Fuster primaveral

No hi ha dubte que Joan Fuster fou, és, una figura literària de primera magnitud i probablement el millor assagista català del segle XX. Xamba genètica, com algú el va definir, o miracle cultural, la irrupció de la seua obra en les foscúries del franquisme i en el context d'una societat culturalment anorreada i submisa com la nostra marca un punt d'inflexió en la història contemporània dels valencians (i dels catalans en general, podríem dir): el pas, transcendental, a la modernitat, literària i de pensament, entesa com la capacitat d'articular discursos per a la reflexió i l'anàlisi, i de fer-ho des de la solvència d'una escriptura d'alta volada que és invitació constant a llegir una obra oberta, engrescadora i inesgotable. Per això, qualsevol intent de reduir el “fenomen” Fuster a una determinada doctrina, a una mena de prêt a porter que ens estalvie l'esforç de pensar i pensar-nos, està abocada al fracàs perquè obvia el fet que, per damunt de tot, Joan Fuster fou un escriptor, un gran assagista. Més que solucions concretes o fórmules màgiques, que no n'hi ha, Fuster ens obrí el camí de les preguntes que, un colp formulades, porten a altres preguntes i a altres hipòtesis en una dialèctica constant que només es pot practicar des de, per dir-ho amb les seues paraules, l' “apriorisme militant” […] “no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà”.

Fuster és avui tan vigent com fa cinquanta anys i com ho serà d'ací a cent anys més, com ho és sempre qualsevol gran clàssic. Una ullada a la tossudesa amb què el poder de llavors i el d'ara ha pretès abismar-lo en l'oblit i la marginalitat seria prou eloqüent per confirmar la validesa, en l'ordre pragmàtic, de les seues anàlisis. El rigor del seu estil, gràcies al qual flueix el riu d'un pensament vigorós, no necessita de més demostració, si en volem apamar la solidesa del llegat, que la quantitat i qualitat de literatura que va provocar i encara provoca. L'estil, que com sabem és l'home, de Fuster plana com una ombra protectora (i de vegades com una adherència automàtica i prescindible) sobre tot allò que en aquest país s'escriu des de la perspectiva del que s'ha denominat literatura d'idees, siga sota la forma de l'assaig (inclòs el més acadèmic), l'article d'opinió, la crítica o el columnisme.

Hi ha evidentment, des del costat pragmàtic, social i polític del fenomen, molt més. El fusterianisme (passeu-me un mot que el mestre refusaria) és tot allò que de transversal té la lluita per la cultura, la llengua i el país dels valencians. Les estrictes minories que en els anys cinquantes i seixantes, sota el mestratge de Fuster, van començar a construir el País Valencià modern són avui significatives i determinants minories, potser la part més vital i resistent del nostre poble.

En el balanç negatiu, però em sembla que realista, de la nostra situació d'ara, ¿podia l'escriptor de Sueca haver previst l'abast de la destrucció a què l'oligarquia indígena, recolzada en el poder de l'Estat i en tots els altres, sotmetria el País Valencià? ¿Podia haver imaginat que la corrupció, l'autoritarisme i el lladrocini permanents, en temps de “democràcia”, arribarien als insostenibles límits actuals? ¿Que l'amenaça de “dissolució” del valencià com a poble vindria de l'espoliació sistemàtica dels seus recursos naturals, del domini abassegador dels mitjans de formació de masses, de la privatització descarada dels capitals socials i públics, i que el setge a la llengua i la cultura en seria més aviat un trist corol·lari i tapadora de demagògies, un atac directe al cor de les últimes resistències? ¿Hauria fet broma llavors amb un ecologisme que avui sabem peça indispesable en la construcció o reconstrucció del país, broma feta des d'aquella part d'ell que no podia sostraure's a l'escepticisme burleta del llaurador que portava a les venes? ¿Hauria confiat tant en el “progrès” i altres tipus d'analgèsics (aspirina a banda) si hagués tingut temps de viure i desvelar l'escandalosa enganyifa del nostre temps perpetrada a l'ombra d'aquest concepte?

