Pa, educació, llibertat.

Ara que ho diu, descobreixo un element més en comú entre les tres víctimes: el seu narcisisme. Tant en Demertzís com en Theologuis i en Lepeniotis sentien un orgull narcisista per la seva activitat antifeixista i pels èxits que aquesta els va proporcionar. Si ara en Papadakis em preguntés què és la generació de la Politècnica, li respondria que és la generació del narcisisme absolut.

Temps de desprestigi, de descrèdit. Ni polítics, ni periodistes, ni professors universitaris, ni sindicalistes... Quan les circumstàncies superen qualsevol expectativa, tot es capgira. I era tot tan evident, tan esperable. I fa tant de mal descriure la misèria dels homes.

Fer fora els dictadors i la dreta per entronitzar-se als seus llocs. Convertir-se en tirans en el lloc del tirà és ben bé una més que possible ruta.

L'actualitat no, el futur. Les contradiccions no, les conseqüències.
Quan Grècia es troba en una situació penosa, aquesta mena de visionari en què s'ha transvestit Petros Màrkaris escriu d'una realitat tràgica que batega. L'heroi i l'antiheroi es confonen, víctimes d'ells mateixos, tan estranys com estranyes esdevenen les relacions entre pares i fills, generacions obligades ara a coincidir.

Llegim i tot es paralitza. I fa un parell de dies, tot just quan arribava novembre, la ficció s'enxarxa de nou amb la realitat i ja no sabem què és què.

Massa imminència per ser contada. Tenim un tema amb Petros Màrkaris. O dos, o tres.

Llanceu la creu

Podríem inaugurar una secció al blog que es digués "Lectures al tren". Els qui hi viatgem de tant en tant sabem que les tres o quatre hores que tarda el tren d'arribar a Barcelona, per exemple, són hores molt apropiades per llegir. També per mirar per la finestra (quin cel, quina mar!), o per dormir, o per fer qualsevol cosa, cert.
Aquests dies em va arribar per correu a l'institut la primera novel·la de Carme Manuel, -no sabria si dir-ne mestra, companya, amiga, asídua dels cines Babel, dona que riu-, autora de nombroses traduccions, de qui conec, sobretot, els treballs sobre poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX.
No m'ho vaig pensar, doncs: Llanceu la creu, breu i imperativa, es feia un lloquet en la llista de lectures pendents i se'n venia amb l'Euromed de divendres.
I crec que no li he pogut trobar un escenari més apropiat perquè la novel·la és, també, un viatge: el de la dona que llança enrere la mirada per fer un repàs del que ha estat la seua infantesa en un poble de iaios, estiu, germana i moltes pors i manies; el de la dona que s'atura en una estació i canvia de comboi perquè el moment de posar el comptador a zero arriba just ara que sa mare és morta; el viatge de la dona madura que, en fi, s'enfronta a ella mateixa.
No és una novel·la que atrapa pel tema, topic recurrent en la narrativa que es conrea entre aquestes coordenades (penseu en dones que van des de Raquel Ricart a Imma Monsó, des de Carme Miquel a Esperança Camps, per exemple). Crec que és la fidelitat amb què Carme Manuel recrea un univers tan fàcilment reconeixible. Amb unes maneres que trien la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, els records i la insatisfacció van fluint. I, sobretot, sorprén el camí que el llenguatge recorre per anar del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. És en aquest recorregut entre el traç de la memòria i el dictat oníric que trobe una certa frescor, un joc d'artifici fruit d'una aposta sincera. Una teràpia saludable, supose.  

També somnie en roig. 
El roig del 'justiciero rojo'. 
I somnie el turment de la gàbia amb la rata dins. 
Una gàbia que em serra la cara i no em deixa alenar. De sobte el xiulet fi i llarg de la bèstia famolenca. La llarga cua que em frega els llavis. Els ulls rojos que m'esguarden fixos, desafiadors i hostils. I la mossegada que m'esquinça el nas. El meu nas. 
Tremolosa que haja traspassat la tela metàl·lica de la finestra i aparega per darrere les cortines rosa del dormitori 'el justiciero rojo'. Disposat a portar-me a les masmorres roges del castell i fer-me tastar la marededéu de Nuremberg