dissabte, 28 de maig del 2005

Entremesos

"Plat amb viandes lleugeres (anxoves, olives, llonganissa, etc) que hom serveix ordinàriament abans de la sopa o del primer plat dels que constitueixen un àpat." (Enciclopèdia Catalana, vol.6)

El cas és que m'han fet un encàrrec curiós: he d'escriure un breu poema o alguna cosa semblant per als de Ca Revolta. Es veu que el dia quinze de juny fan una festa d'estiu en què acolliran cuiners diversos per preparar un sopar especial. Hi haurà també dibuixos i textos que il·lustraran aquest àpat. A mi m'ha tocat els "Entremesos". Si algú té alguna idea, li ho agrairé eternament.
Per cert, encara queda lliure la "Sarsuela de marisc" per si algú s'anima!

divendres, 27 de maig del 2005

Postal

dimarts, 24 de maig del 2005

Tots els noms de la mar



Amb el recital d'avui a la casa de la cultura de Morvedre crec que podem concloure aquesta primera etapa del grup de gent que portem endavant el projecte "la Paraula és Nostra".
L'acte ha anat bé. Hem resolt un parell d'entrebancs i hem començat puntuals a l'hora acordada. El públic era de casa: papes i mames, germans, iaies, tietes, nebots, amics, alumnes, de tot una mica, vaja. El silenci del començament, la tensió, i la paraula ha estat la protagonista. I també la música, que tranquil·litza les feres...
Al meu entendre, el lloc ens imposava una miqueta més: fora de l'institut, tot i que al poble, ens sentíem una miqueta més "actors i actrius". Per això el resultat ha estat un acte bonic.Per un moment se'ns deu haver passat pel cap als vint que érem dalt de l'escenari que allò que déiem era bellesa, sortilegi, ritme, sentiment, música, signes, silencis. I hem mirat endavant i hem comunicat, a través de la nostra veu, la poesia de Maria-Mercé Marçal, que quedarà, ja per sempre, enregistrada als nostres corets.
Els comentaris del final han estat diversos: ganes de llegir l'obra completa de l'autora, ganes de sentir-nos en més recitals com aquest, propostes que ho fem a les festes del poble i, sobretot, el comentari d'un espectador que ha destacat la sensibilitat que es desprenia de tot plegat. Això ens ha agradat molt. Sensibilitat. I ara podia fer una reflexió sobre què vol dir això però ho deixarem per ara, que no vull allargar-me tant. Bé, bravo, el sol fet d'haver treballat tots i totes per un fi comú i viure aquesta experiència ja ha valgut la pena. Ara cadascú que pense el que vulga. Bona nit.

dilluns, 23 de maig del 2005

Qué és la llibertat? Qui viu en llibertat?

La llibertat és això pensar i fer, llibertat és la mar, les ones que van i venen i que ningú les pot parar, també les aus que veus volant pel cel, viatjant a platjes desertes a platjes que molts anyorem en les que somiem, això és llibertat, llibertat és dir i no callar, llibertat és dur somnis a la realitat.

Nose qui viu en llibertat, jo no, i tu?Pense que tampoc, dubte molt que algú puga gaudir de la llibertat. Però nosaltres seguim endavant sense pensar massa en aquesta paraula perquè ens pot dur molts mal de caps...i això perquè? Si no tenim llibertat ni per nàixer! Qui ens ha demanat permis per dur-nos a quest món? Ara pensareu que això és més un avantatge que un inconvenient, però no ho tingueu tan clar, em transllade a la primera Revolució Insdustrial, on la gent tenía una jornada de 14 hores, simplement per poder menjar. Cregueu que la gent gaudia de la vida?...No fa falta anar tan lluny actualment hi ha molta gent morint de fam què potser si els hagueren preguntat si volien nàixer hagueren dit que no.
I tornant al tema de les coses naturals, com pot ser nàixer i morir, que sempre semblen més lliures, qui ha elegit el seu final?

Ara la veritat em sembla ridícul parlar de la meva maca de llibertat, però no!
Cada dia van retallant-nos més la nostra llibertat, dins de poc potser no poguem ni parlar, em arrivat a un punt on els nostres sentiments es van callant per por o simplement per no complicarse, on hi ha despedides quan el que volem són benvingudes,...moltes vegades aquets retalls de llibertat venen de fora, però altres venen fins i tot de les persones que més t´estimen...i això perquè? Por a que els joves ens fem persones per nosaltres mateixos, a què lluitem pel que estimem, a que tinguem una idiologia, (aleshores automaticament pasem a ser focus en perrill que hi ha que controlar)....Què és tot açò?

