El jurament del tipògraf

Com els cristians, que juren sobre la Bíblia, com els metges, que tenen el seu jurament hipocràtic, àdhuc com els reis que són lleials, si juren els Furs, el tipògraf ha de tindre també el seu propi jurament. I què jura el tipògraf?
Sens dubte que cada tipògraf tindrà el seu altaret, i jo ja us he parlat ací de Garamond, de Gill, de Renner, de Tschischold, d’Aicher. També de Bringhurst i del seu Elements of a typographic style, damunt del qual no m’importaria jurar, una i mil voltes. Tanmateix, si hagués de votar per un jurament tipogràfic en l’Assemblea Mundial dels Tipògrafs o, encara millor, al Judici Final dels Tipògrafs, per tindre així l’ocasió de saludar personalment tots els han sigut, són i seran talladors, cal·lígrafs, fontografistes, si jo pogués jurar juraria aquestes línies que el suís Josef Müller-Brockmann va escriure al seu Grid systems / Raster systeme, que vos reproduisc extractades i traduïdes. Es refereixen concretament a l’ús de retícules en el disseny, però em sembla que la declaració és extensible a la feina tipogràfica en general i, m’agosaria a dir, a qualsevol activitat humana. Allà va:

“L’ús de la retícula com a sistema ordenador és l’expressió d’una certa actitud mental en tant en quant demostra que el dissenyador concep el seu treball en termes alhora constructius i orientats cap al futur.
Això és l’expressió d’un ethos professional: el treball del dissenyador ha de tindre clarament la qualitat estètica, intel·ligible, objectiva i funcional del pensament matemàtic.
El seu treball ha d’ésser una contribució a la cultura de la qual ell mateix en forma part.
[…]
El disseny objectiu, compromés amb el bé comú, ben composat i refinat constitueix la base d’una conducta democràtica.
[…]
L’ús del sistema de retícula implica
la voluntat de sistematitzar, de clarificar
la voluntat de penetrar en l’essencial, de concentrar
la voluntat de cultivar l’objectivitat, en lloc de la subjectivitat
la voluntat de racionalitzar els procesos de producció creatius i estètics
la voluntat d’integrar elements de color, forma i materials
la voluntat d’adquirir un domini arquitectònic sobre la superfície i l’espai
la voluntat d’adoptar una actitud positiva que sempre mira endavant
el reconeixement de la importància de l’educació i l’efecte del treball planificat en un esperit constructiu i creatiu
[…]”

Josef Müller-Brockmann, Grid systems / Raster systeme, Sulgen/Zürich, Verlag Niggli AG, 1981, p. 10
Confie que la, potser, massa evident construcció paral·lelística no vos haurà decebut, a vosaltres, músics i poetes, ballarins i cantaors, avesats als vins més madurats, més ben escandits, als licors més dolços i als besos més lleus, de papallona, o als més tòrrids, de caragol, però des de Salvat-Papasseit sabem que l’avantguarda frega amb el folklore, i Müller-Brockmann forma part del grup de tipògrafs i dissenyadors suïssos que van conrear i continuar l’esperit de les avantguardes centre-europees en acabar la Guerra, com monjos medievals que preservaren la cultura europea.
Avui que el disseny en general i que les fatigues del tipògraf, més que pel compromís amb la humanitat, són conduïts pel compromís amb el client o amb el cap de torn, no vindria mal una germanor tipogràfica al voltant d’una paraula que ens recordara, com al començament, la dimensió ètica i política de tota feina.

