Elles escolten i escriuen el cos

Assage versos eròtics (o erràtics) per al recital del divendres que ve. Com un joc desat al bagul, encara sense signes de puntuació, recupere ara les paraules amb una bona excusa.

mira què has fet
l'óssa menor amb restes de mel als llavis
es colga al llit
amb la recança dels matins de diumenge
amb la lletra dura
monastrell
i cabernet sauvignon

mira els pits
com s'enfilen cap al sostre
es regiren els cabells
i els llençols
i es toquen
com si mai no hagueren tocat
rierols de sang del temps al marge

mira quina olor
suor sense pauses
aixelles xopes de fred d'hivern
es deixen fer
dolçament en la penombra
mentre a fora
transcorre nu un diumenge

Poemes de Norman MacCaig

Fa un temps vaig escriure sobre aquest poeta (Edimburg, 1910-1996) que he convertit darrerament en llibre de capçalera. Ho feia a través de la referència a un altre escriptor escocès, Andrew Grieg, un llibre del qual, dedicat a Norman MacCaig, va entretenir-me durant els bells dies a Vancouver de l'estiu passat. Doncs bé, l'últim dia de l'any 2010, a Dundee (Escòcia), amb un fred que pelava, el meu cunyat Chris em va regalar els poemes d'aquest autor en l'edició que us he reproduït ací a l'esquerra. El cas és que jugant jugant m'he animat a traduir-ne alguns poemes (la poesia és ara com ara la meua principal font d'aprenentatge de la llengua bàrbara) i avui tinc la gosadia de presentar-vos-els com a inici d'una sèrie que aniré vessant a la paraula nostra. Com que sé que la majoria de vosaltres (ai lectors i lectores inconeguts del ciberespai!) deveu estar més versats en l'anglès que aquest pobre torsimany, benvingudes seran totes les suggerències que vulgueu fer-me perquè els textos queden més ajustats a l'original i més nets i polits. De moment, doncs, ací en teniu un parell.

PATRIOTA
El meu únic país
fa un metre vuitant-dos d'alçada
i tant si l'estime com si no
moriré
per la seua independència.

PATRIOT
My only country / is six feet high / and whether I love it or not / I'll die / for its independence.


LES TRIBUS DELS HOMES
Pensen que caminen pel seu país.
Caminen cap a ell.

Ignorants del terratrèmol que ja
els infla els músculs sota els peus
o de l'espurna que devastarà un bosc sencer.

Interpreten les estrelles del capdamunt
com formes d'històries. Totes contes infantils.
Deixem que interpreten la foscor entre ells.

El seu país és aquell cap on caminen,
el de la foscor
on no escoltaran ni l'herba damunt els seus caps.

Donen naixença i assassinen. Fan
música de llàgrimes i instruments.
Odi, amor i avorriment són els seus companys.

Deixem-los assaborir-ho tot. Deixem-los estar:
aquests exiliats traductors de la realitat
que l'herba ni oblida ni recorda.


THE TRIBES OF MEN
They think they walk in their country. / They walk to it. // Ignorant of the earthquake already / swelling its muscles under their feet / or the spark that will bring down a whole forest. // They read the stars overhead / like patterns of stories. All childish tales. / Let them read the darkness between them. // Their country is the one they're walking to, / the one that's the darkness / where they'll hear not even the grass overhead. // They give birth and they murder. The make / music of tears and instruments. / Hate, love and boredom are their companions. // Let them relish them all. Let them be: / those exiled translators of reality / whom the grass neither forgets nor remembers.

Ma petite Galatea

Més Estellés, sisplau.

carta a un amic (II)

el passat fuig amb el vent com les fulles sallunya per viaranys fins el consol de la tristesa el desgast del temps els noms la tendra descomposicio dels mots de tant en tant reviu capricios de la ma duna imatge un perfum una sensacio inesperada proust ho feia etern la magdalena avui son les olors com una pregunta sense veu
la tovallola de despres de la dutxa lombra de marraqueix
la cuina encesa la casa dels tiets de faura
el fred de dissabte al poble la llum fulgurant de la infantesa
un temps inexistent el passat paraula no dita

Més de Mil cretins

A quin estat de bonhomia i d’irremeiable tedi ens veuríem abocats sense l’existència dels cretins? Com podríem sobreviure en un món on aquesta estirp de nicis brillara per la seua absència? Ací, a ca nostra, ens resulta difícil d’imaginar ja que el cretinisme és una malaltia que s’estén i s’encomana sense guariment possible. No hi ha antídot que ens n’allibere.

