El Nabí, sencer

Lectura íntegra del Nabí, de Josep Carner, en la commemoració del 125é aniversari del seu naixement. En vídeo i en podcast.
L'he descobert via Carneriana, el bloc que l'hi dedica Jaume Subirana.

Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung

U
Ja està en impremta i a punt de distribuir-se l'Allioli extra per al 8 de març, Dia internacional de les dones treballadores. Són, a penes, huit pàgines però que portem preparant des d'abans de l'estiu passat: quasi un embaràs, que se sol dir. En aquests extres, com va ser el dels 25 anys de la LUEV, és on tinc més llibertat per experimentar amb la maquetació i la tipografia, i eixir-me'n, un poc, de la DIN i la relativa rutina de l'Allioli ordinari. Moltes de les fotos també són meues. Si voleu fer-hi una ulladeta, ací està, en primícia absoluta:

Get your own - Open publication

Dos
Un dels casos més obscens de profecia auto complida és el que ens ofereix l’anomenat índex de confiança en l’economia dels empresaris alemanys. Com ja deveu saber, és un dels indicadors que els gurus de la macroeconomia fan servir per als seus pronòstics i va, més o menys així: si la mitjana de l’empresariat alemany pensa que l’economia millorarà és que l’economia millorarà. Val també a l’inrevés, com en la llei de Murphy: si cau l’índex de confiança dels empresaris alemanys, malament.
D’ordir l’acudit s’encarrega el Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung, ZEW per als entesos, presidit per l’eminent Wolfgang Franz, com aquell doctor Franz de Copenhage, el dels invents del TBO, el mateix que fa poc més d’un any deia que la crisi era un problema dels Estats Units i que, si de cas, només afectaria a les exportacions alemanyes per la pèrdua de poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs.
L’índex de confiança, que es tradueix a l’anglès amb el poètic nom de Indicator of Economic Sentiment, es confegeix en base a una enquesta sobre 350 experts financers als quals se’ls demana com anirà l’economia alemanya els propers sis mesos: actualment, com era d’esperar, es troba per sota de la seua mitjana històrica, tot i haver remuntat en els darrers mesos com a conseqüència dels plans contra la crisi del govern alemany.


Les mesures consisteixen, com no podia ésser d’altra manera, en reduir impostos i flexibilitzar les recidivants rigideses del mercat laboral: ja sabeu com es resisteixen a ser despatxades les persones currants.
Com que els sentiments que puguen tindre els treballadors i les treballadores no interessen a ningú, ni sembla que tinguen cap influència en el desenvolupament econòmic, no mereixen cap institució que elabore un índex, ni una enquesta, ni que s’hi pare atenció.
Res més allunyat de mi que posar en dubte les bondats del sistema econòmic capitalista: l’edat m’ha fet realista i sé que els amos no amollaran, per ara, les regnes del carro sobre el que se sustenta la convivència –o malvivència– planetària, l’organització social i, fins i tot, la intimitat del personal. Hi ha massa en joc, molts beneficis acumulats i posats a bon recer en calcetins amagats ves i busca on. Són molts anys i molt de talent invertits en elaborar un sofisticat discurs que deslexicalitza mots com cobdícia, usura, abús, furt, i els substitueix per valors més digeribles per la cristiandat, com ara lliure iniciativa, creació d’ocupació, modernitat, progrés. Moltes les tanques alçades per protegir als millors de la visió de la misèria i la injustícia que exigeix la manera com entenen ells i elles que han de viure.
Conec persones que es passen els matins recorrent bancs que els avancen, durant una setmana, el sou de les persones assalariades en les seues empreses, mentre cobren els treballs que ja han fet. Sé que hi ha gent que malgrat no obtindre el benefici dels últims anys, aguantarà perquè li agrada la feina que fa i per responsabilitat social. Però en conec també, de deprimides, perquè enguany no podran canviar de cotxe, amb la conseqüent pèrdua d’estatus en el seu cercle social. Potser una reducció de plantilla alleugeriria la seua situació. O despatxar a dos que cobren mil euros i contractar-ne un que cobre huit cents i faça la mateixa feina.

Tres
Una petita troballa: el web Collaterages.
No sé qui ho fa, però m'encanten els collages, patafísics i humorístics quasi sempre:



Altres vegades més poètics i torbadors:




Quatre
Un dels meus darrers entusiasmes musicals: el Princess de Gang Gang Dance i el grime de Tinchy Stryder.


Encara no està a l'Spotify, però no pot tardar.

