Filomena, adéu

No seràs mai com l'ombra
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.

Manel Rodríguez-Castelló. Lletra per a un àlbum, 2005.


Sabíem que la mort havia d'arribar, tanmateix, el traspàs de Filo, ens ha imprimit una pàtina de tristor a la pell difícil de desmaquillar. Tenia 84 anys i en feia més de deu que l'Alzheimer havia esborrat de la memòria les paraules i les estampes d'una llarga vida: l'alegria de ser mare de sis fills i la història d'amor amb aquell metge que vingué de Madrid, Don Manuel, i que les coses de la guerra, aquella que vam perdre, van ser causa de la seua unió. La infantesa a la segona casa de l'Oliveral (o era de Castellar?) des d'on acompanyà la seua germana quan fou abanderada de la República i des d'on perseguia l'home de l'orgue de maneta fins als afores del poble, mentre ballava i ballava al ritme d'algun passodoble. Els estius a la platja del Verger, envoltada de criatures i de cunyats, nebots, amics, dona valenta i treballadora. Quanta gent que l'ha estimada perquè es va fer d'estimar, aquella mirada tan dolça i el seu somriure amable, la valencianeta de l'horta.
Unes notes de piano, el primer moviment de les variacions Goldberg, de Bach, les paraules del seu fill Manel, l'enteresa de la resta de la família, i una multitud d'amics la vam acomiadar ahir al poble on va viure durant més de quaranta anys, Alcoi.
Se n'ha anat com era, carinyosa i discreta, l'equipatge carregat d'estima per donar i vendre, ensenyant-nos a viure a qui l'hem coneguda, també des de la inconsciència dels últims anys.
Ens queda l'eco de la seua veu repetint versos i lletres antigues, el coratge amb què va dur endavant un projecte de vida feta a la seua mida i la lliçó de fer front al riu cabalós de la vida.

Guanyar

Al bell mig de l'horta nord, deixant enrere albuixech i enfilant cap a roca, anàvem els meus fills i jo a bord del zafira sentint l'ovidi. Tot de sí senyor, perquè vull i feres ferotges (i més senyora I MÉS). El meu major em preguntà pel significat de les lletres. I jo, en lloc de despistar-lo preguntant-li per les nòvies a l'escola, trie el camí dels pares conscients i militants. No sé si heu provat mai d'explicar-li el perquè vull a un nen de sis anys. No ho proveu: us endinsareu en un atzucac. O encara pitjor: trobareu una eixida inesperada.

Un cop deixat anar un franco, un tio xungo, i alguna cosa referent amb fer el que hom vol i no el que ens dicta algú, anava jo llançat. Alhora que creuava roca per anar fins l'alqueria del vicent martí a per les seues tomaques glorioses, vaig explicar-li molt breument que feia molts i molts anys (l'èmfasi en la llunyania resulta fonamental per al meu nano) ací hi hagué una guerra. El pare de la iaia hi va ser. Vaig mirar pel retrovisor a veure què. I el què arribà en forma de pregunta: papà: eixa guerra també la vam perdre?

Dit amb aquella claredat i amb aquella veueta aguda del meu major. Demolidor. Vaig apartar la mirada del retrovisor. A veure què.

Sextina del retorn

Què sabran ells, els perennes,
de la dea balmada que governa
nostre defalliment.
Andreu Vidal





Amic, dorm l'espasa de bronze que teníem
a les mans quan la lluna parlava de tu?
Construírem amb maons silents com si res
i la llum ens inundà de foc la mirada.
S'obria una porta que ens faria captius
de la boira i les paraules, érem un nom.

Anys d'inconsciència, nits enceses per un nom,
donàvem solta al nostre amor, tant en teníem
que l'univers era a tocar de mà, captius,
creixíem a la vora de l'aigua, i tu,
escales amunt, amb l'enyor a la mirada,
omplies l'aire dens, desert entre el no-res.

Però els records porten tempesta, i ara ja res
no és igual, l'aigua negra no evoca cap nom
ni cap raig de foc vol travessar la mirada.
Mag del retorn, cercaves mots quan no en teníem,
frec a frec amb el vent, fulles d'arbre, sens tu
les nits fan gust de sal i l'ombra ens vol captius.

A l'escala del retorn romanem captius,
trenem records silents, hereus conscients de res
més que de l'espiral del temps, sal entre tu
i jo, que donàvem solta a l'amor, un nom
inventat per dir tot allò que no teníem:
la por, el neguit, la serp que ateny la mirada.

Temptege amb les trenes la sal a la mirada
no vull cridar però sé que encara hi ha captius
de les veus que ignoren la molsa on teníem
la màgia i les fulles, els verds i el bes que res
no amaga, espasa oferta a la lluna, un altre nom
que creix com l'aigua, que diu, que torna per tu.

De seda, les paraules contra el verí, tu
que ara encens tempestes de foc amb la mirada
que mossegues el rellotge i dius un nom
mentre cau el sol i ens allunyem, captius,
de la serp i la tempesta, del mai i el res,
amants del verd, del temps, de tot el que teníem.

Escric per tu i aquesta sal a la mirada
m'atorga un altre nom, aquell que abans teníem
i els dies captius m'alimenten com si res.

Metaforismes d'un fumador (3)

Ací us deixe, per combatre la basca estival o, pel contrari, col·laborar en certes combustions necessàries, una altra tanda d'aquests Metaforismes d'un fumador. Així us vaig lliurant aquests grafismes esporàdics amb què de tant en tant combat el propi tedi, els que he pensat que mereixien millor destí que les flames o la paperera. Salut a tots els paraulers, inclosos els que s'estimen més el silenci.

No tant tenir alguna cosa a dir
com cercar alguna cosa a dir.
I potser fer silenci.

