Mentrestant agafa'm la mà

Ànimes dolentes

M'ha vingut a la memòria l'àvia de la meva mare.
Sabia coses de les ànimes errants.
Mirant al matí les cendres del foc, podia saber
si les ànimes que havien rondat a la nit eren bones o dolentes.

Una vegada, en tornar del ball,
ma mare i les seves germanes la van trobar fora de casa.
Amb la camisa de dormir i una espelma a la mà,
els va manar que no hi entressin,
perquè a dins hi havia una ànima dolenta.

Aquest matí he mirat els llençols del llit.
Desprenen la teva olor i tenen rastres de l'aigua de les teves venes.
Traces de la teva ànima.

No sé si era bona o dolenta.
Per això, repetint minuciosament els antics ritus,
he posat de nou la música que hem escoltat aquesta nit
i m'he ficat al llit a poc a poc.
He cenyit el meu cos amb els llençols,
m'he acaronat la pell
i he evocat de nou, una vegada rere l'altra,
tots els moviments d'aquesta nit.

He sabut coses de la teva ànima.
Sens dubte, és de les dolentes.



Kirmen Uribe, Mentrestant agafa'm la mà (Bitartean heldu eskutik).Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera. Ed. Proa

Cantinflas

Tot i les connotacions un tant casposes per aquell deix moralista i per l'època en què véiem les seues pel·lícules, el record d'aquest actor mexicà s'acompanya d'una pinzellada de tendresa: el meu avi imitant-lo davant de la pantalla d'aquella tele en blanc i negre. I avui, especialment, per intentar ensenyar-nos a conjugar el Present d'Indigestiu

Com en una illa

I tu què t'emportaries a una illa deserta?

Instantània

dona adormida esperaves a desgrat del temps i avui se't convida al ball veus i fogueres enceses de carrera sempre en ascens al convit a desxifrar cada silenci entre els dits perquè la neu es fon també sota les teues cuixes dona com el temps ullpresa per l'enyor aparcada en un racó del divendres amagada entre carrerons estrets agafes ara aquest tren un indici de nom has dit has entrat a la sala amb les butxaques buides qui t'ha ofert la boca i l'aire del carrer fera encara callada sota la pluja entre milers de síl·labes sense fi recuperes l'escriure els signes caiguts cada cabell vol ser trena cada ungla vol i paisatge dona desmaiada cabellera que mires collita verge després de la rosada la boca i la pluja del carrer (27-03-2011)

Una habitació a Holanda

" La primera Meditació emet les més grans reserves sobre tot allò que, fins aleshores, passava per ser real. Tot el que veiem i ens pensem que existeix podria no ser sinó un somni, una emanació fantàstica del son.

Només hi ha interès allà on hi ha contradicció.

Amb quines ganes de més ens quedem en llegir el Discurs, tan concís! L'extrem despullament de l'escenari en què l'individu racional es desperta a si mateix fa que qualsevol indicació sigui preciosa -l'estranger, el mal temps, una solitud total, ni preocupacions ni passions.

Descartes es queda al llit. S'acosta l'escriptori, agafa un paper verge i en majúscules hi escriu Meditatio secunda. Tot seguit, amb caràcters rodons, nets, regulars, en llatí: "La meditació que vaig fer ahir m'ha omplert l'esperit de tants dubtes que ja no tinc el poder d'oblidar-los. I tanmateix no veig de quina manera els podria resoldre."

El que compta no és el que s'explica. Són les coses que es fan.

La rica vida social, el gust per la conversa, si no es va amb compte, no permeten treballar com cal, és a dir, sense parar, tot sol. Sempre hi haurà algun veí, un xerraire amb talent, una dama que obrirà la porta per distreure-us o arrossegar-vos. Per tant, cal exiliar-se."


Una habitació a Holanda, Pierre Bergounioux. Editorial minúscula (Barcelona 2011)