Sols demane poder fracasar per mi mateixa!Una miqueta de llibertat!
Veig el meu futur dintre de una empolla de vidre, per no poder contagiar-me de separatistes, comunistes, anarquistes...tot allò que tinga alguna connotació idiologia que surta de la majoria de la societat.
El futur desitjat pels que més m´estimen...ser una més en aquesta ........societat!

diumenge, 22 de maig del 2005

Maria Fullana

EL GRIPAU

Allà per on trempe la vida
o m'encoratge,
sense benes als canells,
pel miratge lent d'unes prunes
encara amb fulles,
per on brota l'hivern i no fereix
i les mans ormegen entre el cànem,
a la sèquia de Vera, bevent Fernet,
què us diré? Allà per on trempe la vida,
allà em veureu.

Amb estries o sense,
amb venes vives cremant-me la pell
i els cent nusos durs
dels peus i dels palmells,
malgrat el cos m'estire
amb el seu seny de vell,
allà per on trempe la vida
o m'encoratge,
allà em veureu.


'Cants mimètics' (Premi Manuel Rodríguez Martínez. Alcoi 1986)


Nasqué al cap i casal de l'antic Reialme, el 1958. Llicenciada en Filologia, s'ha lliurat a la docència durant un bon grapat d'anys. La seua obra poètica s'aplega, de moment, en quatre reculls: "Cants mimètics" (Alcoi, 1985), "I escadussers" (La Forest d'Arana, 1987), "Blues" (Gregal, 1989) i "Ícara" (Amós Belinchón, 1990). Una nit va descobrir les seues arrels i les seues quimeres als ocellots i ocellotes de la tertúlia literària del barri del Carme "La Forest d'Arana". Des de llavors, la seua veu ens ha captivat i ens ha seduït. Actualment viu a Galícia i es dedica a cuidar el seu hortet i a l'agitació cultural i política. Trobem a faltar la seua presència esbojarrada, la seua mirada intensa i, sobretot els seus versos.
Aquest poema potser ens en parle.

CANVIAREM LA HISTÒRIA

Passen els anys hem de saber el que fer no caure al parany de les jerarquies
si al passat ja ens va dividir això es la estratègia del nostre etern enemic
davant d'ell no hem de tenir por les nostres pors són el que el fan fort
Unitat, lluitant, Països Catalans !!


Obrers i pagesia fem forta la revolta
Pas endavant per canviar la història
cal l'unitat per canviar la història,

sagnant,cantant ,canviarem la història
analitzant, canviarem la història!!

El capital torna a fracassar i davant d'això torna el feixisme
cada cop més policia als carrers més retalls socials i fent lleis més repressives.
Sempre busquem una solució però cadascú pel seu cantó
Parlem-ho aquí o no anem bé si et tenques a un cantó no aconseguirem ser lliures.
I som els joves els que hem d'agafar el relleu
analitzant els errors del passat preparem-nos
i unim forces Ningú no podrà aturar-nos.

divendres, 20 de maig del 2005

Blanquita, la del barri.

Recordeu la Blanquita? Aquella dona gran que passejava pel barri del Carme, ja fa uns anys? que vestia de blanc i que portava damunt el pes de la ciutat, de la nit, de la follia? Rellegint un llibre de MARIA FULLANA que es titula ÍCARA (Alfama, 1990), he trobat aquest poema.


BLANCA
a blanca, croupière del carme


Àvia de neu rugosa,
àvida de la nit,
l'acordió de la teua disfressa
marca l'horitzó del carme.
En veus de gat cridaire,
trescant i esbufegant,
vestida de núvia
vens i dónes ta saviesa
a escarafalls i dojo.
Lumpen solitària,
arrossegues la llarga tènia
que teixeix papers blancs
als viaranys polsosos,
i esperes,
bevent d'ací i d'allà,
jugant-te a munts la bugada,
que algú et durà a casa en moto.

dimecres, 18 de maig del 2005

SI JO T'HO POGUÉS DIR

El Temps no t'ho dirà, però ja t'ho vaig dir;
el Temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics,
el Temps no t'ho dirà, però ja t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar,
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret, quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el Temps no t'ho dirà, però ja t'ho vaig dir.

