Erri de Luca: El contrari d’un

Aquest llibre és un recull de divuit contes breus, tots al voltant de les sis planes.

Erri de Luca és l’autor i narrador de tots els contes. I n’és el protagonista. El component autobiogràfic és aclaparador. Però no és d’estranyar amb una vida com la de l’autor napolità.

Fins els divuit va romandre a Nàpols, lloc de naixement.

Al seu domicili provisional, la meva mare mirava de la finestra estant, dinou anys acabats de fer, els focs d’una guerra acabada. Aquells últims espetecs de dins, veus de vísceres indiferents, escampaven per damunt de les runes l’estrat de cendra de la postguerra i la misèria. Encara no havia arribat als vint i ja tant li feia arribar-hi com no.

...

Explico les quatre coses que han quedat als sentits. Per sobre de tot conservo memòria d’una olor masculina, de la pertinença a un món d’adults. Més tard ho vaig saber, qui era aquell convidat. Un dels pocs supervivents d’un camp d’extermini. (...) Quan vam desembarcar em va tornar a donar la mà, aquesta vegada amb una mica més d’ànim. Era una encaixada lleu, però els números damunt la pell es van moure per l’impuls dels tendons. Vaig contestar amb la meva escassa força. La seva mà, com la meva, estava perfumada de pescat i brioixos.

Així que féu els divuit agafà un tren.

Vaig marxar traint tothom, pare, mare, germana, casa, estudis, els pocs amics i les mil setmanes de residència, tantes com calen per fer divuit anys.

Com era nascut al 1950, al nostre autor napolità no li quedava altra que baixar del tren el 1968.

Això passava l’any milnoucentsseixantanou, mes dur i més llarg que l’anyada del seixantavuit, un tast.

Erri de Luca, en el seu procés de prendre les regnes de la seua vida, s’hi bolca. Es llança al carrer.

Com molts altres dels qui havien arribat sense invitació, al començament Roma va ser via de tren. Per aquells rodals vaig trobar jaç en habitacions moblades, al costat de desconeguts. No he estat mai tan sol com aleshores, una bona condició per enamorar-se o perdre’s. No em vaig dissoldre perquè al meu voltant hi havia una estranya ràbia de joventut, política, però res a veure amb partits. Desmanegada, irregular, sense congressos ni filiacions ni carnets, tenia el carrer per escenari i per parlament les assemblees. Topava contra policies, tribunals i presons. Vaig ser-ne un, per això no em vaig dissoldre.

...

Apareguts tots de cop al bell mig d’una generació, ni que ens haguéssim citat des del bressol: d’aquí a divuit anys ens veiem al carrer.

Entra a formar part de Lotta Continua

La lluita que hi troba Erri de Luca no és una lluita normal. És una lluita de carrer, molt dura. Però avança. Ningú sap cap on, però, pam a pam, guanyen. I és innegable que estan obrint una via nova:

A l’acabament de les manifestacions hi ha més arrestats, però la fugida no és el campi-qui-pugui d’abans. Hi ha una línia que absorbeix el xoc i el repel. Aprens a ser allà, entre els que no s’arruguen. (...) A les reunions explicaves el dret de tenir por, que és sana i dicta decisions assenyades.

Tothom sap avui dia com van acabar aquelles lluites (i tantes altres).

Van canviar les relacions de força fins al 75, quan, per recuperar l’avantatge de la força pública, el parlament va obsequiar els militars, per gran majoria, amb la llei que els permetia de disparar en indret públic sense causa de perill aparent ni necessitat de legítima defensa, d’entrar a les cases i a les seus dels partits sense ordre judicial, de retenir un detingut durant quaranta-vuit hores sense avisar ni advocats ni jutges.

Hi ha una definició de l’Erri de Luca que m’és especialment simpàtica. No sé vosaltres, però jo sempre he tingut dificultat per dir “partits d’esquerra” a certs partits/sindicats/organitzacions. Què compartisc jo amb ells? Què sóc jo, doncs?

La meua opció, provisional, és negar aquesta definició a certa gent. No pot ser l’esquerra un calaix de sastre tan immens.

