Breu resum de lectures estiuenques

Pel que fa a les lectures d’estiu, sóc un rellotge: em dedique a llegir compulsivament des del dia 1 de juliol al 31 d’agost. A partir de l’1 de setembre ja em trobe incapaç d’agafar un llibre. El meu cap ja no està per a la literatura. Cada any m'he d'esperar a ben entrada la tardor.

L’estiu lector s’iniciava de manera potent amb el So i silenci del Guillem Calaforra, un magnífic llibre d’assaig musical. Que es publiquen assajos sobre música ja és notícia. Si, a més, estan escrits en català esdevé una proesa. Però és que aquest llibre resulta no només interessantíssim des del punt de vista de la informació i reflexió que aporta, sinó que és profundament divertit (amb algun punt de saludable mala hòstia) i molt agradós de llegir. Vos en parlaré un altre dia.

Després d’un inici tan prometedor, adobat amb alguns poemes en italià del Lavorare stanca, vaig arribar a una meseta literària que se’m féu llarga. Sol a Berlín (Fallada), La viuda prenyada (Amis) i Memòries del subsòl (Dostoievski) se’m feren pesats. Als dos primers, un cop llegides les primeres 400/200 planes, respectivament, no parava de dir-me: “ok, ja ho he pillat...” i així tot el terç final dels dos llibres!

Solar també va ser una mica debedora. I dic una mica perquè McEwan escriu tan bé que continua sent un plaer llegir-lo. Val a dir que les meues experiències amb aquest autor han estat increïbles i que tenia un horitzó d’expectatives immens. Però, com deia, no el va acomplir.

Jo començava a posar-me una mica nerviós perquè l’arena del meu temps estival de lectura anava escolant-se... Vaig fer un colp de timó i vaig baixar del prestatge L’ambició d’Aleix (no, no l’havia llegit). Em quedí senzillament bocabadat. I vaig entendre que el meu viatge literari, finalment, feia un gir. Després d’Enric Valor vaig endinsar-me en el món de Les històries naturals de Perucho, curull d’entreteniment i d’una riquesa literària brutal.

Volia comprovar que aquest gir no es devia a qüestions pàtries i vaig agafar un llibre que havia comprat per dos euros al París-València del carrer Pelayo (no m’ix anomenar-lo Pelai): Ragtime de Doctorow. Caram, quina meravella de llibre: també ajuntava una història d’allò més entretinguda (i on vaig aprendre molt dels primers anys dels XX als EUA) amb una manera de relatar preciosa. Gran escriptor, el Doctorow.

Vaig apurar l’estiu llegint una curiosa biografia de Pavese (per allò de la circularitat, o per pura estima a l’estructura, tan musical, ABA) que m’havia comprat el meu fill a La Bussola, una llibreria de via Po.

A esperar l'estiu.

Poetes populars

Les festes estellesianes van arribant a la seua fi amb la mateixa cadència amb què el setembre s'enduu basques i porta pluges, molt lentament. Enguany he participat activament en dues d'elles: la de Benimaclet i la més casolana de Massalfassar, al Cafè de l'Infern, seu dels dimonis d'aquesta animada vila de l'Horta Nord. Com qui no vol la cosa, la idea de Josep Lozano ha anat prenent cos i escampant-se per terres valencianes d'una manera en certa manera sorprenent, perquè si la nostra afició a seure a taula per beure i menjar a dos queixos és fora de tot dubte, no ho és tant (o no ho era) la que fins ara hem demostrat per la poesia. L'excusa cultural-patriòtica em sembla, no cal dir-ho, excel·lent. I més considerant que l'adaptació folclòrica (dit siga en el sentit estricte del mot) lliga el nostre país amb Escòcia, que és una terra que m'estime molt des de fa molts anys, o Vicent Andrés Estellés amb Robert Burns (res a veure amb l'historiador nord-americà especialista en Jaume I i les aventures de la conquista de València Robert Ignatius Burns), alguns dels poemes del qual van ser els primers que vaig llegir en anglès.