Potser les roses volen créixer realment,
i la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
¿no et dirà res el Temps, tret que jo t'ho vaig dir?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

W.H. Auden, Vint-i-set poemes

dimarts, 17 de maig del 2005

Cioran us parla del poeta

E. M. Cioran Breviario de podredumbre

“El pensador de ocasión”

El parásito de los poetas/El paràsit dels poetes (versió meua del castellà)

I. No pot haver-hi desenllaç per a la vida d’un poeta. Tot allò que no ha emprès, tots els instants alimentats amb l’inaccessible, li donen el seu poder. Experimenta l’inconvenient d’existir? Llavors la seua facultat d’expressió es reafirma, el seu alè es dilata.
Una biografia només és legítima si fa evident l’elasticitat d’un destí, la suma de variants que comporta. Però el poeta segueix una línia de fatalitat el rigor de la qual res no flexibilitza. La vida els toca en sort als filisteus; i per suplir la que no han tingut hom ha inventat les biografies dels poetes…
La poesia expressa l’essència del que no podríem posseir; la seua significació darrera: la impossibilitat de tota “actualitat”. L’alegria no és un sentiment poètic. (Prové, no obstant, d’un sector de l’univers líric on l’atzar reuneix, en un mateix feix, les flames i les estupideses.) S’ha vist alguna vegada un cant d’esperança que no inspirés una sensació de malestar,diria més,de repulsió? I com cantar una presència quan fins allò possible està tacat per una ombra de vulgaritat? Entre la poesia i l’esperança, la incompatibilitat és completa; d’aquesta manera el poeta és víctima d’una ardent descomposició. ¿Qui gosaria preguntar-li com ha experimentat la seua vida, quan ha viscut gràcies a la mort? Quan sucumbeix a la temptació de felicitat, pertany a la comèdia… Però si, pel contrari, de les seues nafres brollen flamarades, i canta la felicitat –eixa incandescència voluptuosa de la dissort– se substrau al matís de la vulgaritat inherent a tot accent positiu. És Hölderlin refugiant-se en una Grècia somniada i transfigurant l’amor en embriagueses més pures, en les de la irrealitat…
El poeta seria un trànsfuga odiós de la realitat si en la seua fuita no portés amb ell la seua dissort. Al contrari del místic o el savi, no sabria escapar a si mateix ni evadir-se del centre de la seua pròpia obsessió: fins i tot els seus èxtasis són incurables, i signes premonitoris de desastres. Inepte per salvar-se, per a ell tot és possible, excepte la seua vida…

diumenge, 15 de maig del 2005

La noia polsim d'estrelles



Vaig descobrir David Bowie l'octubre del 1988. Armand Llàcer i Llàcer, un company de la facultat que venia d'Alcàsser i que cada matí ens despertava amb un "bon dia" a cau d'orella, a mitjan classe de llatí -quan estàvem més adormits que desperts- i que molt aviat m'havia de canviar la manera de veure el món, em va regalar dues cintes amb una recopilació de cançons de l'home que tenia un ull de cada color. A partir d'aquell moment vaig entrar en un món de ritmes i de lletres de cançons que m'entusiasmaven. Supose que al marge de Bowie i a pesar del que ell fos, m'agradava perquè va arribar a mi en un moment de necessitat peremptòria de referents, de fonts, de novetats, de mons per descobrir. Vull dir que potser Bowie només n'era l'excusa. Recorde "Lady Stardust" (when they asked if I knew his name), o "Letter to Hermione". Vaig arribar a interessar-me per la llengua anglesa gràcies a les seues històries, la seua poesia; signava les meues cartes, els meus escrits amb un Lady Stardust contundent, fins i tot encara tinc unes bragues que vaig comprar només perquè tenien aquest rétol al davant. De tant en tant escolte aquelles cintes -de fet, no tinc res més de Bowie, tret de dues gravacions en video de concerts i videoclips- i les taral·lege com si recuperés la complicitat que vaig compartir amb Armand durant aquells anys tan crucials, com si em reafirmés com a posseïdora d'algun tresor que guarde, que he guardat durant disset anys.


But something tells me that you hide
when all the world is warm and tired
you cry a little in the dark.
Well, so do I.

divendres, 13 de maig del 2005

Galdós y la niña que sabía por qué

M'ha paregut que ja coneixia l'anècdota, però el que és segur és que no havia llegit la carta amb què Narcís Oller contesta a Benito Pérez Galdós amb els motius pels quals escriu en català, i no en castellà. Ho he extret del llibre de 1r. de batxillerat, el qual, per una vegada, no serveix perquè jo expresse la discòrdia, sinó com a pretext:

Y entremos ya en la cuestión batallona del lenguaje que vengo sosteniendo con cuantos compañeros de allende el Ebro me dispensan la estimación que Vd. Llevados de un cariño que nunca agradeceré bastante, todos Vds. me dicen lo mismo. Debo, sin embargo, confesar que en nadie me ha sorprendido tanto como en Vd., que profesa francamente las ideas de la escuela realista, que ha visto Vd. cómo vivimos y hablamos en Barcelona.


