Mentre llegia els seus versos, escoltava la veu d'Isabel. Era com si ella mateixa me'ls llegís en veu alta amb aquella cadència i aquella calidesa que li són pròpies. Isabel Robles té una veu que em recorda la veu de Mercé Montalà o la de Montse Anfruns. Casualment, aquestes dues dones són actrius i es dediquen al doblatge. Potser Isabel ha errat la seua professió i en comptes de dedicar-se a ensenyar anglès als joves, hauria d'haver presentat el seu curriculum en algun estudi de doblatge. Qui sap si a hores d'ara no seria la nostra Rebeca, o parlaria per Gilda, o per Mary Poppins.
Ahir, a La casa del llibre, es presentava l'últim llibre de poemes d'Isabel Robles. Amb l'autora mateixa, Ramon Guillem i Lluís Solera, vaig oficiar de mestra de cerimònies. Tot seguit, repoduesc el text, més o menys fidel, de la presentació.
El primer llibre de poemes que coneixem d'Isabel Robles porta per títol L'espiral. Des de l'espiral llunyana del 93-94, llibre de poemes premiat i publicat per la mai prou estimada col·lecció de la Forest d'Arana, a l'actual Llibre dels adéus, han passat molts anys. Si bé hem trobat rastre d'Isabel en nombrosos treballs de crítica literària, traduccions, estudis, presentacions, etc. ens alegra rebre ara un altre llibre de poemes d'aquesta autora. Si L'espiral, llibre punyent i capficat a desfer malentesos, anava farcidíssim d'interrogants, de dubtes i plantejaments, El llibre dels adéus, amb contundència, reprén aquell fil i eleva encara una pregunta rere una altra, tot i que ara amb aquell deix més seré i pausat que el temps ens atorga, amb la resposta -o les respostes- amagades darrere de cada punt i cada coma.
Estem davant d'una veu de dona que de gran volia ser escriptora. Una veu singular que recull el testimoni d'altres veus i ara segueix la cursa de la poesia, del vers que vol dir el món, sense prometre, però, grans empreses, només amb el bagatge de les imatges que coneix. Al plantejament inicial que ja anuncia la cita d'Anne Sexton: No et puc prometre massa coses. Et done les imatges que conec, se suma tot el contingut del llibre i és per aquesta línia que m'agradaria anar. La d'Isabel Robles és una veu discreta. En la seua discreció hi ha la transparència i la sinceritat que agraïm en llegir poesia. Els versos es despullen de retòrica de manera conscient. Les paraules guanyen solidesa per la càrrega de contenció que traspuen. I això les fa grans. I sabem que no es fàcil aquesta capacitat d'autocontenció en l'exercici literari. El llibre dels adéus, germà hereu d'aquella espiral, és un llibre reflexiu i sobri, esquitxat de vegades per algun cluc d'ull irònic. És com un vestit transparent davant mirades que, opaques o no, s'han de sotmetre al joc que l'autora ens proposa.
1.- El blau insistent
De les quatre parts, és la primera un delicat homenatge a Anne Sexton. All my pretty ones, títol homònim d'un llibre de poemes de l'autora nordamericana, és una revisió a les experiències i als afectes a través del temps en què potser descobreix coses que fins ara no havia vist.
Isabel, com la Sexton, evita el text carregat d'imatges i prefereix presentar persones en una situació, en una escena concreta, com quan regala una nina antiga a una xiqueta que plorava, o quan els fills, a qui l'autora parla amablement i detinguda, mostren alguna cara nova davant la mare. S'insinuen ja alguns adéus, adéu al pare, a l'adolescència... entre lleus tremolors i alguna nota de final feliç.
I, després, cadascú al que és seu, "això són coses meues", això altre, "ja fa temps que ho sé, són coses teues" i això altre, ai, "ja no em pertany".
Un cop acabada l'acció, resolta l'escena, apareix el pensament, tanmateix acompanyat d'imatges, ara sí. Com una sorpresa. Com si, en construir l'artifici del vers, aparegués el sentit ocult, l'altre verd-blau, que sorprén fins l'autora mateixa. I, insistent, la ploma cerca més blaus encara darrere les paraules.
