Francesc Argemí o la poesia de Juan Gelman

Li havia promés a l'Àlex que escriuria sobre Gelman, el poeta argentí que ultrapassa els límits del llenguatge, de les formes i també del contingut. L'editorial Visor celebra els 40 anys de publicacions en vers amb la irrumpció d'una nova col·lecció d'autèntic luxe. Es diu Palabra de Honor. Jo en diria Mel de Romer. El número que inaugura aquesta col·lecció és un llibre impecable de Gelman, Mundar, que farà les delícies dels amants de la poesia en estat pur però també de la tipografia, de l'edició acurada, del gust per les coses delicades, ben fetes. Llegir Mundar per a mi ha estat com tornar a un lloc que reconec i que, tanmateix, no acabe de copsar; un món que m'emmiralla per la recerca que planteja a través del llenguatge, la recerca del jo, aquest etern inconegut. Admire el domini de la contenció que hi ha a cada vers i el pes de les paraules que, des d'un cor ferit, ens despullen i ens abracen, curulles de passió. És l'etern retorn cap al primer barboteig, el viatge d'anada i tornada cap als orígens. I, finalment, també el compromís polític, la lluita intel·ligent.

LA DIOSA

La diosa Palabra, o búfala, o leona,
sólo visita a los que ama.
Ahí desviste su imposible belleza
que no se puede tocar. Fugaz
y siempre huyendo, no
roza la mano de nadie, come
de su silencio y entra
en abismos donde
pasa en una carreta el adiós.
Ah, diosa que así mostrás la muerte
a tu esposo perpetuo.
Saben los que te roban
que crujís triste.

En el panorama actual de les lletres escrites en castellà, junt als versos de Gamoneda i González, la poesia d'aquest home desvetlla els secrets d'aquest món i part de l'altre.
Sublim.

Però fa massa dies que corre pels espais informatius la notícia de l'empresonament del Francesc Argemí, un jove de Terrassa que fou alumne meu allà per l'any 1998, si no recorde malament, a l'IES Nicolau Copèrnic . És per això que avui no me'n puc estar, de posar-me al seu costat i al costat de tanta gent, jove i no tan jove, víctimes de la injustícia més descarada. Els poemes de Gelman per a tu, Franki, des d'un sud que també es desespera.


ALAS

Ala.
A la herida.
Alar ido
al espanto
que separa la voz del corazón.
El alano que alarga su altivez.
Alondra aquí metida por
caprichos de la gallina con el gallo.
alazán que el alba ocupás,
alargame el amor y su signo
que se alcohola en mis entrañas!
Ella, con alfabetos no leídos,
alumbramé lo que resiste al pairo!
En el alfeizar de los huérfanos
pregunta qué pasó
y alza la noche.




Aquesta foto els la vaig fer durant una excursió a Barcelona. Féiem un treball sobre Mercé Rodoreda i visitàvem llocs que apareixen a les seues narracions, com ara la Plaça de Diamant, el Cementiri del Poblenou, el Mercat de Gràcia... Com passa el temps i quina pena, quina ràbia tot plegat.