75 aniversari de les Normes de Castelló

Des del passat mes de novembre, el departament de valencià del Clot del Moro, està organitzant tota una sèrie d’actes amb motiu de la celebració del 75 aniversari de les Normes de Castelló. Han sigut els mateixos alumnes els que han buscat tots els precedents fins a la signatura de les Normes. Els hem fet viatjar fins el segle XIX , a la “Renaixença”, en què els escriptors que optaren per utilitzar la nostra llengua no tenien un model, una base sòlida, per escriure. I així, igual que els escriptors del dinou, han estat els alumnes, els que han buscat el model de llengua ideal. Com en aquella època, la recerca del model ortogràfic ha estat un centre de polèmica inacabable. Podeu imaginar-vos la llengua “ideal” proposada pels erudits quinzenaris del segle XXI. Weno pos a mi me mola escriure aixina, xp no? Almenys i, sense molta polèmica, arribàrem a un gran acord en la necessitat d'unes normes per poder entendre'ns al capdavall, entre ells i jo.

Les Normes responien a una doble finalitat: en primer lloc la de dotar la llengua d’una normativa vàlida per a tots els seus parlants, basada en l’estudi de la tradició literària i les variants dialectals i, en segon lloc, la de proclamar davant el món la condició de llengua del català. Com ensenyar, sense haver de lluitar ni confrontar, a l’alumnat d’avui en dia, la unitat de la llengua catalana? Al llarg del curs estan escrivint-se amb alumnat de Perpinyà i clar, estan impressionants que, xics i xiques de zona francòfona i amb noms com Ofèlia Dutertre o Nicolau Dorandeu-Tayan, parlen, escriuen i utilitzen el català. Les Normes evitaven, en tot moment, parlar del nom explícit de la llengua. El “parlar del País Valencià”, “la llengua pròpia” o la “llengua vernàcula” eren les formes més utilitzades, tanmateix, els nostres alumnes saben que es parlen i s’escriuen amb altres alumnes, en català.

Els actes continuen amb una exposició ideada pel gran mentor Joan Royo, us podeu imaginar la qualitat de dita exposició, en l’entrada de l’institut. Per aquesta exposició han passat la majoria dels cursos i han reflexionat sobre les diferents etapes per les quals ha passat la nostra llengua. L’exposició acaba en l’època actual, en què desgraciadament apareixen termes com desnormativització, necessitat de normalització o secessionisme lingüístic. Tot i que la normativa que regula actualment el valencià, segons l’Estatut d’Autonomia i altres lleis i disposicions que se’n deriven, és la que va formular Pompeu Fabra, presenciem certes institucions de caràcter clarament polític, ens “proposen” cada cert temps un llistat d’aquells usos més correctes del valencià, cada vegada més castellanitzats.




La commemoració acaba amb la conferència que el professor de la Universitat de València, Abelard Saragossà, va fer a l’aula d’usos múltiples per a l’alumnat de segon de batxillerat. Abelard Saragossa va fer un recorregut per l’evolució filològica de la llengua fins arribar a la normativa actual. En aquest aspecte es va centrar molt en les diverses etapes que va sofrir la llengua al llarg de la història: la castellanització durant la Decadència o la dicotomia de llengua parlada o arcaïtzant durant la Renaixença. Per un altre costat, es va insistir en el tema polític de la llengua. El filòleg, massa positiu, li va restar importància a aquest aspecte. L’ únic problema que va reconéixer és la falta d’identitat que el poble valencià té com a poble. I en això, no té part de responsabilitat els polítics? No són els polítics els que haurien de possibilitar que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, ans un sol vencedor: el poble valencià, que hauria d’eixir ennoblit, enfortit i potenciat amb el procés lingüístic? Tots els factors socials que estan enrarint d’una manera molt perillosa la vida de la societat valenciana, no vénen de mans dels polítics valencians?

Saragossà va concloure, pel que fa al tema de la llengua que s’ensenya a les escoles, assenyalant en què moltes vegades som els filòlegs els que en la nostra dèria per la normativa, ensenyem un tipus de llengua que s’aparta de l’ús real, el del poble. Aprofite aquest text de Joan Fuster per fer-vos reflexionar sobre aquest aspecte.

