Una illa

Com ja sabeu, el passat 14 de desembre la Begonya Mezquita presentava una nova publicació, Una Illa, a la col·lecció Razef d’edicions 96, un quadernet amb quinze poemes escrits entre 2001 i 2006. L’acte de presentació tenia lloc a la llibreria Railowsky de València -una llibreria prefnac, amb alguns volums de fotografia i tipografia temptadors– i es feia conjuntament amb un altre llibret de la mateixa col·lecció, una selecció de la traducció que Marc Granell ha fet, o està fent, no em quedà clar, del Pianissimo de Camillo Sbarbaro, un poeta del qual no n’havia sentit parlar mai, la qual cosa no m’estranyà gens, coneixedor com sóc de les llacunes de la meua formació. Sembla que era un home ben trist, especialista en líquens, i que s’espantava de la seua impossibilitat per a commoure’s davant la bellesa de l’univers revelat. Amb això va anar fent uns poemes ben tristos que les ratlles tortes de Déu van dur a la mateixa taula camilla on s‘asseia la nostra Begonya. Com en una bona sessió d’espiritisme, havien concorregut aquells i aquelles mèdiums a invocar fantasmes i ectoplasmes, davant un públic mig escèptic i mig crèdul.
Com que la ment és un escànner que no té aturador, aquella juxtaposició en el temps i l’espai es prestava a la comparació, a revelar les connexions ocultes que, per semblança o contrast, hi hagués entre aquells dos poemaris. Així, Maria Josep Escrivà va intentar enunciar una clau d’interpretació dels poemes de Begonya a partir de la desesperació vital de l’ésser que s’aferrissa a la poesia com a taula de salvació. Li venia a güevo l’al·legoria del nàufrag que, enmig de l’embat oceànic, arriba a l’illa del poema. Manel, Rodríguez-Castelló, rebullia com cassola al forn a la seua cadira.
Justetament, mentre Begonya Pozo, la presentadora de la traducció de Granell, també present, tot i que mig ectoplasmàtic, llegia els poemes greus de l’Sbarbaro, a mi em venia que als poemes de Begonya, Mezquita, no hi havia gens d’aquella gravetat, ni d’aquella pompositat, tot cal dir-ho. Després ho explicaré millor. Si puc.
Després va seguir la lectura per part de Begonya, que va estar tan bé com sempre que llig en veu alta, amb aquella dicció cristal·lina que li n’ix, com si tinguera un forat en la butxaca i, inadvertidament, li anaren caient els versos.
I ja tenia jo mig pensat l’articlet que havia de fer per a La paraula nostra quan, en això, Manel va eixir, rei moro, amb el trabuc carregat. Contradigué a l’Escrivà, la interpretació de la qual li havia semblat fàcil i poc compromesa, enginyosa i avant. En els versos de Begonya no hi ha, vingué a dir, una línia de pensament deliberada que permeta la seua lectura com una al·legoria sinó que, més aviat, es tracta d’una poesia de l’experiència lligada al cos, al moment viscut. Això fa molt difícil articular un discurs crític, descriptiu o reflexiu, sobre ella i que, era evident, l’Escrivà no se n’havia reeixit. La dona es defensà: el discurs crític podia ésser autònom, de manera que el poemari seria no un text sinó un pretext per al discurs personal, la relació del qual amb l’objecte que el suscita seria només circumstancial.
Escric ací de memòria, per tant no us agafeu les meues paraules com a transliteració del que allà es va dir perquè segur que es podria ser més exacte i fidel, però crec que la idea anava així.
Begonya, per ajudar, va argumentar que els poemes publicats passen a tindre una entitat independent a l’autora, que ella lliura el poema tal qual i el lector se l’apropia i en reformula el sentit, i que això és del tot lícit. Ella observava des de la barrera com els crítics torejaven els miura.
Aleshores, per emprenyar o per engrescar, el Joan Navarro li demanà què volia dir aquell desafecte cap a l’obra pròpia, si no hi havia d’haver cap responsabilitat o relació amb l’obra acabada, com amb els fills fadrins quan són emancipats.
Es van dir més coses i totes elles interessants: que si als poemes de Begonya hi ha un recerca del sentit, amb isotopies que es reiteren i acoten la realitat (dona, illa, primavera), que si m’he enamorat de tu quan he llegit el teu llibre, que si què fem embolicant la trona i que estigueu tots un poc empanats…
En eixir m’estava pixant molt i em vaig perdre aquelles últimes paraules que precedeixen els comiats, les besadetes i els hem de parlar, quan sovint encara hom aporta un poquet del millor que se li ha quedat sense dir.
A mi em va semblar que s’havia sobrevolat el great mantecao dels límits del llenguatge per a expressar i contindre la realitat alhora: si parlem del discurs, descrivim una realitat o en generem una altra? És viable un discurs crític sobre el poema que no siga al mateix temps un discurs autònom per ell mateix?
En aquests temps de pensament feble, tot es val, però entenc també l’exigència de rigor que Manel exposava, i crec que és desitjable aquell mullar-se, comprometre’s, que el poeta alcoià demanava a l’hora de parlar d’una poesia tan poc aprehensible, aparentment, com la de Begonya.
Si haguera de definir la poesia de Begonya, jo diria que és una poesia de dicto, no de re. Tot i que es pot trobar uns temes que es van repetint al llarg del poemari, –la dona, vinculat al tema de l’espera i el pas del temps, les estacions de l’any, el record, la gana, el desig– el que articula tots aquests temes i la seua poesia no és la voluntat de reflexió coherent, de cerca d'una explicació, sinó el punt de vista amb què són tractats i la textura lingüística que els recobre i conforma.
I quin és el punt de vista? Ja li vaig dir en una ocasió, fa uns anys, quan va tindre l’amabilitat d’ensenyar-me una versió d’aquests poemes, que em semblava sentir la veu d’una xiqueta en els seus poemes. Aquella xiqueta viu l’experiència de la vida amb l’ensurt, la sorpresa, la fascinació dels infants que viuen cada fragment de vida com un acte autoconclús, com el xipolleig de la llum en l’aigua, que deia Carner. El pensament globalitzador d’aquesta experiència encara no ha cuallat i l’únic element estructurador i revelador rau en el llenguatge que l'expressa, el poema:

