Amb el permís del sr. retratista
El meu avi
Deia sí senyor i què mana,
parlava poc.
Pels seus dits esgrogueïts de tabac
havia passat la falç i l’escopeta,
alçava ben alt el puny.
Els anys de guerra li ofegaren somnis
i decidí callar.
La ràdio, la mobilette, el cabàs negre,
els quatre acudits que explicava, la muquer i los sapatos.
Home bo, discret i d’arrels fondes,
va lluitar al front, Montblanc, camarada Ramires.
Una dona tendríssima, tres fills, un germà
mort a la guerra i llargues caminades.
Descansa ara a l’ombra de l’ametller
amb les mans entrellaçades al darrere,
les ulleres fosques, i tants dubtes encara per resoldre:
qui, què, quan, on, com i per què.
B.M.
