Llibres vells
No es pot dir que siga cap perdiguer dels llibres vells. Les meues visites a aquests temples de la memòria es poden comptar amb els dits (inclosos els dels peus) i han tingut lloc sobretot en els magnífics parèntesis d'oci que proporcionen alguns viatges i certes passejades pels carrers vells de les ciutats. Amb l'edat, però, reconec que furgar entre aquestes nobles andròmines se m'està convertint en passió. Si la carn vol carn, deu ser que la vellesa vol les coses velles, o que el del llibre és territori on envellir no és cap ignomínia, ans més aviat al contrari, com si només la pàtina del temps proporcionés veritable esplendor i vida als llibres. De fet, tots aquests supervivents del temps, joves plens de pols, d'estralls i fongs més o menys invisibles, tenen algun interès, el de la raresa, el de ser exemple de l'art de la impressió, el del simple testimoniatge històric o l'excel·lència literària, i a vegades tot plegat. Ni perdiguer ni bibliòfil –i per tant les despeses en aquest apartat se'm fan raonablement suportables–, les meues recerques paren atenció preferent en les edicions de poesia del passat segle, sobretot la impresa en els anys 40 i 50. I en els llibres de Joan Valls, que ja van sent molt rars de trobar. Si aquest cuquet dels llibres vells se m'ha despertat tan relativament tard és potser perquè he viscut sempre envoltat per ells i no m'ha calgut buscar-los a fora. La biblioteca del pare, encara no del tot apamada, continua sent una font de sorpreses en llibres –ai las!– cada colp més vells. Com a lector, em reconec selecte, asistemàtic, voraç i cul de mal seient, qualitats o vicis que no són imcompatibles. Rarament complete la lectura d'un autor, per molt que m'agrade, ni em centre en un sol gènere. Llevat de la poesia, que és aliment diari, tinc èpoques més sensibles a l'assaig i d'altres en què m'atrapa amb major força la narrativa. Optimista malgrat tot i confiat en la pròpia intuïció, no em deixe dominar mai per l'ansietat perquè estic convençut que són ells, els llibres, els qui al capdavall acaben trobant-te a tu, de manera que l'únic que has de fer és cultivar la teua disponibilitat. Per exemple entrant, de tant en tant, a llibreries de vell.
La cosa va començar fa uns vint-i-cinc anys. Hi havia la Fira del Llibre Antic instal·lada a l'Avinguda del Regne de València i en una de les barraques vaig trobar deu exemplars de la novel·la Jaque al amo amb què mon pare havia guanyat en 1963 un important premi per a metges escriptors i que havia estat publicada per l'editorial LYE de Barcelona. Amb mil pessetes me'ls vaig endur tots, més content que un gínjol.
D'ençà que visc a Russafa, la visita a la Fira del Llibre Antic que posen a la Gran Via, sovint entretenint les urgències del meu gos Panxampla, s'ha convertit en un ritual ple d'amenitats. Es veu que enguany, que he estat molt matiner, la bona sort ha volgut donar-me unes quantes alegries. El primer dia me'n vaig tornar a casa amb un exemplar de la primera edició del Llibre de meravelles de 1971, que feia molts anys que havia desaparegut de la meua biblioteca (i en bones mans estiga!), Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, de Josep Maria Llompart, en la col·lecció Balanguera de 1974 i amb un ex-libris de l'amic Toni Mestre, i dos llibre meus, Erosions i Els dies contats, signats per l'autor a una amiga (com és lògic, la necessitat pot més que l'amor). De la segona visita provingué La catacumba, d'Emili Rodríguez-Bernabeu, de l'any 1974 i amb dedicatòria del poeta, i el tresor més inesperat: l'edició dels divuit poemes que conformaven Poemes sense títol, datats en 1975 (els meus primers o segons balbucejos poètics, als 17 anys) i que van ser premiats en un concurs convocat per la Diputació d'Alacant. Jo havia sabut de l'edició d'aquell llibre, que es complementa amb poemes de Francesc de Paula Seva i Sala, José Cantero Casado, Mª de los Ángeles Sevilla Mora i Blanca Andreu Fernández Albalat –just és consignar-ho ací, per bé que llevat del primer, que m'acompanya en l'antologia Migjorn de 1977, ho ignore tot dels altres–, però ni tan sols l'havia vist mai. Trobar-se, 31 anys més tard, amb un fantasma com aquest entre les mans no passa cada dia, però així són les llibreries de vell i les nostres històries amb els llibres. Aquell volumet, fet encara amb la gràcia de la linotípia i el format i la maquetació sòbria i elegant que llavors s'estilava, fou editat per l'Instituto de Estudios Alicantinos, precedent de l'actual Juan Gil-Albert, i porta un colofó més dens que la majoria de poemes: “Este libro se acabó de imprimir en los Talleres Tipográficos de Sucesor de Such, Serra y Cía., Avenida de Orihuela, 51, Alicante, en el mes de Agosto de 1978, al cuidado de la Sección de Publicaciones del Instituto de Estudios Alicantinos, integrada por Vicente Mojica Benito, el P. Francisco Espinosa, Juan Mateo Box, Gaspar Peral Baeza, Enrique Llobregat Conesa, Manuel Martínez Blasco, José A. Cía Martínez, Gregorio Hernández Rodríguez y Rafael Azuar Carmen”. Deo gratias, doncs, i fins a la propera.