L’opció del De Luca és la següent:

Els partits de l’esquerra asseguda, al parlament i a fora, pronunciaven conjurs: és una manifestació de provocadors (la nostra, no la de l’OTAN), cosa de grupúsculs extremistes. Aconsellaven als seus afiliats de controlar el personal, o sigui: quedar-se a casa. Aquella zoventù no volia ser bona minyona, no obeïa ningú, es ficava on no la demanaven, i això que no tenia representants ni tan sols a la consergeria de les institucions.

Ara, aquesta esquerra asseguda de De Luca és l’esquerra possibilista actual. Aquesta esquerra que s’ompli la boca afirmant que és l’única manera de fer alguna cosa. Que la resta és llançar el vot (no parlem d’aquells que no voten: gentola!). De manera imperceptible i molt de mica en mica, van rebaixant les expectatives. Els anhels. Els somnis.

En el fons, aquesta esquerra ens ven renúncies. Dia rere dia. Amb el vist-i-plau de tothom. De gairebé tothom.

Amb mi que no compten.

···

De Luca va començar a publicar amb 39 anys. Una amiga seua, secretària a l’editorial Feltrinelli, va fotocopiar un dels quaderns del nostre autor i el va ensenyar a un dels editors. Poc temps després apareixia Aquí no, ara no. De Luca va continuar treballant d’obrer set anys més.

Lluny dels habituals intel·lectuals que rememoren la seua joventut esquerrana amb un esguard paternalista i, per tant, se n’allunyen com si fóra una “pecat necessari d’infantesa”, Erri de Luca reclama eixe record. Que és seu. Que és ell.

Jo escric per donar una altra oportunitat al passat. Jo no invento pas històries atès que són les meves. En aquest sentit, sóc un escriptor limitat.

I ho deixa ben clar en un dels contes que ens ocupen, La camisa a la paret:

Per la fúria dels dols vaig oblidar la noia que m’havia arrecerat dins el seu abric i s’havia separat de mi per fer-se una dona. Roma era plena de guerra. Qui diu que ens la vam inventar és que va desertar. No era obligatori combatre, però n’hi havia motius. Aquella generació dels molts no convocava enrolaments, es bastava. No pretenia majories, desplaçava el pes amb estrebades de minoria. No la trobo a faltar perquè no ha marxat mai dels meus pensaments. Ni tampoc trobo a faltar aquella hora de resurrecció sota el cos de la noia estimada. Jo la vaig tenir, aquella hora il·limitada. Jo la vaig tenir.

···

Que ningú pense que aquest és un recull de contes de temàtica exclusivament política.
En absolut. Més aviat, la política és indestriable de l’autor. I és així com va apareixent sempre, d’una manera o d'una altra. Molt sovint, com un fons. De la mateixa manera que sempre hi és la muntanya als llibre d’Omar Cabezas, la flaire a flor de taronger a Estellés, Nova York a Auster, la repressió argentina a Bonasso, l’alcohol a Bukowski...

Hi trobareu diversos contes sobre Àfrica, la febre, la muntanya...

Però sempre hi és present el tema que dóna nom al recull: el contrari d’un.

El contrari d’un està editat per La Magrana (Les ales esteses 175) i està traduït per Pau Vidal.

Més d'Erri de Luca ací

La fotografia

Jose em va trucar l’altre dia per anunciar-me que ja estava publicat el seu llibre i que el presentava a Oliva. No podia anar-hi, però avui, a l’hora endormiscada del migdia, he anat a la Casa del Llibre i l’he comprat. Ja l’havia pogut llegir fa potser un any, quan va acabar d'enllestir el manuscrit definitiu. Per això, quan m’he trobat a Paco, sabia que hi havia un poema dedicat a mi i a Teresa. M’he assegut amb ell. He demanat cafè. Li he contat això del poema i Paco s'ha tret el mòbil i li ha fet una foto. "Per a llegir-lo en acabant", m’ha dit. Jo li he fet una foto mentre ell tirava amb el mòbil. El poema es diu

La fotografía

Ahora estamos todos en la fotografía,
sentados en las rocas bajo el gran alcornoque
que da la misma sombra al mundo y a nosotros.
Hay una luz oblicua que nos alcanza el alma
y un fragor que se escucha a través de los cuerpos,
el misterio inequívoco que nos hace cercanos,
la urdimbre misteriosa que teje los destinos
y deslinda los sueños que viven en los rostros,
la inocencia que anima el fluir de las lágrimas.