Bé, tot això m'ha fet pensar (i discutir amb qui se m'ha posat a tir) sobre una cosa que no veig gens clara o que veig massa confusa: l'aplicació sense més matisos de poeta popular o poeta del poble a Estellés, una definició ja convertida en un tòpic que sembla que ens estalvia haver de matisar les coses o que fins i tot excusa la debilitat que sentim pel gran poeta de Burjassot. I alguna cosa de la proverbial indiferència dels valencians cap a la poesia (i els productes de l'alta cultura en general) queda exposada a la llum amb la tan manida formuleta de “poeta del poble”, de “poeta popular”. La culpa potser la té un dels poemes més desafortunats (des del punt de vista estètic) d'en Vicent, aquell d'Assumiràs la veu d'un poble, que si com a dogma de fe o programa d'acció cívica és impecable, com a poema tout court és més aviat un desastre, cosa que per altra banda no esborra cap dels immensos guanys d'un poeta irrepetible. I la dèria reduccionista d'un poble més aviat orfe de referents ben consolidats que sol conformar-se amb un poeta, un novel·lista, un assagista i un gramàtic. Comprensible. I perillós, després de tants anys. No m'hi estendré gaire perquè aquest és un tema que bé mereixeria una reflexió més sostinguda i potser una ploma més fina que la meua. Més enllà, però, de l'ideari que cada u professe i dels compromisos cívics que l'animen, no és una simple redundància dir poeta popular? És que la poesia d'Estellés, immensa, pot quedar reduïda a un sol mot que a més a més és tan confús com la mateixa paraula de la qual deriva, poble? I si Estellés és un poeta de poble, vol dir que no n'hi ha més? Ho deixe avui ací i us promet tornar-hi un altre dia.
El cas és que la idea escocesa, al voltant dels poemes de Burns, el haggis (una autèntica morconetada o cosa només apta per a molt fartons, entre la botifarra i la poltrota) i els destil·lats d'aquella terra es tradueix molt bé al pimentó torrat, les mandonguilles de bacallà i tot el que hi vulgueu posar i els bons vins de la terra. Si xifrem la popularitat en termes de nombre absolut de lectors d'un poeta, evidentment Estellés no serà mai un poeta popular encara que siga probablement el més llegit en català en els nostres dies. Però aquestes estellesianes hi ajudaran bona cosa, com van ajudar les celebracions burnsianes del 25 de gener a la popularització de l'autor de My heart is in the Highlands i Auld Lang Syne, la cançó més ploranera i coneguda del món anglosaxó i part de l'estranger. És a dir, i per no fer-ho més llarg, és el poble (siga el que siga aquesta substantiu, que inclou també les hordes il·letrades dels estadis, per exemple) el que fa popular els seus poetes perquè els necessita i els posa al servei de la seua causa. I per als poetes, és clar, és un honor. Potser l'únic honor que es poden permetre, encara que siga a títol pòstum.
Us deixe les fotos dels dos autors agermanats, gràcies a la feliç idea de Lozano, i a aquella part dels valencians que a més de beure i menjar també s'estimen la poesia i els seus poetes, que són tots els qui escriuen la seua llengua, l'únic que en rigor és de tots, ço és, del poble, perquè gràcies a déu no té propietaris (amb el permís de prescindibles acadèmies). Amén.

Adéu a l'estiu

Diré adéu a l'estiu que s'enduu la veu de l'aigua
i un miratge més sigil·lós encara
que les fulles escasses, que els dies que vindran:
a recer del silenci hi ha unes engrunes de sol, el sol
com una absència. Arribarà una llum incerta,
entre ombres incerta.
Cauran fulles,  presagi de núvols
dibuixats al cap de l'autopista
per on transcorre un camí cap a l'hivern,
nou paisatge entre ombres,
incert paisatge, llum incerta.
Convocaré la pluja sense aturar-me als marges,
pels camins sense tenebra,
per les dunes, per les restes de l'estiu.

La roda del temps

Ahir al matí vaig copiar unes paraules a l'agenda, en aquelles últimes pàgines en blanc que tenen les agendes, mentre esperava que arribaren els alumnes a l'aula 1.3 del Clot del moro. Cinc anys després i és com si el temps no hagués passat. Tot és estrany, tot és un cor que batega.

I la pregunta que em repetisc aquests dies de setembre: quantes vides caben en una vida?

Viatjar a llocs coneguts o inconeguts

No sé on vaig llegir que als grans lectors (lectors grans?) els passa que així que es van fent majors s’estimen més rellegir que llegir. Retrobar -o aprofundir- més que no trobar. No estic jo en aquest punt, siga perquè encara no he llegit molt siga perquè, com diu ma mare, sóc un home-jove (... un home-jove... com tu). Sí que em passa, però, amb els viatges. Últimament m’abelleix més viatjar a llocs ja visitats que descobrir-ne de nous. Aquest estiu, per exemple, he viatjat a Xàbia (que em sé de memòria) i a Torí, on ja havia estat. És el gran plaer de retrobar, d'aprofundir.

Si ara tinguera l’oportunitat de fer un viatge, repetiria alguns dels llocs que ja conec. Supose que deu ser una cosa de fases vitals. També deuen tenir part de responsabilitat els viatges amb els meus fills. A Barcelona anem una vegada l’any. Hi dediquem tres quartes parts dels viatge a tornar a veure coses conegudes. Cada any els xiquets volen tornar al museu de la ciència, a les rambles, al parc del laberint, al güell, al museu del barça, a les llibreries del centre, a dinar al Juicy Jones (el vegetarià del costat de les rambles) i a un indi del raval, al tibidabo per descomptat... Els té igual saber què hi trobaran. O, millor dit, és justament on troben el plaer. És com les vegades que s’han vist alguns capítols de Bob Esponja. No els importa en absolut. Per descomptat que els encanta trobar llocs nous. Però ho troben perfectament compatible amb gaudir amb el retrobament.

Com que cada any trobem alguna novetat, cada any hem d’augmentar la durada del viatge perquè hi hem d’encabir els llocs comuns i les troballes. I la veritat és que resulta molt plaenter tornar a aquests llocs ja coneguts on no hi ha sorpreses, on et trobes tan bé. D’on et fa l’efecte que mai havies marxat.

Enguany hem hagut d’allargar la durada del viatge a Torí. Amb una setmaneta només teníem per als imprescindibles: egipci, vittorio veneto, po amunt i avall, mercat de porta palazzo, pujar al superga en funicular, gelat de gianduia (un cada 12 hores), les llibreries de via po a partir de les deu de la nit, la mole per descomptat... Calia augmentar uns dies per poder fer les noves troballes de cada viatge. Però reconec que si avui mateix poguera agafar un vueling a malpensa i dues hores després em trobara a Torí, el primer que faria seria tornar a fer-me un aperitiu a vittorio veneto. Sis euros per la beguda i a no parar d'entrar al bar amb el meu platet de plàstic a aprofitar el buffet lliure. Després pujaria via po amb una terrina de gianduia a la mà sota els emporxats i aniria aturant-me als aparadors de les llibreries i pensaria en Pavese endiumenjat fent la passejada fins Piazza Castello.