Vier letzte lieder
La trobada
Gabriel i jo ens coneixem de la facultat. Ens va unir l’estudi de la nostra llengua. Però ara ens uneix molt més l’estima per la música. Podríem dir que jo des de dins i ell des de fora. Ell és un gran coneixedor –i amant- de la música clàssica “clàssica”. És a dir, aquella que va del barroc al postromanticisme. I és just d’Strauss, un postromàntic, del que tot seguit us volguera parlar.
Recorde com si fos ara una conversa amb Gabriel. Deu fer al voltant d’una desena d’anys. Gabriel i jo vam agafar el sa costum de quedar de tant en tant i fer una llarga sessió de versions comparades. Teníem la praxi molt optimitzada. Entre els dos triàvem l’obra. Ell posava les versions (la discografia del seu germà sembla la del corteinglés!) i la casa. I jo portava la berena. Invariablement consistia en orxata i rosquilletes. Gabriel i jo militem en aquesta facció dels valencians (l’ OEPARDTLV:l’orxata es pren amb rosquilletes de tota la vida). Som, a més, del sector ortodox (no hi ha res a negociar sobre aquest tema).
En fi. El cas és que just quan sucava una rosquilleta dins l’orxata (ai del meu blai si Proust hagués nascut a l’horta! Llàstima!) Gabriel em pregunta:
-Has sentit alguna vegada els quatre últims lieder d’Strauss?
I jo li conteste:
-Potser sí. No ho recorde.
La resposta de Gabriel va ser un somriure sorneguera, de gairó. I em soltà:
-No. No els has sentit.
Vàtua l’olla! Quina seria aquella música que feia incompatible el fet d’escoltar-la i no recordar-se’n?
Un dia anava jo per Tarragona en el típic circumloqui dels profes valencians. Entrí en una botiga de discos i vaig trobar un cd amb els famosos quatre últims lieder. Em faltà temps.
L’Strauss
“Després d’un mes de no sentir cap desig especial de compondre, de sobte, una vesprada agafe un llibre de poemes i li faig una ullada una mica arreu. De sobte, un poema em crida poderosament l’atenció i, alhora, al meu cap comença a sorgir la música adient, fins i tot abans d’haver acabat de llegir el poema. Tot seguit m’assec i en deu minuts finalitze la cançó”
Les cançons
Diuen que Strauss mai no va escoltar aquests lieder . Ni tampoc no va dir res sobre l’ordre en què s’haurien d’interpretar. De fet, va ser el seu editor, Ernest Roth, qui va donar nom a la col·lecció (Quatre darrers lieder) i qui atorgà les cançons el seu ordre definitiu:
Frühling, September, Beim schlafengehen i Im abendrot.
Un ordre que segueix el decurs vital que tothom hi veu, i hi vol veure, en aquesta col·lecció:
Primavera, Setembre, En anar a dormir, Al capvespre.
Totes quatre van ser escrites entre el 6 de maig del 1948 i el 20 de setembre. Prodigiós. Les tres primeres tenen lletra de H. Hesse i la quarta del Joseph von Eichendorff.
Strauss va escriure aquestes cançons amb la consciència clara que serien els seus darreres treballs (encara escriuria una cançó més i alguns fragments d’obres inacabades). I, digueu-me tòpic i faciló, però es nota.
Frühling Té un inici molt fosc, ombrívol per passar després a unes atmosferes d’un romanticisme arravatat. De fet, Strauss va retardant la resolució de les frases (mitjançant la modulació constant) fins al final.
September No us perdeu el melisma final, amb notes llargues que et deixa, literalment, sense respiració. Hi ha una versió de Renée Fleming on, a més, la soprano lliga aquest melisma amb la nota (i síl·laba) final. Agafeu aire!
Beim schlafengehen té una estructura ben senzilla:
introducció orquestral - A (soprano) – B (solo de violí) – B’ (soprano) – coda orquestral.
Ací trobem un eco de Frühling. Tant la introducció com l’A comencen també de manera fosca i només a la fi arriba la “llum”. El solo de violí és preciós i la posterior entrada de la soprano és prodigiosa (amb una lenta escala ascendent de la corda). No us perdeu el retard final (un retard és quan la penúltima nota s’allarga més enllà del que li pertoca i resol finalment en la nota que “esperàvem”). També en la versió de la Fleming és espectacular.
Im abendrot Aquesta és, potser, la més trascendental. Té una introducció i coda orquestrals que són veritables poemes simfònics. De la part vocal destacaré un parell de fragments que em semblen especialment reeixits. Sobretot perquè són d’una sorprenent senzillesa musical. Som gairebé a la fi del lied, i per tant, a la fi de la nostra audició... i de la vida:
El primer exemple està en el grau de dominant del segon (V-I): l'harmonia més bàsica que existeix!. I les notes també són ben simples: gairebé totes són tònica, tercera o quinta! En canvi, l'emoció que aconsegueix Strauss amb aquests mitjans tan mínims és extraordinària.
És un comiat a la música, i a la vida, realment corprenedor.
L’audició
Vaig valorar la possibilitat de penjar algun vídeo del youtube. Però finalment he decidit que no. I us anime a no fer-ho.
Si coneixeu els lieder, retrobeu-los.
Si no, i si volguéreu fer-me cas, jo us recomane d’invertir un temps en aquestes cançons.
A) Decidiu un dia per anar a la botiga de discos, mireu les diferents versions (n’hi ha moltíssims enregistraments), trieu-ne una.
B) Trobeu una hora al llarg del dia i dediqueu-vos-la. No feu cap altra cosa durant aquella hora que escoltar les cançons i llegir-ne la lletra. Trobareu els textos traduïts al castellà ací . No us alarmeu, és un castellà senzillet.
C) Escolteu, si més no, un parell de voltes cada lied.
Ja em direu.
Gaudiu-ne!