Lo que fuimos entonces se esculpió por los mármoles
de esta luz que nos une y se burla del tiempo,
de esta luz sin declive que encadena el futuro.
Lo que fuimos está.
Lo que somos aun arde
en los hielos ocultos de la fotografía.
Y estaremos después atrapados en su ámbar,
fósiles en la gota de una voz transparente
que se rinde al silencio en el humo dormido.

Nos miro y ahora fluyen estas lágrimas sucias,
estas lágrimas viejas que debí haber llorado
y que escondí hace siglos
en una fiebre oscura,
en un amor callado y puro hacia vosotros.

Nos miro y al llorar un río que no fluye
descubre un cauce nuevo,
y salta y se despeña
buscando en su delirio la luz de lo perdido,
la orilla donde el sol se colma de reflejos.

Estamos en la cumbre y el valle se dibuja,
y en trono van creciendo romeros y tomillos
que ascienden la pedrera,
espinos y cantuesos,
y una honda vaguedad extensa en el espacio
que limita la rama.

La instantánea del tiempo
nos captura en su encuadre y atrapa nuestras ansias,
lo que fuimos al ser las aguas que se escapan
de su curso, y regresan a la fuente que han sido.

Estamos y ya somos lo que siempre seremos,
el trazo que se cierra en un círculo herido,
la imagen que es la cima del miedo y del encanto,
la belleza apretada para permanecer.

¡Oh vida retratada que ya eres existencia
y muestras de los rostros
los rostros que hay detrás,
Los rostros que no cambian su rostro enardecido!
Materia bajo el sol que golpean los vientos
más débil que la vida en la extrema intemperie,
materia que se templa en fracturas visibles
donde aumenta sin prisa el mísero caudal.

De Arder en el cántico, de José Iniesta Maestro
Renacimiento, Sevilla, 2008

Al parc d'Aiora

Ens endinsem en la primavera i aquest cap de setmana ha estat més d'eixir al carrer que de recloure'ns a llegir, meditar i elaborar. La urgència de la vida pública ens reclamava a Alacant i a la Ciutat de València, les capitals esquizofrèniques de la llengua catalana al País Valencià. Mentre esperem la crònica apassionada i disbauxada de les nostres intrèpides corresponsals al sud, les inexplicables Olga i Begonya, fem un tastet de l'ambient d'avui a la festa de les Escoles en valencià d'enguany al Jardí d'Aiora, al districte quasi marítim de València. Una foto acabada d'eixir del raw.

El dia del llibre al Clot

Hui el dia del llibre al Clot, ha estat força especial. Recital de poesia de Begonya Mezquita, la profe, companya i amiga nostra. Emocions, somnis i records, sobretot, records. Unes imatges valen més que mil paraules.

QUI OMPLE QUADERNS

Qui omple quaderns de cercles,

dibuixa flors que li fan companyia.

Qui busca què dins l'ampolla de plàstic

cigarrets per més rialles,

cataractes vora el ventre, astigmatisme oblicu.

Qui trena les veus de melmelada,

invoca mots que captura al vol.

Qui plora quan dins una mar tan lenta

pestanyes guaiten per més escuma,

improvisen les onades, a punt l'escenari.

Qui passa com qui torna d'un dia núvol de festa.

Qui troba on unes mans líquides

flaires de sol guanyen ombres a cada cantonada.

Divertiment de veus que s'germanen,

l'enyor blanc, el desfici i el desmai,

són les mesures de l'estiu.

Begonya Mezquita

Poema de primavera

Abril


Faig de la meua soledat un riu
que convé d'amagar-se entre roquissars d'argent,
pedra adormida, amerada de mots.
He perdut algun nord aquesta tarda enfurida
mentre em delectava amb aquella olor rància
que desencadena vespres del passat
dibuixats als mugrons d'un temps i d'un poble.

Faig un riu de la meua innocència
que corre i renaix als cims dels penya-segats
entre cançons i blaus antics.
He oblidat algun verb aquesta tarda difícil,
interrompuda per la llum que minva
a l'altra part del carrer enamorat
d'un abril que ja no puc pas esquivar.