· · ·

Només qui ha vorejat la follia
pot parlar del seny.

· · ·

Cançó popular

Dos gallines es barallen
per un torrat de segó.
L'home li diu al temps:
tu t'afanyes més que jo.

· · ·

Illes remotes: l'aroma de l'absència.
Hores sonores, cal·ligrafia del mar.

· · ·

Més un tam-tam de guerra
que una acció de gràcies
els mots,
més indígenes
que rostres pàl·lids.

· · ·

Cada vegada que perd el fil,
encenc els deliris del fum,
conjure la música de la paraula
i balle els ritmes de l'absència.

27 juliol 1995

· · ·

Què busque en el fum?
El vertigen del silenci
com un riu desbocant-se en torrents de paraules.
Fundar els regnes del sensible
per anar a l'encalç
del pensament i la paraula.

27 juliol 1995

· · ·

La cal·ligrafia és un gest del pensament.
Un raig de tinta
és l'instant pronunciat en el buit.

· · ·

Escriure és també una fuga a un mateix,
trobar-se un mateix entre el silenci sonor
de les paraules.
Forma poètica contemporània per excel·lència:
la resistència en una identitat
a través dels versos

· · ·

Hauries de sortir lleuger com un pardalet i volar traquil per l'aire límpid de la tarda, però s'entrecreuen les veus i les paraules, i t'adorms a l'ombra fugissera del silenci, pletòric només d'ecos, d'absències. Encara et donaràs el temps, que és l'únic teu, i escoltaràs el pas dels instants, cedir la tarda, ascendir la suau rosa del crepuscle.

17 maig 2001

· · ·

Quintet d'hivern espectral

Becket
Pavese
Valente
Simón
Celan

Becaines eternes
Cera verge de turons i d'estius
Angle
Minos
Lupa

Godot
Paese
Do allén
València
Silenci

6 febrer 2001

· · ·
A una determinada edat, desvetlar-se a mitjan nit pot esdevenir un malson.

20 març 2003

· · ·

L'escriptura és la pràctica del dubte.

octubre 2003

· · ·
–L'aire alimenta la flama
però el vent l'apaga.
–Prediques la moderació?
–Simplement l'equilibri.

· · ·

Quantes variacions per a un sol tema!
(Massa cels per a un sol déu!)

· · ·

Prohibido el consumo de drogas en este local.

Cafè Brillante, València, 29 febrer 2004

· · ·

Firmé en mal estado.

Manipulació ortogràfica en un rètol de la carretera Quart de les Valls–Torres-Torres

· · ·
Quan s'ha perdut la fe també es guanyen moltes coses.

Casa Patrici, Barri del Carme, 29 febrer 2004

Les delícies de juliol

Juliol, amb les seues basques i ponentades, les orxates i les agradoses nits a la fresca, sempre ha estat el meu mes favorit per llegir, i m’atreviria a dir que per a qualsevol cosa. Em tombe al llit, ben fresquet, amb poc o gens de roba i, a vegades, si les obligacions familiars m’ho permeten i la lectura s’ho mereix, em passe del matí a la nit amb un llibre. Si el llibre és de butxaca, és a dir, que no pesa, l’enlaire amb una mà, o amb les dues, i me’l llig a mos redó. Si és de tapa dura o massa gruixut per a sostindre’l una bona estona, improvise un cadafal sobre la panxa –ja cadafalesca per ella mateixa–. Actualment, el gruix que fa La muntanya màgica, combinat amb les adipositats pròpies de l’edat, em permeten sostindre un llibre de mil pàgines i tapa dura a l’alçada dels ulls. D’aquesta manera, no cal que me menege més que per, de tant en tant, enrotllar un cigarret, beure aigua o alleugerir la bufeta.
Sempre m’agrada començar la sessió estival amb alguna lectura lleugera, com per anar escalfant-me. Així, de moment, m’he cruspit la tercera part del Millenium -que ni decep ni sorprén ja–, La bella dorment de Ross Macdonald –brutal fins a l’extenuant final–, les tres últimes del Ripley de la Higsmith –el mal de llegir-les seguides és que la Highsmith es passa cada novel·la resumint-te les anteriors, la qual cosa arriba al seu paroxisme en la cinquena, on te torna a contar les quatre precedents–, i la decebedora Nocturna, de Guillermo del Toro i Chuck Hogan –ni se vos acudisca aquesta última.
Ara acabe de mamprendre Vida i destí, de Vassili Grosmann, i pel que porte llegit, fa cara de ser la lectura de l’estiu, de manera que no sé si gosaré, en acabant, amb la relectura de La muntanya màgica, que de tant de tindre-la a sobre m’havien vingut ganetes. També tenia en cua La Ilíada. Ja veurem. Al final em tornaré a llegir Kim, em sembla; potser ho intente en anglès, que me la vaig pillar en una edició de la Penguin per dos o tres euros a la Fnac.
De Vida i destí hi ha algunes sentències del narrador que em fan nosa i em tallen el ritme. Per exemple aquesta, que ja ens salta a la cara des de la primera pàgina: “La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència.”
El context de la frase és la descripció d’un camp de concentració alemany i, sens dubte, quan un pensa en un camp de concentració se li acudeixen judicis semblants. Per remuntar-nos en la línia on els crítics solen inserir aquesta novel·la, en la nissaga de Guerra i pau o Doctor Givago, tant Tolstoi com Pasternak se serveixen de personatges tan reflexius i enraonats com Pere o el mateix Givago per deixar-los que expressen judicis sobre els esdeveniments, íntims o històrics, que segurament poden atribuir-se sense objeccions als seus autors. La ficció em sembla així més fluïda i la ideologia que subjau a la interpretació dels fets, més decorosament exposada. Ja sabeu que, a vegades, sóc el Doctor Filiprim.