La Samarreta

M'he entretingut observant les samarretes dels alumnes del meu institut. És curiós que en temps tan poc propensos a l'escriptura, la immensa majoria d'aquestes peces porten una llegenda escrita, una marca comercial, un grup musical, una frase més o menys enigmàtica. És clar que no es tracta d'escriptura, en tant que proposta d'algun sentit, sinó d'inscripcions buides, aparentment neutres, l'únic valor de les quals és remetre a aquesta o aquella marca, pura i dura propaganda comercial, anuncis de productes fabricats en sèrie. Quan els dissenyadors tenen el dia inspirat llavors es dediquen a fer floritures verbals a costa de la llibertat, l'espontaneïtat i l'originalitat dels joves, per molt que els valors invocats siguen incompatibles amb la compra massiva, els preus de les samarretes i la uniformització del personal. Com el famós Just do it de Nike, que era com un “pensat i fet” amputat de la imprescidible primera part, i plantejat a més de manera imperativa, o aquell anunci televisiu encara més destrellatat que deia “No pienses. Dispara” i que no sé si publicitava una pistola o un mòbil. Una versió autòctona del primer el va transformar en un divertidíssim “Just d'oït”, prodigi de subversió antipublicitària, però és una llàstima que el segon no es convertís mai en un “No dispares. Pensa”, tan escaient per als temps que corren. El cas és que m'he entretingut observant les samarretes estudiantils, el cent per cent de les quals (i es diu prompte) estaven escrites en anglès! Mosquejat, he ampliat la prospecció a l'autobús i al carrer i entre gent d'edats diverses i el resultat ha estat idèntic. L'anglès convertit en l'idioma de la transparència, no conflictiu, ideal per al camuflatge. Després dels màrquetings i dels fútings van venir els vuèlings i els bícings i ja som a les portes de l'harmonia universal sota l'ègida de l'Imperi. Ho he comentat als alumnes i han fet cara de no haver-se'n adonat, com és natural. Els valencians ja hi estem avesats, a aquestes suplantacions, però no sé com s'ho poden empassar els castissos de la hispanitat i els teòlegs del trilingüisme.
Manel Rodríguez-Castelló, diari Levante 28-X-07