Dues Ofèlies

Eugènia Aloy i Chelo Martínez són dues dones que pinten. Les vaig conéixer fa tres anys i he anat seguint la seua obra, veient com creixien en elles mateixes i en el món sencer. Aposten per l'art figuratiu, treballen fins el vertigen, com feia Henri Rousseau, lliures en el sentit més ampli del mot, sense cap mena d'influència si bé hi podríem trobar esquitxos de Frida Kahlo, Paula Rego o Tamara de Lempicka. La proposta d'aquestes artistes, però, naix com un brot lliure directament sorgit d'alguna font primigènia, alguna civilització primitiva.
A mesura que ha anat passant el temps, han descobert que juntes fan bona parella i han decidit que conéixer-se no ha estat cap casualitat. Per això fa mesos que encetaren un projecte comú. Ara fan del seu treball una obra conjunta. Una mà més una altra mà. L'una ordena el caos, l'altra conquista l'aigua, la terra i l'aire.




Del seu treball insistent, disciplinat i ardu -en puc donar fe-, ha nascut un llenguatge particular: la nuesa del cos com un element més del paisatge, l'element femení que ompli els llenços de cap a cap, la mirada de la dona que reinterpreta un cos, un arbre. Veieu la dona sola que obri les mans i projecta cap endavant la seua femineïtat, que es busca per jardins poblats de plantes, convertits en locus amoenus (les flors, el riu d'Ofèlia) i que situa la força del seu sexe al bell mig de l'Univers. I la dona amb un home que, d'esquena a l'ull espectador, es lliura a l'abraçada total entre verds que no paren de créixer mentre ella esdevé vida, mare, filla, muntanya, llac, quietud, mort i més vida, si pot ser.



Així com la filla literària de Shakespeare, aquestes dues dones soles s'obrin pas entre natura i univers, es lliuren a l'expressió artística amb tot el que tenen de propi, elles mateixes, senceres i conscients com ningú que l'error és a tocar de mà, que l'atzar les ha de menar al seu destí. Han decidit que les sensacions i els sentiments tenen molta raó i, sobretot, molt de color. En aquests fonaments crec que es basteix el seu món personal.
Cadascuna diu, inscriu uns senyals en la terra que trepitja i, juntes, no sumen dues. La vida ja ho té, això: un bon dia descobreixes algú amb qui decideixes fer camí, si el bon temps ho permet. Entre Xelo i Eugènia germina el sentit.
El proper mes de desembre podreu veure la seua obra exposada a la seu de l'Stepv, al carrer Juan de Mena de València. I ací teniu alguna imatge per completar aquest retrat a dues bandes.

Resurrecció.

Avui pensava parlar-vos d'una altra cosa, però m'ha succeït un fet aquest matí que volguera compartir amb vosaltres, de manera urgent.

Des que començà el curs que vaig decidir aprofitar el temps de cotxe cap a l'institut i dedicar-lo a tapar els innombrables forats de la meua cultureta auditiva. Que són molts. Vaig començar per Bruckner, a qui encara no havia fet mos. Vint minuts d'anar i vint de tornar fan quaranta minuts, per cinc dies: tres hores i vint minuts. Suficient per sentir una simfonia les suficients vegades com per fer-te'n una idea. D'aquesta manera vaig sentir tres simfonies de l'amic Anton: la setena, la quarta i la novena. Mentre esperava que els meus mentors brucknerians m'assessoraren sobre el següent pas a donar en la meua incursió, vaig decidir repassar les simfonies de Mahler. La primera... La segona... I ací és on em trobeu aquest matí.

Aquest matí em tocava la part final de la Segona Simfonia en Do menor "Resurrecció". Tan bon punt premia el play, ha començat a caure ladediós. L'eixugaparabrisa posició tres i baixant a seixanta per hora per l'autopista perquè gairebé no m'hi veig. El cas és que just al minut 3 i mig, quan l'orquestra em tenia absolutament posseït i tots els meus pèls es trobaven en posició de firmes, just quan les llàgrimes s'abocaven sense cap possibilitat de control, quan era impossible que plogués més, just en aquest moments vos jure que en un petit fragment de cel, s'han obert els núvols i ha baixat un feix de llum.

Brutal.

Vos ho jure per Dallapiccola. I us he de confessar sottovoce que durant un segon he dubtat. Sí, amics i amigues, ha estat només un instant. Però ho he d'acceptar: he dubtat de la inexistència de Déu. Confie que Jean Meslier m'ho sabrà perdonar amb la seua infinita bonhomia.