Un de Monzó

QUALSEVOL TEMPS PASSAT

La Marta ha enyorat sempre la seva infància, aquella infància en què, malgrat tenir televisió, a l’hora de sopar, el pare, la mare i els nou germans s’asseien al voltant de la taula i a ningú no se li acudia demanar que engeguessin la tele. Perquè, a l’hora de sopar, els uns i els altres s’explicaven què havien fet durant el dia.
—Avui, a classe hem estudiat els primats— deia la Marta.
—Ah—s’interessava el pare.
—¿Vols més enciam?—preguntava la mare.
Quan la Marta va tenir un fill, els primats ja no s’estudiaven: es treballaven els primats, el quars, les estalactites i el món vegetal.
—Avui hem treballat el grèvol —li deia el fill.
La Marta hauria volgut que el seu fill creixés en aquell mateix ambient de sana alegria fraternal. Però, per comença, la Marta havia tingut només un fill i, amb només un fill, no hi pot haver gaire vida fraternal, ni sana ni no. A més, el televisor ja havia deixat de ser un proscrit i cada cop guanyava més terreny.
Durant un temps va intentar combatre’l, però aviat va llençar la tovallola i, a taula, tota la família —ella, el seu marit i el nen—cedien el cap de la taula al televisor. Llavors la Marta ho criticava:
—No és bo que la televisió presideixi les nostres vides. No ens comuniquem. ¿Tan poques coses tenim a dir-nos?
El marit pensava d’una altra manera:
—Però és que ara fan les notícies.
Sempre era el mateix: de seguida que s’asseien al voltant, el marit engegava el televisor. I el nen de seguida va aprendre la lliçó paterna i —si bé al principi també argumentava: “És per veure les notícies” —ben aviat ja no li va fer falta escudar-se en la coartada informativa i, per comptes de les notícies, van començar a ser les curses de fórmula I, uns dibuixos animats pretesament corrosius, o programes amb famosos que s’insultaven asseguts fent rotllana. La comunicació familiar havia començat la davallada per un pendent del qual no havia de tornar mai més. Bon punt acabaven de menjar,tots tres saltaven al tresillo i allà s’incomunicaven a base de mirar concursos, coreografies o acudits plans. Ella hauria preferit una partida de dòmino, que facilita una mínima conversa, un suau intercanvi d’idees, però feia temps que havia acceptat que era una batalla perduda i que no podia anar contra el curs del temps.
Però ara, des de fa uns quants mesos —un any, potser dos o més—, la Marta ha començat a enyorar fins i tot aquests temps, quan ella, el seu marit i el nen, passaven la nit davant del televisor. Perquè —no s’ho hauria imaginat mai— ara es comuniquen fins i tot menys. Des que va entrar el primer ordinador a casa, tot ha canviat. Primer va haver-hi només un ordinador, però ara ja n’hi ha dos. Un el fa servir el seu marit. L’altre, el seu fill. Ella no vol ordinador. El correu electrònic el rep a la feina i l’envia des d’allà mateix i, si és a casa i necessita enviar alguna cosa urgent, doncs entra a l’ordinador del marit o al del fill. Però ara passa que, de seguida que s’acaba el sopar, el fill recull els plats i els du a la cuina, el marit omple el rentaplats i l’engega, i, tot seguit, tots dos es tanquen, l’un al despatx i l’altre a la seva habitació, amb els ordinadors respectius, i ella es queda sola al sofà, davant del televisor, enyorant els temps en què, almenys, aquesta pantalla feia que estiguessin una estona plegats.

Extret de Mil cretins de Quim Monzó a Quadrens Crema.

Què havia d'haver fet Kevin Carter?

En els darrers mesos hi ha hagut a la xarxa un revifament de la polèmica que es va suscitar arran d'aquesta foto de Kevin Carter.




Com les poalades que hom llança contra les parets d'una casa encantada i que fan visibles les cares de les persones que la van habitar, la història de Carter i les circumstàncies que van envoltar la presa de la foto sembla que hagueren revel·lat les invisibles línies roges que separen el bé del mal, de la culpa i la innocència.
Com a relat, més o menys literari i periodístic, vos recomane aquesta crònica que John Carlin va publicar al diari El País. És el relat tràgic de la vida d'un xic sensible que, enmig d'un conflicte esgarrifós, va decidir usar la seua professió de fotògraf per a denunciar tot l'horror de la guerra i la barbàrie humana.
Però, ai, quan un mira l'abisme, l'abisme comença a mirar-te a tu.
Si haveu llegit ja l'article que vos enllace o ja coneixíeu la història, sabreu que Kevin Carter es va estar allà una bona estona, davant l'agonia de la nena famèlica, esperant-se que el voltor obrira les ales, amb la saludable intenció de guanyar-se un premi Pulitzer. Poques vegades en la vida tenim l'ocasió d'estavellar la nostra existència contra un conflicte de la magnitud del qual s'hagué d'enfrontar Carter: havia de deixar passar l'ocasió de fer la foto que sacsejaria les bones consciències del món occidental davant el drama de la fam al Sudan, o més bé ho hauria de deixar córrer i espantar el voltor, assistir la nena i renunciar al que havia anat a fer allà?
No crec que, en aquell moment, ni s'ho plantegés. Va esperar inútilment durant vint llargs minuts que l'animal desplegara les ales, encegat amb la foto que havia previsualitzat, sense adonar-se que ja hi havia una dosi prou gran d'horror davant d'ell. Prou per guanyar un Pulitzer i perquè el món benpensant i ben nodrit es fes una idea, que ja estava bé, que no calia aquell poquet més que a vegades ens pensem que és necessari o possible…
Es va guanyar el Pulitzer i es va guanyar la recriminació global i dels seus proïsmes per no haver fet més per ajudar la nena. La vergonya i la ignomia caigué a sobre ell però, al contrari que Lord Jim, no tingué l'ocasió de redimir-se, o li faltà paciència per esperar que la vida li donara l'oportunitat de la redempció. Als pocs mesos es va suïcidar i el karma de la sentència moral sobre el seu cas continua rodant, a la cerca del perdó o la damnació eterna per part dels hòmens i les dones que són, han sigut o seran. Gira la roda a l'espera d'aquell juí final en què Déu ens absoldrà o els humans ens absoldrem a nosaltres mateixos, perquè som molt menys del que ens pensem i, molt sovint, de manera inadvertida, no som ni més ni menys que el dit executor d'allò que antigament s'anomenava l'obra de Déu.
Jo, per mi, perdone a Carter, encara que siga només per haver estat ell, i no jo, qui s'haguera d'encarar a l'instant decisiu. I perquè quan la vida em propose un repte semblant, si és que ho fa, recordaré el Kevin Carter, aponat amb la seua Leica en un camp del Sudan.