Parlar? I qui parla “bé”? Vull dir: qui parla “bé” una llengua...De tant en tant, algú, gramàtic o escriptor, proposa l’ “ús” com una instància segura per a centrar el mòdul o el cànon de l’idioma escrit. És una proposició assenyada, sens dubte. Però quin “ús”? L’ ”ús” de qui? Cadascú parla com li han ensenyat a parlar: la seua mare, el seu col·legi, els seus amics. Aprenem a parlar de qualsevol manera, o d’una manera molt concreta -condicionats per la nostra circumstància personal. Hi ha molts “usos” dins de cada llengua...Un punt, però, em sembla clar: els qui saben escriure, realment, “només” saben escriure, i quan parlen, parlen imitant la seua pròpia escriptura. Les gramàtiques escolars o acadèmiques en són una decantació. És això parlar “bé”? és, el d’ells, un model d’idioma? En definitiva, si bé es mira, una llengua - fins ara- no és una tradició familiar, una herència de signes i de sobreentesos, un repertori de tòpics ancestrals. Avui, llevat de la gent rústica i dispersa, tothom parla com s’escriu. No ens hem pas d’enganyar: parlem com ens hem acostumat a parlar a través de l’escola, del cine, de la ràdio, de la lectura dels diaris. I parlar així, realment, és parlar com s’escriu: parlar com ordena una “gramàtica” [...]. Confondre una llengua amb la seua gramàtica –amb unes normes- és, sens dubte, una trampa. Els idiomes únicament són “vius” en la mesura que són “dialectals”, en la mesura que són “ús” particular i directe.

Joan Fuster. Maneres de parlar.

I després d’uns mesos altament estressants concloem, ben satisfets, uns actes que, si més no, han aproximats els alumnes i les alumnes del Clot del Moro a un moment clau i decisiu per a la nostra llengua: el català. Fa 25 anys es va celebrar el cinquanta aniversari de les Normes. En aquella ocasió, l’any 1982, es va fer un memorable homenatge en un acte multitudinari que se celebrà a Castelló. Allí va actuar Lluís Llach que, juntament, amb la banda municipal, va interpretar la cantata Campanades a mort. Sens dubte açò va suposar un impuls a l’ús social i educatiu del valencià. En aquells temps, ni tenia coneixement de que existien unes normes que reivindicaven tot allò que, anys i anys més tard, anava a transmetre als meus educands. Podrem esperar vint-i-cinc anys més per poder parlar,si més no, d’una normalització del català?

Art & co

No havia estat mai a Arco, la fira d'art contemporani que cada any té lloc al pavelló firal de Madrid. Avui, com una exhalació, he fet un viatge ràpid amb l'Alaris i m'he deixat anar entre milers d'imatges, colors, sons i moviment. I multituds amunt i avall de tots els pelatges. El meu cap, ple a vessar d'una sobredosi d'informació, es col·lapsa i no em permet més que deixar-vos unes imatges robades expressament per a LPN: la paraula i la imatge, un pensament que ompli la immensitat de l'espai, el color, la textura de les paraules, l'art i la poesia.





Una de les novetats d'aquesta 27a edició d'Arco és l'espai de les performances, l'art en viu i en directe. Avui l'acció consistia a escriure una paraula sobre la pell nua de la model. No me n'he pogut estar, grafòmana que és una.
El país convidat d'enguany és Brasil i, entre altres llengües, se sentia el portugués dolç pels passadissos, per les paradetes de revistes de fotografia i de pintura, pels espais de nou format. L'art brasiler, d'una força i una singularitat sorprenents, es defineix contra les dictadures, contra l'aïllament, contra la pobresa institucional, contra la moda, contra la misèria, contra l'encasellament... per la llibertat.
Hi he intuït, més enllà dels verbs, nous llenguatges, barreges expressives, l'obra en un suport tan senzill com el paper enganxat a la paret. L'expressió artística més enllà d'ella mateixa. Tot plegat, la màgia de l'art que crea realitats impossibles. Bona nit.