Orfes com ens trobem de pensadors, escriptors i homes d'acció del seu calibre, ens queden les grans preguntes de la seua obra, ens queda afirmar-nos i afermar-nos en el compromís amb la nostra gent i la nostra terra, ens queda el repte d'alçar una política que fins ara només han fet els de sempre, amb ben escasses i meritòries excepcions, i l'han feta sempre contra nosaltres, els valencians. Ens queda continuar llegint Fuster i continuar construint la nostra solidesa com a poble, articular les respostes, radicals i cíviques, a uns temps difícils que sempre ens fan debatre entre l'ara i el mai. 

[Part de la pesentació que l'autor va fer en l'Homenatge a Joan Fuster el 8 de juny de 2012 a l'hora de Benimaclet.]

 

Arxipèlag

Divendres passat vam entrevistar, Rafa “Panxo” Miralles i un servidor, al periodista grec Yorgos Mitralias, de gira europea per a explicar en Europa allò que els mitjans de comunicació dominants amaguen en tot el continent: que existeix una alternativa a les polítiques econòmiques de l’austeritat i que aquestes, en realitat, no són sinó l’experiment arbitrari que s’ha proposat dur a terme un grup poderós afincat en el seu particular espectre ideològic. El partit de Mitralias, Syriza, és el primer partit a l’esquerra de la socialdemocràcia que té possibilitats reals de governar un país europeu des de fa més de quaranta anys, especialment des de la caiguda del Mur. Si arriba diumenge al poder, i és el favorit en les enquestes, promet posar en marxa una política econòmica alternativa i viable a la crisi del deute que no passe per sacrificar les expectatives de benestar de les classes mitjanes i dels treballadors i treballadores. Un dels seus líders, Alex Tsipras, va prometre ahir dues mesures d’abast simbòlic: restaurar el salari mínim als 751 euros anteriors a la rebaixa del febrer de fins un 32%, en el cas dels menors de 25 anys –ací és de 641,40 euros i està congelat des de 2011–; també va comprometre’s a rebaixar l’elevat sou dels ministres. Però, sobretot, el que provoca la icterícia dels alts funcionaris de la UE, el BCE i l’FMI és el seu compromís de no fer pagar la crisi a un poble que no l’ha provocada i denunciar el Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding), com és conegut l’acord de rescat grec i que imposa, segons ens contava Yorgos Mitralias, destinar un 95% dels ingressos de l’estat grec al pagament del deute amb la banca europea, alemanya i francesa. Aquest deute el va contraure l’estat grec no per a subvencionar els serveis públics i l’estat del benestar, com ens volen fer creure els mitjans, sinó a finançar la compra d’armament a la indústria militar francesa, alemanya i britànica. També a l’espanyola. Per a justificar eixa despesa, s’ha alimentat durant quasi un segle un conflicte prebèl·lic amb la veïna Turquia. La classe dirigent grega, és clar, ha sucat bona cosa a base de comissions per les transaccions.

