La clau al pany, literatura d'estiu

Arriba la calor de l'estiu, torna l'oreig, que diu el poeta. Tots els estius són un estiu, el mateix estiu, com ho diria? L'estiu obert dels anys, la clau al pany.
Amb el temps, però, la consciència ens arriba a pesar i no sabem ésser aigua, o pedres a la sorra.
Mentre espere que els de la llibreria 3i4 em porten l'últim número de la revista Reduccions, retrobe lectures aparcades i l'assaig, la literatura d'idees, els dietaris em són més amables per a les hores llargues que es dilaten cada vesprada de sol. Torna Pla, ara també via virtual, Montaigne i els Essais traduïts per Vicent Alonso i, ara mateix, A contratemps, els escrits de Feliu Formosa dels anys noranta llargs. Uns diaris que edita Perifèric Edicions.
Formosa és un home que conegué bé Joan Vinyoli, és el traductor d'Ibsen, Kleist, Brecht, Bernhard, és el poeta que llegeix Trakl i Heine, Espriu i Pere Quart, Villon i Goethe, és el sabadellenc que estima el teatre, és l'escriptor que busca, a través de les paraules, l'alè per fugir de la por a la mort. Heus ací un poema:

32

Com que ja sé prou coses
de la mort,
conscientment, aïllo
aquest moment.
Vull dir que tinc
en compte tots els altres.
Com que no sé prou coses
de la mort,
inconscientment aïllo
aquest moment,
sense tenir
en compte tots els altres.


D’Al llarg de tota una impaciència

La pesta

Aquestes persones que es veu a la foto, davant la Fira de València, on aquests dies se celebra el congrés del Partit Popular, són els pares i mares del col·legi públic d'Almoines, a la Safor. Protesten contra l'arbitrarietat amb què ha estat fulminat el seu director, Batiste Malonda. L'han despatxat pel prestigi que havia adquirit aquesta escola: la implicació en el projecte del professorat, dels pares, les mares i l'alumnat en les decisions que els afecten, els èxits en la qualitat dels ensenyaments –reconeguts amb premis d'àmbit estatal–, l'aposta per una escola valenciana… No ho han pogut pair, això. I en consonància amb l'estratègia de destrucció de l'escola pública que manté la Conselleria d'Educació, s'han carregat el Batiste per la incomoditat que els provocava el seu lideratge.

Els delegats i delegades del congrés, quan eixien i es trobaven aquell grapat d'insubmissos, se'ls miraven estupefactes com es devien mirar els habitants del castell d'aquell conte –d'Oscar Wilde? de Poe?– que s'havien amagat de la pesta que cundia al país: eren els més bells, els millors, però la pesta, esmunyedissa, els encalçà fins els seus luxosos, exclusius, salons, i els hi donà la mena de mort de la qual es pensaven estalvis.

Fa calor

Consider que en principi no és sa plàstica
d'un detall que es manifesta en superfície
lo que demostra que una corba és massa dràstica
per deixar un camí tan pla i tan rectilini.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar-se un problemet tan específic
d'un mal dia en què un excés de confiança
va fer caure credibilitats i vicis.

Consider que en principi no és sa nàutica
d'un vaixell que pesca escamarlans i gambes,
i que navega amb alegria i molta pràctica
i deixa una via blanca i oxigenada.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar un calamaret amb gust de sipi,
d'un mal dia en què un excés de matemàtiques
va fer caure comptabilitats i nirvis.

Fa calor,
què tal si encetam una sindri,
què tal si me dius que m'estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc.

Fa calor,
què tal si encetam una sindri,
què tal si me dius que m'estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc graus.

A Rússia (2001) Antònia Font
Lletra i música Joan Miquel Oliver

Gonzalo Anaya i les palmeres centenàries.