Com m'identifique amb el pobre Oller, tot i estar a València: aquest "todos Vds. me dicen lo mismo", com el comprenc, quin fàstic que devia sentir, quina fatiga haver-se de justificar, quina basarda aquella incomprensió i més quan ens arriba de persones que considerem informades i intel·ligents, com sens dubte podríem considerar Galdós…

Entre les moltes situacions d'incomprensió, rebuig i, fins i tot, persecució en què m'hi he vist pel fet de parlar en català, hi va haver una en un càmping on, ben a gust, passaven l'estiu una parella d'amics amb els seus dos fills. Aquests dos, naturalment, es comunicaven entre ells en català i no hi ha dubte que, per la seua temprana edat, encara devien patir algun encreuament en parlar amb els altres xiquets que no s'expressaven com ells, però estic ben segur que en serien poques vegades…

Estant jo de visita un capvespre, mentre preparàvem una torrada de sardines, crec recordar, una veïneta es dedicava a observar-nos, consirosa, mentre amaníem els ingredients o el foc, i anàvem demanant-nos o manant-nos feinetes els uns als altres, inclosos els xiquets:

–Passa'm la sal!

–Lleva-li foc!

–Mira si hi ha un drap per ahí, per favor!

–M'omplis el got de cervesa fresca, que aquesta ja s'ha calfat?

–Di-li a ta mare si les pose totes…


I coses així.

La veïneta, que era filla d'un matrimoni de madrilenys als qui agradava molt vindre "a Levante" per l'oratge i les platges, no cessava d'observar sense dir ni pruna, a una distància prudencial, però suficientment pròxima per a sentir tot allò que es deia a l'operació. Finalment, mentre sopàvem, es va acostar a la meua amiga i li va dir:

– ¿Pero es que no os dais cuenta que los niños hablan en catalán porque vosotros les hablais también en catalán? Si les hablais en catalán a los niños, ¡ellos van a acabar hablando en catalán!


I és que és així. Hi ha castellans, i em sembla que són una quantitat important d'ells, que no entenen per què la gent no parla com ells ho fan, podent fer-ho. Hi ha que es deuen creure que en realitat parlem en castellà entre nosaltres, però que ràpidament ens canviem al català si ens adonem que ronda per allí algun castellà. I no passaria d'ésser un succeït curiós si no tinguera altres conseqüències més greus, en aquest i en altres àmbits, aquesta percepció que tenen de nosaltres.

dijous, 12 de maig del 2005

Pesimisme vs Optimisme

GRIS

Dies grisos de lluita,
matins sense esperança
amb tot perdut.
Incansable, continues la teva lluita
que ja no és cap molestia
per ningú...
Somnis que es transformen en rutina,
la vida que volies
es la que ja tenies.
Els dies se’t plenen d’angunia,
tu segueixes, inconscientment, avançant
per un cami
com el que habies deixat.
Es fa de nit
se’t trenca el mirall
despertes del somni
enmig una nit fosca,
una nit gris.

V.S.

UN BES (de tranquilitat)

Gota que suaument et mulla la cara
Somriure desesperat
Un bes que mai haurè oblidat.
Sincer
Present i inoblidable.
es el teu bes d´avui,
el bes que m´ha fet sentir-me jo
jo davant un somni irreal
la nostra illa que ha tornat
més forta que mai
inevitables nervis acomulats
que avui s´han desfet davant el teu bes d´amagat.
Un bes,
Això ha sigut el que m´ha fet somiar.
gaudir, lluitar,
estimar.
Pel teu bes d´avui...
Tohom espectant, tohtom mirant,
I jo he sentit , no he oblidat,
Tranquilitat davant el teu bes daurat.
I ho sento si repetisc sempre el mateix,
Però entre estels el calor i una lluita de llibertat
Sols recorde el teu bes
De tranquilitat.

dimecres, 11 de maig del 2005

Me'n vaig

Hi ha dies que em faig volàtil, quasi boira, i sense voler, i sense voler-ho evitar, me'n vaig del món físic i viatge a d'altres indrets, esdevinc una altra. Avui n'és un, d'aquests dies. Sense lectura de poemes a l'insti perquè hi havia vaga i poques vibracions papassetianes, he passat per la feina com una exhalació. Reunió de departament surrealista com de costum, buscant punts de trobada i abismes que ens aïllen, c'est la vie! Ep! però bé, molt bé amb la colla de profes de balenfiano (vil òbit dixit), que ja en voldrien molts, de companys i companyes com aquestes. Un sobtat mal de ronyons per més inri m'ha deixat ben fotuda a l'hora de dinar i tot de notícies absurdes, de descrèdits, d'infàmies, de pèrdues, de crisis, que porten el món a la catàstrofe, Bel·lisa. Les dones, i els homes, en diuen trastorns hormonals, etc. Però estic segura que alguna cosa més hi té a veure. És com si de cop i volta el temps s'aturés uns instants i et posés l'espill davant i et digués: mírate, nena, que te haces mayorrrrrr. Siga com siga, em queda la petita glòria d'escriure-ho, de dir-ho. És així com res no és el que era i res del que escric no és cert perquè mentres ho escric ja no és, i jo ja no sóc la mateixa que al principi d'aquesta nota a peu de blog. I aquesta imatge del poema de Papasseit amb què vam iniciar aquest viatge lletradurístic.

dimarts, 10 de maig del 2005

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

El poeta de la Barceloneta, del port i les gavines.