Ser accessible vol dir ser generós

Passejàvem per davant del Mercat Central de València mentre a l'OCCC la Laura Borràs xarrava sobre la Literatura i la Pedagogia en un món virtual: “Llegir en l'era digital”. El V Encontre Carles Salvador obria una finestra a la blogosfera i proposava una reflexió sobre l'articulació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a l'aula. Es tractava de compartir experiències i d'encetar, potser, noves vies de coordinació. Nosaltres, però, havíem d'aprofitar l'avinentesa per fer una reunió express i així refrescar memòria, reconduir temes i veure què. Feia temps que no ens trobàvem, que no ens torbàvem. Calia que la nostra paraula tornara a fluir en directe i en assemblea sabàtica. En pocs minuts havíem de presentar-nos com a blocaires i explicar per què fem el que fem. Com que el més complicat era posar-nos d'acord en com aniria la cosa nostra i això ja s'entreveia pels ferros de les baranes dels antics magatzems El Siglo mentre ens féiem unes fotos per al facebook in blue, finalment hi vam entrar i vam enganxar la nostra baula a la cadena que tot just s'havia instaurat en aquella sala. Tots quatre, a l'espera del Manel que havia d'aparéixer a l'hora de l'àpat, vam dir-hi la “nostra” conscients que, mentrestant, nous blocs es creaven a la xarxa com polsim d'estrelles, milions d'internautes rimadors s'iniciaven en aquest món en constant expansió, amb vertigen, amb curiositat, amb desfici. En realitat, la nostra presència era una pinzellada de tonalitat diversa: l'interés educatiu amb què potser va nàixer ha anat canviant de fesomia i ara per ara, més creatiu que mai, caldria parlar més aviat de publicació virtual amb finalitats literàries. Ser accessibles, ser generosos i oferir aquelles propostes que ens vinculen a un pensament de caire humanista, literari, lliure i necessari en un món més aviat desvirtuat. Aquest és, ara per ara, el nostre projecte.
Ara bé, com que de directors de centres de secundària, de tipògrafs, de poetes, de pares i mares, de compositors, de mestres, d'amics, d'homes i de dones, de comunicadors, d'escriptors en fi, ja actuem cada dia, em preguntava qui de tots, què de tot som? Quan som més o menys nosaltres? En quina paraula, en quina lletra ens veiem reflectits? En la a o la o? Què volem dir i a qui ho volem dir quan publiquem a LPN?
Com que l'Isidre Crespo, mestre de cerimònies, l'home del barret, engrescador i disciplinat, volia que tothom hi diguera la “seua”, el temps volava com les paraules nostres. Vam fer un reset i vam visitar minuts abans de dinar la llibreria Carácteres, un lloc de llibres ben net i polit. Una llibreria com un vaixell, de fusta cruixent i noble. Hi vaig trobar la poesia completa d'Ingeborg Bachman i vaig fer gasto.



El dinar va transcórrer amablement, entre plats i gots ben presentats i un merlot-ull de llebre que féu les delícies dels bloquejats com nosaltres. Amb gust de xocolate i un fred de cal déu, vam reiniciar el camí cap a casa, vam posar en marxa la maquineta i vam escriure aquest post. Aquesta és la nostra notícia d'avui.

Crazy

Dissabte passat ens vam posar una pel·lícula a casa, tot aprofitant l'absència de la meitat de la nostra descendència i la calma que se'n deriva. El film, Crazy, narra els primers trenta anys de vida d'en Zac i com prova de compaginar el descobriment de la seua pròpia identitat amb la relació amb son pare, que oscil·la entre l'estima intensa i la decepció mútua.

El que m'abellia contar-vos no era tant una anàlisi de la pel·lícula, sinó una anàlisi, torbadora, de la meua mirada.

El cas és que jo no seguia en Zac, protagonista absolut, sinó son pare, amb qui no compartia gairebé res. Però aquest gairebé res va resultar definitiu per redirigir la meua mirada: tots dos érem pares.

Em faig gran, jo.

Un tast rossellonés

Em trobe absorbida pel món, al bell mig d’un embut que va engolint-me amb una força incontrolada. Faig giravoltes i tombarelles en cercles concèntrics abans de deixar-me embocar del tot. Lectures, viatges, reunions, cursets, conferències, quefers, quenofers, família, projectes... torcar la pols, aprofitar les rebaixes, feines més mundanals que no posen aturador a la força centrípeta que m’empeny al tràngol.

No importa massa la sinuositat del gir en què em veig embolicada, sempre m’acompanya una veu interior, pregona, que va dictant-me les paraules que donen veu a la meua vida. Moltes vegades voldria aturar-me per escriure-les, arribat el moment però, se’m moren ofegades sense cap esperança d’arribar a nàixer. Són avortaments diaris, a cremadent, de paraules, d’idees.

Enmig d’aquest desgavell trobe temps per a la lectura. Ara, passades les vacances nadalenques i el gener auster de butxaques escurades i panxes penitents pels abusos golafres. Ara, amb una ressaca d’excessos, tot esperant tancar aquest parèntesi abúlic d’un mes llarg i costerut, per tal d’obrir-nos una altra vegada a la festa, al tiberi, a la màscara i la disbauxa, em deture a fer un tast.

He començat l’àpat a Prats de Molló, al Vallespir, amb El dia de l’ós. I mentre arriba l’ós de les muntanyes, diumenge de Carnestoltes i apaivaga el seu apetit primaveral i sexual, acabat l’hivern, he gaudit d’una de les millors lectures, entre l’imaginari i la reivindicació. Gent que allotja militars, la submissió, la renúncia a la pròpia identitat. Judicis i prejudicis socials. La dona, Bernadette. La llengua, el català. La castració. Una magnífica metàfora entre olor de pa calent i croissants amb mantega.

Aquest aperitiu, petit i saborós m’ha fet gana i he continuat amb una altra novel•la del mateix autor, Joan-Lluís Lluís. L’aigua bruta cau sobre una ciutat en descomposició. Mentre vaig llegint també plou rere els meus vidres. Aiguafang. Un assassí, un esclau i una captaire recorren una Barcelona futurista i angoixant. Botxins, víctimes i testimonis de crims i solituds. Situacions límit sota un fenomen meteorològic que embolcalla la moralitat. O la amoralitat.

He posat la guinda al pastís. O la Cirera. L’Oskar fa xisclar. Aquest fruit, roig i dolç, l’hem de tastar, xuclar, llepar, rosegar, assaborir...jugar al joc de les rimes, cantar cançons, panteixar. Sexe.

Aquest menú d’autor, de plats petits, cuinats amb senzillesa i amanits amb un llenguatge acurat, m’ha ajudat a minvar el vertigen a què estic malacostumant-me.