La Fura a Burjassot

Fa un parell de setmanes va ser el meu aniversari i Vera em va regalar una entrada per veure La Fura al festival de Burjassot: Imperium. No només em regalà aquesta entrada sinó que es quedava amb la descendència comuna mentre jo hi anava. Regal doble. O triple.

L’entrada responia a una inquietud que Vera sap que em ronda últimament. A partir de la meua experiència operística, he pogut viure de primera mà com és això de la recepció de les obres d’art. I a partir d’ací, he passat a reflexionar sobre què esperem com a públic quan ens enfrontem a una obra artística (òpera, teatre, literatura...). No cal dir que no he arribat a cap conclusió definitiva. Ni provisional. Però sí em sembla que en moltes ocasions no acudim a una creació per veure què ens diu, quines tecles interiors –que desconeixíem tenir- ens fa sonar. En massa ocasions hi busquem allò conegut. Volem retrobar-nos-hi. És difícil desproveir-nos de romanços i anar nus. És allò del “li falta...”. Al meu parer una obra té o no té, t’arriba o no, t’interessa o no...

El cas és que Vera em regalava una entrada d’un grup que sap que està a les antípodes de la meua creació. Vosaltres mateixos, que molts heu vist ALES, sabeu que La Fura i jo compartim ben poca cosa. Però em va fer una il·lusió tremenda. Volia anar a veure una obra que sabia que, amb molta seguretat, no m’agradaria. I no ho entengueu com a masoquisme. Tenia més a veure, al meu entendre, amb una manera més madura de “veure”. Què em pot dir/donar una obra tan diferent al que jo faig, tan diferent a les coses que m’agraden?

Vaig fer la meua supercua al pavelló d’esports del poble de l’estellés. Hi havia dues cues llarguíssimes. Just en entrar hi havia un cartell “una vez dentro, no se podrá salir hasta fin del espectáculo”. En fi...

A dins hi havia: gent, andròmines metàl·liques fureres, molt d’staff de suport, fum i quatre torres de llum i so en ple funcionament. Tot això dins del recinte esportiu. Les grades quedaven inaccessibles per unes tanques d’aquelles d’obres municipals. A mi em feia molta il·lusió assistir a una representació que trencava el teatre habitual en U. No ho havia fet mai. Vaig veure farà quinze anys a la Fura a Barcelona, però en un muntatge estàndard: amb escenari i pati de butaques. He llegit moltes experiències musicals dels seixanta sobre la simultaneïtat sonora i visual i tenia moltes ganes de veure una producció sense un centre clar i veure quina seria la meua resposta i la de la resta de públic. I veure la famosa interacció furera, que a imperium es produeix amb les actrius “trencant l’espai de l’espectador”.

Amb un retard de gairebé tres quarts d’hora però amb la gent excitada, van tancar –de manera cerimonial- la porta d’accés. Tota la gent va aplaudir, va xisclar, emocionada. A partir d’ací: molt de moviment d’aquestes andròmines metàl·liques i de les actrius, i del públic, tot de crits, unes pantalles mòbils que ara les posaven en un costat, ara al centre, molt de joc de llums... I sobretot, molts decibels. Em vaig adonar que el setanta per cent del poder de la proposta de la Fura depén directament de la música. I no parle del tipus, de la qualitat... És pura potència sonora. I punt. Es tractava de música, diguem-ne, “tecno”. Sense cap melodia, ni harmonia, però amb uns subgreus que t’alteraven el cor independentment del que et fera sentir l’obra. És el que José Nieto anomena la influència secreta. Si bé ell parla de les bandes sonores a les pel·lícules i com t’afecta sense que te n’adones. A Imperium no era ben bé secreta. Era clara, contundent. Tramposa?

Total, que, com no podia ser d’una altra manera, no em va agradar gens. Però em va resultar molt interessant assistir-hi.

L’espectacle es ven com una reflexió sobre les dominacions i la violència. Dir-li reflexió és un excés. A mi em va sobtar la simplicitat de la reflexió. De fet, em va semblar tan bàsica... Us en pose un exemple.

