Fa unes setmanes vaig rebre a casa el llibre
The beauty of weapons, una selecció dels poemes que va escriure Robert Bringhurst entre 1972 i 1982 –en l’edició de 1985 feta als Estats Units per Copper Canyon Press, a partir de l’edició orginal canadenca de 1982, de McClelland & Steward–, que m’havia mercat via
Amazon. Les expectatives que m’havia fet de la poesia de Bringhurst eren contradictòries. Pensava si m’havia de commoure, com m’havia commogut durant els últims mesos la lectura del seu
The Elements of typografic style, potser el millor llibre que haja mai llegit sobre tipografia. Em demanava quina poesia podia esperar de l’home que havia escrit el
tractatus que abasta quasi tot el que sabem de tipografia? Mantindria aquella voluntat de contenció, objectivitat, formalitat que xuma cada part de l’
Elements? Fantasiejava, mentre el llibre sobrevolava els oceans, des d’un magatzem de Nova York cap a ma casa, una poesia rigorosa, compromesa a expressar una veritat radical, esculpida.
Quan va arribar, en un primer moment em vaig sentir decebut: el llibre era una edició en rústica –creia recordar que en la comanda deia
hardcover, quan en realitat deia
paperback–, amb la coberta impressa a una tinta, un violeta intens, sobre un fons crema com el dels paquets de camel; el títol, imprés en negatiu sobre una caixa en violeta massís, envoltada amb un marc de tres o quatre punts de gruix; la contraportada, tipografiada en negreta –cosa del tot innecessària, si seguim les recomanacions del Bringhurst dels
Elements–; el paper de l’interior, bast i groguenc, com a les edicions econòmiques, no dificultava, però, la lectura del text, composat en
Aldus, una font d’inspiració renaixentista dissenyada per Hermann Zapf el 1953, com a acompanyant de la Palatino per a texts.
Comence a llegir. La selecció està presentada cronològicament i els poemes s’organitzen naturalment en capítols que es corresponen amb el llibres als quals pertanyien originalment, llevat del primer, "These poems, she said", que apareix descontextualitzat, i que sembla una mena de poètica, una declaració d’intencions. Sobre ell tornaré en acabant.
#
Amb el primer llibre,
Hunters & pilgrims, amb poemes que van del 1972 al 1975, rep la primera commoció. S’obre amb dues cites, que ara transcric, traduïdes:
Tzu-ch’an va contestar: Quan els éssers espirituals tenen un lloc on tornar, no tenen cap necessitat d’esdevindre malèvols. Jo els he endreçat un lloc on tornar.
Tso-ch’iu Ming, Tso Chuan
Volgué dir la seua oració, però no podia recordar res llevat de la taula de multiplicar.
Hans Christian Andersen, La reina de les neus
La primera és una cita del recull de narracions xinés Tso Chuan, potser anterior a l’arribada dels budisme a Xina, probablement contemporani o fins i tot anterior al nostre segle de Pericles, i que reprodueix la cíclica idea oriental del retorn al centre de la consciència, la metàfora del lloc interior que hi ha més enllà de les aparences i des d’on és possible alliberar-se del dolor i la confusió que la caòtica experiència de la realitat ens produeixen.
Curiosament, al conte d’Anderssen, –que en català tenim traduït per Carner i Manent a l’editorial Joventut– s’hi expressa una idea semblant: Kay, l’actant masculí, vol resar però no pot sinó recordar la taula de multiplicar. Es tracta de l’expressió de la desconnexió amb aquell lloc interior on habita el jo vertader, ençà de l’ego i els seus paranys, on és possible una experiència transpersonal que ens estalvia del perill i del mal. Kay està instal·lat en la ment, en el fred intel·lecte que analitza la realitat com un escànner, però que quan no està connectat al sentiment i al centre ens condueix a la damnació. Ens trobem en el punt en què no escoltem els nostres desitjos, la part no racional de nosaltres que està vinculada amb el cos i l’instint, l’inconscient, i amb la dimensió col·lectiva, compartida, de la consciència, com deia Jung. Em sembla que es tracta d’aquella part de nosaltres a la qual es refereixen els versos de William Blake:
Qui desitja i no actua
engendra la pesta.