Vibracions

Joan Salvat-Papasseït

*
Dolça recança:
l'anima del Poeta
al teu ventall
*
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
-El tram llampega.
*
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
*
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
*
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera

Persona

Fum de l'hivern: azalea, begònia,
i papalló sense ble. Llac mut! Parlo
com fa mil anys: tornar al país on mai
no vam ser, flor només del comiat.
Sense l'arrel. Aquí els amics es moren.
Ser un sol hivern no consola gens, sort!
-Oh, on el cor no demana l'amic,
el llac ve sol i la lluna fa dobles
pare i fill, nit, els contes de la mare
i el casalot, i doble el pa de figa...-.
Aquí s'hi riu bé. Tenyida ponsètia,
no cal consol! Un conte de Nadal.
Ple de fum, nens, de cascall i de fúria.
-Allí, amic, guardem el pa i la gana.

Josep Ll. Badal. O pedra. Ed.Proa

diumenge, 8 de maig del 2005

Sol de invierno


Me juego el tipo mirándote a los ojos
salgo corriendo voy a meterme en remojo
me has alterado poniendote a mi lado
yo que vivía tan feliz en mi tejado.
Por el día ando siempre despistado
por la noche en sus brazos se me olvida
por el día voy ciego de lado a lado
por la noche casi todas de movida
por el día hoy me siento acorralado
por la noche en sus brazos se me olvida
por el día perdona haberte asustado
por la noche todas todas de movida.
Y su calor es como el sol
en una cama fría en una noche de un invierno
y su calor es como el sol
me levanto a mediodía hace ya noches que no duermo.
Ella era la reina de las aves y yo era un miserable ratón
ella iba volando por el cielo y yo le dije vamos al pilón
Ella era la reina de las aves y yo le puse cara de ratón
me desabrochó algo que no sabes
y me comió el corazón chup,chup...
Ni ella era la reina de las aves ni yo le puse cara de ratón
ni ella iba volando por el cielo
ni me comió el corazón chup chup...
Y su calor es como el sol
poco a poco voy poniéndome moreno
y su calor es como el sol
no te acerques tanto que me quemas los pelos
sudando para tí,para tí,para titirititirit

La "Reina de les aus" i el ratolí que dubtava

Bon dia, la lluna s'envà torna el sol...
Un bon dia per a les aus, que tornen al seu habitat.
Una au s'ha despistat de l'esbart. Ha arribat a la ciutat, on mai havia aterrat, allunyada de l'illa on acostuma a volar.
Damunt d'una teulada, ha trobat un ratolí; el ratolí, espantat, la mirava des de baix, la contemplava com si ella fos la reina de les aus. Sense adonar-se que, simplement, era una au perduda en mig de la ciutat.
L'au es va apropar a poc a poc, al jove ratolí.
El ratolí, mentretant, tremolava de por, ja que no savia qui era l'au i que volia d'ell.

Les converses entre ells van ser el frut d'una bona amistat, que cada dia anava fent-se més gran.
Però un dia de molta calor, el ratolí es va quedar pensant, i li va entrar por en adonar-se que aquella au era el que ell sempre havia somiat.
L'au que ja estava cansada de voler-li demostrar, que ella l'estimava més que cap rateta de la ciutat, va plorar durant dos dies llargs…
Aleshores l'au va tornar per acomiadar al seu ratolí. I es va trobar amb un ratolí trist que plorava com ella ho havia fet avanç…
Un mal dia de núvols i pluja, l'au, va enyorar el lloc en que sempre havia habitat.
No va voler sentir al ratolí, que estimava tant i va marxar a la seva illa enyorada.
La mar, aquelles ones daurades de sal… l'escuma que trencava la sorra… el vent…
Però es va trobar amb un problema i era el seu princep en haraps (un ratolí
Estimat).
Ell li va demanar que no marxara mai, ella es sentia molt trista davant aquell sentiment del ratolí tan desesperat…
Va pensar que podía fer per ajudar el ratolí espantat, i se li va ocorrer endur-se'l a l'illa on ella volia estar.
El ratolí no va saber que contestar… perquè mai havia eixit d'aquella teulada.
L'au ja cansada d'esperar va marxar per veure per úlitma vegada aquella ciutat, que li havia dut tanta estima i tant de mal.
Mentre volava amb les les ben esteses i pensant que havia de marxar… un tret va travessar el seu cor afeblit… i va morir sola tal i com sempre ho havia estat…

El ángel ángel

Y el mar fue y le dio un nombre
y un apellido el viento
y las nubes un cuerpo
y un alma el fuego.

