Erri de Luca: El contrari d’un
Aquest llibre és un recull de divuit contes breus, tots al voltant de les sis planes.
Erri de Luca és l’autor i narrador de tots els contes. I n’és el protagonista. El component autobiogràfic és aclaparador. Però no és d’estranyar amb una vida com la de l’autor napolità.
Fins els divuit va romandre a Nàpols, lloc de naixement.
Al seu domicili provisional, la meva mare mirava de la finestra estant, dinou anys acabats de fer, els focs d’una guerra acabada. Aquells últims espetecs de dins, veus de vísceres indiferents, escampaven per damunt de les runes l’estrat de cendra de la postguerra i la misèria. Encara no havia arribat als vint i ja tant li feia arribar-hi com no.
Així que féu els divuit agafà un tren.
Vaig marxar traint tothom, pare, mare, germana, casa, estudis, els pocs amics i les mil setmanes de residència, tantes com calen per fer divuit anys.
Com era nascut al 1950, al nostre autor napolità no li quedava altra que baixar del tren el 1968.
Erri de Luca, en el seu procés de prendre les regnes de la seua vida, s’hi bolca. Es llança al carrer.
Apareguts tots de cop al bell mig d’una generació, ni que ens haguéssim citat des del bressol: d’aquí a divuit anys ens veiem al carrer.
Entra a formar part de Lotta Continua
A l’acabament de les manifestacions hi ha més arrestats, però la fugida no és el campi-qui-pugui d’abans. Hi ha una línia que absorbeix el xoc i el repel. Aprens a ser allà, entre els que no s’arruguen. (...) A les reunions explicaves el dret de tenir por, que és sana i dicta decisions assenyades.
Tothom sap avui dia com van acabar aquelles lluites (i tantes altres).
Van canviar les relacions de força fins al 75, quan, per recuperar l’avantatge de la força pública, el parlament va obsequiar els militars, per gran majoria, amb la llei que els permetia de disparar en indret públic sense causa de perill aparent ni necessitat de legítima defensa, d’entrar a les cases i a les seus dels partits sense ordre judicial, de retenir un detingut durant quaranta-vuit hores sense avisar ni advocats ni jutges.
Hi ha una definició de l’Erri de Luca que m’és especialment simpàtica. No sé vosaltres, però jo sempre he tingut dificultat per dir “partits d’esquerra” a certs partits/sindicats/organitzacions. Què compartisc jo amb ells? Què sóc jo, doncs?
La meua opció, provisional, és negar aquesta definició a certa gent. No pot ser l’esquerra un calaix de sastre tan immens.
L’opció del De Luca és la següent:
Els partits de l’esquerra asseguda, al parlament i a fora, pronunciaven conjurs: és una manifestació de provocadors (la nostra, no la de l’OTAN), cosa de grupúsculs extremistes. Aconsellaven als seus afiliats de controlar el personal, o sigui: quedar-se a casa. Aquella zoventù no volia ser bona minyona, no obeïa ningú, es ficava on no la demanaven, i això que no tenia representants ni tan sols a la consergeria de les institucions.
Ara, aquesta esquerra asseguda de De Luca és l’esquerra possibilista actual. Aquesta esquerra que s’ompli la boca afirmant que és l’única manera de fer alguna cosa. Que la resta és llançar el vot (no parlem d’aquells que no voten: gentola!). De manera imperceptible i molt de mica en mica, van rebaixant les expectatives. Els anhels. Els somnis.
En el fons, aquesta esquerra ens ven renúncies. Dia rere dia. Amb el vist-i-plau de tothom. De gairebé tothom.
Amb mi que no compten.
···
De Luca va començar a publicar amb 39 anys. Una amiga seua, secretària a l’editorial Feltrinelli, va fotocopiar un dels quaderns del nostre autor i el va ensenyar a un dels editors. Poc temps després apareixia Aquí no, ara no. De Luca va continuar treballant d’obrer set anys més.
Lluny dels habituals intel·lectuals que rememoren la seua joventut esquerrana amb un esguard paternalista i, per tant, se n’allunyen com si fóra una “pecat necessari d’infantesa”, Erri de Luca reclama eixe record. Que és seu. Que és ell.
Jo escric per donar una altra oportunitat al passat. Jo no invento pas històries atès que són les meves. En aquest sentit, sóc un escriptor limitat.
I ho deixa ben clar en un dels contes que ens ocupen, La camisa a la paret:
Per la fúria dels dols vaig oblidar la noia que m’havia arrecerat dins el seu abric i s’havia separat de mi per fer-se una dona. Roma era plena de guerra. Qui diu que ens la vam inventar és que va desertar. No era obligatori combatre, però n’hi havia motius. Aquella generació dels molts no convocava enrolaments, es bastava. No pretenia majories, desplaçava el pes amb estrebades de minoria. No la trobo a faltar perquè no ha marxat mai dels meus pensaments. Ni tampoc trobo a faltar aquella hora de resurrecció sota el cos de la noia estimada. Jo la vaig tenir, aquella hora il·limitada. Jo la vaig tenir.
···
Que ningú pense que aquest és un recull de contes de temàtica exclusivament política.
En absolut. Més aviat, la política és indestriable de l’autor. I és així com va apareixent sempre, d’una manera o d'una altra. Molt sovint, com un fons. De la mateixa manera que sempre hi és la muntanya als llibre d’Omar Cabezas, la flaire a flor de taronger a Estellés, Nova York a Auster, la repressió argentina a Bonasso, l’alcohol a Bukowski...
Hi trobareu diversos contes sobre Àfrica, la febre, la muntanya...
Però sempre hi és present el tema que dóna nom al recull: el contrari d’un.
El contrari d’un està editat per La Magrana (Les ales esteses 175) i està traduït per Pau Vidal.
Més d'Erri de Luca ací