Només el retrobament amb la Gerda, l’heroïna, que haurà de córrer innombrables perills, travessar distàncies inconmensurables i acarar-se amb personatges estranys que han travessat els llindars de la sociabilitat convencional, podrà rescatar Kay de la mort simbòlica en què es troba al Palau de la Reina de les Neus.
El principi masculí, intel·lectual, front al principi femení, del sentiment, el valor, la fe, l’emoció, la confiança. He d’aclarir que no pretén ser una anàlisis sexista, sinó simbòlica: cada element és present en cadascú de nosaltres, homes o dones, i han de reunir-se, o perdrem la raó.
Per tant, comença el llibre convidant-nos a una reunió de contraris o d’allò que està separat, dispers, espars… i que s’han de retrobar en el poema.
Me’n recorde d’altres llibres, d’altres poemes, d'encontres que m’han ajudat a entendre com la realitat extensa es recobre de paraules. El ritme i la forma contenen l’esclat del sentit quan dues formes, dues experiències es troben i col·lisionen.
La dita xinesa i el conte d’Andersen: cal poder tornar al centre per a des d’allí, lliurar-nos de tot mal.
#
L’estiu que Sadam Hussein ordenà l’exèrcit iraquià que envaira Kuwait i desencadenàs la mare de totes dels batalles jo, imprevisiblement, era a Istambul.
Havia anat a Grècia, amb el meu amic Jaume Fornés, però després de visitar el temple del cap Súnion i haver evocat de lluny el mestre Riba, per un seguit de circumstàncies que ara no venen al cas, el viatge esdevingué una peripècia inesperada en companyia de dos cowboys australians en ruta cap a Constantinoble, i després per l’interior de Turquia, amb una escala posterior a Sòfia, un aeroport fora de control, mentre s’assolava el règim comunista búlgar, i tot d’enganxines metàl·liques i símbols revolucionaris jeien escampats per terra.
Érem a Turquia, amb la malagana pròpia de la proximitat de la fi del viatge, a la butxaca un bitllet de tornada a Barcelona des d’Atenes. Com que no volíem desfer el camí, vam decidir passar la frontera amb barca, per l’estret que separa la costa occidental turca de l’illa de Lesbos, per a enllaçar amb algun ferri que ens portara al Pireu. Estant a l’illa de Safo, ociosos mentre fèiem un àpat matinal a base cafè i llesques de pa torrat amb oli i sal, i contemplàvem les parelles de dones que pelegrinen d’arreu el món civilitzat en aquell santuari universal de l’eros i la poesia, vam fer coneixença amb dues germanes sicilianes que feien, en sentit invers, una ruta pareguda a la nostra. Arribaven del Peloponès i a l’endemà havien de creuar el mateix estret que nosaltres acabàvem de travessar en direcció contrària.
Vam fer-la petar i, al cap de poc, vam comprendre que ens resultava més fàcil comunicar-nos si, en comptes d’esforçar-nos amb la parla florentina, el castellà o l’anglès, usàvem a pleret els nostres parlars familiars: elles, el dialecte sicilià; nosaltres, el valencià. Vam passejar, vam empatitzar. A la nit vam sopar sardines i polp sec, i vam beure vi blanc amb resina. La major d’ambdues, Simonetta, em parlava de la seua professió, en alguna branca de les enginyeries, i em confessava, fascinada, el plaer estètic que li produïa el mecanisme de la metralladora dels avions de combat, capaç de
propel·lir més de tres milers de projectils de 25 mm per minut, d’un quart de quilo de pes cadascún.
No vaig intentar fer-li veure allò de què hi ha branques de la balística que tenen per objectiu la destrucció i el dolor, sinó que vaig provar de deslliurar-me dels meus prejudicis pacifistes i entendre la seua dèria maquinista, mentre m’admirava la vehemència en l’expressió dels seus ulls, l’energia i l’emergència de la gesticulació, en la qual involucrava amb rítmiques, dolces sacsejades, tot el seu cos, els dits extesos, els palmells oberts com si sostinguessen una esfera d’aire, lleument més pesat que el càl·lid aire d’aquella nit d’estiu junt al port de Mytilini.
