divendres, 24 de maig del 2013
dilluns, 20 de maig del 2013
Llanceu la creu
Podríem inaugurar una secció al blog que es digués "Lectures al tren". Els qui hi viatgem de tant en tant sabem que les tres o quatre hores que tarda el tren d'arribar a Barcelona, per exemple, són hores molt apropiades per llegir. També per mirar per la finestra (quin cel, quina mar!), o per dormir, o per fer qualsevol cosa, cert.
Aquests dies em va arribar per correu a l'institut la primera novel·la de Carme Manuel, -no sabria si dir-ne mestra, companya, amiga, asídua dels cines Babel, dona que riu-, autora de nombroses traduccions, de qui conec, sobretot, els treballs sobre poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX.
No m'ho vaig pensar, doncs: Llanceu la creu, breu i imperativa, es feia un lloquet en la llista de lectures pendents i se'n venia amb l'Euromed de divendres.
I crec que no li he pogut trobar un escenari més apropiat perquè la novel·la és, també, un viatge: el de la dona que llança enrere la mirada per fer un repàs del que ha estat la seua infantesa en un poble de iaios, estiu, germana i moltes pors i manies; el de la dona que s'atura en una estació i canvia de comboi perquè el moment de posar el comptador a zero arriba just ara que sa mare és morta; el viatge de la dona madura que, en fi, s'enfronta a ella mateixa.
No és una novel·la que atrapa pel tema, topic recurrent en la narrativa que es conrea entre aquestes coordenades (penseu en dones que van des de Raquel Ricart a Imma Monsó, des de Carme Miquel a Esperança Camps, per exemple). Crec que és la fidelitat amb què Carme Manuel recrea un univers tan fàcilment reconeixible. Amb unes maneres que trien la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, els records i la insatisfacció van fluint. I, sobretot, sorprén el camí que el llenguatge recorre per anar del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. És en aquest recorregut entre el traç de la memòria i el dictat oníric que trobe una certa frescor, un joc d'artifici fruit d'una aposta sincera. Una teràpia saludable, supose.
També somnie en roig.
El roig del 'justiciero rojo'.
I somnie el turment de la gàbia amb la rata dins.
Una gàbia que em serra la cara i no em deixa alenar. De sobte el xiulet fi i llarg de la bèstia famolenca. La llarga cua que em frega els llavis. Els ulls rojos que m'esguarden fixos, desafiadors i hostils. I la mossegada que m'esquinça el nas. El meu nas.
Tremolosa que haja traspassat la tela metàl·lica de la finestra i aparega per darrere les cortines rosa del dormitori 'el justiciero rojo'. Disposat a portar-me a les masmorres roges del castell i fer-me tastar la marededéu de Nuremberg
Aquests dies em va arribar per correu a l'institut la primera novel·la de Carme Manuel, -no sabria si dir-ne mestra, companya, amiga, asídua dels cines Babel, dona que riu-, autora de nombroses traduccions, de qui conec, sobretot, els treballs sobre poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX.
No m'ho vaig pensar, doncs: Llanceu la creu, breu i imperativa, es feia un lloquet en la llista de lectures pendents i se'n venia amb l'Euromed de divendres.
I crec que no li he pogut trobar un escenari més apropiat perquè la novel·la és, també, un viatge: el de la dona que llança enrere la mirada per fer un repàs del que ha estat la seua infantesa en un poble de iaios, estiu, germana i moltes pors i manies; el de la dona que s'atura en una estació i canvia de comboi perquè el moment de posar el comptador a zero arriba just ara que sa mare és morta; el viatge de la dona madura que, en fi, s'enfronta a ella mateixa.
No és una novel·la que atrapa pel tema, topic recurrent en la narrativa que es conrea entre aquestes coordenades (penseu en dones que van des de Raquel Ricart a Imma Monsó, des de Carme Miquel a Esperança Camps, per exemple). Crec que és la fidelitat amb què Carme Manuel recrea un univers tan fàcilment reconeixible. Amb unes maneres que trien la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, els records i la insatisfacció van fluint. I, sobretot, sorprén el camí que el llenguatge recorre per anar del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. És en aquest recorregut entre el traç de la memòria i el dictat oníric que trobe una certa frescor, un joc d'artifici fruit d'una aposta sincera. Una teràpia saludable, supose.
També somnie en roig.
El roig del 'justiciero rojo'.
I somnie el turment de la gàbia amb la rata dins.
Una gàbia que em serra la cara i no em deixa alenar. De sobte el xiulet fi i llarg de la bèstia famolenca. La llarga cua que em frega els llavis. Els ulls rojos que m'esguarden fixos, desafiadors i hostils. I la mossegada que m'esquinça el nas. El meu nas.
