Viatjant amb l'Hugo

M'embolica l'Hugo Mas en un recital a dues mans a la casa on va nàixer Jacint Verdaguer a Folgueroles. Reconec que sóc persona fàcil d'embolicar, sobretot si a l'horitzó hi ha cançons i poesia i l'embolicador té el nom de l'amic Hugo. Eixim cap a la Plana de Vic a dos quarts d'una del dijous 14, que a més és el Catorze juillet dels francesos. Després d'una primera parada per respostar decidim fer un arròs al port de l'Ampolla, un de negre que resulta ser d'una qualitat memorable i amb un parell dels proverbials llagostins del Delta per barba. Entretinguts pilot i copilot en una conversa que fa moltes més voltes que la carretera que recorrem, a les 18.00 ja som a la Fàbrica del Sucre que els vigatans han habilitat com a edifici cultural i on esperem l'arribada del nostre primer amfitrió, en Pol, jove filòleg que treballa de bibliotecari en un institut local. Comencen a caure les primeres gotasses d'un cel negre i completament cobert i prompte, mentre seguim el cotxe d'en Pol cap a Folgueroles, descarrega una pluja estrepitosa, un cortinatge d'aigua que fa difícil la conducció i desencadena rius per rambles i carrers. Plou a bots i barrals, cats and dogs, a cántaros (cada llengua ho expressa a la seua peculiar manera gràfica). Hi arribem amb aquesta aigua bíblica i en el curt trajecte que va del cotxe a la casa on ens allotjarem quedem completament xops.

El local on hem de fer el recital (ja ha quedat dit: la primera casa d'en Verdaguer) és molt a prop de la plaça del mateix nom on farem nit i on hi ha l'església, un monument al poeta i l'ajuntament, anomenat Villa Esperanza. Em dic que aquest nom li'l degueren posar en un parèntesi republicà governat per algun francmaçó imaginatiu, però els nous amics m'informen que es tracta d'una antiga vil·la (amb ela geminada resta tot aclarit) convertida des de fa molts anys en casa consistorial. Queda per al misteri la identitat de la tal Esperança.

Després d'una cerveseta amb la colla dels joves del poble, fem cap a la Casa-Museu. Ara ja plou, diríem, civilitzadament. Allà tracem l'esquema del recital: tres cançons, dos poemes, tres cançons, dos poemes, tres cançons, un poema (i la porta oberta a algun bis del cantautor), esquema que convenim a variar segons els batecs del públic. I després del vi d'honor sense cerimònies i d'haver obsequiat a l'organització amb alguns llibres propis i un de Begonya més d'altres de la col·lecció dels premis d'Alcoi, comença l'íntim espectacle amb la presència d'una trentena d'esforçats menyspreadors de l'aiguat. Arranca l'Hugo, amb la guitarra, amb dues composicions sobre poemes de Josep Ribera i una altra cançó. La concentració està assegurada amb un públic sobri i respectuós però emocionat sense escarafalls, com és la gent de la Catalunya Vella (i també, no m'estic de dir-ho, d'Alcoi). Recite la Cançó de l'alba com a avançament al que després cantarà l'amic i El somni. L'eco del somni que ha musicat Rafa Xambó. L'Hugo va adobant les seues interpretacions, impecables com sempre, amb divertits comentaris a rajaploma. En el meu segon torn recite un parell de poemes més, encara no aplegats en llibre: Ran de terra i Poema d'amic i amat. Nova tanda d'Hugo amb la sorpresa de la nit: una cançó no estrenada sobre un altre poema meu que em fa tremolar. Pertany a Lletra per a un àlbum i diu així:

No vulgues saber
Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament brostarien
entre els poemes.

