Molt poquet a poquet, a penes una pàgina o dues al dia, una desena els dies que més, m'estic llegint una novel·la fantàstica –no del gènere fantàstic, sinó que la trobe boníssima–, La dona justa, de Sándor Márai, publicat per edicions 62, amb traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta.
No vaig encara per la meitat, per la pàgina 189, per ser exactes, de més de 400, i ja sé que serà una de les meues millors lectures d'aquest any. No és per això, tanmateix, que em retortugueixo en la lectura, no, encara que així podria ser, llegir una pagineta i tindre'n ja prou, d'aquesta intensament compromesa amb la veritat, per més trista que siga, història sobre la dificultat d'estimar, de lliurar-se sense por a la vida, i la fantasia de l'existència de la persona que ens correspon, per destí, per justícia…
Un fragmentet:
¿Quin era el problema amb aquella dona? Rancor, vanitat. La majoria de vegades, és això que cova darrere les misèries i les desgràcies humanes. La vanitat. La supèrbia. La por de no gosar acceptar el regal de l'amor. Cal un gran coratge per deixar-se estimar sense reserves. Un coratge que gairebé és heroisme. La majoria de la gent no sap estimar ni deixar-se estimar, perquè és covarda o vanitosa, perquè tem el fracàs. La gent s'avergonyeix a l'hora de donar-se a una altra persona, i encara més a lliurar-s'hi, perquè té por que li descobreixin els secrets… El trist secret de tot ésser humà: una enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure.
He posat un altre fragmentet, relatiu al tema que enllà es tracta, al
Fumar-se de deixar