Tremolosa que haja traspassat la tela metàl·lica de la finestra i aparega per darrere les cortines rosa del dormitori 'el justiciero rojo'. Disposat a portar-me a les masmorres roges del castell i fer-me tastar la marededéu de Nuremberg
Penjat per Begonya Mezquita a les 21:14 1 comentaris
Categories lectures al tren , literatura
dimecres, 15 de maig del 2013
A José M. Settier i. m.
La mar en calma
Tot muda i tot roman. J.V. Foix
Potser perquè tot està inventat, sí,
però aquesta truita de creïlles
no és aquella. Ni les bellíssimes
paraules amb què evocàvem dues barques
al capvespre, marinero en tierra
d'un posat elegant que abraça la vida
amb tendresa, l'harmonia dels àngels
pels pasadissos compartits.
Ballarí amb el pas canviat que encomanes
la rialla, tornem a començar,
que encara és l'hora difusa. Perquè
no hi ha res com jugar, assegut ara
en la immensitat, festeges amb nosaltres
quan vols i de la manera que vols,
ja saps, how are you? I'm fine, thank you.
I un grapat de versos
que no justificaran la mort.
Es fa estrany haver de viure, haver
de mirar cap al costat en què no hi ets
i refer, de puntetes, un perfil
amb gotes de pluja, a recer d'uns pins
que guaiten la mar en calma. Estranyes paraules
que es volen lúcides quan ja no hi ha remei
i el dilluns són tots els dilluns,
i la realitat i l'escola obri sempre
les seues portes, cor desmesurat,
concentrat biòleg de bata blanca,
mestre aprenent de la paraula dita
que carregues amb tots els pronoms,
la gramàtica elegant del teu accent,
la teua discreció, la nostra enyorança.
Aviat farà un any que el director del Clot del Moro, després de més de vint anys al comandament de la nau, ens va deixar per sempre. Des de la perplexitat en què ens hem vist sumits aquests mesos, caminant per la corda fluixa per viaranys de tensions, burles i retallades que vénen de dalt, ací estem, encara. No hi ha millor homenatge que la resistència, doncs.
El proper divendres 17 de maig a les 19h, a la sala d'actes de la Casa de la Cultura 'Capellà Pallarés' de Sagunt, celebrarem unes Converses amb José M, un acte d'homenatge en el qual, passats uns mesos de silenci, hi haurà moltes paraules. I molts amics.
Aquests versos, escrits al caliu del record, li fan l'ullet.
Tot muda i tot roman. J.V. Foix
Potser perquè tot està inventat, sí,
però aquesta truita de creïlles
no és aquella. Ni les bellíssimes
paraules amb què evocàvem dues barques
al capvespre, marinero en tierra
d'un posat elegant que abraça la vida
amb tendresa, l'harmonia dels àngels
pels pasadissos compartits.
Ballarí amb el pas canviat que encomanes
la rialla, tornem a començar,
que encara és l'hora difusa. Perquè
no hi ha res com jugar, assegut ara
en la immensitat, festeges amb nosaltres
quan vols i de la manera que vols,
ja saps, how are you? I'm fine, thank you.
I un grapat de versos
que no justificaran la mort.
Es fa estrany haver de viure, haver
de mirar cap al costat en què no hi ets
i refer, de puntetes, un perfil
amb gotes de pluja, a recer d'uns pins
que guaiten la mar en calma. Estranyes paraules
que es volen lúcides quan ja no hi ha remei
i el dilluns són tots els dilluns,
i la realitat i l'escola obri sempre
les seues portes, cor desmesurat,
concentrat biòleg de bata blanca,
mestre aprenent de la paraula dita
que carregues amb tots els pronoms,
la gramàtica elegant del teu accent,
la teua discreció, la nostra enyorança.
Aviat farà un any que el director del Clot del Moro, després de més de vint anys al comandament de la nau, ens va deixar per sempre. Des de la perplexitat en què ens hem vist sumits aquests mesos, caminant per la corda fluixa per viaranys de tensions, burles i retallades que vénen de dalt, ací estem, encara. No hi ha millor homenatge que la resistència, doncs.
El proper divendres 17 de maig a les 19h, a la sala d'actes de la Casa de la Cultura 'Capellà Pallarés' de Sagunt, celebrarem unes Converses amb José M, un acte d'homenatge en el qual, passats uns mesos de silenci, hi haurà moltes paraules. I molts amics.
Aquests versos, escrits al caliu del record, li fan l'ullet.
Penjat per Begonya Mezquita a les 23:01 0 comentaris
Categories poesia
diumenge, 5 de maig del 2013
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)