aire de la ciutat comtal (o com l'anomena Carme Riera, la ciutat comcal) el qual duplica els nivells òptims de contaminació recomanats per la Unió Europea, i que s’han de reduir a la meitat l’any vinent.

Ara però, al diòxid de nitrogen, al cadmi o al bismut, s’afegeixen d’altres substàncies químiques en suspensió. Segons un estudi del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), l'aire d'aquestes dues ciutats conté fins a dèsset compostos pertanyents a cinc classes de drogues. En el cas de Madrid s’han detectat restes d'heroïna, a Barcelona en canvi, nivells evidents de cocaïna.

El sexe és a la terra. El rock and roll, les drogues i l’amor són en l’aire. Ara és quan comprenc la dependència física i emocional que em desarma cada vegada que en vinc o hi pense. Allò que en diuen mono.