dilluns, 12 de març de 2007

Nura d'en Ponç Pons


M'acabe de llegir aquest llibre, un poema llarg en set parts, publicat a la col·lecció Poesia dels Quaderns Crema, Barcelona, 2006, i crec que no ha obtingut cap premi. I el més sorprenent és que me l'haja pogut llegir d'una tacada: un parell d'hores tranquil, còmode, sentint música i observant la meua respiració. Aquesta inusual conjunció de circumstàncies només podia tindre un efecte positiu sobre la valoració del llibre, i tot i que podria posar-me en pla crític sobre els defectes i les bondats de la construcció o l'elecció i iteració, més o menys afortunada, d'alguns temes i motius, o l'ús d'algunes imatges evidents, quasi lexicalizades, em limitaré a posar uns fragments ressonadors.

Terra humil i mortal som un nom sense orgull
una llengua que el temps ha posat de genolls
Tot allò que la pàtria és el món deu ser cert
però el món que jo estim té les costes d'una illa
He vist agres ciutats d'avingudes ferotges
de carrers sense sol de suburbis salvatges
He trescat gratacels de fondària assassina
m'he perdut per molls d'òxid reblerts d'algues brutes
Sé que hi ha llocs d'exòtics paratges de faula
però jo vull tornar al meu Son Bou d'infantesa
He intentat escrivint preservar el temps d'horrors
i dotar de sentit la bondat i l'absurd
Fascinats pel llenguatge encalçam en va el vent
Tot allò que perdura ho funda l'Esperit
Un poema no pot salvar gent de la fam
ni evitar les matances que estigmen la història
Sense trencs fronterers que curtonin la història
fundarem llibertaris la pàtria dels llibres.


Rilke i l'Esperit amb majúscula, la pàtria i la llengua, la infantesa com a Paradís Perdut, l'especulació immobiliària amb la conseqüent destrucció del medi i del paisatge… fins i tot unes cames estellesianes:

Ja no ets l'angelicata midons de Mallorca
que jo anava a cercar en bicicleta i tenia
el perfil més polit que he vist mai i les cames
més alegres que pugui cantar cap poeta


O un esbós de poetica burjassotiana:

No he vingut a parlar insuls del sexe dels àngels
sinó a fer literari un tractat viu d'enyor


i tot sense puntuació i en suposats dodecasíl·labs.
Està divertit i vos ho recomane. Més info sobre Ponç Pons ací: podreu saber de la posició de l'autor sobre el món, la literatura i la vida. A mi em fa molta enveja la caseta que té a Menorca, amb garroferes i figueres paleres: podeu veure-hi alguna foto.
He trobat també aquest post al bloc eLiteratura.

4 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

M'acabe d'assabentar que Nura és el nom fenici de Menorca. Visiteu, si teniu una estona, aquest bloc:
Nuraduna

Begonya ha dit...

Tot un món, ses illes. Molt xul, amadeu.

Begonya Mezquita ha dit...

Li han donat el premi de la crítica! :)

Teresa ha dit...

Sóc una gran admiradora de Ponç
m'agradaria penjar un altra poesia d'ell
----------------
He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l'enfront de Llucalquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven en terra els seus fruits
Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d'antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les sísquies la gent llença faunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S'omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts