Llegir a l'estiu, oir a l'hivern

Com molts de vosaltres, dedique bona part de l'estiu a devorar llibres. El meu cas, però, té la urgència de qui sap que en passar l'estiu, els llibres hauran d'hivernar. I no només per la dedicació a treball i família. Especialment en té la culpa la meua proverbial facilitat per agafar la son. Els anys en què encara m'entestava a llegir a l'hivern, els llibres es dilataven tant que no podia seguir-ne el fil. Fins i tot els contes s'allargassaven dies i dies en les meues mans nocturnes. Farà ja un any vaig decidir no anar contranatura i dedicar la part de l'any més freda a escoltar música i deixar de malllegir. Molta música: recupere obres mig oblidades, em llance a integrals i, principalment, inicie audicions noves. Les nits les dedique a fullejar partitures i, novetat a la meua vida, còmics.

Vos deixe el fruit de les lectures d'aquest estiu que, ja oficialment, ha acabat, per si algú o alguna ha coincidit, per si voleu deixar el vostre comentari o, simplement, perquè vos aguaiteu al meu prestatge estiuenc. Hi ha autors que m'acompanyen habitualment els mesos calorosos (Pavese, McEwan), segones obres d'autors coneguts (Bolaño, Baixauli, Murakami), d'altres totalment nous per a mi (Gombrowicz, Goytisolo o Banville)... I per descomptat, hi és un fracàs: un Eco que no vaig poder passar de la pàgina 100!

Inici de tardor

Triomf d'alta follia
A JOAN PERUCHO

M'enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m'enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar,
per a arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.

Josep Palau i Fabre,  Poemes de l'Alquimista

Demà arriba la tardor. Així com Palau i Fabre, voldria escriure versos que digueren la tardor i la transparència, el triomf de l'alta follia.


 

Fins sempre, Labordeta

La matinada d'aquest diumenge 19 de setembre de 2010 ha mort a Saragossa, als 75 anys, el poeta, el trobador, el polític compromès, l'home d'intensa vida José Antonio Labordeta. Aquest post d'urgència en homenatge a un lluitador infatigable, a la seua vida exemplar. La seua poesia, que conté tota la noblesa de les aspres terres d'Aragó, perviurà com un eco que s'allarga, com un bell arbre enmmig del camp, com l'aigua que corre, com les pedres.

CANTO A LA LIBERTAD

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

sèrieAlfa

sèrieAlfa.art i literatura és una publicació virtual comandada per Joan Navarro que des de l'any 1999 recull una mostra de veus i imatges d'allò més interessants, d'ací i d'allà, amb una cura quasibé impecable. N'acaba d'aparéixer el número 47. Tot un luxe, el treball del comandant, poeta d'Oliva.

Estellesianament

La mateixa fam i la mateixa por. La mateixa lenta tristesa. Estellés va nàixer, amb una diferència de vint-i-quatre dies, el mateix any que mon pare. Els mateixos infants jugant a la placeta darrere d’un baló. El mateix soroll ensordidor de la Pava. Moltes morts petites. Moltes nits sense dormir mentre feia versos o números per arribar a final de mes. Tot calculant sobre el paper com fer front a tants anys de misèria, de fam i de por.

El primer contacte personal que vaig tenir amb l’Estellés va ser a l’Aplec d’estudiants del País Valencià celebrat a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva l’any setanta-vuit, poc abans havia llegit el seu Llibre de meravelles. Un parell d’anys més tard vaig tornar a compartir amb ell temps i espai en una breu i intensa estada que féu al Clot del Moro de Sagunt. Després, ja de lluny, alguns aplecs, recitals, homenatges. Algun intent de seducció entre amics amb Els amants recitat a cau d’orella. La carn vol carn. Cada dia el seu record, la seua força. I cada nit, com una oració, els seus poemes. La conca entre les cames, el rosari en familia.

Mon pare conduïa un camió i jo l’acompanyava sempre que podia. Cada viatge era una llibreta oberta amb pàgines en blanc que anava emplenant a mesura que féiem quilómetres i travessàvem el mapa amb retoladors. Pobles amb noms difícils de recordar, amb regust d’antiguitat. Sempre al nord. Ara, sense ell, refaig el camí trontollant des de dalt del camió cada vegada que llig l’Estellés o faig cap al nord.

Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l'amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción.

Burjassot, 1953
València, 1957