El cas és que no es tracta d’un mal endèmic exclusiu d’una àrea geogràfica determinada, de cretins en podem trobar per tot arreu. En desconeixem les soques, tampoc no sabem quina causa origina les brotades ni a què respon la seua propagació. L’única cosa ben certa és que els darrers anys la malaltia s’ha disseminat amb tanta rapidesa i en són tants els afectats que la preocupació per l’epidèmia ha trasbalsat el marc de la medicina.

L’augment imparable dels nombre de cretins amoïna també d'altres sectors de la població llecs en solucions asclepianes. D’aquest capficament s’han fet ressò molts autors al llarg de tota la història de les literatures. Un dels darrers escriptors que ha mostrat la seua inquietud envers els afectats per aquesta malaltia sense tractament específic ha estat Quim Monzó. Al seu llibre Mil cretins, publicat per Quaderns Crema l’any 2007, recull el testimoni de quinze històries diferents sobre l’estupidesa humana.

El senyor Beneset, amb caminador i rouge als llavis, observa el seu fill a la residència geriàtrica, mentre aquest s’estima més callar per no haver d’involucrar-se en xicotetes tasques que facilitarien la vida al pare. Incomunicació. Una retrobada després de cinc anys i les cabòries al voltant d’una malaltia l’empeny a acceptar el que fa temps no volia. Desamor. Dissabte és un bon dia per a fer neteja i, tret el davantal, descansar una estona a la cafeteria del carrer Balmes. Destrucció. Ho compartien tot, també un pis llogat al carrer Cubí, a seixanta segons de "tenir-la a dins". Els records i els somnis es barregen amb orgies i paternitats. Mirar per la finestra, abstreure’s i res més. Una lloança treta de context i exageradament utilitzada esdevé una llosa pesada. Importància desmesurada de foteses. Ambició. El pare i la mare, al geriàtric, han decidit suïcidar-se. El fill, a la casa on vivien feia poques setmanes els pares, repassa l’inventari d’andròmines i records mentre espera l’arribada de la primavera. Maria s`hi nega en rodó a seguir el projecte esbossat per Déu davant d’un arcàngel desconcertat. L’escriptor s’aferma al pla d’escriure un conte en trenta línies, ni una més. Els esforços de la contenció. Vita brevis. La rigidesa de l’educació fa que el Toni es desagne davant el posat rigorós del mestre que no l’escolta ni el veu. La princesa no es desperta amb el bes del príncep, el qual insisteix fins que és ell qui es queda adormit sense saber que ningú vindrà mai a despertar-lo. La primera claror del dia arriba desprès de passar les nits llegint. L'insomni i els retrets per adormir-se finalment. Enllà de la nafra? A la recerca d'etratagemes. Vaguetats. L'obcecació pels regals d'aniversari provoca que aquests s'arrengleren al prestatge superior de l'armari conjugal. L'ordinador fa que la Marta enyore fins i tot la televisió i el "tresillo". A la plenitud de l'estiu una autèntica família nombrosa celebra una festa amb petons, fotografies i més petons. Mentre el noi enganxa cartells, la dona els arrenca. Cadascú el seu paper. Petites venjances o aplicació de la imaginària Llei dels Cinc Segons. La reserva del dret d'admissió no funciona davant dels cops accidentals provocats pels nouvinguts amb carpetes de l'institut de medicina tradicional xinesa. Xiatsu.

Ara Ventura Pons n’ha produït i dirigit la versió cinematogràfica, com ja va fer amb “El perquè de tot plegat”. L’estrena serà el proper 28 de gener, data que coincideix amb el 25è aniversari de la productora, Els Films de la Rambla. Si en voleu fer cinc cèntims podeu veure un tràiler de la pel•lícula. Si, a més a més, us preocupa la remota possibilitat de l’extinció de l’espècie cretina, podeu unir-vos a la plataforma “Save the cretins” que s’ha engegat a la xarxa per tal de garantir la supervivència dels milers de cretins que ens envolten. Tot i que la malaltia s’estén amb rapidesa hem d’assegurar-nos la pervivència de les soques. Penseu en algun dels eslògans de la campanya, per exemple,“en un món sense cretins ningú mai us faria la rosca de manera indecent”. O simplement penseu en la importància de sentir-nos diferents.