Continua el recital amb aquella Sextina on l'Hugo es transforma en una orquestra sencera i en vocalista negre i una versió extraordinària de les Corrandes de l'exili d'Ovidi-Pere Quart que ens torna a posar la carn de gallina. Recite al meu torn un darrer poema, Empremtes en la cendra, només editat en format digital per Joan Navarro. I acaba Hugo la vetlada amb el poema de la xiqueta francesa i un bis amb el poema Aniversari de Miquel Martí i Pol que li ha demanat la perpetradora d'aquesta actuació, la simpàtica bibliotecària de Vic.
Fets els comiats pertinents (que com sol passar en aquests casos d'invasió de l'eufòria poètica s'allarguen un xic massa) i rebudes les felicitacions oportunes, marxem al pis a sopar amb els Amics de Jacint Verdaguer uns entrepans de llonganissa axoriçada del país que fan les delícies dels forasters. I l'endemà, després d'un frugal desdejuni, mamprenem el camí de tornada, no sense aturar-nos a Vic on, a la Plaça Major de les connexions meteorològiques de TV3, comprem un parell de llonganisses a manera de suculent souvenir. La impressió que ens causa la ciutat, sense la pantalla d'aigua de la vespra, és magnífica, de manera que és segur que ens hi tornaren a deixar caure a la primera ocasió que ens proporcionen. La carretera flueix davant els nostres ulls al ritme d'una conversa que ens porta de l'anàlisi del fenomen social de la internàutica a l'elogi d'alguna de les darreres vaques sagrades de la literatura (Bufalino i Holan, per exemple). La loquacitat de l'Hugo no és només infal·lible i torrencial sinó també sensible i intel·ligent. Un gran tros del trajecte l'ocupa l'entomologia, una de les passions del meu amic, que no debades és lluitador contra les plagues d'insectes que amenacen els nostres boscos.

“Fixa't, em paguen per fer el que més m'agrada des que era un xiquet: estudiar els bitxos i trepitjar la serra. Què més es pot demanar?”. La mantis religiosa, les lluernes que ja va veure desaparèixer Pasolini, els aràcnids, els terribles paràsits, els insectes socials, els malsons de la ciència ficció i tot el bestiari que es pot repassar (incloent-hi els Durrell) entre Vic i València. Quina delícia d'escapada!

La mosca de l'estiu

No vull pensar què pot portar juliol, que arribarà en divendres. Després de tres anys de fer i desfer intensos en plena època canicular, tindré davant meu un espai en blanc: una estrella de mar, un llapis, un mosset de menta.
I com l'anunci del que ha de ser, aquesta mosca de l'estiu: una son sempiterna.

digue'm, ferrer

Em commou, per raons que el lector entendrà de seguida, un poema d'Eslam Drudak:

"digue'm, ferrer, ¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes
els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria,
¿on és? Digue'm, caminant, ¿on són les nostres sepultures?"

I el ferrer caminant respon:

"Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua."

Drudak és un escriptor gitano, un zíngar hongarès o serbi de qui només conec aquest poema. Les paraules com a nació: Fernando Pessoa proclamava que "a minha pátria é a língua portuguesa" pensant potser en Heine, aquell jueu a qui pesava l'exili quan no sentia l'alemany pels carrers. Però em commouen especialment aquestes paraules de Drudak perquè són humils com el pa, ardents com les nostres. No són altisonants: tan sols la pregunta del qui ho ha perdut tot, del qui mai no ha tingut res; o tal vegada començarà a tenir en el moment de formular la pregunta.

Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. adesiara editorial

Poemes de Norman MacCaig (5)

DUES NITS

La nit real, la que
continua tornant en el temps,
mai no comença
amb una punyalada de negre.

Com si, educadament,
fes un soroll en la grava
i tossís i truqués a la porta
abans d'entrar.

No com l'altra, que
en la majoria d'estius dels dies
esquinça la llum i vessa
una negra foscor sense lluna, sense estrelles.

TWO NIGHTS The real night, the one / that keeps coming back on time, / never begins / with a gash of black. // As though, politely, / it makes a noise on the gravel / and coughs and knocks at the door / before coming in. // Not like the other one, that / on de most summer of days / gashes the light and pours through / a black dark with no moon, no stars. [July 1985]


TRIPULACIÓ

Tres homes remen
al costat d'estribord,
l'home que sóc i el que vaig ser
i l'home que seré.

