diumenge, 10 d’abril del 2005

Please Send Me Your Favorite Poem

Un dels blocs més curiosos i originals que he trobat és Ftrain.com, el bloc de Paul Ford i els seus heterònims. He arribat a ell via Minding the planet, un bloc que ja he citat ací. Entre altres particularitats, com el seu disseny molt estirat horitzontalment, és el seu gust per la poesia, que el va portar a demanar els seus lectors i lectores que l'enviessin el seu poema favorit per mail, per tal d'anar publicant-los, a manera d'antologia. I això em recorda un poc aquest bloc, que va sent una espècie d'antologia de poemes i d'altres coses que anem trobant.
Si vos defenseu en anglés, feu una ullada al lloc de Paul Ford.

dijous, 7 d’abril del 2005

Imatges generades pels camps electromagnètics



No, no és poesia futurista.
Tampoc és tecno-pop.
Sembla ser que no són ni tan sols fractals.
Açò que sembla un fragment d'un quadre de Gustav Klimt és una imatge generada amb l'ajuda d'un applet en una computadora a partir de l'expressió matemàtica d'un camp electromagnétic. Podeu vore-ho al MIT. Està en anglés, això sí.
Ho he vist a Minding the planet

Dos blocs més a la secció d'enllaços selectes

No volia deixar passar de comentar que, com alguns de vosaltres ja vos hi haveu adonat, hem afegit dos enllaços nous, els primers que enllacem fora del que és l'àmbit estricte de l'institut i fer, així, un poc de metabloguisme, paraulot neològic si és que n'hi ha.

En primer lloc, hi ha Petxina, el bloc de Klara -Andrés– Roketa, exalumna del centre, però internauta famosa. Aquesta temporada la podeu trobar, alguns dies, al despatx de Javier el psicòleg, fent no sé quins nasos de feina. És una colega ben apreciada per mi, en particular.

Després, una d'aquelles troballes que, a vegades, per desgràcia, infreqüents, fas a la internet. El millor de tot és que ha estat ell/ella qui ens ha trobat primer a nosaltres: lletradurístic qüern és un dels primers llocs que ens ha enallaçat a nosaltres. Visiteu-lo i feu-li algun comentari, que això sempre s'agraeix.

dimarts, 5 d’abril del 2005

Sentiment de Puresa

Aquest poema el volia penjar Anna però ja que no ho ha aconseguit ací el deixe jo. Gaudiu d'ell!


SENTIMENT DE PURESA
(petit homenatge als mestres)


Em trobe despert a la nit
llegint,Vicent,els teus escrits.
Ovidi, escolte de fons
una melodia que m’és a dins,
un sentiment de puresa
creix dins de mi.

Les teues lletres, Vicent
la teua veu, Artiste
plenen, amb barres d’or,
la meua sang.
Cinc barres d’or
i quatre de sang.

Sé que també és a dins
la força dels que encara ignore
Joan, Raimon, Vicenç, Lluís...
No se vos ha de perdre,
no vos escolte,
però sou a dins.

Al igual que a vosaltres
Tambe dins meu sent una flama,
flama que s’està encenent,
flama d’un poble en moviment,
flama d’un sentiment,
la flama de la nostra gent.

Per vosaltres, mestres,
per la terra, per la puresa...
Tots en els que heu encés la flama,
la transportarem, la defensarem,
l’estimarem, l’encendrem...
Tots nosaltres ens unirem,
Lluitarem i vencerem!

Lluís Pascual i Vidal

dissabte, 2 d’abril del 2005

Carta a Ovidi



Estimat Ovidi,
Ara fa deu anys que te’n vas anar. Sí, no puc negar que ens havies anunciat amb temps per davant, pletòric d’aquell humor que et caracteritza, les teues vacances. Però mentiria si et diguera que no t’hem trobat a faltar tots aquests anys i que la teua absència no és un buit irreparable. No, no vull posar-me solemne. Tinc les teues cançons, que t’hauria fet goig veure tan ben editades, i un Ovidi en directe que acaba de publicar el Paco Muñoz. Moltes coses més: fotos, lletres, vídeos… i uns quants records que no podrem evocar junts entre colp i colp de cafè i que m’hauré d’empassar tot sol. Per això, Ovidi, et trobe tant a faltar, la força de la teua humanitat tan sincera, divertida i vitalista!
Seria difícil posar-te una mica al dia de tot el que ha passat durant aquests anys de vacances. Allà on ets no et calen maldecaps i, a més, et supose ben informat per altres vies. En tot cas deixa’m dir-te que l’anversari de la teua marxa (que els teus amics hem celebrat cada any puntualment) et provocaria un parell de somriures: un de tendresa en comprovar que el teu record resisteix ple de salut el pas del temps, que arreu del nostre país avui s’organitzen actes en la teua memòria, que noves promocions van incorporant-se al coneixement de la teua obra, on troben tantíssimes coses que el present els nega. Per aquest cantó, doncs, cap problema, t’has convertit en un clàssic (no et rigues!), una font que no para de rajar veritat, amor, fidelitat, profunditat, ràbia, tristesa, poesia, vida a dojo, tot allò que, sovint sense saber-ho, dóna sentit a les coses. L’altre somriure te’l provocaria el sarcasme, o potser et faries un pet de riure amb tanta ignorància, mediocritat i mala bava com destil·len els de sempre, els amos del cotarro que avui gestionen les pessetes (ara se’n diuen euros) a l’Ajuntament i a la Generalitat. Si et serveix de consol, el poder no ha pogut desactivar la força del teu missatge, i per això té por que l’exemple es propague. Per aquest altre cantó, al capdavall, continues guanyant batalles, no ets comercial, sinó artista d’una peça, i no poden domesticar-te. Tot un honor per a tu, i una vergonya per a ells, que ja pagaran tanta miserable gasiveria.
Se m’acaba l’espai i he de deixar un fum de coses al tinter. Però no volia acabar sense dir-te que l’última versió d’El meu poble Alcoi, amb la guitarra del Toti, em sembla senzillament magistral, definitiva. Les modificacions que hi has incorporat superen amb escreix aquelles versions clandestines gràcies a les quals vam aprendre aquella cançó de memòria molt abans que la pogueres editar. Crec, de veritat, que Alcoi no podia tenir un himne millor. Gràcies, per la part que em pertoca: “poble tossut i obert / carrascós, clevillat. / Com un gall matiner / canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fóra fora finestra”. Per cert, em revelaràs quin és aquell racó que només saps tu, ple de flors a l’estiu, ple de flor a l’hivern? O me l’he de buscar jo, se l’ha de buscar cadascú al seu interior més autèntic? Ho deixe en les teues mans. Una abraçada ben forta.

Manel Rodríguez-Castelló, març 2005