Catorze d'abril

Tenia tot el seu món a tir de pedra i jugava a fer harca amb els amics. L’escola, al cantó del carrer i nova de trinca, havia obert les seues aules a la renovació pedagògica que la segona República albirava. Enfront, el Corraló, l’espai de llibertat que esbargia els nens al voltant d’un baló. I un poc més amunt, la plaça de la Peixcateria, on la seua mare venia al mercat els pollastres que abans havien desplomat al corral de casa.
Aquest paisatge, com un úter amable, es badava de tant en tant per passar algunes temporades a Linares de Mora, el poble de la mare. Definitivament però, la bombolla infantil va esclafir amb la guerra. La por i la fam van ensorrar els jocs i van robar-li la primera adolescència. Mai, ni en els somnis més dolços, va poder oblidar el soroll sord de la Pava i la descàrrega aguda de les bombes.
Son pare, havia treballat a França, entre el Sena i el Tarn, com a obrer de vila. En tornar s’havia afiliat a la CNT, i ara ell l’ajudava a repartir els diaris que el sindicat publicava.
Aviat, va haver de deixar l’escola i esdevenir adult. Anava a l’estraperlo, portant d’un poble a un altre allò que podia amagar als baixos del tren: oli, farina... I més d’una vegada va passar hores intenses arrecerat darrere de matolls, fugint de la guàrdia civil. Fins que el detingueren. Dotze anys. Presó de Tarragona i una màrfega de puces.
El seu germà gran també amagava secrets. En un badall dissimulat a la paret del corral, el mateix on desplomaven pollastres, entaforà un parell de pistoles. Ho van saber quan l’empresonaren, perquè uns dies més tard uns companys es presentaren a casa per replegar-les. Aquell germà tan estimat va morir jove, a conseqüència d’una infecció pulmonar causada per les condicions extremes de la presó reservada als maquis.
La mare, no podent suportar tant de dolor, morí poc després amb el cor esquinçat pel sofriment. Quan el fill menut anà a buscar el rector perquè li donàs el darrer adéu a la mare, el va trobar fornicant a la sagristia, raó per la qual no volgué abandonar tan plaent afany i no va fer-ne cas al seu requeriment. Aquella va ser la darrera vegada que anà voluntàriament a l’església i la darrera que va parlar amb un dels seus representants.
Aquell nen va créixer mossegant-se els llavis i cridant cap a dins “nosaltres som els bons”. Durant quaranta anys, amb la segona infantesa robada i els crits ofegats succeint-se, mai va ser deslleial a les seues idees polítiques i socials. Va educar els seus fills en els valors del treball i l’esforç, lluny de feixos, corones i mitres. Sempre estimant el color roig.
Quan la seua filla trenava noms futurs ell li va dir “si és nena, posa-li Violeta. Totes les nenes haurien de dir-se Violeta per retornar el color a la bandera”. Va ser l’única vegada que la filla el va desobeir. No sé per què. Violeta és un nom bonic.


Mon pare va morir tot esperant la tercera República. Jo sé que arribarà. Els meus fills també.

