Quan la raça era molt més citrina del que ara sembla, ens fascinaven les rosses. Leopoldo, Francisco Javier, Juan el Llaves i jo ens la miràvem de lluny, en aquelles primeres nits de l'adolescència, quan al ball a la plaça del poble resseguíem l'aèria gràcia clara del seu cap, en mig la taca ennegrida i suada dels dansaires.
De lluny guaitàvem la miraculosa transparència de la seua pell, la meticulosa geometria del seu rostre: pòmuls amples, nas i barres rectes, llavis traçats. I els seus ulls blaus, que semblàvem mirar un punt més enllà de l'horitzó.
Després, quan s'acabava el ball i tot el poble restava en silenci, ens assèiem als graons de la porta de l'església i li demanàvem, a Juan el Llaves, que ens el tornara a dir, el poema que havia escrit a la Rubia. Aleshores era com si el silenci es quallara i es petrificara en aquelles paraules cisellades:
Tienes rostro de piedra esculpida,
sangre de tierra dura, viniste del mar.
Todo lo acoges y escudriñas
y rechazas
como el mar. En el corazón
tienes silencio, tienes palabras
engullidas. Eres oscura.
Para ti el alba es silencio.
Y eres como las voces
de la tierra —el choque
del cubo en el pozo,
la canción del fuego,
la caída de la manzana;
las palabras resignadas
y tenebrosas sobre los umbrales,
el grito del niño —las cosas
que nunca pasan.
Tu no cambias. Eres oscura.
Eres la bodega cerrada
con la tierra removida,
donde el niño entró
una vez, descalzo,
y que siempre recuerda.
Eres la habitación oscura
en la que se vuelve a pensar siempre,
como en el patio antiguo
donde nacía el alba.
El Llaves tenia aquest malnom perquè practicava la disciplina marcial del judo. Una vegada que hi va haver baralla es va erigir en el nostre paladí i, mentre feia un pas endavant, anava dient: "No patiu, ja els faré jo unas llaves de judo". La generositat amb què rebia per tots nosaltres no feia minvar la nostra confiança en ell: ans al contrari, l'enaltia als nostres ulls com el més gran poeta i judoca viu.
Uns anys després, quan ja era estudiant d'italià, em vaig retrobar amb aquells mots dits, nit rere nit, amb veu encara infantil i que jo havia memoritzat sense adonar-me del playback. Però els mots em tornaven en un altre dialetto:
Hai viso di pietra scolpita,
sangue di terra dura,
sei venuta dal mare.
Tutto accogli e scruti
e respingi da te
come il mare. Nel cuore
hai silenzio, hai parole
inghiottite. Sei buia.
Per te l'alba è silenzio.
E sei come le voci
della terra - l'urto
della secchia nel pozzo,
la canzone del fuoco,
il tonfo di una mela;
le parole rassegnate
e cupe sulle soglie,
il grido del bimbo - le cose
che non passano mai.
Tu non muti. Sei buia.
Sei la cantina chiusa,
dal battuto di terra,
dov'è entrato una volta
ch'era scalzo il bambino,
e ci ripensa sempre.
Sei la camera buia
cui si ripensa sempre,
come al cortile antico
dove s'apriva l'alba.
No fa molt em vaig retrobar al Llaves, trasmudat en un prestigiós professor universitari, americana de lli, barret panamà, elegant camisa rosa sense coll. Era estiu, a Cirat, on les persones acudeixen a refrescar-se al barranquico, un barranc de tolls d'aigua salada al qual s'accedeix per alguns passos estrets i, a vegades, perillosos.
Li ho vaig dir, que l'havia pillat, que m'havia llegit Pavese, que sabia que el poema de la Rubia no era d'ell i, quan anava a dir-li que tant em feia, que havia sigut feliç escoltant-lo en aquelles nits fresques, mentre concebíem un univers més ordenat i lluminós, en això, perdé el pas, trontollà i es va precipitar redolant muntanya avall, en heroica cabussada, fins un toll enorme que va esmorteir la seua caiguda. Estava xop, ferit, potser avergonyit. El vam voler acompanyar un tros, cap a l'eixida del barranc, però no ho va consentir. Aquella mateixa vesprada deixà el poble, amb antelació sobre el termini previst, i ja no l'he tornat a vore.
De vegades veig al germà i li demane per ell. Viatja molt, em conta, no té gaires ganes de tornar per ací.
