dimarts, 5 d’abril del 2005

Sentiment de Puresa

Aquest poema el volia penjar Anna però ja que no ho ha aconseguit ací el deixe jo. Gaudiu d'ell!


SENTIMENT DE PURESA
(petit homenatge als mestres)


Em trobe despert a la nit
llegint,Vicent,els teus escrits.
Ovidi, escolte de fons
una melodia que m’és a dins,
un sentiment de puresa
creix dins de mi.

Les teues lletres, Vicent
la teua veu, Artiste
plenen, amb barres d’or,
la meua sang.
Cinc barres d’or
i quatre de sang.

Sé que també és a dins
la força dels que encara ignore
Joan, Raimon, Vicenç, Lluís...
No se vos ha de perdre,
no vos escolte,
però sou a dins.

Al igual que a vosaltres
Tambe dins meu sent una flama,
flama que s’està encenent,
flama d’un poble en moviment,
flama d’un sentiment,
la flama de la nostra gent.

Per vosaltres, mestres,
per la terra, per la puresa...
Tots en els que heu encés la flama,
la transportarem, la defensarem,
l’estimarem, l’encendrem...
Tots nosaltres ens unirem,
Lluitarem i vencerem!

Lluís Pascual i Vidal

dissabte, 2 d’abril del 2005

Carta a Ovidi



Estimat Ovidi,
Ara fa deu anys que te’n vas anar. Sí, no puc negar que ens havies anunciat amb temps per davant, pletòric d’aquell humor que et caracteritza, les teues vacances. Però mentiria si et diguera que no t’hem trobat a faltar tots aquests anys i que la teua absència no és un buit irreparable. No, no vull posar-me solemne. Tinc les teues cançons, que t’hauria fet goig veure tan ben editades, i un Ovidi en directe que acaba de publicar el Paco Muñoz. Moltes coses més: fotos, lletres, vídeos… i uns quants records que no podrem evocar junts entre colp i colp de cafè i que m’hauré d’empassar tot sol. Per això, Ovidi, et trobe tant a faltar, la força de la teua humanitat tan sincera, divertida i vitalista!
Seria difícil posar-te una mica al dia de tot el que ha passat durant aquests anys de vacances. Allà on ets no et calen maldecaps i, a més, et supose ben informat per altres vies. En tot cas deixa’m dir-te que l’anversari de la teua marxa (que els teus amics hem celebrat cada any puntualment) et provocaria un parell de somriures: un de tendresa en comprovar que el teu record resisteix ple de salut el pas del temps, que arreu del nostre país avui s’organitzen actes en la teua memòria, que noves promocions van incorporant-se al coneixement de la teua obra, on troben tantíssimes coses que el present els nega. Per aquest cantó, doncs, cap problema, t’has convertit en un clàssic (no et rigues!), una font que no para de rajar veritat, amor, fidelitat, profunditat, ràbia, tristesa, poesia, vida a dojo, tot allò que, sovint sense saber-ho, dóna sentit a les coses. L’altre somriure te’l provocaria el sarcasme, o potser et faries un pet de riure amb tanta ignorància, mediocritat i mala bava com destil·len els de sempre, els amos del cotarro que avui gestionen les pessetes (ara se’n diuen euros) a l’Ajuntament i a la Generalitat. Si et serveix de consol, el poder no ha pogut desactivar la força del teu missatge, i per això té por que l’exemple es propague. Per aquest altre cantó, al capdavall, continues guanyant batalles, no ets comercial, sinó artista d’una peça, i no poden domesticar-te. Tot un honor per a tu, i una vergonya per a ells, que ja pagaran tanta miserable gasiveria.
Se m’acaba l’espai i he de deixar un fum de coses al tinter. Però no volia acabar sense dir-te que l’última versió d’El meu poble Alcoi, amb la guitarra del Toti, em sembla senzillament magistral, definitiva. Les modificacions que hi has incorporat superen amb escreix aquelles versions clandestines gràcies a les quals vam aprendre aquella cançó de memòria molt abans que la pogueres editar. Crec, de veritat, que Alcoi no podia tenir un himne millor. Gràcies, per la part que em pertoca: “poble tossut i obert / carrascós, clevillat. / Com un gall matiner / canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fóra fora finestra”. Per cert, em revelaràs quin és aquell racó que només saps tu, ple de flors a l’estiu, ple de flor a l’hivern? O me l’he de buscar jo, se l’ha de buscar cadascú al seu interior més autèntic? Ho deixe en les teues mans. Una abraçada ben forta.

Manel Rodríguez-Castelló, març 2005

dimecres, 30 de març del 2005

La Samarreta



Més d'Ovidi...


La Samarreta

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.

dissabte, 26 de març del 2005

La Cançó del Cansat

El 10 de març del 2005, va fer deu anys que va morir, víctima d'un càncer d'esòfag el cantautor, poeta i actor Ovidi Montllor. Havia nascut a Alcoi el 1942 i va passar més de vint-i-cinc anys cantant poemes i cançons seves, fent teatre, sobretot al principi, i cinema, cap al final.Va morir sense comptar amb el reconeixement que la seva trajectòria hauria merescut i els deu anys que han passat des de la seva mort no semblen haver servit tampoc per recuperar tots els matisos de la seva polièdrica figura. Esperem que aquest desè aniversari serveixi per tornar a situar l'Ovidi en el lloc que li pertoca.

ovidi9

LA CANÇÓ DEL CANSAT
A Joan Fuster

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

divendres, 25 de març del 2005

Deu anys sense l'Ovidi

Aquests dies molta gent recorda l'Ovidi en complir-se deu anys de la seua mort.Els alcoians i alcoianes, que se l'estimaven molt, han decidit fer del 2005 "l'any Ovidi" i no paren d'organitzar mogudes diverses per recordar-lo, perquè no caiga fàcilment en l'oblit, com sembla que l'Ajuntament d'Alcoi voldria. Heu de saber que el pp d'aquesta localitat s'ha negat a afegir-se als homenatges tot dient que deu anys són massa pocs. Qualsevol excusa és bona per girar la cara a homes i dones com l'Ovidi, lliure i lluitador com era, que no combreguen amb polítics de cartró ni llepen el cul de cap poder interessat i maldestre. Des de La paraula es nostra ens afegim a aquest record per a l'Ovidi. Us oferirem durant aquests dies lletres de cançons, fotos i tota mena de material que tinguem a l'abast per compartir amb vosaltres que ens visiteu. També hi podeu participar, esclar.