Jo estic viu i vosaltres morts

Apol·lo va escopir a Cassandra dins la boca i li va atorgar el do de l’adivinació. Era, més que un regal, una maledicció, amb el benentès que ningú se l’hauria de creure. Philip K. Dick va llegir un dia una pensada de Niels Bohr, aquella que deia que una veritat no s’imposa pel convenciment dels seus adversaris sinó perquè, més tard o més d’hora, aquests acaben morint i són substituïts per una nova generació per a la qual aquella nova veritat és d’allò més natural. Seu a la porta de ta casa i espera’t fins que passe el soterrar del teu enemic, diuen a Orient. Tanmateix, a vegades, ets tu qui es mor, i els de la funerària et fan passar per l’avinguda de Campanar, que deu ser on viu ara Richard Nixon.
Si no sabeu a què em referisc, començaré pel principi. Philip K. Dick va nàixer en 1928 i tenia una germana bessona, la Jane. Eren prematurs i a les poques setmanes Jane va morir de desnutrició. Els pares, aleshores, van fer una làpida amb el nom dels dos bessons i van deixar un espai per a engravar la data de la mort de Philip, quan aquesta es produís. Tot un exemple d’estalvi i previsió. Quan el 1982 va morir Philip, son pare el va soterrar en companyia de la seua germaneta i completà la inscripció que havia començat cinquanta-quatre anys enrere. Entremig, Philip va escriure les històries més paoroses que hagen estat imaginades des de les profecies de la Cassandra i tampoc ningú se les va creure. Tanmateix, el culte per la seua obra i la seua figura d’escriptor maleït es manté obstinadament i inopinada. Les reedicions de la seua obra, el degoteig de noves traduccions, l’esporàdica publicació d’una biografia, l’adaptació al cinema d’una altra novel·la, un bloc nou, els articles cada vegada més complets a les viquipèdies, les xiques jovenetes fullejant els volums dels contes complets a les llibreries em tenen espardalitzat. Serà que, potser, estem, al remat, davant l’adveniment de la reivindicació de Dick com un dels més grans creadors del segle XX? Potser ara la seua obra, deslliurada de la molèstia de la seua persona, s’obre pas per fi en el canon de les lletres occidentals? I per què tinc la sensació que no serà així?
Vaig introduir-me en l’obra de Philip K. Dick, com molts –potser com pocs– arran de la pel·lícula Blade Runner. El seu èxit va permetre la publicació en català de la novel·la en què aquella estava inspirada, Somnien els androides amb xais elèctrics?, en una petita editorial ja desapareguda, Pleniluni, dedicada a la ciència ficció –on, per cert, va aparéixer traduïda també altra novel·la decisiva: La mà esquerra de la foscor, d’Úrsula Le Guin. Immediatament vaig quedar atrapat i em vaig llegir tot el que queia a les meues mans: Ubik, El hombre en el castillo, Los tres estigmas de Palmer Eldritch, Los clanes de la luna Alfana, Loteria Solar, Fluyan mis lágrimas, Tiempo de Marte, El ojo en el cielo… Fins i tot, d’un viatge als Estats Units vaig tornar carregat amb algunes dotzenes de llibres en unes edicions esgarrifoses, pel paper, la coberta i la tipografia, però obscenament barates –crec que per un parell de dòlars te’n duies Valis… En tornar, per Amsterdam, en una anècdota pròpia d’un argument de Dick, com que s’acabava d’implantar la lliure circulació de béns i persones a la UE, la policia duanera neerlandesa em va retindre en un quartet de l’aeroport de Schipol perquè trobaven sospitós això de tant de llibre de Philip K. Dick. Supose que si se n’hagués assabentat, Dick ho hagués trobat revelador.
Philip K. Dick sempre conta la mateixa història, o gairebé sempre: sota l’aparença d’una realitat ordenada i assossegada s’amaga una altra veritat, fosca i terrible, que un poder manipulador i autoritari conspira per mantindre en secret. Algú, un alter ego de Dick, amb un nom curt i monosil·làbic com Chip, Fat, Kott, Fred, descobreix casualment una escletxa, una incongruència en el relat i es veu transportat a un món alternatiu on la lògica comunament acceptada perd tota validesa: el principi d’identitat queda abolit i els tranquil·litzadors referents quotidians no són el que semblaven o, senzillament, desapareixen; estem com dins d’un somni o d’un mal viatge d’àcid i, com en ells, no tenim cap seguretat que vagen a tenir un final.
Recentment s’ha publicat en castellà, a l’editorial Minotauro, una biografia apòcrifa de 1992: Yo estoy vivo i vosotros estais muertos. Philip K. Dick 1928-1982, d’Emmanuel Carrère. Com en tants d’altres casos, els intel·lectuals francesos hereus del 68 van mantindre un cert culte per aquest autor maudit. Com en tants d’altres casos, cal que no feu cas i no vos llegiu aquesta biografia. Almenys no per ara. Si no heu llegit a Dick i vos abelleix, comenceu per Els androides somien xais elèctrics, que teniu en català, després Ubik, que va ser rebuda en el seu temps com la millor descripció d’un viatge d’LSD –quan la va escriure, Dick encara no l’havia tastat, encara que després se’n va fer una cafissada– i en acabant El hombre en el castillo, que parteix de la hipòtesi que la II Guerra Mundial va acabar amb la victòria de l’Eix i els nazis i els japonesos es van repartir els EEUU en dues meitats, i que va ser escrita, conten, en successives tirades de l’I Ching, que anirien dictant-li a Dick el desenrotllament de la trama.
I vos deixeu per al final Valis, títol que es va traduir primer com a Sivainvi, i que conta una esfereïdora història de bogeria, drogues, conspiracions globals a través de la història –l’imperi romà es manté encara amagat sota l’aparença d’un món occidental democràtic i capitalista, i Richard Nixon n’és l’emperador– i on només la revelació de l’adveniment de Crist pot redimir la humanitat.

