dijous, 22 de març de 2007

Escoltar

Escoltar forma part de l'estratègia dels pobres. No vull pas dir que s'hagi d'escoltar tothom. S'ha d'escoltar qui convé. Això sí: s'ha d'escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S'ha de produir la impressió d'adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s'ha de causar la sensació de presència i d'adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d'una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d'assentiment paral·lels a les coses que l'altre persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant:
“¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l'amabilitat d'aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?”
Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l'única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d'aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure'n un profit, malament... El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l'adulació —en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat—, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l'adulació és saber escoltar d'una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l'atzagaiada d'aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements —si és que hom en té algun— s'han de saber dissimular en el seu punt —sense caure, però, en l'extrem d'accentuar massa la pròpia estupidesa.

Josep Pla El Quadern Gris

2 comentaris :

Àngel ha dit...

uffff! aquest text dóna molt de joc! Es pot jugar a "en qui penses?" heheheehe

Amadeu Sanz ha dit...

Tot i l'admiració que em desperta el gran estilista Josep Pla, i el que m'he pogut riure moltes vegades llegint-lo, em costa ja, cada vegada més, la seua condescendència amb la gent que ell considera indigna o massa estúpida.