La barca navega
cap a un cec horitzó.
Qui està remant a babord
i fa que avancem recte?

Remant com ho hem de fer
no podem girar-nos
a babord o estribord per aquest
invisible remer.

CREW Three men are pulling / at the starboard oar, / the man I am and was / and the man I'll be. // The boat sails / to a blind horizon. / Who's pulling on the portside oar / that keeps our course straight? // Pull as we may / we're kept from turning / to port or starboard by that / invisible oarsman. [August 1985]

George R.R. Martin, Phillip Roth i un viatge a Kuldiga

M'he cruspit els quatre primers lliuraments de Canción de hielo y fuego, de George R. R. Martin, que per la quantitat d'exemplars que porta venuts es deu tractar d'un dels llibres més llegits de la història.
Guionista de sèries de televisió durant anys, Martin construeix el relat a base d'episodis juxtaposats que conten històries més o menys simultànies que afecten a un parell de dotzenes de personatges principals. El total de personatges deu superar el miler. Cada capítol té una estructura climàtica i, com que porta tants fils narratius alhora, a l'inici de cadascun hi ha d'haver una espècie de recapitulació d'allò que ha sigut elidit, normalment contat en estil lliure indirecte a través del punt de vista d'algun dels personatges. En el següent dibuixet podeu vore el que vull dir: el cercle blau indica un clímax, normalment un assassinat, una violació, la culminació d'un incest, una mutilació, la mort sobtada d'un dels personatges principals…

El groc indica que es recapitula les parts elidides de cada línia narrativa,  marcades amb una línia discontínua.
Amb aquest arnés tècnic, propi del fulletó, se'ns narra les traïcions, la luxúria, la mort i la redempció impossible d'una aristocràcia medieval en un món imaginari d'espasa i bruixeria, dracs inclosos. Al principi et penses que no et deixaràs atrapar amb un parany tan evident però, a la que et vols adonar, ja estàs enganxat.
Ara estic llegint Me casé con un comunista, de Phillip Roth. Em sembla prodigiosa la capacitat de síntesi que té a l'hora d'explicar amb paràgraf conductes basades en la complexitat que motiva les relacions, com aquell triangle que s'estableix entre el pare, el fill i el mestre com a figura masculina que irromp en l'adolescència per a contradir i subvertir la severa autoritat paterna:

El maestro no tiene esa preocupación por los peligros como tiene el padre. A éste le preocupa la conducta de su hijo, ha de encargarse de adaptar a su pequeño Tom Paine al medio social. Pero cuando el pequeño Tom Paine ha sido admitido entre los hombres y el padre sigue educándolo como a un muchacho, el padre está acabado.

Tot i que s'ha fet una interpretació en clau privada i biogràfica –la novel·la presentaria semblances amb la relació que Roth va tindre amb l'actriu Claire Bloom– em sembla més una reflexió sobre els misèries i les grandeses d'un model de masculinitat avui desaparegut.

Ja en un pla més personal, anuncie que he sigut acceptat per participar a l'agost en un dels seminaris de la International Summer School of Photography, que se celebra a Kuldiga, Letònia. En concret, assistiré al que imparteix Arno Rafael Mikkinen. Me'n vaig assabentar de la seua existència a través del lloc web de Vanessa Winship, el treball de la qual em fascina i que també estarà per Kuldiga eixos dies. Sembla que seré un poc com aquell Tersites que, segons l'Homer, era l'home més lleig que anà a Troia: a la vista de la informació que he pogut vore sobre la resta de participants seré, si més no, el més vell. Una de les fotos que vaig incloure en el portafoli que havia de presentar era aquesta, publicada en aquest bloc ja fa un temps, i amb el Manel i l'Àlex en el paper d'hòmens perplexos.