Una de les escenes és una dona poderosa muntada en un pulpitmòbil seguida per dues dones que li demanen menjar. Dona poderosa els llança arròs i, alhora, els pega –fortíssim- amb un pal (devia ser de goma... espere). Però els pega amb ganes. Així van traslladant-se tot el llarg del camp de bàsquet. A ritme tranquil. I a més, tot doblat. És a dir, a l’altra banda del camp, esdevenia la mateixa escena. Quan arriben al costat contrari, uns ajudants posen uns arnesos a les dues dones i aquestes comencen a arrossegar, tirant amb el seu propi cos, el pulpitmòbil amb dona poderosa al damunt. Fent un esforç portentós, aconsegueixen arribar al punt de partida.

Aquesta escena degué durar vora els cinc minuts. Era necessària? Què ens deia? Una paràbola del pal i la carlota? Si no fóra per tot el muntatge futurista (i els crits, les cares, i els decibels!), no s’aguantaria de cap manera.

De fet, aquesta escena resumeix perfectament la meua recepció d’imperium. És una obra que necessita de tota la parafernàlia. És parafernàlia. Si, a més, ets una persona com jo, a qui avorreix profundament aquests artificis tecnològics, no s’aguanta de cap de les maneres.

La resta de l’obra és igual. Les dones es rebel·len, aconsegueixen el poder, lluiten entre elles fins que, finalment, moren totes. Com a epíleg, apareixen uns homes que lleven les armes als cossos morts –els mateixos homes que havien aparegut els primer minuts de l’espectacle repartint-les-.

En fi...

Però com a experiència va ser molt interessant. En molts moments vaig bescanviar la meua posició de públic a metapúblic. Anàvem movent-nos d’un lloc a un altre, s’espentàvem, ens espentaven, dirigíem la mirada a diverses accions simultànies, etc. Tot amb no gaire trellat, però interessant. El que no tinc jo tan clar és que aquest trencament de l’espai de l’espectador puga servir per a gaire cosa. Quan les dones lluiten per veure qui tindrà el poder, ho fan corrents al teu voltant, t’obliguen a moure’t si no vols que et caiguen damunt. En fred pot semblar que això et fa “entrar” més en l’obra. Però la realitat és que la gent reia moltíssim: “corre que et pilla” o “suca-li a Vicent”. Tot això mentre les actrius se colpejaven de valent. I tot això en una obra amb voluntat reflexiva.

No cal dir que, en acabant, la gent es tornà boja aplaudint i esperà –en va- que isqueren les actriu, o els autors (o qui fóra).

Fum.

Malgrat tot el que he explicat, La Fura m’ha servit per seguir reflexionant sobre la creació i la seua percepció. Per enfrontar-me a un estil de fer teatre que no m’agrada gens, però que agrada a molta gent. Per poder analitzar quines són les raons per les quals no m’agraden aquests espectacles. I quines són les coses que sí m’interessen en les altres obres. Si sempre anara a veure les coses que m’interessen no podria ser-ne conscient.

I tornant a la idea del principi de l’escrit... això és el que Imperium em va donar: m’ha permés conéixer-me, ni que siga per oposició, una mica més.

La poesia de Berta Piñán o una dècada de Surdimientu

Dormo sempre en la nit d'una
ciutat assetjada. Entre la runa
espia i espera l'enemic.
El sento que avança cada matí.
Encara no sé com es diu
però endevino que apunta just
a les ruïnes del meu cor.

Potser perquè aquests versos tenen alguna cosa a veure amb les nostres paraules dels darrers dies, sobre ciutats i pobles, cultures devastades, encenc la flama del dissabte amb un llibre de poemes que l'editorial Denes acaba de traure al carrer. No cal que llegiu la lletra versaleta del meu rotllo de lectora de dissabte, crítica en funcions, cigonya lletraferida. Podeu llegir solament els poemes que ací us transcric. Gaudireu igualment. Potser més i tot.
Es tracta de la poesia de l'asturiana Berta Piñán traduïda al català per Jaume Subirana. El llibre porta el títol de Un mes i altres poemes i consta de dues parts: la primera, formada per trenta-un poemes, es tracta d'un recorregut íntim i vital que van dibuixant els dies d'un mes, un de qualsevol, que s'ompli de paisatges que el record reinventa, platges del passat, les veus i els ecos d'altres cultures, el descobriment del dolor. És la memòria que fa un exercici de l'amplada d'un oceà i que recupera amb la ressaca de les ones imatges del que ja no hi és. Diu Juan Gelman que el passat torna quan desapareix. Potser per això la poeta escriu el passat només quan ja no existeix, vagament en el record només, i és a través dels mots que el preserva del més absolut silenci:

Sobre la sal espessa de Toranda
escric el nom de les coses:
hi poso aigua i sorra, hi poso roca,
les primeres veus d'aquest agost
que baixen corrent fins a la riba,
el color exacte de l'alzina.
Al ventre antic de la deessa
hi sento l'eco dels segles:
les veus de les balenes que van venir
a morir lentes a aquestes platges,
els vaixells que van salpar,
el gust de la por,
el gust blau de la derrota.
(...)