Els quatre-cents cops

Una de les meues debilitats confessables és la passió que sent pel cinema. No estalvie recursos en capbussar-me setmanalment dins la pantalla d’aquest art que em delera. Vinc, contenta i expectant, a les sales on no hi arriben les pel·lícules aplaudides amb un ventall de premis en certàmens multitudinaris. M’agraden aquelles que porten segells independents, marques d’autor o, a tot estirar, algun reconeixement al festival de Sundance. He de dir que, a ciutat, només hi ha dues sales on puc trobar allò que cerque, cosa que m’obliga de tant en tant a desempolsegar les prestatgeries on dormen cintes antigues.
És el cas que fa uns dies he revisat un film que, essent jove i estudiant, em va colpir, i ara, des de la perspectiva que em permet una certa maduresa diré que m’ha tornat a deixar sangglaçada. Les quatre cents coups, títol bifront que enceta una dualitat permanent al llarg de tota la narració i que presentarà el protagonista com a agent i pacient, com a provocador i víctima d’una violència viscuda en l’àmbit familiar i escolar. Faire les quatre cents coups en francés ve a dir fer-ne de grosses, ésser entremaliat, expressió que al mateix temps ens avança l’ambient hostil de correctius subministrats amb la mà oberta, la mentida o el xantatge.
Una pel·lícula rodada en blanc i negre, on destaca la fredor dels plànols generals dels carrers de París, postals grisenques i hivernals que embolcallen una història esgarrifosa. El moviment de la càmera, amb picats i contrapicants, va serpentejant el dolorós avenir del drama. Plans zenitals vertiginosos contrasten amb primers plans i ens condueixen al travelling que empeny el protagonista a l’epíleg, la fugida de l’internat a la recerca de la llibertat. La mar, allunyada d’aquells carrers tristos, contrasta amb els interiors claustrofòbics i allibera de tota càrrega.
Mig segle després de l’estrena, i al si d’una societat democràtica i políticament correcta, resulta impensable que un nen puga patir aquest abandonament educacional o aquesta punició jurídica. La violència, en canvi coexisteix de manera quotidiana en tots els àmbits i, amagada sota màscares diferents, és notícia destacada a qualsevol diari. Fa uns dies l’Avui va publicar una columna on l’autor establia una jerarquia de la intensitat dels cops de càstig i, de manera irònica, recomanava de no ultrapassar el mastegot.
Ara, pense en Antoine Doinel, protagonista de Els quatre-cents cops, i en la bufetada sonora que son pare li va ventar davant dels seus companys a l’aula. I pense també en el mateix nen engabiat purgant el pecat original de voler ésser lliure.
Fa uns dies que no deixe de pensar en els quatre-cents euros que un dels candidats a les eleccions generals ofereix com a esquer saborós d’un ham per a tots els treballadors i les treballadores. M’esgarrifa ser testimoni d’un xantatge econòmic, d’una compra de vots per un valor de quatre-cents cops. Ahir però, el fantasma d’Antoine Doinel va acudir al meu recer quan l’altre candidat a les mateixes eleccions va proclamar que, si el seu partit guanya, els nens a partir de dotze anys podran ésser empresonats i tractats com a delinqüents per a la seva reinserció social. I he plorat pensant en la possibilitat que aquest puga retornar-nos un estat on els nens podran ser engarjolats per furtar una màquina d’escriure.