El cas és que jo ja coneixia relativament bé aquesta part de la simfonia. L'he sentit en innombrables ocasions. Per diferents orquestres i directors, en directe, en cd, en vídeo... Té igual. És brutal.

La veritat és que resulta un gran plaer escriure aquest post perquè sé que, si volguéssiu seguir la meua recomanació, estic a punt de proporcionar-vos una de les experiències musicals més intenses de les vostres vides. Nyas. És el que hi ha.

···

Per si algú té curiositat per la construcció d'aquesta música, ací teniu la frase musical que dóna cos a tot aquest final:
Com veieu, hi ha tres elements fonamentals, que un cop extrets d'aquesta melodia, serviran Mahler per articular tota la peça.

1. Un bot descendent (en aquest cas un interval de tercera tot i que Mahler empra salts descendents amb altres intervals):
2. Una escala ascendent de clara simbologia
3. Una appoggiatura llarga que congela la melodia abans no d'abocar-se al do.

Ara només us queda anar buscant o, millor dit, trobant aquestes cèl·lules musicals.

Com sempre, jo us recomane que, si no coneixeu la peça, l'escolteu abans no visiteu el vídeo. Però en tot cas ací teniu una gravació tremenda del Bernstein (4'). I ací una del Rattle (8' perquè comença uns minuts abans). No us podeu perdre les cares de plaer suprem de tots dos. Proveu a imaginar-vos allà, al bell mig de tot aquell allau sonor...

Quin parell de cabrons.

Rock & roll Barcelona (1)

Als catorze anys em vaig enamorar de Barcelona. El pare hi participava en un congrés de neurologia que el tenia ocupat tota la jornada, de manera que ma mare i jo ens vam dedicar a rodar per tota la ciutat en un taxi contractat a tal efecte. Fou la primera i última vegada que viatjàrem tots tres. La màquina de Super 8 (la mateixa amb què Carlos Pérez i Gerardo Gormezano uns anys després rodarien el seu primer curt a la casa d'Alcoi), guiada per la meua mà, va enregistrar algunes imatges que tornar a veure ara em faria tremolar: un paó reial desplegant el ventall multicolor de les seues plomes al zoo, detalls de la façana de la catedral, el somriure d'una mare de quaranta-set anys, no recorde què més. Encara se'm va concedir un altre caprici: el Let it be dels Beatles i l'Imagine del Lennon en cassettes de l'època, els discos que amb més tossudesa he escoltat mai. Els de Liverpool van animar no pocs guateques estivals a l'Almadrava fins que, completament exhausts, van desaparèixer del mapa.
He tornat moltes vegades a Barcelona, de manera que la ciutat sempre em resulta estranyament familiar. L'he vista passar del gris fosc del postfranquisme, de la tristesa nerviosa i atrafegada, a l'esclat multicolor del postolimpisme, alegre i enfeinat com sempre. Hi torne sempre que puc i mai no me l'acabe. Hi vaig anar molt d'ençà que Gerardo se n'hi va tornar amb la seua família per estudiar enginyeria. Des del carrer Viladomat baixava per la Ronda de Sant Antoni a buscar les Rambles i el Barri Gòtic. Cada vegada que sentia l'ofec de València –i això em passava sovint durant els primers anys– me'n fugia a Barcelona. Uns amics que hi estudiaven els darrers cursos de Filologia (el Lluís Bueso, el Juli Camarasa i l'Amadeu Viana) van organitzar una lectura de poemes a la Universitat que va presentar en Sebastià Serrano. La meua òpera prima, La ciutat del tràngol, doncs, va ser el primer i darrer llibre que he presentat a la capital. Fa quatre anys em vaig veure embolicat en l'organització d'un recital de poesia en homenatge a Papasseit i Estellés (símbols de la fraternitat entre les dues ciutats) que va tenir lloc a la plaça de Sant Just en companyia d'altres deu poetes de la trinxera. Aquests són, de moment, els únics pecats literaris que confesse haver perpetrat a la ciutat que tant m'estime, i no per falta de ganes (de cometre-hi pecats, vull dir). La colònia alcoiana a Barcelona és arrelada, frondosa i renovable, de manera que sempre hi he pogut visitar actors, fotògrafs, pintors i altres cercadors de fortuna i practicar-hi eixa rara comunió que s'estableix entre gent que se sent allà com a casa la meitat del dia i l'altra meitat tan sol i estrany com un home en un autobús –que diria Dylan Thomas. Tinc la sensació que això els passa, més o menys, i amb desigual intensitat, també als mateixos barcelonins, sobretot als barcelonins. A banda del meu amic Gerardo, que com a bon jueu és més aviat un apàtrida cosmopolita encara que va fer el batxillerat a Alcoi, hi ha un altre alcoià amb el qual hi vaig compartir dies memorables: l'Ovidi.
Supose que tots els amants deuen tenir la seua ciutat. Bé, doncs, confesse (ja veieu que avui la cosa va de confessions) que la meua, o la nostra, és BCN. Però el meu amor a la ciutat té almenys una excepció, una petita infidelitat, com si diguéssem: el metro. No és que no m'agrade (i m'agrada perquè no hi haig de pujar per obligació ni per rutina), però quan viatge en el metro de Barcelona realment em trobe a París, on vaig conèixer el primer metro. Les mateixes bafarades d'aire calent, l'aïllament poruc de la gent, la desconfiança maldestra, l'espectacle humà obert en canal, la veu freda de la megafonia. L'any 74, a París, el metro feia olor de perfums i de croissants, i la gent es captenia silenciosa com una tomba, coses que et feien sentir habitant d'una altra galàxia. Al metro de Barcelona t'adones que aquella és una ciutat plena de forats, com mons aïllats, sense transvasaments possibles: Passeig de Gràcia versus Sant Andreu, la gent que va al Lliure i la que no hi anirà mai. El món oficial del català i la realitat mestissa i en castellà de la majoria de carrers. El Liceu i el barri Xino. Com a totes les grans ciutats, només que a Barcelona això salta a la vista al primer colp d'ull i es clava a la pell: tot de mons en un món inabastable.
La novel·la podria començar així, amb Let it be i Imagine, i acabar amb el muntatge que vam veure dissabte a la nit al Lliure, Rock'n'Roll. Però ho deixarem per al proper post, on us contaré alguns encontres que van tenir lloc a BCN, us parlaré de Poblenou i de l'Ovidi i us faré cinc cèntims sobre aquesta peça excepcional de Tom Stoppard dirigida per Àlex Rigola. De moment el cartell de l'espectacle per fer goleta.

Quatre en u

1
Per si voleu escoltar música xula, mentre llegiu.



2
A finals de setembre va faltar Toni Viñas, l’home que tenia la llengua en el cap. El vaig conèixer cap al 1985, potser el 86, a l’àtic que tenia Imma al carrer Benicarló, a Benimaclet on, després de les assemblees d’interins del Col·legi de Llicenciats, ens ensinistrava en la lluita sindical i en el comentari de text per a les oposicions. Llevat d’Àngel López, aquell de la Gramàtica Liminar, no he sentit parlar ningú de llengua, no la nostra, ni la de la boca, amb aquella passió i coneixement. Imma deia que tenia la llengua en el cap, com si fos una pel·lícula que anava projectant i de la qual triava el fotograma adient per a il·lustrar cada cas.
Un dia d’aquells va entrar un lladre a l’àtic de l'Imma. Va forçar la porta i va regirar un poc la casa. Quan Imma va tornar a casa i féu inventari, només va trobar a faltar un exemplar de Madame Bovary.

3
Des de primers de setembre l’Allioli em té xuclat per lo garró. Sense ser exhaustiu, he fet dues guies d’inici de curs, l’Allioli ordinari d’octubre i una separata extraordinària amb motiu del 25é anniversari de la Llei i Ús Ensenyament del valencià; a més, m’he recorregut de dalt a baix un parell de vegades el País, valencià, per fer fotos de centres i persones, i he cobert diversos esdeveniments, com ara presentacions, concentracions, assemblees, manifestacions, signatures d’acords… Dec haver fet prop d’un miler de fotos, però em sembla que aquesta hiperactivitat –que ho és, si més no, per a mi, que estava avesat al ritme pausat de la docència– l’agrairà l’Allioli, que tant sovint es queda oblidat en la bossa amb què arriba embolicat a les cases dels subscriptors i afiliats.
Ja des de finals del curs passat, després d’un període de dubtes, temptatives i molta, molta inseguretat, crec que l’equip que el fem hem trobat una orientació que, tot i que estiga encara en procés de maduració, li dóna a la revista un interès tant pel que respecta a l’elaboració de la informació com pel que respecta a la seua presentació. Canviar les rutines d’anys i aprendre a treballar perquè una audiència amb excedent d’inputs informatius pare la seua atenció en una modesta revista mensual d’informació sindical no és, al meu parer, moco de pavo. I més si algunes de les persones que ho hem de fer, em referisc sobre tot al meu cas, no hem tingut cap altra formació que un cert diletantisme, per no dir amateurisme.
Així que fotografia amateur, tipografia amateur i disseny gràfic menys encara que amateur, fan la flassada amb què intente tapar l’Allioli sense que se li gelen els peus. Gairebé mai ho aconseguisc, de vegades per defecte meu, perquè un arriba on pot. D’altres vegades perquè a última hora, quan ja tens una pàgina muntada que més o menys està bé, arriba un article molt més curt del que estava previst o, encara pitjor, amb un excés de mil caràcters o, fins i tot, de dotze mil, i aleshores et vols morir, perquè la peça ha d’entrar com siga i l’has d’estacar llevant fotos, gràfics, blancs, posant el tracking al límit…
Tanmateix, també hi ha petits èxits i satisfaccions, i perdoneu pel self-bombing. A finals del curs passat va eixir endavant, no sense entrebancs, una portada de l’Allioli que després esdevingué la imatge de la campanya de l’STEPV contra Educació per la Ciutadania en anglès.



A pesar del poc domini que tinc del disseny vectorial, l’execució, per la seua senzillesa, no va quedar mal del tot.
Aquest curs ens hem proposat millorar la presentació gràfica de la informació susceptible de ser treballada així, en comptes del tradicional i, a vegades, infumable text. I això que sóc capaç de fumar molt i molt. He trobat, via Cuatro tipos –salut i gràcies, Tomàs– el bloc de Chiqui Esteban, Infografistas, responsable de les impressionants infografies del diari Público. El treball del mateix Chiqui Esteban i el dels altres infografistes que sol ressenyar al seu bloc em són de gran ajuda i inspiració.
Així, a l’especial de la Llei d’Ús, he preparat una doble pàgina amb gràfics dels quals no estic del tot insatisfet, tot i que encara li’n sobra text per a permetre una presentació més jerarquitzada dels gràfics. Estic especialment pagat d’aquesta troballa gràfico-tipogràfica,



on els parèntesis de la Frutiger 87 fan d’embut perquè passe l’alumnat que fa ensenyament en valencià, de la primària a la secundària.

4
Quan jo era menut, el dia de Sant Donís, com que encara no era festa, mon iaio arribava de treballar de nit i tots eixíem a l’escala a esperar-lo i vore’l pel buit trapezoidal de l’escala mentre pujava els cinc pisos amb un mocador en una mà i un cigarret de la marca 46 en l’altra. En arribar, i abans de recuperar-se del pantaix, oferia el seu mocador blanc a la meua iaia que l’acceptava amb arrapament i li l’agraïa amb una besada breu, abans de desembolicar-lo i mostrar el seu llèpol contingut a la canalla: el tronaor i les delicioses fruitetes fetes de massapà. En acabar de sopar, es plantava la petita falla culinària al mig de la taula i ens la cruspíem a mossets, per consentir que el gust intens de l’ametla i el sucre s’agombolara dins la boca, i la precisió de les miniatures dins els ulls.
Així és com modestament celebràvem a ma casa el 9 d’octubre, Sant Donís, el dia dels enamorats valencians, allà per l’any de la picor. Deixant a part Sant Valentí, que el Nostre Senyor tinga en glòria, m’estime més Sant Donís, un dia per a l’amor i la lluita.

Jardí trencat

La sala s’abocava al jardí a través d’un finestral que feia de paret al primer pis. Al costat, la cuina tenia tot l’enyor d’un temps d’encaix i farbalans. Una porteta, al racó, donava eixida a una escala de graons esberlats i barana de ferro que es precipitava sobre el jardí. El mur que l’arrecerava, enfront dels finestrals, desafiava al cel i, cobert d’heura, ofegava qualsevol desig de maons i sargantanes d’obrir-se pas entre les clarianes. El gat de la casa, negre i mansuet, venia cada poc per fregar el llom contra les nostres cames en senyal d’acolliment. El jardí urbà era un de tants que encara conserva sant Gervasi amagat a les cases.

El carrer era tranquil. Un atzucac on no pot arribar la fressa dels vehicles. Des d’allí començàrem el nostre rosari de carrers: els Josepets, Septimània, Vallirana, Francolí, la Gleva... Anàvem resant la lletania de noms i anàvem confegint un àlbum de records en blanc i negre, alhora que llegíem fragments que s’hi referien a aquells punts estel•lars de l’univers rodoredià. Manuel Angelon, Pàdua, Balmes.

El carrer Balmes esqueixa en dues meitats l’Eixample del pla Cerdà, dreta i esquerra, i deixa oberta la ferida d’una absència, d’un jardí trencat a bocinets. Un garatge de cotxes gran, gris i lleig, com un núvol de tempesta que emboira la llum del sol, em corferí i em va arrapar per dintre com si totes les ungles del món s’enclavillaren de ràbia. Ja no s’hi senten raucar les granotes al voltant del monument de mossèn Cinto en arribar la nit. Ja no s’hi veu la bandera hissada cada dia en la torratxa. Senzillament, el casal Gurguí no hi és.

La casa tenia dos jardins, l’hort a la banda de darrere amb arbres fruiters, l’altre de més senyor donava la benvinguda des del carrer. El seu avi hi collia flors i les oferia als visitants. El meu iaio també tenia dos hortets: un de tarongers per on corria la corretjola i l’aigua fresca de la sèquia i d’on collia brossa per als conills; l’altre, a la casa de camp, amb tot d’arbres fruiters, verdures i flors. El meu avi, i també mon pare, en arribar la primavera em collien cada dia un pom de roses perfumades. Les roses d’ara no tenen el mateix perfum.

Ella començà a enyorar el seu avi als dotze anys, en el moment just que deixava de respirar per una feridura. Després passaria tota la seua vida amb aquest enyor a la pell i al cor. S’enyorava del seu avi, dels jardins que tots dos coneixien tan bé. A l’exili s’enyorava de Catalunya, de la llengua. S’enyorava com els soldats del conte “Aquella paret, aquella mimosa”, com les plantes sense terra. Ella també era una planta sense terra però amb arrels.

Al barri del Farró, a sant Gervasi, encara hi ha cases amb jardins i reixats historiats amb dates i filigranes de ferro. Encara miolen gats. Altres però han emmudit en jardins oblidats, en jardins trencats.

Baixàvem per les antigues rieres, com baixava l’aigua des del Tibidabo cap a Barcelona a tocar de mar i com també ho feia el tramvia des de la plaça Molina fins la plaça de Catalunya. Via Augusta, el breu col•legi de Lourdes amb el seu pati florit, el cinema Bosc on descobrí la màgia d’uns altres jardins. Carrer de Montseny, i envoltada de joies, la plaça del Diamant.

Baixàvem de la mà d’Aloma fins a ciutat vella. La terrassa de l’hotel Colon, l’Imperial, el periòdic la Rambla, el despatx d’Andreu Nin, la manifestació al carrer de la Canuda. L’Ateneu, on fullejàrem el llibre de l’editorial Proa que amb tanta cura havia comprat Aloma en oblidar les cortines, Una mena d’amor. El Liceu, la joieria Bagués. La Casa de la Convalescència, L’IEC, la Fundació Mercè Rodoreda, els seus jardins on hi ha mimoses sempre-en-flor i on les enfiladisses pengen d’emparrats. On creixen uns magraners nanets, entre glicines i llessamins reials.

Tots els jardins evocats, tots els jardins enyorats són bocinets d’aquell jardí trencat on ja no miolen els gats ni rauquen les granotes.

Una cançó piramidal

INTRO

Pyramid Song és la porta per la qual vaig introduir-me en Radiohead ara farà uns sis anys. Ja vaig contar-vos en un altre lloc com hi vaig arribar.

Primer de tot, si no coneixeu aquest tema, us recomane de sentir-lo ací. Si us ve de gust, és clar.

A

Quan vaig prémer per primera vegada el play per sentir la tria de cançons que el meu amic Emilio Encabo m'havia preparat i hi va aparéixer Pyramid Song vaig quedar-me congelat. Al lloc. L'inici és colossal: en només tres o quatre segons t'enganxa completament. Atrapat.
Cinc minuts després ja estava jo amb llapis i paper intentant treure l'entrellat d'aquella cançó.

La primera pregunta que em vingué al cap fou quin dimonis de compàs és?

Hi ha certa polèmica al voltant de la transcripció a partitura d'aquest ritme. Qualsevol compositor sap com és de fàcil imaginar o cantar una melodia i com és de difícil traslladar-la al paper: quin compàs, quins accents, com ho entendrà millor un instrumentista amb el qual no podré parlar... En la meua minianàlisi seguiré la partitura editada per Warner/Chapell Music del 2001.

Quan vaig veure la partitura no donava crèdit... un miserable quatre per quatre? No sé vosaltres, però jo no hi sent un quatre per quatre. Jo hi sent una sèrie de pulsacions regulars alternades amb un acord de durada més llarga. Aquest nota més llarga dóna la sensació de congelació momentània del ritme. Messiaen en diria valor afegit. Amb aquesta nota una mica més llarga s'aconsegueix el que el mateix Messiaen diria un ritme no retrogradable, és a dir: un ritme que si el retrogrades (si el reescrius de dreta a esquerra) obtens exactament el mateix ritme. Aquest és l'aspecte clau del ritme de la cançó: la simetria.

Fixem-nos en la introducció.

Com hi podeu veure, en realitat el ritme és més senzill que no sembla. Als dos primers compassos tenim una estructura de cinc colps amb l'acord central una corxera més llarg: 2+1+2. (Si pensem en termes de durada haurem de seguir la pulsació de corxera: 3+3+4+3+3).

Escriure aquest ritme simètric en quatre per quatre és només una opció. També es podria haver transcrit d'aquesta manera:

En aquesta segona opció es guanya claredat d'exposició (s'hi pot veure més clarament la simetria) però s'aconseguiria una partitura plena de canvis de compàs que, per a certs instrumentistes, resultaria de lectura molt i molt pesada.

Fins ací ja era tota una sorpresa per a mi -gran desconeixedor del pop. Però encara hi devia haver alguna cosa més perquè aquesta estructura no se m'apareixia a l'oïda de manera tan clara com l'anàlisi palesava. No sempre percebia un 2+1+2. Adesiara la sensació era més aviat la de 4+1. Això implicava que els accents musical anaven canviant. Si us fixeu en el primer exemple, al tercer compàs es repeteix el ritme simètric que hem comentat (2+1+2) però l'harmonia, tot fugint de la redundància, no segueix el model rítmic. El tercer compàs no inicia amb un acord nou sinó amb un eco (una repetició) de l'anterior de manera que resulta impossible percebre en aquest compàs la repetició del ritme 2+1+2 -que, de fet, sí recomença. Tenim, per tant:

Ritme: 2+1+2, 2+1+2
Harmonia: 2+1+3 +2+2

Com veiem, un cicle harmònic complet es desenvolupa en quatre compassos mentre que un cicle rítmic necessita de dos compassos. La melodia -que també necessita de quatre compassos-sempre comença en el temps fort del primer compàs (cosa que ajuda a entendre, si més no, l'accent més important) però s'allarga en notes repetides i melismes fins que no arriba a la següent seqüència de quatre compassos.

O dit altrament: el ritme està format per cinc elements desenvolupats en dos compassos amb repetició(10 colps, per tant) mentre que l'harmonia empra també cinc elements (5 acords) però que necessiten de quatre compassos per completar el seu cicle.

És aquesta una de les característiques fonamentals dels Radiohead: les costures es desdibuixen. L'estructura harmònica no coincideix amb l'estructura rítmica -i normalment la línia melòdica sol seguir, també, el seu propi camí.

Un moment que m'agrada especialment és l'entrada de la bateria cap a la meitat del tema. Si fins ara teníem una estructura 2+1+2 que s'embolicava amb la repetició (2+1+2, 2+1+2 on ja començàvem a percebre més un 2+1+4+1+2...). Ara, a més, tenim al senyor bateria marcant la negra amb un dels plats. Per fi trobem el quatre per quatre! Lloat sia nostresinyor!
Però fixeu-vos, ara, amb quina polirítmia ens trobem:


Segona de les característiques del nostre grup. La conjunció de ritmes obstinats, amb accentuació diferent, que creen una atmosfera rica però emboirada.