La segona part és una selecció de la seua poesia anterior, dels llibres Al abellu de les besties (1985), Vida privada (1991), Temporada de pesca (1998) i La maleta del agua (2003) on Berta Piñán deixa entreveure el magisteri que l'irlandés Seamus Heaney exerceix sobre el seu treball, una lírica que fluctua entre l'experiència i la cultura, que estimula l'emoció sobre la base de l'autenticitat i la lleugeresa, tal i com veiem en aquest poema que parla de dues garses. El transcric en la llengua de l'asturiana perquè en feu el tast original. Tranquils que, com diria l'Àlex, no és difícil d'entendre:

Aportaren el sábadu. Vímosles
rápido porque esi día entamó
tamién el fríu i chamos
la mañana comentando del tiempu.
Son dos, y pregúntome qué
destín repentinu les trai
a esti arbol precisu, a esti llugar
exactu nel que'l so tiempu
atraviesa, como un signu confusu,
el tiempu nuestru.
Pela tarde falamos d'elles:
“Esta espera suya, inmóvil, terca -dices-,
nun sé qué estraña, antigua imaxe
traza de la vida”.
Depués quedamos en silenciu, mirando,
espiando la so perfecta quietú
contra les agües que pasen
del hibiernu, y entós,
per un momentu, resumen
pa nosotres la contemplación
del mundu: esti ríu, estos árboles,
el cielu de seronda*, el calor,
el fríu.

*tardor

Si l'heu llegit amb el tempo que el poema requereix (en veu alta sisplau) haureu comprovat que és cap als últims versos que ens arriba la sàvia clarividència. Deixats anar durant un fràgil moment de contemplació, arribem a ser conscients de la bellesa efímera de l'instant que passa.
Surdimientu és el nom que rep el procés de recuperació d'una tasca cultural asturiana que, amb textos testimonials del segle XVII, vol reprendre la identitat d'una literatura silenciada, subsidiària.
Durant la dècada dels 70, la generació d'autors i autores que s'hi havien posat, nascuts durant els anys quaranta i cinquanta, aconsegueix crear una literatura que veurà acomplerts els seus objectius definitivament (?) amb els i les poetes que van nàixer durant la dècada següent. Berta Piñán, va nàixer el 1963 i actualment figura en l'avantguarda literària del panoramà asturià, amb una poètica senzilla, autèntica, un exercici on les emocions se sotmeten a la intel·ligència per tal de trobar l'espai íntim de la llibertat.

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte apamo
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així acompleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma.

El meu record

M’he pres la llibertat, espere que no li importe, de continuar la història del nostre Amadeu. I és que el relat m’ha retornat a aquella època en què jo, xiqueta de poble, també traginava pels llocs més característics de Quart. Al poble també tenim llavadors, ací més coneguts com llavaners. Dos exactament. I és clar,formen part de la meva vida. Si hi havia dues coses que m’entusiasmaven quan era petita era anar els dissabtes pel matí al llavador amb la meua iaia, la Vicenta.
El meu poble tenia i encara conserva aquests dos llavadors de l’any 1912. El més gran estava construït amb pedra calcària amb dos files de lloses de pedra de roig, supose que com la majoria dels llavadors, encara que el sostre, obligatòriament, ha estat rehabilitat. La meva iaia em contava que antigament existien dos trams de sèquia, abans d'arribar al llavador, destinats a ser abeurador per a animals i un altre tram per a omplir els recipients per a ús domèstic. Allí igual es rentava els plats o les cassoles del dinar de cada dia que el vestit de la primera comunió. Quines coses! A l’altre costat del poble estava i encara està un xicotet llavador que sempre s’ha conegut com el Portal, per la forma de la coveta del Betlem que es posava cada any per Nadal. Allí, l’Àngels es banyava per l’estiu sense cap problema ni fàstics, com un samaruc baixava fins la sèquia major on mon pare, el gran batallador, em socorria.
Això sí, cada poble, un llavador. No sé si es trobaran en el Catàleg de llavadors valencians, però sens dubte els llavadors vallencs contínuen en ple apogeu. Encara tinc una tia de mitjana edat que passa hores i hores rentant roba en el llavador.