Yorgos Mitralias a València

Yorgos ens confessava també el seu temor a les possibles represàlies contra Grècia i contra el seu partit si els grecs i les gregues s’agosaven a “no votar correctament”, és a dir, si no votaven a Nova Democràcia –el PP d’allà– o al PASOK –el PSOE–.
¿Ho consentiran, que un partit que aglutina feministes, gais i lesbianes, ecologistes, sindicalistes, antics troskistes i dissidents del Partit Comunista grec i del PASOK, el moviment dels i les indignades governe un estat de la UE i no acate les directrius dels gran capital, la banca i els mercats? De moment, despús ahir començaven les traïcions: a Nikos Hanias, candidat de Syriza a Corint, se li va aparéixer la Mare de Déu i va publicar una carta, quatre dies abans de les eleccions, on afirma que s’ha adonat que “la presa del poder per Syriza, ni que siga una hora, serà catastròfica per a Grècia i per als nostres fills”. No sé si demana el vot per a Alba Daurada, l’emergent partit neonazi, en un panorama polític de descrèdit dels partits que s’alternen en el poder en tota Europa.
Hi ha algunes dades molt preocupants, com la infiltració en la policia grega de militants de Amanecer Dorado. i Yorgos MItralias ens expressava els seus temors a una resolució violenta del conflicte.
El mateix Tsipras publica avui un article en el Financial Times on intenta contemporitzar amb el gran capital a base d’argumentar que, en realitat, Syriza no és l’autèntica amenaça sinó, més aviat, l’única eixida possible ara mateix perquè és l’única formació que no carrega amb la trajectòria de corrupció i mala gestió que han portat al país a la ruïna. Assegura també que aportarà estabilitat social a través d’una política fiscal més justa –fins ara, els ingressos de l’estat per impostos són d’un 4% del PIB– i una despesa pública que pujarà al 44% –a l’estat espanyol és d’un 22%, segons Vicenç Navarro.
Vergonyosament, l’única manera d’informar-se sobre un esdeveniment que de la transcendància d’aquestes eleccions és a través del Twitter d’alguns periodistes grecs que escriuen en anglés, com  Efthimia Efthimiou o d’alguns articles de The Guardian o, coses de la vida, del Financial Times. Un procés que podria resultar exemplar per a l’estat espanyol i, mot particularment per al País Valencià, no mereix cap cobertura per part dels diaris ni televisions espanyoles.

Paraula de Pedrals, que en ardències transmuta

- que ens cal la igualtat social 
i un retorn a la natura 
que l'amor als altres dura 
si és exigent, no banal, 
que el rubor és l'armadura 
d'una vergonya ancestral 
que no té lloc ni cabuda 
en la franquesa lleial, 
que tota la cosa pública 
pot ser de llei personal, 
que el qui realment educa 
no imposa un cos doctrinal, 
que el món esdevé corrupte, 
no des de baix, des de dalt, 
que hauríem de posar en dubte 
tot el paller, fins el pal, 
que al desassossec abrupte 
és on perviu l'ideal.


Que Josep Pedrals és músic es nota tan bon punt obri la boca. Les seues actuacions desprenen un ritme que va omplint minut a minut l'estança. Amb contundència. I la llengua amb què diu és ben viva, excepció que confirma totes les regles.

La veu de Pedrals, a prova de bombes i de rescats, practica una rima de risc i actualment viatja de tournée per les terres de catalana parla a propòsit de la publicació recent del seu llibre El Romanço d'Anna Tirant, una reparació, segons l'autor, de l'anterior Furgatori, totes dues obres editades a Labreu. Sembla que es tracta d'una tragèdia clàssica, tot plegat, un deute contret o un malentés que ha hagut d'aclarir amb el (seu alter ego) Quim Porta. Què importa, això! Un poeta músic, o un músic poeta, compartia ahir amb els veïns russafins una vesprada (xa)fogosa de dilluns.

Aquest barçaluní del barri del Clot coneix bé el seu medi i, si li cal, bé que s'hi adapta: recitar els decasíl·labs de la seua SexyTina a la manera més valenciana-de-l'horta li resulta tan divertit com senzill. Ventríloc del vers, a la manera més genuïnament fallera, en paraules del Pau Sif, capta l'essència barroca, casposa, eròtica i bròfega de la tradició més nostra.

Amagat darrere d'aquesta mena de valenciana prosa revisitada que en ardències transmuta, hi ha l'esperit d'un home d'aquests temps que, en boca posem per cas d'un gosset invident, furga i remena pels seus dedins, insistent i reincident, i reivindica una lucidesa incivil, o una ànsia de malmetre la insostenibilitat dels cànons, o el desig ben digne i coratjós d'escometre la hipòcrita insensatesa, de boicotejar prohibicions i de respondre a l'estupidesa. I com? Amb les paraules que va traient del seu bagul o del seu barret o del seu bigotis. Es usted muy listo, senyor Pedrals.