#
THESE POEMS, SHE SAID
These poems, these poems,
These poems, she said, are poems
with no love in them. These are poems of a man
who would leave his wife and child because
they made noise in his study. These are the poems
of a man who would murder his mother to claim
the inheritance. These are the poems of a man
like Plato, she said, meaning something I did not
comprehend but wich nevertheless
offended me. These are the poems of a man
who would rather sleep with himself than with women,
she said. These are the poems of a man
with eyes like a drawknife, with hands like a pickpocket’s
hands, woven of water and logic
and hunger, with no strand of love in them. These
poems are as heartles as birdsong, as unmeant
as elm leaves, which if they love love only
the wide blue sky and the air and the idea
of elm leaves. Self-love is an ending, she said,
and not a beginning. Love means love
of the thing sung, not of the song or the singing.
These poems, she said…
You are, he said,
beautiful.
That is not love, she said rightly.
AQUESTS POEMES, AQUESTS POEMES
Aquests poemes, aquests poemes,
aquests poemes, va dir ella, són poemes
sense amor en ells. Aquests són els poemes d’un home
que deixaria dona i fills perquè
féien soroll al seu estudi. Aquests són els poemes
d’un home que mataria sa mare per reclamar
l’herència. Aquests són els poemes d’un home
com Plató, va dir ella, que diu coses que no
vaig entendre però que tanmateix
m’ofenien. Aquests són els poemes d’un home
amb ulls de ribot, amb mans com les mans
d’un carterista, ordits amb aigua i lògica
i fam, sense un cabell d’amor en ells. Aquests
poemes són tan cruels com el cant d’un ocell, tan sotils
com fulles d’om, que si amen amen només
l’ample cel blau i l’aire i la idea
de fulles d’om. Amar-se un mateix és un final, va dir ella,
i no un principi. Amor vol dir amor
d’allò que es canta, no de la cançó o del cantar.
Aquests poemes, va dir ella…
Tu ets, va dir ell,
bella.
Això no és amor, va dir ella correctament.
Un ésser femení iradament retreu al seu
partenaire masculí la seua manca de sentiment, la fredor de la seua expressió, els capricis i la vanitat de l’ego, una de les quals és l’erudició –un dels avatars de Maia–, les fosques motivacions dels actes, que engendren
karma.
#
Les col·lisions continuen, sobrevolen el temps, les experiències i els poemes, els
Mirage israelites sobre el desert del Sinaí, carregats amb míssils de sentit, una tecnologia sensual, al servei de la causa d’un salt quàntic en la història i la promesa d’una terra de redempció. Cal aprofitar el moment perquè, segons el Mossad, Abdel Hakim Amer, ministre de la guerra egipci, pensa fer aquest matí una revista aèria de les posicions de defensa i han manat no disparar les bateries antiaèries Fen Song, fetes a la URSS i provistes de radar.
THE BEAUTY OF THE WEAPONS
El Arish, 1967
A long-armed man can
carry the nine-millimeter
automatic gun slung
backward over the right shoulder.
With the truncated butt
caught in the cocked
elbow, the trigger
falls exactly to hand.
These things I remember,
and a fuel-pump gasket cut
from one of the innumerable
gas masks in the roadside dump.
I bring back manuscript picked
up around incinerated trucks
and notes tacked next
to automatic track controls.
Fruits of the excavation.
This is our archeology.
A dig un the debris
of a civilization six weeks old.
The paper is crisp and brittle
with the dry rock and the weather.
The Arabic is brittle
with the students’ first exposure
to air-war technology and speed.
Ridicolous to say so, but
the thought occurs,
that Descartes would be pleased:
the calculus is the language
of the latest Palestinian
disputation
in the field of theology.
The satisfying feel
of the fast traverse
on the anti-aircraft guns
is not in the notes.
It lies latent and cool
in the steel, like the intrincate
mathematics
incarnate in the radar:
the antennae folded and rolled
like a soldier’s tent,
sweeping the empty
sky and the barren horizon,
the azimuth and the elevation,
sweeping the empty air
into naked abstraction,
leading the guns.