Però la cosa no acabava ahí, després de la migdiada obligatòria passava llargues vesprades de conversa incessant amb el meu iaio Julià i els seus octogenaris companys en la premsa. La premsa sempre ha estat dins del meu cor. He passat hores i hores dia rere dia. Allí em vaig obrir el cap amb nou anys, em vaig xafar el dit als deu, em va eixir el famós bony del front als onze i em van donar el primer bes amb tretze. Però sobretot, allí passava llargues estones amb el meu iaio, la seva boina i el seu gaiato. El meu estimat iaio. Sabeu la de l’avi Ciset, doncs sempre m’ha sonat que estava escrit per a ell, per al Julià.





La premsa, que data del segle XVIII, sempre ha sigut un lloc singular. Curiosament la ubicació originària d’aquesta màquina era davall la casa familiar, on s’utilitzava per premsar vi i oli. Hui en dia es conserva el torn de premsar que tant de condiment va donar al poble.

Aquest dos llocs complien la funció d'aquella època: les dones a la xafarderia del llavador; els homes a contar rondalles a la premsa. No sé perquè, però jo sempre, supose que inevitablement, passava més estones a la premsa amb tots els iaios, que al llavador.

Cada vegada que passe, de tant en tant, per allí, retorne a la meva estimada infància. Amb Amadeu he tornat a recordar aquells dies i m’he acabat de convéncer que la infantesa en el poble m’ha donat la llibertat i la felicitat que tot xiquet estima.

Llavador

Quan era menut i estiuejava a Cirat, a l'Alt Millars, hi havia dos llocs que alhora m'intimidaven i m'atreien intensament: el forn i el llavador. Eren dos llocs singulars per la seua arquitectura i per la funció social que acomplien: contràriament al mercat i la plaça, a cel obert i a la vista de tothom, o la taverna i l'abeurador dels cavalls, normalment reservats als hòmens, aquest llocs eren autèntics gineceus, on la presència masculina estava vedada o, si més no, molt limitada, i on les dones gaudien d'un espai d'expressió i relació propi sense ingerències ni vigilància.
Al forn, que només obria un o dos dies a la setmana, construït al llindar del poble, a la vora d'un tallat amb molt de desnivell, s'hi accedia a nivell del carrer per una porteta amb gatera que donava a un replà amb barana des del qual, com si fos un balconet, ja tenies una visió angular de l'espai exempt i bigarrat del que s'esdevenia allà baix. Per moments, hi devia arribar a haver un centenar de dones enfeinades al voltant de grans taules d'obra amb taulell de fusta, enfarinat el gris blavós dels davantals, grosses i primes, xerraires i callades, els braços cepats o eixuts enfonsant-se en immenses boles de massa groguenca o repartint calbots als xiquets entremaliats que corrien enjogassats entre elles. Treballant i compartint afectes i desafectes entre elles, potser confidències i maledicències.
Al forn només hi havia una funció encomanada a un home: l'agutzil s'encarregava d'encendre'l i posar-hi llenya, i de manegar la post per a ficar-hi i traure els pans. De tant en tant, m'imagine que d'una manera funcionarial i desafectada, pegava dos crits per a posar ordre i fer valdre la seua condició de representant conjunt de l'autoritat municipal i patriarcal, el gall que cantava conscient que el seu cant allà no imposava gaire respecte. Vaig créixer i el forn deixà de funcionar. Ambdues coses m'havien de privar de la dimensió eròtica de l'assumpte: els nens perden l'accés privilegiat al gineceu a partir del primer pèl púbic, i la davallada demogràfica i l'augment del nivell de vida no devia fer sostenible el manteniment del servei. A més, hi havia també un forner que tenia la seua pròpia fleca i allà compràvem el pa.
Mentre el forn era el yang, el llavador era el ying, deliciosament fresc a l'estiu, cobert i ventilat a totes les orientacions amb finestrals allargats i rematats en un arc que aspirava vagament a l'elevada categoria del mig punt. Un corredor estret anava entre les parets i la bassa rectangular del centre, de mig metre de profunditat, on l'aigua fluïa permanentment. La post inclinada de pòrtland per fregar-hi la roba tenia un tosc relleu de ratlletes o puntets per procurar tracció i fricció. Les dones es vinclaven a sobre arromangades, brandant daurades pastilles de sabó d'oli com pilotes d'handbol i el fregar enèrgic encomanava el seu voleiar a les faldilles, els genolls nus, el tou de la cama cobert de vell, la pitrera de la bata banyada apegada a la pell, el bombolleig blanc entre els dits, l'aroma de net escampant-se entre les figueres paleres que creixien a la banda de fora.

