Per Sant Jordi, una presentació

Cada divendres a primera hora, perquè és divendres i perquè és primera hora, escric una cita a la pissarra de l'aula 2.14, on faig classe amb els alumnes de 2n de Batxiller Artístic. Una cita que té a veure amb algun autor que estem donant eixos dies, o amb algun esdeveniment recent, o amb alguna cançó que vinc sentint al cotxe, o
Ells i elles copien les paraules de l'encerat i se les emporten a casa. Allà les traslladen al seu quadern especial i específic per a l'activitat (o no) i les il·lustren, artistes de mena com són: punta seca, aquarel·la, cera o bolígraf.
Crec que és l'aspecte de l'assignatura que més els atrau. Em recorden la cita amb avidesa en entrar a l'aula, frisen per saber què els tinc preparat aquella setmana. M'agrada veure les caretes que fan a mesura que les van llegint i, finalment, assistim plegats a uns segons de silenci irrepetibles.
Les interpretacions són tan lliures com diverses.
De tot plegat, en diem L'intrús del divendres.
Avui, diada de Sant Jordi, hem tret l'intrús a passejar per mostrar-lo als companys i companyes de l'institut, que han volgut participar de l'activitat a la seua manera: amb noves cites, noves il·lustracions. Com que hem vist que funcionava bé, hem decidit que s'hi estarà alguns dies més, allà al llindar que hi ha entre el carrer i l'edifici.
Heus ací alguns botons de mostra: els artistes, els últims retocs, els quaderns, algunes ampliacions a la paret.
I que tingueu un feliç dia!

Els peixos no tanquen els ulls

Mantenir és el verb preferit del protagonista d'aquesta petita joia, el darrer treball d'Erri De Luca. Fou l'Àlex qui ja ens en va donar notícia, del napolità d'ulls clars i solcs de temps a la cara.
Un xiquet de deu anys que ja no cap en el seu cos menut pren la paraula:  

Als deu s'està dins d'una closca que conté totes les formes futures. Mires a fora com un presumpte adult però encongit en unes sabates petites. Continua la definició de nen, per culpa de la veu i de les joguines en desús, però que continues guardant.

Mantenir. Estimar. Mantenir entre les seues les mans de la xiqueta que coneix aquell estiu en un poblet de pescadors. Una xiqueta sense nom que llegeix novel·la policíaca a vora mar i que (diu que) és escriptora; que escriu sobre els animals i que sap el significat de la paraula justícia. Sap, per exemple, que els peixos no tanquen els ulls. El protagonista tampoc no tancarà els ulls quan la bese. Mantenir. Besar. Mantenir els ulls oberts davant una xiqueta, un estiu, l'odi, la justícia, l'amor:  

Era tan bonica de prop, els llavis una mica separats. M'emocionen els d'una dona, nusos quan s'acosten per fer un petó, es despullen de tot, de les paraules cap avall.

La veu de l'home que redescobreix el xiquet que fou, cinquanta anys després, amb una capacitat de contenció admirable, amb una tendresa que ens esclata a les mans, als ulls, a la memòria; amb unes paraules que volen pagar algun deute amb el temps.
És quan llegim una història tan bella com aquesta que ens reconciliem amb el món. Els relats que temptegen les dimensions de l'existència des de la calma que imprimeix el pas del temps tenen aquella màgia que sap transportar-nos al paradís més íntim, al que només ens pertany a nosaltres. Giorgio Bassani, Xuan Bello, Per Petterson... són  noms que evoque mentre mantinc l'alè de la lectura d'aquest centenar de pàgines que m'han deixat plena d'una estranya laxitud. Mantenir l'alè. Mantenir una actitud, un propòsit.  

Aleshores vaig conéixer el pes i l'amplitud del pronom nosaltres. Era expert, no excloïa els altres, espantava els poders. Va portar a les presons les revoltes i els llibres, que no hi eren. Són la contradicció més forta de les reixes, els llibres. Al presoner que jau al jaç li obren de bat a bat el sostre.


Els peixos no tanquen els ulls. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas 

I loves you, Porgy

Si em veieu algun dia xiulant, és molt probable que escolteu aquesta cançó. I és que, sense adonar-me'n, és la melodia que cante, diguem-ne, per defecte. Una vegada m'ature, prenc consciència d'aquest fet i analitze mínimament la qüestió arribe a un parell de motius que em fan aquesta cançó dels germans Gershwin tan estimada.

Primer és la tremenda senzillesa de la cançó. En essència, es tracta d'una melodia feta amb terceres. Si voleu tornar a mirar la partitura veureu que ja la primera frase és així: fa-la-do'-mi'-sol'. Però continua igual: segona frase (re-fa-la-do'-mi'-do'-la-fa-la), la tercera és una repetició per acabar amb la quarta (sib-re-fa-la-do'-la-fa-re-fa).

Ací teniu la versió original. La que van escriure els Gershwin per la seua òpera Porgy and Bess.

Segon és la tremenda versió que en fa el mag Bill Evans. Què devia tenir aquest pianista al cap per fer aquesta (re)creació? O vist d'una altra manera... tenia aquesta partitura d'extrema senzillesa tot aquest món musical implícit a l'espera que Evans el descobrira? El tema de les versions m'encisa.

Tres versions més:



I per acabar una de les més estranyes. Com no podia ser altrament, de l'estranya Billie Holiday

Abril

Ningú no donava res per ella, ni l'abella.

Arriba l'abril, però, i torna a florir amb l'espera robada de tot un any. Ella ja ho sabia, la flor.