B

Una altra cosa que em va rondar pel cap fou la qüestió del títol de la cançó. I no parle de si va ser motivat pel tattoo amb forma egípcia al maluc d'una amant, ni si va ser concebuda en un vol tornant d'un bolo a El Caire... que és probable que siga així (no m'he molestat a averiguar-ho). El que a mi m'interessava és ben bé una altra cosa: què té de piramidal aquesta cançó? Hi ha algun element estructural que guarde relació amb el títol? Com ha transformat Radiohead un títol extramusical en material musical?

Fixeu-vos en aquesta imatge

Si hi ha alguna cosa que defineix una piràmide és la seua simetria. Puges, arribes al cim, baixes. És pura simetria.

Com traslladar aquesta imatge a música?

Radiohead crea un ritme i una harmonia simètriques.

Tornem a l'apartat anterior. Ja hem vist la simetria rítmica (2+1+2). I l'harmònica (5 acords). Quins són aquests acords? L'harmonia segueix el patró F# G A6 G F# que es manté de manera obsessiva pràcticament tota la cançó (excepte la breu introducció: F# G A6 G G). Fins i tot en els pocs moments en què no empra la seqüència de cinc acords, trobem un altre nombre d'acords de numeració simètrica (F# E G).

A més, i per acabar-ho d'adobar, el moviment de la tònica dels acords fa un dibuix piramidal perfecte:

CODA

En fi, una meravella de cançó.

Jardí vora el mar

"-He fet de tot... Vosté no s'ho pensa perquè em veu així. Però he fet de tot. Un sac, encara que pesi cinquanta quilos, pesa poc quan és el primer i estàs mort de gana. Però quan és el que fa cent... I anar per carrers pudents amb gossos al darrera i amb les criatures que es riuen de tu... Hi ha hagut moments que per una mica de jardí m'hauria venut l'ànima i les cames. ¿Oi que no ho diria ningú? Només es viu fins als dotze anys. I a mi em sembla que no he crescut."


Diumenge passat em vaig falcar al llit. No volia connectar amb el món real fins que no m'hagués acabat de llegir la novel·la que aquests primers dies de tardor tenia entre mans. Més Rodoreda, sisplau. Ja tenia ganes de viure una aventura com aquesta. El retrat d'uns anys daurats, narrats per una veu, la del jardiner (fidel?), protagonista anònim (masculí!) que, com l'aranya, fila un entramat de vides, la d'una dotzena de personatges, durant sis estius. Senyorets i criats es retroben cada any per Sant Joan, inici d'estiueig, en una casa que mira el mar, una casa gran amb un bell jardí que s'omple de colors i cants d'ocells quan arriba el bon temps i es queda quiet i silenciós a l'hivern.
La història d'amor impossible entre Eugeni i Rosamaria és un dels eixos centrals de la novel·la. El triangle que entre ells i el senyoret Francesc s'estableix ja el voldria per als seus films Woody Allen, que tan tristament ha resolt aquesta vegada el trígon amorós Vicky Cristina Barcelona. Em fascina el deix de recança que arrosseguen aquests joves enamorats, més pel que no diran, no faran, que per les coincidències que el destí els amaga. Més Rodoreda, sisplau.
I perdem-nos entre geranis, lliris (el tigrat, el de Sant Antoni i el Corona Imperial) mímules, llàgrimes de Sant Josep, llessamins valencians, la rosa excelsa i llorers i salzes i pebrers... Perquè de tot plegat, en restarà un perfum, el d'un jardí fet personatge-testimoni-veu del pas del temps, de la decadència dels anys i de les relacions humanes. El jardí-jardiner, una simbiosi quasi perfecta, una recreació genial de l'home que viu dels records d'una dona que va desaparéixer massa d'hora, un home savi, discret i silenciós que coneix pam a pam la casa i els qui la deshabiten. Els símbols que dibuixen el seu univers íntim (la ràdio, l'agulla de fer mitja, el quadern de l'Eugeni), les constants referències a la natura, a les estacions de l'any, els diversos registres que caracteritzen els personatges, el retrat de la burgesia catalana, la Barcelona dels anys seixanta i el poble de comarques costaneres on es feien construir la torre per passar-hi l'estiu, fan d'aquesta una peça clau, una més sisplau, de la narrativa rodorediana.
Només es viu fins als dotze anys. Fa feredat, aquesta frase. És la veu de la solitud qui parla, la veu tranquil·la dels anys, la que mira passar el temps com qui observa l'esclat d'una poncella en obrir-se. Perquè és així. Mireu els til·lers... ¿Veieu les fulles com els tremolen i ens escolten? Més Rodoreda, sisplau.