Si estigueu interessats, hi ha un Catàleg dels llavadors valencians en curs de publicació. L'autor es Josep Manuel Barea i Gimeno i jo tinc el primer volum, que recull els llavadors de les comarques del nord. Es traca d'una d'aquestes publicacions de l'autor difícils de trobar perquè no deu tindre una distribució regular. Tot i el seu deficient tractament tipogràfic, està molt dignament editat amb abundor de fotografies, no sempre correctament impreses, i d'altre material documental molt interessant.
Hi apareix el llavador de Cirat, que a Cirat li diuen el lavadero. La deixadesa de les successives administracions municipals ha consentit la seua degradació fins a l'estat previ a la ruïna en què es troba actualment. Les bigues estan corcades, el lluït de les parets s'escrostona i la teulada amenaça d'assolar-se qualsevol dia. Cada dia que puge a Cirat m'acoste passejant i, si la llum ho permet, li tire alguna foto.

Rodoreda al palau

A la casa s’hi accedia pel jardí, un espai on aturar-se a prendre el sol entre les clarianes dels arbres i on entremesclar-se amb la vegetació al cor mateix de la ciutat. El jardí, envoltat per un reixat de ferro amb puntes de llança daurada, tenia dues portes ben guardades per sengles porters amb uniforme: l’una era l’entrada principal, l’altra la de les cotxeres. Nosaltres vam entrar per la del carrer Còrsega i vam prendre’ns el nostre temps, suficient per gaudir de la serenor d’aquell oasi de palmeres provinents de l’Exposició Universal de mil vuit-cents vuitanta-vuit.
El marqués de Robert i comte de Torroella havia fet portar pedra de la muntanya del Montgrí per construir aquell caprici neoclàssic, i ara, nosaltres, érem els seus convidats. Amb el perfum d’aquella vegetació exuberant vam pujar les escales d’aquell palau de sostres alts.
El primer que vam veure fou la màquina d’escriure, una Smith-Corona de color verd-fulla-d’arbre. Vam somiar el soroll d’aquell teclat de lletres, rodones i rodoredianes, on els dits d’aquella dona de cabells blancs havien teixit tantes i tantes vànoves d’inquietuds.
A la primera cambra, el laberint s’obria, en blanc, sota un sostre envaït per coloms. Les tasses de porcellana fina de les cases dels senyors, l’embut, el ganivet. Tot feia pudor de colom. Era la cambra de Natàlia, amb sacs de veces pels racons, amb abeuradors curulls de veces i colomassa, amb una forta sentor a ferum. I els coloms parrupant des de les bigues. L’angoixa del laberint, de la femta, del desori.
La segona dependència era un bosc amb parets folrades d’arbres, cadascun d’ells marcats amb una placa. Argolles, gàbies, cilindres. Cada individu lligat a un arbre, embotit de ciment perquè l’ànima no s’escape. La llibertat engolida dins l’arbre. I al bell mig del bosc un tronc foradat, per on escodrinyar l’interior, les arrels, les paraules ofegades per una destral. Olor de bosc, d’humitat, de riu. Soroll de bosc, de renills i de pardals, de riu. Olor de dintre de l’arbre. Es mor la primavera.
D’una porta a una altra i d’aquesta, a una tercera. La casa de les nines, blanca, amb el cor obert, tot mostrant un antifaç de Teresa, l’hora del xampany. La perla grisa de la corbata clavada. Un gran mirall, trencat, a banda i banda de la paret. Bombolles de sabó i de plomes al sostre. I al mig de la sala, el llorer, plorant la mort dels nens, la mort de la innocència. Soroll de nens. Olor de mort.
La darrera cambra era la de l’Adrià, que després de desertar de la guerra tornava a la casa pel camí sense retorn. Camí de destrucció. Olor de pólvora. Sobre els murs es projectaven els llampecs i les imatges de l’horror de la guerra. Quanta, quanta guerra. Quant de patiment. Esclafit de bombes. Soroll de laments, d’armes, de campanes. Soroll de guerra.

En eixir del palau, al passeig de Gràcia, un contrast de llum, de soroll i d’olors m’atabalà. Vaig sentir els raigs del sol a la cara, i vaig deixar enrere el laberint, el bosc, la casa i el camí de sang. Aquell matí, Barcelona es desvetllava tranquil•lament com qualsevol dissabte, sense pressa. En eixir del palau, al passseig de Gràcia, vaig pensar que totes les dones que anaven des de Sant Gervasi cap a la plaça de Catalunya tenien un poc de Rodoreda. Mentre ho pensava, vaig veure un pètal de gerani blanc que queia des d’un balcó i vaig veure un gat que, encuriosit, ens observava.

