Fa goig retrobar-se amb el teatre de la paraula. O amb la paraula dita i representada damunt l'escenari, i més si l'escenari és el vell i entranyable Talia del carrer de Cavallers i es tracta d'una de les peces majors (així en diuen els crítics) d'Anton Txèkhov, La gavina, o més pròpiament La gaviota, que és el muntatge en castellà que vam veure diumenge passat. I ho és malgrat que, asseguda a la butaca del costat, la meua amiga Sordícia, desficiosa de mena, no s'estigués ni un minut quieta mentre va durar la funció, ni que un invisible espectador de la fila de darrere hi mantingués una batalla a mort amb el que sens dubte devia ser l'embolcall plastificat i xerricaire d'un caramel d'aquells que aclareixen la gola i enterboleixen l'indispensable i enyorat silenci, què hi farem. Què hi farem si l'esforç d'atenció ha de combatre també contra les veus poc afinades d'algun actor o actriu i en el camí es perden tants matisos de la corprenedora polifonia del dramaturg rus, de manera que no tens més remei que conformar-te amb la simple intuïció per anar recomponent un puzzle que potser algun dia es resoldrà en la lectura quieta, en el teatre mut del llibre. A fi de comptes, com en el bon teatre de la paraula, en Txèkhov és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s'insinua com el que s'amaga, la veritat com l'engany, sempre allò descongut (potser perquè és tan conegut com la vida mateixa) impregnant la irrespirable atmosfera de l'espai escènic, opressiu i asfixiant per molt que ens faça imaginar que som davant un llac d'aigües manses i transparents o d'un hort de cirerers en flor, o potser per això mateix, perquè el drama humà sempre es desencadena enmig la immensa bellesa de la natura.
Arrossegats des de bell començ, malgrat tots els inconvenients, per una posada en escena impecable i uns actors que sovint ens fan tocar el cel (a destacar-ne Laura Romero en el paper de Nina i Juli Cantó en el del vell i xacrós Piotr Sorin), viatgem del Talia al Romea de Barcelona (similituds arquitectòniques a banda) i fem parada obligatòria al Lliure de Gràcia on l'any 2000 vam veure-hi un altre Txèkhov, aquest sí L'hort dels cirerers, amb la inoblidable i descomunal Anna Lizaran tirant la persiana de la històrica sala (i l'últim, que n'hi degué haver, va apagar la llum). I també –però això se'm fa ara més difícil d'explicar– vagaregem per la novel·la de Virgínia Woolf Entre els actes, teatre dins el teatre humà, representació en la representació d'un drama sense fi, com en La gavina, o La gaviota, que no és el mateix però és igual.
Al gran fresc narratiu d'un altre rus incommensurable que ara porte entre mans, Vida i destí, de Vassili Grossman, que tan magres les va passar durant l'estalinisme, hi llig el que segueix sobre Txèkhov. Passeu per alt la llargària de la cita i quedeu-vos amb la substància impagable del que s'hi diu, que jo aprofitaré l'avinentesa per fer finalment el meu mutis en silenci:
“Txèkhov va aixecar sobre les seves espatlles la democràcia russa encara no realitzada. El camí de Txèkhov és el camí de la llibertat de Rússia. Nosaltres hem pres un altre camí. Intenteu comprendre tots els seus personatges. Potser només Balzac va introduir en la consciència col·lectiva una massa de gent tan enorme. No, ni tan sols Balzac. Penseu: metges, enginyers, advocats, mestres, professors, terratinents, botiguers, industrials, institutrius, lacais, estudiants, funcionaris de tota mena, comerciants de bestiar, conductors, matrimonieres, sagristants, bisbes, camperols, obrers, sabaters, models, horticultors, zoòlegs, actors, hostalers, prostitutes, pescadors, tinents, sotsoficials, artistes, cuiners, escriptors, porters, monges, soldats, llevadores, presoners de Sakhalin…
–Prou, prou! –va cridar Sokolov.
–Ja n'hi ha prou? –va rebatre Madiàrov amb un to d'amenaça còmic–. No, no n'hi ha prou! Tkèkhov va introduir en la nostra consciència tota l'enorme Rússia, totes les classes, els estaments, les edats… Però això no és tot! Va introduir aquests milions de persones com a demòcrata, ho entén? Va dir allò que mai ningú abans, ni tan sols Tolstoi, havia dit: tots nosaltres, abans que res, som éssers humans, comprèn: éssers humans! Va parlar a Rússia com ningú no ho havia fet abans. Va dir que el principal era que els homes són homes, només després són bisbes, russos, botiguers, tàrtars, obrers. Ho entén? Els homes no són bons o dolents segons si són obrers o bisbes, tàrtars o ucraïnesos; els homes són iguals en tant que homes. Cinquanta anys abans la gent, ofuscada per l'estretor de mires del Partit, considerava que Txèkhov és el portaveu de la fin de siècle. Però Txèkhov és el portador de la bandera més gran que hagi estat enarborada a Rússia durant la seva història: la bandera d'una autèntica democràcia russa, bona i autèntica. L'humanisme rus sempre ha estat cruel, intolerant, sectari. Des d'Avvakum fins a Lenin, la nostra concepció de la humanitat i de la llibertat ha estat sempre partidista i fanàtica. Ha sacrificat sempre sense pietat l'individu a fi d'assolir una idea abstracta d'humanitat. Fins i tot Tolstoi ens resulta intolerable amb la seva idea de no oposar-se al mal mitjançant la violència: el seu punt de partida no és l'home, sinó Déu. Li interessa que triomfi la idea de bondat, però els “portadors de Déu” sempre s'han esforçat a introduir per força Déu en l'home, i per aconseguir aquest objectiu, a Rússia, no retrocediran davant res ni ningú; torturaran i mataran, si és necessari.
Txèkhov va dir: deixem de banda Déu i les així anomenades grans idees progressistes; comencem per l'home, siguem bons i atents amb l'home sigui qui sigui: bisbe, camperol, magnat industrial, presoner de Sakhalín, cambrer d'un restaurant; comencem per estimar, respectar i compadir l'home; sense això no funcionarà res. D'això se'n diu democràcia, la democràcia que encara no ha vist la llum al poble rus.
En mil anys, el poble rus ha vist de tot, la grandesa i la supergrandesa; només hi ha una cosa que no ha vist: la democràcia. Vet aquí la diferència entre el decadentisme i Txèkhov. L'Estat pot donar un cop al clatell del decadent per ràbia, pot donar-li una puntada de peu al cul. Però l'Estat és incapaç de comprendre l'essència de Txèkhov, per això el tolera. En el nostre règim la democràcia autèntica, humana, no hi té cabuda”.