Ales, una òpera de cambra contemporània

Diu el subtítol: Allò que desitgem acaba succeint. Avui s'estrena al teatre Musical l'òpera Ales, un treball creat pel nostre company Àlex Andrés. Com que ell no pot escriure cap post perquè està emboscat en els últims detalls i com que em sent una miqueta part d'aquesta bogeria (vaig traduir al català el libreto d'Emilio Encabo), deixe constància de l'esdeveniment. Li desitgem molta sort, conscients com som que estrenar una òpera en català a la ciutat de Blavència no és tasca fàcil. Els qui han treballat en aquest projecte saben això: que quan desitgem molt alguna cosa pot acabar succeint. Lluny de grans projectes faraònics de Palaus i Madames Butterflies, la petita papallona artística d'Àlex Andrés comença a batre ses ales.

La farmacèutica (microconte eròtic)

Fa uns quants anys, em van proposar que col·laborés en una antologia de contes eròtics. No m'hi havia posat mai, però vaig acceptar la proposta com un repte. Tenia 27 anys, treballava llavors per terres empordaneses on, com ja ens avançava Olga, la tramuntana és com un bitxo que mossega i altera les funcions cerebrals. També les corporals, constate. Passeu-me, doncs, l'esbojarrada incontinència verbal, l'adjectivació abundant, la frivolitat i la gosadia de joventut. A l'antologia hi ha narracions d'Encarna Sant-Celoni, Lola Martínez, Manel Alonso, Antoni Albalat, Francesc Viadel, Maria Fullana i Lourdes Toledo, entre d'altres.





La farmacèutica

Havia d'anar a la farmàcia. Necessitava dentifrici, crema nutritiva, aigua tonificant i llet netejadora. El farmacèutic, un jove acabat d'eixir de la facultat, sempre la rebia amb un somriure encantador i unes paraules afalagadores. Es coneixien des de feia un grapat d'anys, quan les seues respectives mares van coincidir en el mateix curs de gravat a l'escola d'adults i, dues vesprades a la setmana, durant un parell de mesos, es trobaven al hall de l'edifici quan les anaven a buscar.
Al carrer queien quatre gotes i el cel anava omplint-se de núvols negres. La tarda no era gaire lluminosa, més aviat una tarda fosca. Aquells núvols li feien venir ganes de colgar-se en el llit i desconnectar del món fins l'endemà. Canvià, però, els llençols per la gavardina i el paraigües i rondinejà algunes paraules en el mirall de la seua habitació: Rebels, cràpules, dimonis... La nostra clientela és gent respectable.
El soroll sec de la porta l'estampà de nassos contra el carrer mullat. En obrir el paraigües va contemplar una vegada més aquell anunci que ja sabia de memòria a força de veure'l cada dia. Noctàmbuls, era la paraula que havia oblidat.
Tota l'avinguda per davant i el cap ple de somnis amerats de pluja. El vidre de la botiga li dibuixà la cintura d'aquell jove i les seues cuixes que descansaven l'una damunt de l'altra mentre prenia la tensió d'alguna dona d'edat avançada. Un calfred li recorregué el cos. El seu rostre en devia presentar indicis, d'acalorament, de sotragada, d'impacte, quan les seues mirades es van trobar.
Feia mesos que volia fer-li aquella pregunta i aquell vespre, atmosféricament regirat, era el moment idoni: “Tens alguna crema afrodisíaca? Algun oli que estimule el desig sexual? És un encàrrec.”
Encara no sap per què va obrir la boca amb tanta contundència, havent travessat el llindar de la farmàcia. El noi, sorprés, es quedà una estona mirant les sabates blanques de xarol que ella portava. Després va obrir també la boca: “Vine al despatx, crec que tinc alguna cosa semblant a això que demanes”.
No calgué dir res més. La lluna ja guaitava per la finestra del petit despatx, des d'on s'arribava a un pati enorme, un solar abandonat habitat només per plantes i matolls, record del jardí que fou. Hi havia fulls de paper damunt la taula, talonaris de receptes que volaven ja per l'aire mentre la jove recorria un cos que feia olor d'alcohol i d'ungüents penetrants. Li tragué els pantalons, calçotets i mitjons d'una estirada, i el membre erecte s'erigí enmig d'aquell ambient perfumat de no sabia quins beuratges estranys que l'excitaven i ja era un riu desbocat damunt del botiguer, silenciós i trempat.
Van cardar una bona estona. Van eixir al jardí, un paradís terrenal musicat de gemecs i de crits, regat per líquids i fluxos flairejants, trepitjat per dos cossos que navegaven d'una mar a una altra, llepant cada embranzida feroç, xuclant-se els dits, mossegant-se els plecs de la pell desconeguda i angelical. Un món de llavis xops, petons i laments, volums i penetracions ja nocturnes (Rebels, cràpules, dimonis i noctàmbuls, la nostra clientela és gent respectable), rèptils de la nit fumant-se pels descosits, arrancant-se saliva a trossos, dibuixant figures grotesques pel marc de la finestra i la pluja, entre herbes i flors abandonades, esgarrapant-se els pits delitosos, picant d'ací i d'allà, oblidant olis i fàrmacs ell, gavardines i humitats publicitàries ella.