 
Menció especial mereixen, en aquestes paraules, les de Màrius Serra, Rois de Corella, David Carabén i Joan Todó, que també transmuten.

Blau Matisse

Hem pres una glopada d’aire fresc en el lleu parèntesi que ens han deixat l’anunci del rescat bancari i el debut de la roja a terres bàltiques. La brisa a vora mar havia agranat tots els núvols i feia ballar els para-sols. A recer dels tendals i darrere les ulleres de sol estàvem en la glòria celestial, després de tant de temps. Uns entrants mariners i un cuscús vegetarià per obrir boca... i un te amb un sentidet de menta servit en aquells gotets decorats han fet renàixer la força perduda després de tantes sotragades. Hem dit hola i ens hem retrobat.

Només ha canviat la coberta de la llibreta on alcem acta de la nostra perseverança. Del roig al negre, en el sentit stendhalià o en el de la utopia. Només ens ha calgut deixar constància que encara hi som i serem. La paraula continua amb un nou alè, seré, com l’aire fresc que endevinem en aquest oasi, i que ens empeny a cercar l’aigua. Només ha calgut retrobar-nos per reafirmar-nos. Només unes ratlles a la pàgina inicial de la llibreta. Del roig al negre.

El blau Matisse de les estovalles en posava el contrast i feia el joc als altres blaus que lluïen més enllà del cobert.

Confessió

Vivim dies difícils, de mal passar. El brutal atac a l’ensenyament (sense concessions, sense pausa) està obligant els docents a situar-se, a retratar-se. El que em passa aquests dies és que em resulta molt fàcil pair la relació (de ràbia combativa) amb l’administració neoliberal però molt difícil de situar dins meu la relació amb molts dels meus companys i companyes. 

Ara mateix veig tres sectors dins el professorat:

 a) sector encaixador, bàsicament perquè han votat pp i, per tant, no els en queda una altra. I ja els va bé, potser de manera inconscient, tota aquesta trampa.

b) sector combatiu, mobilitzant els centres, les famílies, acudint a les manifestacions, fent les vagues.

c) sector tebi, com bé diu Manel. I és aquest el sector amb el qual no em sé avenir. La situació és tal que, de sobte, no entenc la rica capacitat autojustificadora del meu company de treball esquirol, amb el qual he compartit mil tallats i converses. Ara, una companya passa de criticar la vaga-d’un-dia a dir que sis dies de vaga és una exageració; argüir després que començarà a fer-la i ja vorem i, finalment, fer només la vaga del 22. I no ho sé digerir, justament perquè són companys molts propers, del dia a dia, de projectes i aventures. Són aquests “els meus”? 

Reconec que no dec estar a l'alçada de les circumstàncies quan sóc incapaç de tirar avant i treballar per establir dinàmiques que permeten sumar els tebis. Ara mateix el cor em mana més que el cap. Crec que cal sumar també aquests tebis. No obstant això, la decepció roman. Amb un pessic de tristesa, la veritat.

I ara què? Cal prioritzar aquestes estratègies captadores de professorat de resposta tèbia? O cal veure quins sectors de la societat (mestres, famílies, alumnat, associacions diverses) estan al meu costat: cal buscar fora el que no trobe dins? El cor m’adreça a la segona opció. El cap a totes dues. 

Supose que hi ha feina per tothom i cada persona treballarà allà on es trobe millor. I que la cosa serà llarga. Molt llarga. El que resulta obvi és que aquestes retallades, aquest empitjorament estructural, sense compassió ni trellat, de la qualitat de l’ensenyament que rebrà aquesta societat està trastocant tot el món. Fora carasses, doncs. També les pròpies. Hauré de rebuscar dins meu per seguir avant perquè, com m’encante, ja no quedarà res per defensar.