Malifeta feta

El presoner d’Azkaban, el tercer capítol de la sèrie d’Harry Potter de la J.K.Rowling, –els quals revise una i altra vegada en les darrreres setmanes, per coses de la criança– potser degut a la direcció del mexicà Alfonso Cuarón, és una pel·lícula de gènere fantàstic, en una clau prou més fosca que les anteriors. Hi he trobat, subtilment deixat caure, un dels tòpics que més estimats em són. Ja me n’haureu sentit parlar abans, però deixeu-me fer-hi unes notes.
Harry és orfe, ja sabeu, perquè Valdemort va occir els pares quan ell encara era un nadó. S’ha criat amb els seus oncles, els Dursley: l’oncle Vernon, la tia Petunia i el gros Dudley, el cosí, dels quals rep un tracte inhumà. El vertader afecte el rebrà a l’escola de mags, de part dels professors Albus Dumbledore i Minerva McGonagall, a més del gegant Rubeus Hagrid. Aquests el tracten amb tendresa i generositat, però Harry sempre troba a faltar els seus pares autèntics i els fantasieja davant l’espill dels desitjos –vegeu La pedra filosofal– o en un dels àlbums d’holografies amb què és obsequiat.
La tercera part comença amb l’habitual escena a la llar dels Dursley, amb un oncle Vernon dominat no sols per la seua amarga muller, la Petúnia –torturats ambdós, al seu temps, pel malcriat Dudley–, sinó també per la seua germana, la tia Marge. Desemboca tot en una mena d’escena de violència contra les dones per part del ferit Harry, incapaç de suportar que sa tia parle mal de son pare. No sé si hi ha res que faça més mal a un home que sentir parlar mal del propi pare. No feu la prova a casa. No sé tampoc si haveu vist mai una mare queixant-se del pare davant del fill.
Harry es passarà tota la pel·lícula amb l’anhel d’una figura masculina vàlida que l’ajude i li done l’energia per a créixer i esdevindre un home complet. Quan els models que l’envolten esdevenen inservibles, siga per vellesa, la del vell mag en Dumbledore, per excèntrica, la del Hagrid, o per inviables, l’home llop Remus Lupin o el proscrit Sirius Black (Gary Oldman), Harry fantasieja que el seu pare, en forma d’ectoplasma, corre al seu socors quan és en el perillós trànsit dels mementus, espectres xucladors a punt d’absorbir-li l’ànima. En un gir de la trama, ell i Hermione es desdoblen en el temps i són testimonis, i actors, del que realment s’esdevé: és ell mateix, Harry, fent ús d’un poder que desconeixia tindre, qui corre al seu propi rescat. Aquest moment d’anagnòrisi perd bona part del seu efecte catàrtic per les moltes limitacions de l’actor Daniel Radcliffe, que ha donat una cara a Harry Potter, però no ha sigut capaç de donar-li ànima. No pot un deixar d’enrecordar-se del Frodo Saquet que va compondre Elijah Wood.
A la tercera part de Pirates del Carib hi ha una deliciosa al·lusió al mateix assumpte, quan Jack Sparrow (Johnny Deep) es retroba breument amb son pare, Keith Richards :o
No sabria triar entre ambdós, si Oldman o Richards.




Es tracta d’un dels subtemes de, diguem-li, l’allò masculí: el pare absent. Acabe amb una afirmació que, sens dubte, és agosarada i que caldria documentar i argumentar millor, però m’he proposat ser breu: els hòmens de la cultura occidental no tenen pare, només mare. Els nens es crien a mans de les mares i això no és cap problema fins que no arriba l’adolescència. Aleshores, el nen necessita tota l’energia masculina per a separar-se, físicament i simbòlicament, de la mare. Per tal de desplegar aquesta energia calen uns models viables: si el pare és absent, o manté un vincle distant o desentès amb el fill, o és un model afeblit, distorsionat o estereotipat, el procés d’emancipació de la mare s’efectua de manera incompleta, defectuosa i dóna lloc a hòmens immadurs, depenents, no-adults i profundament ressentits amb les dones, amb les quals no poden relacionar-se com a iguals, sinó com un trassumpte de la mare. Una dona lliure és, aleshores, temible, i una esposa poc obsequiosa, horrenda. En alguns casos molt meritoris, mares amb el coratge suficient han pogut ajudar a fills amb un coratge encara més extraordinari a alliberar-se d’un destí que els temps havien dictat d’antuvi per a ells: el de la misèria, la violència i la desgràcia.
Aquest article el sintetitze sequet i curt per respecte cap a vosaltres, perquè ja m’havia eixit altra llonganissa de les meues. Per cert, no m'he llegit el llibre.