Poema de tardor (II)

Esperar la nit i escoltar els grills, filòsofs de la foscor,
germans grans, crescuts al carrer del poble on
lligams i llengua ens han fet sòlids, profunds
com l’arrel de l’olivera.
Esperar la nit i escampar la boira,
oblidar el deliri amb mal d’ulls
per cada mentida, ametlla amarga el darrer mos,
com qui visita els pasadissos d'un malson
que sobrevola la cambra, un fantasma sense veu.
Esperar la nit i apuntar al centre del túnel
una vegada i una altra i encara, sense llençols,
quan el dia m’habita, romandre
al jaç nítid de les paraules, les d’anar per casa.
Dese l’equipatge a l’armari, desendreçada
la sensació d’haver perdut el vers al portal,
només presa de tacte i mirades
que acaben al final de l’escala, un dia més,
tot esperant la nit.