The signal is swirled until it
flies over the lip like
white, weightless
wine from a canteen cup.
Invisible, the mechanism sings.
It sings. It sings like a six-tone flute:
east, west, always the same
note stuck in the rivetless throat.
And yet, a song as intrincate
as any composition by Varèse,
and seeming, for the moment, still
more beautiful, because,
to us, more deadly.
Therefore purer, more
private, more familiar,
more readly feared, or desired:
a dark beauty with a steel sheen,
caught in the cocked
mind’s eye and brought
down with an extension of the hand.
LA BELLESA DE LES ARMES
El Arish, 1967
Un home de braços llargs pot
dur penjada al muscle dret
l’arma automàtica
de nou milímetres.
Amb la culata truncada
enganxada al colze
carregat, el gallet
recau just a la mà.
Recorde aquestes coses,
i la junta d’una bomba de benzina
tallada d’una de les innombrables
màscares de gas abocades a la vora del camí.
Retorne amb manuscrits que he espigolat
de camions incinerats
i notes enganxades junt
els controls automàtics de trànsit.
Fruits de l’excavació.
Açò és la nostra arqueologia.
Un clot a les enrunes
d’una civilització de sis setmanes d’antiguitat.
El paper és cruixent i trencadís
per la sequedat de l’oratge i les sacsades.
L’àrab és trencadís
amb la primera exposició dels estudiants
a la tecnologia i velocitat de la guerra aèria.
És ridícul dir-ho, però
l’ocurrència hagués
agradat a Descartes:
el càlcul és el llenguatge
de les darreres disputes
dels Palestins al camp
de la teologia.
La satisfactòria sensació
de la ràpida travessia
sobre les armes antiaèries
no és a les notes.
Rau latent i freda
a l’acer, com la intrincada
matemàtica
encarnada al radar:
les antenes enfundades i enrotllades
com les tendes del soldats
agranen el cel buit
i l’aridesa de l’horitzó,
l’azimut i l’elevació
agranen el cel buit
cap a la nua abstracció,
i menen les armes.
El senyal s’arremolina fins que
vola sobre el llavi com
el vi blanc, lleuger,
vi de la copa d’una cantina.
Invisiblement, el mecanisme canta.
Canta. Canta com una flauta de sis tones:
est, oest, sempre la mateixa nota
estacada en la no ribetejada gola.
I tanmateix una cançó tan intrincada
com una obra de Varèse,
i, per moments, encara
més bella car resulta
per a nosaltres, més mortal.
Per tant més pura, més
privada, més familiar,
més temuda de seguida, més delida:
una bellesa fosca amb lluïsor d’acer,
enganxada a l’ull armat
de la ment i enderrocada
amb una extensió de la mà.
#
L’extensió de la mà acaba el gest amb què comença el poema, el dit a punt de prémer el gallet, la itinerància circular del discurs, construïda sobre l’estructura matemàtica de la música.
#
El 5 de juny de 1967, no lluny de Gaza, a la costa nord del Sinaí, a
El-Arish les tropes egípcies, formades molt sovint només per jòvens estudiants, eren ensinistrades per instructors soviètics en l’ús del radar i el combat antiaeri. Quan només tres dies després el
Zahal arribava al Canal de Suez, milers d’aquells jòvens soldats egipcis van quedar aïllats de la resta del seu exercit i van acabar morint de fam i set al desert. Hom va trobar les notes que escrigueren. A vegades ho feien en paperets extrets dels manuals soviètics de guerra química, o en fulls d’apunts de càlcul elemental. Els papers del poema es refereixen a aquestes notes i la metralladora és la
Uzi israeliana.
Actualment, El-Arish és una pròspera destinació de vacances de sol, platja i palmeres.
Les imatges les he tret de la Viquipèdia. Podeu trobar informació sobre la Guerra dels Sis Dies i sobre els conflictes dels països musulmans a Antoni Segura,
Más allá del islam, Alianza Editorial, Madrid, 2001. Quant a la traducció, he procurat no resultar massa llicenciós i, allà on he pogut, he mantingut el ritme iàmbic que predomina en els poemes.