El llenguatge del cos

Una setmana després del pelegrinatge a Alacant, encara injectada de consignes de la vella tribu i de cançons i de rencontres, una sèrie de casualitats m'han fet espectadora privilegiada de tres espectacles de dansa.
Cada any per aquestes dates, a diversos escenaris de la capital del regne se celebra el festival Dansa València. La primavera té una cita amb l'anomenada dansa contemporània que mostra el treball de criatures i altres espècies en moviment constant durant una setmana, pel cap baix. Abril s'acomiadava amb l'alè infatigable d'unes personetes disciplinades i lleugeres com la brisa.
Dels tres espectacles que m'he empassat quasibé per pura xamba, potser fou el primer el que més em va impressionar. Es tractava de El privilegio de morir de Provisional Dansa, una recreació de quadres d'Edward Hopper, de caire realista i alhora trencador, que investiga les diverses maneres de poder viure i morir lliurement a través d'infinitat de possibilitats del gest, de l'equilibri del desequilibri. Sota la mà ensinistradora de Carmen Werner, el públic descobreix mil maneres d'ocupar i desocupar l'espai, de dir o d'insinuar. Una proposta d'acostar l'art del moviment a la dramatització. Podeu veure ací algunes fotos i un fragment del bolo.
Dimarts -dia mundial de la dansa, vés per on- vingué Shubert in love i Folavi (un divertit joc de paraules, aquest segon títol: il faut la vie, una capriciosa barreja a la manera de Dario Fo, Emile Zolà i Antonio Vivaldi?) del Ballet d'Europe, de tall més clàssic. Elegants i correctes, una dotzena de joves molt joves assajava encontres i desencontres en escena, una proposta de la nova fornada d'artistes provinents de les més diverses Europes.
I dimecres 10 años solos, espectacle amb què el Centre Coreogràfic de la GV celebrava el seu desé aniversari. Deu intervencions breus que ens permetien establir un joc de comparacions i votacions com si es tractés d'un concurs. Propostes tan variades com irreverents.
Tres dies immersa en la frontera del ball, lliscant entre els cossos que parlen, absorbint pels ulls tot un festival per als sentits.

Recorde Vianants Dansa com una de les primeres companyies de dansa contemporània que vaig conéixer. He oblidat els títols dels seus muntatges però sí que seria capaç de reproduir alguns dels moviments que Gracel Meneu (a qui per cert vaig reconéixer dimarts entre el públic al Principal) i les seues xiques escometien amb la convicció de qui està articulant un nou llenguatge.
Eren els darrers huitanta. Han passat més de vint anys. Al llarg de dues dècades he anat veient diverses actuacions de manera esporàdica (em ve ara al cap l'energia d'Ananda Dansa, la fúria de Mòmix) i sempre m'han provocat la mateixa sensació: l'expressió dels sentiments humans a través del cos, la soledat, l'amor, el pas del temps, la mort. Tot plegat, aquells moviments amb doble sentit, braços i cames d'anada i tornada; seqüenciació i ritmes trencats, la traïció de la línia recta, el pas de la rigidesa més extrema a la fluïdesa i l'ondulació més flexibles; la imitació de la naturalesa, tot evocant el model primigeni d'Isadora Duncan, aquella ballarina descalça i lliure que imitava les ones i els arbres mentre estimava els homes i les dones.
Ara, però, gosaria dir que la dansa ha fet un pas endavant (la direcció en aquest cas no crec que siga rellevant): en diria deconstrucció del moviment, a la manera d'un Ferran Adrià i una truita de creïlles, posem per cas. Hi he vist actuacions que busquen més enllà de la dansa mateixa: la incorporació del diàleg, l'expressió de versos enregistrats o de viva veu, la presència a l'escenari del músic-ballarí (imagineu-vos una violinista cap per avall que toca i no para de riure), l'escenografia, el vestuari. Buscar i trobar noves vies per on esfilagarsar uns músculs impecables. Ressons orientals, bombolles transparents que omplin l'espai, surant tan ingràvides com el dansaires, insinuacions d'espills i fotografies, recreacions d'obres pictòriques fàcilment identificables, referències cinematogràfiques, sofisticació de robes i cromatisme. Multidisciplinarietat.
I el cos nu -quin goig ballar sense vestit!- que ara prioritza el moviment d'uns braços que no s'acaben mai, el gest corporal seqüenciat i grotesc, l'horitzontalitat a través dels murs que limiten l'escena. Tot un món per descobrir i que, com tantes altres manifestacions -artístiques de mena o reivindicatives de carrer-, freturen urgentment de suport econòmic (més escoles i espais de dansa, concerts i autobusos gratuïts) i reconeixement social.