Conec un oasi enmig d'un desert d'asfalt, dues processons de palmeres enormes, espectaculars, com diria Àlex, que qualsevol govern amb trellat es cuidaria com un tresor de la memòria i del patrimoni.
Tots els amics de Panxampla hi passegen cada dia. Entre gossos, palmeres i persones s'hi combinen tota mena d'elements de comunicació i d'integració en el paisatge urbà del costat més pijo de Russafa. La llum de les vesprades de juny és un miracle enmig de la ciutat de València. I els matins veuen com l'ombra de les palmeres es reflecteix, elegant, en les lloses del passeig. S'hi respira bé, s'hi està bé.
Ara les obres del metro amenacen d'arrancar-ne cinquanta. Les tornaran a plantar després? Les mateixes o d'altres de segona o tercera divisió? Qui ho assegura? Tornaran a arrelar amb la mateixa força? Bah, a ells què!
Proposaria un canvi de nom: Avinguda de les Palmeres en comptes d'Antic Regne. Ja en foren uns quants, de noms, com apuntava ahir Martí Domínguez al Quadern d'El País: 14 d'abril, Maria Eugènia, José Antonio (que algun despistat diu encara). Noms que batejaren al llarg dels anys aquest quilòmetre llarg de verd mediterrani que ara veu perillar la seua vida.
Com les palmeres de l'avinguda, aniran desapareixent un a un els somnis d'un poble que no ha sabut evitar tants fracassos. Som fills de l'oblit i desconfiem seguit seguit del nostre veí mateix, del nostre germà, del nostre amic. Ens han injectat massa anestèsia al plat de calent. I tot va igual.

Ahir mateix vam acomiadar una bella palmera quasi centenària, Gonzalo Anaya, un arbre resistent com pocs que se n'ha anat amb els ulls plorosos de veure tants desgavells en el món de què ell era emblema i ressort. Se n'ha anat suspés en un enfilall d'interrogants que planegen damunt l'àmbit de l'Educació, amb lleis de paper fosc que afavoreixen sempre l'escola privada, amb la posada en marxa de programes inútils que condueixen l'alumnat al fracàs més estrepitós, amb decrets de noves assignatures impartides en llengües desconegudes. Tant de menyspreu no cap en l'ànima de les persones.
Proposaria, com a mesura de pressió, que ens lligàrem a cadascuna de les cinquanta palmeres que volen emportar-se. Quan arribe la piqueta, que se'ns emporten al dipòsit de cadàvers ensumant el perfum de la fusta datilera. Qui s'apunta? A veure què.
Panxampla ja ha començat una vaga de fam. Deu haver escoltat alguna cosa que, des d'ahir, no ha volgut tastar ni una boleta de pinso, ni un tros de pa.

Quatuor pour la Fin du Temps

Olivier Messiaen és un compositor que pertany al que Ulrich Dibelius anomena mestres i mediadors. És a dir: un grup de compositors que, en acabar la segona guerra mundial, encara no estaven consagrats (com sí ho estava la segona escola de viena, bartók, stravinsky...) però tampoc no es trobava entre la generació jove (stockhausen, boulez...). El feixisme/nazisme –segons el cas- i la guerra els deixà desemparats i “descol·locats”. A aquest grup pertany també el meu estimat Luigi Dallapiccola. Messiaen va ser mestre de noms fonamentals de la música contemporània: Boulez, Stockhausen, Xennakis...

Olivier va nàixer exactament fa cent anys a Avinyó. Just en iniciar-se la segona guerra mundial –tenia, per tant, vora els trenta- va ser cridat a files com a auxiliar mèdic. L’enviaren a la Batalla de França. Allí va ser capturat pels nazis (maig del 1940) i enviat al camp de presoners Stalag VIII-A, a Görlitz. Olivier comentava posteriorment l’ambient de fred, misèria i fam que s’hi vivia. Tothom ha vist pel·lícules i llegit llibres sobre els camps de presoners nazis: és fàcil imaginar el nostre Olivier al bell mig d’aquell stalag. Resulta sorprenent i corprenedor que poguera -en aquelles condicions- concebre, escriure, assajar i estrenar una de les obres cabdals de la literatura musical contemporània: el Quatuor pour la Fin du Temps .

Segons contava ell mateix, la fam li engrandia els “somnis acolorits” (Quan escolte música, jo veig colors. Els acords s’expressen en termes de color per a mi. Estic convençut que hom pot expressar això al públic). Això combinat amb l’experiència de contemplar una aurora boreal el dugueren a la composició d’aquesta obra de cambra.

Olivier es va fer amic d’un oficial alemany, qui li facilitava paper pautat i les eines necessàries per l’escriptura (llapiceres, goma...). Després de les feines diàries, marxava al barracó dels capellans i escrivia.

La raó per la qual Oliver va escriure per a un quartet tan inusual és senzilla: eren els músics que hi havia al Stalag VIII-A: el clarinetista Henri Akoka, el violinista Jean le Boulaire i el violoncel·lista Étienne Pasquier. Olivier mateix tancava el quartet al piano.

A la partitura trobem totes les inquietuds musicals –i religioses: Messian era molt i molt catòlic- que el nostre autor treballarà també en la seua obra posterior: ús de la monodia (tothom interpreta la mateixa melodia), modes propis, la irregularitat (ritmes no divisibles, valors afegits, ritmes hindús...), l’ornitologia i un ús del temps molt personal. De fet, se sol explicar que l’expressió “pour la fin du temps” no només fa referència a l’apocalipsi sinó a l’ús tan especial del temps que empra el nostre compositor.

