dissabte, 23 d’abril del 2005

El paràgraf

Fa deu minuts que he acabat de llegir-me la novel·la de Paul Auster La noche del oráculo, publicada en castellà per Anagrama, i encara estic sota l’efecte de l’emoció, aquesta vibració cel·lular sota la pell, microscòpica, la mateixa que tenim quan sortim del cinema de veure una pel·lícula xula i caminem en silenci, sense adreçar-nos al nostre acompanyant, per por que les paraules trenquen l’encís i que aquell efecte conhortador s’esvanisca, en estar fet de la mateixa naturalesa que les imatges dels somnis quan despertem i fugen, sense que puguem retindre-les.
Feia temps que no llegia novel·la però, tanmateix, aquest hivern he estat anant a jòc d’hora i he pogut llegir una estona, abans d’apagar el llum i reposar. Així, he pogut llegir alguna de les novetats editorials que més atenció han acaparat en els últims mesos: La pell freda, L’ombra del vent, La pell i la princesa, a més d’alguna altra lectura que no figurava en la llista de llibres més venuts: Antichrista, d’Amélie Nothomb, o Psicomàgia, d’Alejandro Jodorowsky. He de dir que, malgrat que algunes d’aquestes lectures m’han fet amena o abellidora l’hora de gitar-me, cap d’elles m’ha provocat el gust de llegir-la que m’ha donat la lectura del llibre d’Auster. I no és que siga una obra mestra, però sí és una novel·la endimoniadament ben contada i escrita, i que té una de les virtuts que més m’estime en la prosa: la virtut del paràgraf.
Una d’aquelles proses, ja sabeu, amb aqueixos paràgrafs que, com si res, et conten una vida, il·luminen un aspecte de l’experiència humana, et fan el perfil d’un personatge o et retraten un lloc amb tanta veritat i emoció, que no et queda altre remei que donar-te el gust de rellegir-lo per tal d’admirar-lo i intentar copsar on rau la seua perfecció, a què consisteix la seua màgia.
Mireu aquest, on explica què és enamorar-se:

Pero quiero ir más allá del cuerpo de Grace, más allá de los incidentales detalles de su persona física. Los cuerpos cuentan, desde luego –cuentan más de lo que estamos dispuestos a admitir–; pero no nos enamoramos de los cuerpos, nos enamoramos de lo que somos, y si en gran parte nuestra naturaleza se ve circunscrita a un ámbito de carne y hueso, también hay otra cosa. Eso lo sabemos todos, pero en cuanto nos apartamos de un catálogo de apariencias y cualidades superficiales, las palabras empiezan a fallar, a desmenuzarse en confusiones místicas y metáforas nebulosas, insustanciales. Algunos lo denominan la llama de la existencia. Otros, la chispa interior o la luz íntima de la personalidad. Y otros se refieren a la llama de la esencia. Los términos siempre evocan imágenes de luz y calor, y esa fuerza, ese principio vital que a veces llamamos alma, siempre se comunica al otro a través de la mirada. Seguro que los poetas acertaban al insistir en ese punto. El misterio del deseo empieza cuando se mira a los ojos del ser amado, porque únicamente allí puede percibirse un destello de quién es esa persona.


Mola, no?

dimarts, 19 d’abril del 2005

Ja han arribat les trobades!

Com cada any,la trobada d'escoles en valencià arriba amb la llum de la primavera. Enguany ens trobarem a Benifairó i una de les coses que hem pensat, a més dels grafos del Raül&cia i dels tallers d'extensions per als cabells i d'enganxines per a la nevera, és comptar amb les paraules i les cançons de l'Ovidi Montllor i regalar-ne les lletres en fulls de colors i amb una cinta lligada, com els poemes de l'any passat. La paraula serà nostra, també diumenge a Beni, enguany amb l'Ovidi.
Què us sembla, bloquejats i bloquejades?

dilluns, 18 d’abril del 2005

Homenatge a Teresa


Penseu que hi ha prou? Doncs no és així...l'Ovidi mereix més...

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Ovidi Montllor

diumenge, 17 d’abril del 2005

Ais!

Ais!

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.
Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre elspanys.
Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:
Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.
Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.
Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

Ovidi Montllor

dissabte, 16 d’abril del 2005

Als companys


Perquè l'Ovidi s'ho mereix...

Als companys

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

Ovidi Montllor