Dolce

Mireu l'extrema simplicitat de la següent melodia:



I mireu què en fa Monteverdi:


<

Vint-i-cinc mil·límetres

Pensat i fet.

En l'antiga fotografia fotoquímica el format de pel·lícula de 35mm era el més utilitzat i en base a ell es van establir els rangs o categories en què havien de figurar els objectius. D'aquesta manera, es considerava tres grans rangs:

• normal o estàndard; eren objectius compresos entre els 35mm i els 70mm, fins i tot entre els 24mm i els 6omm. Se suposava que aquest objectius cobrien, aproximadament, una àrea semblant a la de l'ull humà. Per aquesta raó, els objectius de 50mm de focal fixa eren els més abundants i els que solien vindre per defecte quan et compraves una càmera. Per això, Bert Stephani el tria per fer el seu projecte. Una cosa així com la vida a través dels teus ulls.
• gran angular; objectius per sota dels 35mm. Permeten acostar-te molt al subjecte a l'hora de disparar; quasi t'obliguen a fer-ho. Accentuen la perspectiva i introdueixen en el camp de visió el que seria la nostra percepció perifèrica.
• teleobjectius; per damunt dels 70mm. Contràriament, t'has d'allunyar de l'objecte o, dit d'altra manera, pots fotografiar objectes llunyans com si estigueren a la vora.

Ja sé que açò ho sap tot el món, però permeteu-m'ho.

Amb el pas a la fotografia digital, es manté la convenció, d'alguna manera, de fer referència a aquesta classificació, tot i que els diferents tamanys dels sensors electrònics que han vingut a substituir els films fotoquímics no eren, fins fa poc temps, i només en determinats models de càmeres, iguals als antics 35mm. En els actuals sistemes full frame, en algunes Canon i Nikon, sí que es produeix aquesta equivalència. En el sistema 4/3, el propi d'Olympus, que és la marca de la càmera que tinc, es va apostar per un estàndard que fóra exactament la meitat de l'estàndard dels 35mm. Això suposa que l'equivalent a un objectiu normal de 50mm en 35 mm. li correspon un de 25mm. en el 4/3. Per això, he triat aquesta distància focal per a emular a Stephani. Em propose fer una foto diària amb aquesta focal i compartir-la, durant un període de 25 dies. Per això, he fet un àlbum en el meu Flickr. Haurien també d'anar apareguent en el widget anomenat Textures de la barra lateral d'aquest bloc. Aquesta és la primera, acaba de treure del forn:

Cinquanta mil·límetres

Un projecte per a inspirar-se.

Ridge arrugues Mare esbossat per Sun sota dramàtica ombra

Commogut per l'hipèrbaton del traductor de Google:
Ridge arrugues Mare esbossat per Sun sota dramàtica ombra. Comuns al mar lunar, crestes de arrugues es troben en gairebé tots els mars lunars, els científics lunars pensar que existeix una relació genètica entre els basalts es deformen i els cims d'ells mateixos. El basalt és molt més densa que l'escorça anorthositic en què es dipositen els basalts euga. Com el basalt s'omple a les zones baixes de l'escorça, l'augment de pes provoca la flacciditat i el dipòsit de l'euga es comprimeix, donant lloc a la deformació tectònica en forma de crestes d'arrugues.

Ací la versió original:

Mare wrinkle ridge outlined by dramatic low Sun shadowing. Common in the lunar mare, wrinkle ridges are found in nearly all of the lunar maria, lunar scientists think that there is a genetic relationship between the basalts they deform and the ridges themselves. Basalt is much denser than the anorthositic crust on which the mare basalts are deposited. As the basalt fills in low areas in the crust, the increased weight causes sagging and the mare deposit is compressed, resulting in tectonic deformation in the form of wrinkle ridges.

Extret d'aquesta pàgina.

La plenitud dels temps

Per via Rebelión, me n’assabente d’aquesta perla, un article de don José Antonio Atanet Paniagua en La Opinión de Murcia, un diari de Editorial Prensa Ibérica, a la qual pertanyen també Levante-EMV i Información. En l’article, a propòsit de la reedició del diari Público del recull d’articles de Manuel Sacristán, Pacifismo, ecologismo y política alternativa, Atanet s’aplica, com a epígon dels grans telepredicadors neocons, a etzibar bastonades a Sacristán, tot posant en qüestió el seu mètode científic però, sobretot, acusant-lo de pontificar, en la cadena SER

'ex cátedra' y sin fundamento sobre lo humano, lo divino, lo animal y lo vegetal, cuidando siempre de resultar originalísimo en cuya procura vomita sandeces sin cuento….

Res d’extraordinari en l’univers ciberfatxa: l’insult gratuït, l’absència d’argumentació, el rebuig a la racionalitat. El que ignora el pobre Atanet és que Manuerl Sacristán va morir fa vint-i-cinc anys i que mai no va ser comentarista de la SER.
El perfecte ridícul del mentider Atanet s’estén a redactors, periodistes, direcció i peasso professionals de La opinión que tingueren la responsabilitat de supervisar la publicació d’aquest article. No sé que en pensaran els lectors i lectores, la confiança i intel·ligència dels quals ha estat traïda i insultada. Espere que hi haja hagut alguna mena de rectificació per part del periòdic.
Altres que continuen enfangant-se són els rectors espanyols. Vegeu, si no, el que deia des de la seua còmoda trona catedralícia Javier Martínez, arquebisbe de Granada:

La mujer que aborta mata a un niño indefenso y, por tanto, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar de su cuerpo.

Vos remet al comentari d’Ignacio Escolar.
El que volia compartir ací és una cita de Manuel Sacristán, que apareix en el primer article del llibre esmentat abans:

La principal conversión que los condicionamentos ecológicos proponen al pensamiento revolucionario consiste en abandonar la espera del Juicio Final, el utopismo, la escatología, deshacerse del milenarismo. Milenarismo es creer que la Revolución Social es la plenitud de los tiempos, un evento a partir del cual quedarán resueltas todas las tensiones entre las personas y entre estas y la naturaleza, porque podrán obrar entonces, sin obstáculo, las leyes objetivas del ser, buenas en sí mismas, pero hasta ahora deformadas por la pecaminosidad de la sociedad injusta.

Sense la terra promesa, sense una resolució històrica de la dialèctica de la lluita contra l’opressió, podem almenys, que collons, celebrar les petites victòries: sembla que ahir el Ministeri de Cultura va ordenar la paralització dels enderrocs al Cabanyal. Rita Barberá i el govern valencià ja han anunciat que no es rendeixen, que la lluita continua.