La tierra, nada.

Ese reino movible,
colgado de las águilas,
no la conoce.

Nunca escribió su sombra
la figura de un hombre.


Rafael Alberti, Sobre los ángeles.

Sobre els àngels

Si voleu saber com és diu el vostre àngel no deixeu de visitar els papers de Tristany de Pinós. Val la pena, una estona amb el vostre àngel particular, i d'altres. Unes imatges molt boniques, ja ho veureu!
El meu es diu Namamiah, què en faré?

Des d'aquest espai, també un homenatge a Alberti.

El Lobo

Va ser un dia per la vesprada cap a les 4, després de dinar. Vam agafar el tren com de costum per anar a la capital, anàvem preparades, portàvem el plànol, diners, i sobretot moltes ganes de fer aquell viatge.
Vam arribar ràpid, com sol arribar el tren de Rodalies, de Sagunt fins a l´estació del Nord, només arribar vam començar a mirar el plànol i a situar-nos per trobar el nostre destí. Ens semblava molt complicat per això potser vam sortir dues hores abans de casa, per si ens perdíem o alguna cosa...No va resultar ser així; vam arribar als cines Martí molt d´hora, massa prompte per a la nostra salut, vam entrar corrents, sense pensar què hi hauria dins, ni que encara faltava una hora perquè començara la nostra pel·lícula, quan vam travessar la porta ens vam adonar que allí no hi havia res, o almenys res del que es sol trobar en els cinemes d´última generació...(jocs,bars,bocateries, etc.). Allí dins només hi havia una xicoteta barra on venien un munt de xocolatines diferents i com toca, també hi havia roses.
Però no va ser allò el que més ens va impactar, quan vam mirar al sostre vam veure que hi ha havia un segon pis, vam pujar-hi corrents, amb molta curiositat, i vam veure que allà dalt es trobava el water i dues sales de cine més...com no..vam entrar al water, no sé per què...però vam començar a sentir por. Aquell cinema estava solitari..no hi havia ningú, potser perquè faltara una hora per a la pròxima sessió, no sé...però no hi havia ningú, tot estava obscur i les portes de fusta velles feien un soroll esgarrifós...vam baixar al primer pis, i van seure als dos sillons de l´entrada, eren de pell, molt antics, Seguidament vam anar a comprar xocolata a la barra que hi havia enfront nostre, vam començar a menjar i a parlar fins l´hora que van obrir les portes i vam entrar...vam estar sentades una estona i allí et vaig veure....

dijous, 5 de maig del 2005

Jacint Verdaguer i les funcions del llenguatge

Altra vegada ensopegue amb el que em sembla una, diguem, lleugeresa teòrica al llibre de 1r. de Batxillerat, d’aquelles que, a vegades, hom podia trobar en els manuals de comentari de text escolar. Que per cert, és una tautologia, perquè només es fan comentaris de text a l’escola. Quan comenten un poema de Vardaguer, un romanç històric d’aquells que feia, els autors afirmen:

La repetició i els recursos de tipus morfosintàctic que es basen en la repetició estan per a facilitar la memorització del text i insisteixen en la idea principal.


I afegeixen més endavant:

Aquests recursos contribueixen eficaçment amb la finalitat romàntica del text: arribar a un gran nombre de lectors […] per difondre una idea […] i que aquesta puga quedar gravada en la memòria dels lectors per la seua senzillesa lingüística, pel seu ritme repetitiu i per la vivesa que en facilita l’atenció.


Des de Roman Jakobson sabem que els texts, especialment els poètics, s’organitzen sobre el principi del paral·lelisme, justetament, que vol dir que es constitueixen sobre la repetició d’estructures sonores, morfosintàctiques i semàntiques i que la repetició és la naturalesa constitutiva del llenguatge poètic, i no un recurs que fa servir: no hi ha text poètic sense repetició i encara que estiguera en ratlles curtetes, no seria un text poètic; seria altra cosa, encara que parlara d’un tema poètic, com l’amor, o la mort.
Quan analitzem un poema, perquè ha d’haver gent per a tot, el que fem és donar nom a les diverses repeticions que trobem, a saber: sonores (ritme, aliteració, rima, versificació i estrofisme, fonamentalment), morfosintàctiques (paral·lelismes, anàfores, i quiasmes) i semàntiques (comparació, sinècdoque, metonímia i metàfora, amb totes les figures que se’n deriven).

