Isidre Martínez Marzo

Aquest poeta de la terra ha guanyat el Carles Riba de poesia 2005. La seua tasca com a poeta es complementa amb la de traductor d'un centenar de poemes de Dylan Thomas, feina que porta fent des del 2001. Us copie una de les traduccions que ens ha anat enviant per e-mail fidelment, puntualment, amablement.

PLANY

Quan jo era un jovenet rebel i poregós
i el negre cop d'aixada de la cleda de l'església,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de dones),
em posava tímidament de puntetes en el camp de groselles,
o quan el mussol cantava obscè com un pit revelador,
o saltava a la corda, enrojolat, mentre les noies
la feien volar sobre l'empriu dels rucs,
i les nits del diumenge de l'engronsadora feia la cort, de reüll
i amb picardia, a qui fos que m'agradés,
la immensitat de la lluna, jo podia amar-la, i deixar
les núvies esposes petites de fulles verdes
en l'arbust negre com el carbó i les consentia plànyer.

Quan jo era quasi un home, vehement,
i la bèstia negra dels seients dels escarabats,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de gosses),
no pas un xicot, un poc més en la histèria-
banyant-me ebri en la lluna, com vedell vingut al món,
jo xiulava tota la nit en l'espiral de les xemeneies
i creixien les llevadores en les rases de mitjanit,
i els llits espurnejants del poble cridaven Més de pressa!-
en qualsevol moment que em capbussava a l'alt baix d'una sina,
onsevulla que em bellugava per les vànoves dels trèvols,
fes el que fes amb aquell caliu-
nit fosca, jo hi vaig deixar estremida la meva empremta.

Quan jo era un home de moltes penques
i la negra creu de la casa beneita
(murmurava la pica del vell esperó, morint de rebuda),
madur i roent a la meva resplendor, la saó del llobarro,
cap gat amb la cua d'abril al poble roig
bullint amb la seva esposa, la rateta,
un brau millor, de turons en plena calda
de l'arribada de l'estiu en un temps així
fins al ramat xafogós que espera, dic,
ai! prou si és que la sang es torna freda,
i ni m'ajec sinó és per dormir al llit,
per al meu esperit amoïnat i entaforat, negre com el carbó!

Quan jo era mig de l'home que vaig ser
i ben merescut que ho tinc, que ja ho diuen els frares,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de marasme),
cap vedell batedor o cap gat en flama
o brau de turons per l'herba làctia,
l'ovella negra millor, que té la banya trencada,
l'ànima per fi des de ratera immunda
se n'anà fent petarrells quan el temps lànguid vingué;
i a la meva ànima, li vaig donar un cop d'ull cec i fulminant,
un crostís i un tendrum, vida de rugidor,
i vaig llençar-ho tot plegat al cel negre com el carbó
per tal de trobar l'esperit d'una dona per esposa.

Ara sóc senzillament un home, simplement,
i el negre guardó per una vida tremenda,
(murmurava la pica del vell esperó, morint d'estrangers),
metòdic i maleït en ma cambra que parrupa coloms
em gito prim i sento la gola de la campana-
perquè la meva ànima trobà muller igual que un diumenge
en el cel negre com el carbó i va parir àngels!
Harpies entorn meu, fora del seu ventre!
La castedat resa per mi, la pietat canta,
la innocència m'endolceix el fosc alè postrem,
la modèstia m'amaga les cuixes en les seves dues ales,
i cada virtut mortal m'infesta fins la mateixa mort!

Depeche Mode vindrà al FIB

Un dels meus grups favorits de tots els temps, però especialment d'aquests –cada vegada els aprecie més– han confirmat que vindran enguany al Festival Internacional de Benicàssim que se celebrarà al juliol de 2006.

Per a celebrar-ho, estrene una novetat en aquest bloc, que m'he copiat del Joan i que em sembla fantàstic, tot i que és possible que dubtosament legal :(

Un podcast amb el Meaning of Love :)


Powered by Castpost

Per una escola pública, laica i valenciana

Una fotos dels actes d'ahir per l'escola pública… que no parega que només els bisbes i els fatxes tenen interés en la reforma educativa.