El quartet s’inicia amb la peça Liturgie de cristal (veure)

I acaba amb Louange à l'immortalité de Jésus (veure)

Messiaen creia profundament que allò invisible existeix més que allò visible, que la joia és més enllà del patiment, que la bellesa és més enllà de l’horror. Deia que la seua música no era bonica, sinó certa.

L’estrena absoluta del Quatuor es va realitzar al mateix camp de concentració. El públic estava format per presoners i guàrdies. Henri, Jean i Étienne tocaven els seus instruments mentre Olivier tocava un piano vertical en un estat lamentable. Tots estaven congelant-se.

Gener de 1941.

Frank

Una anècdota relativament poc coneguda és l'estada que va fer Robert Frank a València a finals dels 40. El jove Frank, amb la seua jove muller, va viure a la platja de la Malvarrosa amb l'improbable encàrrec de fotografiar toreros. Ja de tornada a Amèrica, va fer la sèrie de fotos que compondrien The americans, una de les icones de la fotografia del XX, ara editat en castellà per La fábrica.
És un misteri com pogué influir aquell episodi valencià en la seua formació fotogràfica i n'han quedat pocs, de documents gràfics. Crec recordar una foto d'un aprenent de torero, fent passades a l'aire amb el capot, en l'arena de la Malvarrosa a l'hora de la posta. O potser me l'he imaginada, la foto: l'objectiu deu ser un 28 mm, o fins i tot un 21; el torero està centrat en el quadre i uns metres darrere d'ell, fent-li rotgle, hi ha un grup de persones que l'observen, a ell i al fotògraf, un grup bigarrat de joves amb camisa blanca i cigarretes entre els llavis, prims, un home panxut assegut a una cadira de boga, una xiqueta descalça als seus peus, dues xicones pàl·lides un poc més lluny. Potser era un jovenet Enriquito Vera i els xics que fumaven eren mon pare, amb Juanillo i el Gordo.
O potser, aquell que no mira ni al torero ni al fotògraf, sinó la promesa d'unes cuixes sota les faldilles de les xicones pàl·lides, no és altre que Vicent Andrés Estellés, comptant mentalment les síl·labes per a una ègloga en castellà.
Un telegrama i un gir bancari fan volar a Frank cap a els Estats Units, on retrata, diuen, el revers del somni americà. Estellés entra a Las provincias i comença el seu testimoni dels soterranis emocionals del franquisme. Enriquito Vera debuta a la plaça de bous de Xàtiva i és un d'aquells toreros que feien pel·lícules i eixien al Hola. Mon pare, Juanillo i el Gordo treballen, tenen fills, envelleixen, moren.

Josep Vicent Marqués, un home bo

Vam triar el conte d'aquelles dues pàgines, la 212 i la 213, enamorades habitants d'una plàcida llibreria, que el destí acabava separant per un casual contratemps. Els qui per aquells anys féiem teatre al Clot del Moro, treballàvem aquest text de Josep Vicent Marqués i reproduíem en escena el moviment de les pàgines convertides en impossibles amants. És com si ho estiguera veient, ara mateix. Així és com vaig descobrir la cara literària d'aquest home que avui, com a aquelles dues pàgines, la vida se li ha convertit en un amor impossible.

Josep Vicent Marqués fou moltes persones: sociòleg, periodista, narrador, polític, mestre. Fou, sobretot, un home bo. Bo, com els homes que lluiten un dia, un any, molts anys, tota la vida, a la manera de Brecht.
Home compromés en la transició, va dedicar-se aferrissadament a estudiar i reflexionar sobre la realitat social i política del País Valencià. La seua dèria per analitzar la problemàtica masculina i treure'n el suc des de la pròpia experiència, el va menar cap a la lluita activa per la igualtat de sexes, i és per aquest dels seus jos que m'agradaria recordar-lo més. Sense homes com ell, les dones no podríem fer pas el nostre camí.



TROBADA DE GNOMS

Un dia el Gnom Sense Cognoms anant pel bosc es va trobar amb un altre gnom.
-Què vols que et concedesca? -va preguntar-li de bon humor.
-Res. Jo també sóc un gnom -contestà l'altre.
-Un gnom? Més aviat ets un vanitós.

Josep Vicent Marqués Amors impossibles, Ed.3i4. València 1982