I altra propietat del text poètic és que és altament mnemotècnic, que vol dir que és fàcil aprendre’l de memòria. I això no és el resultat d’usar més o menys paral·lelismes, és que el text poètic és fàcil de memoritzar o no és un text poètic. Igual passa amb l’acudit: què seria d’un acudit difícil de memoritzar? Doncs que tindria poca vida, no?
El poema i l’acudit tenen la mateixa naturalesa i comparteixen altra propietat: produeixen una mena d’extranyament en el receptor, fruit d’una revel·lació. En el cas de l’acudit, el resultat és la hilaritat; el poema ens duu a l’astorament, a la commoció, al descobriment d’allò que ens era amagat.

I per a il·luminar-nos, el poema fa servir els mateixos procediments que ha usat la humanitat sempre per a alterar les nostres consciències o per a induir al trànsit: el ritme, la repetició, tornar a passar una i altra vegada pel mateix lloc, fins que són vençudes les resistències, cessa el gibbarish de la ment i pot, llavors, manifestar-se allò que estava ocult.

I tot això té poc a veure amb facilitar que l’auditori s’aprenga uns versos de memòria.

"PRESENTACIÓ"

Hola a tots!!!
Em presente soc Lluís, el xicon este que ha escrit algun q altre poema( o intent de...:P), que mira han eixit publicat damunt de poemes i lletres de Ovidi( ja veus tu vaja contrast!) i res m'han demanat que em presente i he dit que be que perque no...total no se quin interes pot tindre ningu en mi, en fi:P

Bo doncs jo vaig naixer un 14 de Gener del 1988, alla a l'hora de dinar mes o menys, ací a la preciosa ciutat de València i en seguida me'n ani a les meueiaies a que me cuidaren al meu poble Oliva(La Safor), que mira que te una platja bonica eh!Bo continua als 3 anys em vaig instalar al barri de Benicalap, que mira no és una mervella pero té gent simpàtica( i gent que no tant).És un barri com qualsevol altre on he passat casi totes les desgracies i alegries de la meva infantessa per a bé o per a mal.Ara sóc un borinot més que va a un institut envoltat de enormes murs i damunt no té ni nom...i mira vaig tindre la sort de que un pardalet(un au) em diguera que n'hi havien més coses a part de les que veia i mira em vaig animar a escriure les quatre xorradetes que heu llegit...

Je bé ja coneixeu la meua vida per damunt, que us vagi bé a tots i que la web continue en avant...
SALUT//*//

Al meu Geni i al Déu


Més enllà de les estrelles a l'altra banda del mirall on tot és més senzill d'entendre esteu vosaltres dos, els meus somnis, els dos lluitadors, els que més m'estime.
Obrint-me portes cada dia, haveu continuat al meu costat. Intentant apendre de les teves paraules Déu, i de les teves mans Geni, ara és l'hora de donar gràcies.


Els estels que ilumineu el meu camí, escoltant-me desde el més enllà, responent a preguntes que ningú sap, donant esperança als meus somnis.


Déu, anant creant per nosaltres, recorrent nous camins per monstrar-nos-els
Geni, per seguir-me a teulades llunyanes fora d'aquesta societat, per somiar, volar, lluitar, per a obrir-me la porta.


Nosaltres, Déu, seguim el teu camí de lluita d'illes i somnis de poemes i cançons!
Gràcies per sensacions inoblidables que m'heu fet sentir, per trepitjar les portes d'un camí, Geni. I tu Déu, per crear el nostre camí, per somriure quan hi ha que plorar, per escoltar quan "els meus ulls son dos rius de pena", per compendre el que mai ningú ha entés.


Geni, per llegir estellés, per entendre'm, per aconsegir que no hi haja a València dos amants que s'estimen tant.


Déu, per escriure "els teus somnis", per mostrar a tots una manera diferent de viure, per obrir-me els ulls, per anar contra tots totes En i Na!


Geni, per volar, per no posar més els peus al terra, per l'esperança, per les ganes de continuar, les de fotre a la societat, per les cançons d'extremo, per fer que lluïra un nou sol a l'hivern.
Déu, per caminar per la teva illa, per construir un món millor, per ensenyar'ns a estimar, per ser qui ets, per ser com ets, per estimar-nos com ho fas.


Disculpes a tots dos per un munt d'errors...