Un monòleg més

A fosques, a un costat de l’escenari, espere amb un mal de panxa i una mirada fixa concentrada al teló que se situa al meu davant, no sé si hi haurà un munt de persones o només un grup de gent asseguda a les butaques alternadament per tal de donar la impressió que la sala està plena, continue esperant. La meua entrada comença quan a mi em done la gana i ja m’està donant... done un pas cap al davant, pare, pense i continue. Els focus m’ajuden a l’eixida en escena, he arribat al meu destí. Estic situada a la banda esquerra de l’escenari i a la meua dreta es troba una cadira un poc estranya però senzilla, jo diria que més que una cadira és un tamboret, no massa gran, ni massa petit, completament negre, damunt d’ell es troba un nas de clown, el més cridaner d’aquesta imatge no és el nas, sinó la llum que cau damunt d’aquestos objectes i assoleixen una escena esperançadora, només donant un parell de passos em pose davant aquesta cadira, ara la llum cau damunt meu, em limite a posar-me el nas i a prendre seient damunt aquest tamboret, no puc vore exactament quina és la quantitat de gent que es troba asseguda a les butaques, els focus de llum obstaculitzen la vista al front, no completament però sí en bona part. M’agradaria començar a parlar però no puc, hi ha alguna cosa que impedix que ho faça, sense pensar-ho una altra vegada solte la primera paraula ,es tracta d’unir una frase rere una altra per tal de formar un text que dit ací, damunt aquesta fusta, asseguda a un tamboret i amb un nas de clown, amb moltíssimes o poquíssimes persones mirant-te, es converteix en un monòleg, el meu concretament consisteix a reivindicar un munt de coses que generalment la gent no saben que existeixen. Estic farta, estic cansada, veig que el teatre o l’art en general avui és tot menys això. És negoci, és publicitat, comerç, rutina, burocràcia... Els actors, directors, etc. vivim lligats i nosaltres no som com ells, nosaltres som lliures. Volem un art que siga capaç de canviar els cors de la gent, que ens alegre, ens done força, un art que ens faça sentir-nos segurs, que aplege directament a l’esperit de tothom, un art sense fronteres, que ens millore com a persones.

Ara mateix escolte el que dic, no sé si el públic ho escolta, crec que no ho estan fent, ara puc vore les persones que es situen a les primeres fileres, ningú m’escolta, em miren, sí, però ells no esperen el que jo vull aconseguir, volen espectacle a canvi d’un preu que han pagat fa no res o ja fa temps. Ningú plora, jo ho faig per dins i per fora, no fan cap manifest a les seues expressions, només estan asseguts a les butaques amb un cos rígid i una mirada perduda o massa fixa. Estan ací perquè volen, qui vol entra i qui no, evidentment, es queda fora. L'avantatge d’entrar és que, potser, no surts com has entrat, o sí, això depèn de tu mateix.

No tinc més ganes de continuar; he de fer-ho, però no puc.

L’espectacle ha acabat, la gent aplaudeix, com és costum en finalitzar una obra, no cregueu que és perquè has aconseguit el que volies... haurien de fer açò si realment foren capaços d’enfrontar-se amb la societat per tal que aquest monòleg no es tornara a posar en escena, haurien d’aplaudir si realment foren capaços de canviar només açò. A continuació se'n van. Són persones que, potser, no tornaré a vore mai més. Persones que van a vore el teatre perquè sí, perquè volen portar a la xicota, que mai ha anat al teatre, que coneixen a una xica que actua, que s’avorreixen i no saben el que fer...coses així, que no entendré mai.

Potser la meua veu no tinga prou força per tal que les paraules arriben on jo vull. Però no puc cridar més, ni tan sols literalment.

Encara continue ací dalt, de la mateixa manera que estava fa mitja hora, només m’entren ganes de caure a terra i donar-me tal tossolada al cap que em faça perdre el sentit i que en despertar em trobe molt lluny d’aquí. Ho faig, caic del tamboret però pare la caiguda amb les mans, ¿per què ho he fet? Gràcies al colp en caure a terra, el nas rogenc ha eixit expulsat directament del meu cos, l’observe atentament, va rodant i rodant lentament fins que arriba a la pota del tamboret, allí mateix finalitza el seu trajecte, continue mirant-lo, ell també em mira a mi.

Avui només demane una veu que, almenys, faça sentir el que jo sent.

En un tres i no res

Avui va del tres. ¿Quantes coses coneixeu al voltant d'aquesta xifra que sembla servar el do de l'equilibri perfecte? Pensem-hi: tres reis de l'Orient, lo tripartit de Catalunya, tres dies del cicle menstrual, la Sanctíssima trinitat, el triangle de les Bermudes...No us perdeu aquestes autèntiques tres bessones i aquest fragment de Lo pi de les tres branques de Mossen Cinto, símbol dels PPCC.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.