2.- Culpable de tenir raó
Ens trobem amb la follia i una dosi justa d'ironia quan, en encetar la segona part, hi ha un joc de comparacions entre el poeta i Narcís que ens arranquen el somriure.
Poeta és un narcís
que es priva de l'estany
a canvi dels seus versos.
Entrem en una galeria freaky, habitada per psicoanalistes aprofitats, etiquetats de Versace, Cardhú i cirurgia estètica, equivocats i equivocadors. Tot un mundillo on l'autora introdueix, com un repte o una malifeta, l'ofici d'escriure -d'escriure poesia-, un espill una mica perillós, una corda que tiba fins que la tensió és total, des de la preocupació de no mirar-se el melic sense tenir en compte el melic dels altres, fins el dubte de qui remunta el riu durant un somni. Tanmateix, una injecció lúcida d'humor ens trenca l'esquema. Freudians i Lacanistes passen per la pedra, per la ploma de la poeta. Un altre adéu, a la psicoanàlisi panxacontenta i a la poesia narcisista.
3.- A una petita distància
Arriba la part central del llibre, arriben més adéus. Els comiats que busca la veu poètica són per fornir-se d'ales, ara que a una distància ben petita, envoltada d'arpegis i de motius, la poesia fa de missatgera alada per lluitar contra dolor i perplexitat, desconfiança, desamor. Val a dir que més que comiats són retorns, retrobaments implícits i continuats el que destil·la la lectura d'aquests versos. Per això revisem ara la dedicatòria inicial que diu: a Jaume, sempre disposat a tornar.
No hi ha retorn sense que abans hi haja hagut un adéu. I l'etern recomençar.
4.- Tant de temps
No debades l'última part del llibre es diu així: Tornada (amb el doble sentit del mot, o triple). Tornada, retorn als mateixos llocs d'ahir, al mateix convenciment que ens va fer engegar l'espiral dels versos; i Tornada, com la frase o secció de la melodia que reapareix diverses vegades en el decurs d'una composició.
La tornada és el fragment que acostuma a ser més reconeixible, juntament amb l'inici i és el que sovint es taral·leja quan una persona es refereix a la cançó o peça.
Tant de temps al punt de fuga....
Tant de temps dibuixant els límits de la llunyania...
Tanta cosa feta, tant de camí recorregut... I ara el buit blanc i perplex, l'etern retorn, això que ens empeny a escriure, què si no? un silenci de ferro, l'estranyament, la solitud emmordassada. I malgrat tots els concerts de Haydn, quan l'home, la dona, arriba a la vora de l'abisme ha de (re)prendre la paraula. Impossible posar-se en la pell de l'altre perquè no som l'altre.
I aquest jo, tant de temps perfilant adéus, atònit i seré davant els mots, només pot dir que, ara, com abans, la història d'amor i complicitats que ha bastit tota una vida, continua essent magnífica pel simple fet de ser la pròpia.
Aquestes darreres paraules tanquen el poemari i, com déiem en començar, recullen el testimoni de fa més de 15 anys quan, en aquella espiral de versos, l'autora també destacava la magnificència d'una història que és la pròpia.
Isabel Robles coneix bé la literatura anglòfona, la paraula de les dones. Ha publicat articles de crítica literària, així com traduccions de Myrna Lamb (Què heu fet per mi darrerament, 1983), Anne Sexton (Poemes, 1983), e. e. cummings (44 poemes,1986), llibre que aprofite per recomanar-vos i Edgar A. Poe (Ciència ficció, 1991).
Amb El llibre dels adéus que publica l'editorial Perifèric, Isabel Robles insisteix en el seu desig, reté ben lligat tot allò que li ha fet arribar on és, s'allibera de malsons i, sense condicionals, escriu poesia.
Si voleu llegir una altra ressenya de l'acte, guaiteu ací