En especial disculpes Gerard per anomenar-te Déu, espere que les pugues acceptar.
Gràcies, gràcies i més gràcies a tots dos...........




dimecres, 4 de maig del 2005

Una vegada, jo també vaig ésser poeta

A la novel·la de Paul Auster que comentava l'altre dia, hi juga un cert paper un singular quadern de tapes blaves i origen portugués on el protagonista, un escriptor que travessa un delicat moment vital, escriu l'esborrany d'una novel·la, l'argument de la qual es revel·larà premonitori del que s'esedevindrà després.

Jo també tenia un quadern. Era un quadern en format quartilla, no sé si es diu A5 segons la norma DIN. Tenia un centenar de pàgines cosides de paper quadriculat, cobertes flexibles i plastificades de manera que, si es banyava, tacava o patia qualque accident menor, bastava un drap per a retornar-lo al seu aspecte impecable. A més, la seua flexibilitat el dotava de la qualitat de la transportabilitat: si l'enrotllaves et cabia en una butxaca. Ah, i era gris, com el seu insigne col·lega.
En ell tenia jo escrits, a llapis, una considerable quantitat de versos, encara que no sabera donar una xifra aproximada: mil, dos mil, cinc mil? Potser la memòria és massa optimista i, al remat, n'eren molt menys. El cas és que els versos s'organitzaven en uns poemes extraordinàriament llargs, a la manera de les elegies d'Hölderlin, o els poemes més extensos de March. Alguns tenien un caràcter narratiu, per allò del correlat objectiu, com aquell poema protagonitzat per un imaginari Neil Armstrong –braç fort–, el primer éssser humà que va petjar la Lluna; era tot rimat en consonant, i s'hi podien llegir algunes troballes d'antologia catalana, com quan Neil explicava que en viatjar per l'espai exterior:

[…]tripulem tenebrosa patera,
i la nau més s'assembla a cafetera,


Com podeu esbrinar per vosaltres mateix, la idea era rimar patera i cafetera, cosa que no se li havia acudit encara a ningú i, probablement, no se li acudeixi mai més a cap altre. També s'hi combinava la referència a la parèmia del mecanisme el funcionament del qual és tan defectuós que sembla una andrómina, una màquina de fer cafè, supose que l'haveu sentit usar alguna vegada.
També hi havia un altre poema que, aleshores, m'omplia d'orgull i que estava vagament inspirat en els apòlegs medievals, i on el protagonista era ara un senglar –el vetust senglar solia dir-li– que angoixat per la imminent destrucció del seu món per un incendi forestal, medita en veu alta sobre l'existència de Déu.

Eren poemes difícils, esquerps, travats, amb una llengua de textura terrosa, calia rosegar-los, els versos, plagats d'arcaismes i neologimes, a més de mots que m'inventava. Eren, si més no, divertits i molt sorprenents, almenys això pensava jo. No van ser massa compresos: "Per què els rimes? Què vol dir açò? Hum, …originals sí són, sí!"
Vaig perdre el quadern una tardor, en un trasllat de pis, cosa relativament freqüent en aquells anys d'esplendor i d'herba, prou embolicat que anava també entre dues relacions, situació també freqüent aleshores.
Tanmateix aquell estiu havia estat a Irlanda, viatjant amb bicicleta –quina manera de ploure!–. Enllà havia començat a escriure una sèrie de poemes diferents, més fluïts, potser menys pretensiosos, dels quals recorde aquest fragment:

Vull tornar a mostrar-te'm nu,
sense sensualitat,
provist només de la foragitada
fe de l'aigua
que sap que tota força
serà a la fi vençuda,
tota raó sublim deposta,
com roc que ret el front
a l'ona perseverant.

diumenge, 1 de maig del 2005

Quatre barres, quatre fotos







Després del concert

Havia dit a Maria, Lara, Anna, Berta i Paula que faria un comentari o alguna referència al dia d'avui... elles em facilitaran alguna foto per il·lustrar, etc.
Doncs la manifestació molt bé, molta gent, i molt joves! M'estaré fent gran? :) Reivindicacions diverses (Xúquer Viu, Escola Valenciana, Acció Cultural, Maulets, La Safor) i el ball de bastons de La Todolella. Poca gent del Clot del Moro, però ben activa, amb els xiulets de Paula, que es sentien per tota la mani...
Després al concert, Inadaptats amb les cançons de l'Ovidi, molt bé. Obrint Pas crec que enregistrava l'actuació en directe per a un disc i per això tot el muntatge mediàtic (?) amb power point, imatges i dibuixos, molts convidats a participar-hi (el millor, Muguruza) però una miqueta pesats amb tanta consigna i tant autobombo.
Bé, és tard, demà més, au! Ara diria visca la terra però ja ho han dit prou els "ubrint"... nanit