Microsexe. Antologia de microcontes eròtics. Ed. oikos-tau. 1995. Vilassar de mar.

Prímula

Li diuen flor del cucut
a la gentil primavera,
perquè aixís que el sent cantar
en son coixí se desvetlla.
Estira els dèbils bracets
de ses fulles verdes,
per fer enllà lo llençol
de la geladora gebre.
Obre sos ulls blavejants,
son capcironet aixeca,
com pastoreta gentil
que ha fet un son sobre l’herba.
Mira al seu entorn,
a ses companyes desperta,
que s’alcen ací i allà
constel•lant tota la terra.
Tremola encara de fred,
mes tota s’alegra
al sentir com al cucut
li ha respost l’oreneta,
entonant un càntic nou
amb una tonada vella:
-Lo bon temps és arribat,
beneïda primavera.

Jacint Verdaguer (de Brins d’espígol)

Sempre he gaudit d’aquestes flors. No sols per la seua bellesa sinó per l’època en què esclaten. El nom de prímula ve de la primavera i significa primera verdor. En alguns llocs també s’anomena flor del cucut que és l’ocell que desperta la prímula del son invernal. A més, i aprofitant que a classe estem endinsant-nos en el món de la recitació poètica, he triat aquest poema tan vital de mossén Verdaguer. Verdaguer, en aquest poema, descriu l’esclat de la primavera, l’arribada del bon temps. Igual que aquest despertar primaveral, el meu esperit a hores d’ara es transforma en una flor coratjosa. Us regale una llegenda que vaig llegir al voltant d’aquesta flor. Ja sabeu, companys, les llegendes solament són això, llegendes.

Una llegenda relata que un acomodat camperol va jurar que l'origen de les seves riqueses radicava en tres arbres que creixien en un pujol darrere de la seva casa. Cada any, a l'arribar el solstici d'estiu, pujava al pujol i dipositava un ram de prímules als peus de cada arbre. Aquest ritual ho va practicar any rere any, i en arribar l'hora de la seva mort, va reunir entorn del jaç als seus tres fills i els va fer jurar que seguirien oferint el ram de prímules a “les seves tres dames verdes”. Els dos fills majors van fer cas omís del consell del seu pare perquè consideraven que havia perdut la raó. Però el fill menor va seguir el ritual i cada any, la vespra de Sant Joan, va dipositar un ram d’aquestes flors als peus dels arbres. En assabentar-se els germans majors van creure que el germà menut s'havia tornat boig com el seu pare i per a acabar amb aquesta superxeria un d'ells va agafar un destral i va tallar un dels arbres. Al poc temps va morir misteriosament. A l'any següent, el menut va oferir de nou dos rams de prímules als arbres que quedaven en peus i, el seu germà muntà en còlera i tallà l’altre arbre. Sense saber com ni perquè, va seguir la mateixa sort que el seu germà i va morir misteriosament. El germà petit va continuar duent el ram a l'únic arbre que quedava i conten, qui van anar testimonis d'això, que va viure molts anys i mai li va faltar de res.