i la paraula que fa d’espasa
cenyida al no-res […]

com diu a "Una illa", el primer poema del llibre (p. 13), tipografiat en cursiva, i que fa de marc, separart de la resta, o com diu després, a “Fragments” (p. 21),

com brases torna el verb, crea claror.

Però malgrat aquest sentit que el llenguatge, la paraula, atorga a l’experiència, aquesta roman intocada, impenetrable

Tot s’esdevé en aquesta illa, malgrat l’acer,
la por i l’espera continuada.

Aquesta experiència pot ser negativa, com la por o la fam, però a vegades és una font de plaer i alegria, sovint vinculats a la sensualitat del gust, de la pell o del joc,

Camines la terra cercant mitja vida,
arribes d’hora i culls fruita madura.
D’amagat, entre els bassals del port
toques batecs d’un bon presagi.

O també,

Pren aquesta veu, sol solitari, fes conjurs
de nèctars i crosta de mel, la fulla més verda.
Alegrem-nos, fem foc i fem joc encara.

En qualsevol cas, no és el punt de vista d’una poeta que cerca el sentit d’una experiència dolorosa i que ha d’exorcitzar dimonis bastint un discurs monolític. Els “sobrevivents en tempestes de foc” són els fragments rescatats de l’experiència viscuda i que formen un discurs, fragmentari ell mateix, en l’illa que és el cos. El símbol de l’illa em sembla més el lloc del recolliment i de la distància des del qual es pot parlar, que no el lloc de l’aillament i la separació dolorosos, de l’exili, car sempre hi ha els ports i els molls, on hi ha comiats però també, sense dubte, hi ha d’haver retrobaments, retorns:

CREPUSCLES

He tornat als llocs d’abans,
barques vora mar, crepuscles,
criatura absent, de tacte escassa.
He de fer com la paraula silenci.
Llavors, temerosa que no siga prou
evocaré els molls
i els comiats, recomptaré
una a una
les síl·labes d’aquest naufragi.

I abans, a “Dia Blau” (p.30), hi ha naus que van i venen, la qual cosa no ens parla d’un isolament absolut:

Prenc una veu, rastre de la nau que s’allunya,
toque pedra perquè les mans volen, navegue
i apareixen llaços que ara em delaten,
[…]

No sé si us heu demanat què fa Begonya quan no es troba entre nosaltres. Si es fica en la pell de la poeta, és com si se n’anàs en una illa on una nena habita, amb els seus records i les seues sensacions. Aleshores la poeta agafa un grapadet de petxines i en fa un poema a la sorra amb elles. La poeta és, però, una dona, i el mot dona, dins el context de la literatura catalana contemporània, es lliga a la nissaga de poetes que han construiït un discurs de reivindicació de la condició i l’experiència de gènere: l’espera, com a l’arquetip de Penèlope, és una de les experiències constitutives de la condició femenina. I això, que està tan present en Mezquita, sovint apareix a junt a un record de la infantesa: la dona que evoca l’experiència de la nena en un món femení de veïnes, de carrer, de menjars, d’olors, de sensacions, i del que són absents els hòmens. Vegeu aquestes estrofes de “Dona que esperes”, ( p. 18) un poema que em sembla emparentat no sols amb M.M. Marçal, com és més evident, sinó també amb V.A. Estellés i el poeta saguntí Jaume Bru i Vidal):

Dona que esperes com en altre temps.
Adés adés que et deixaves anar:
l’olor de la roba neta,
el silenci puntual del migdia
i la fam que en deien el pecat solitari.

Dona que esperes com el fred.
Ets tardor quan moren els pàmpols
amb gust de moniato i ratafia,
sonen veus i veïnes a la plaça del poble,
generós primer de novembre.

L’exili que apareix a “Cigonya del terrat” (p. 17) em sembla també una metàfora de la distància en el temps dels fets viscuts i no té la càrrega dolorosa del desarrelament forçat, sinó que expressa el moviment temporal com un fenòmen natural, no necessàriament negatiu, igual que la migració estacional de la cigonya:

CIGONYA DEL TERRAT

Cambra del record,
la lluna era a trenc de plata, esborra’m
els traços dels núvols canviants.
Sense música hauré d’evocar
els perfums d’abril,
la pluja als vidres, la llum,
una terrassa a poqueta nit.

Ona sense nom, cigonya del terrat,
ets exili d’anys
i cel de diumenge,
només un viatge cap al nord
entre andanes nues,
finestres desvetllades,
veus que deixen traç
com els núvols que passen.

El curs de les estacions és el curs de la vida amb els seus ritmes, que fecunda la terra –altre símbol de la femineïtat– i la renova. A la poesia de Mezquita aquest ritme es barreja amb instantànies, fragments d’experiències concretes descontextualitzades que estilitzen el discurs fins a l’abstracció. Aquest acabat abstracte dels poemes es basteix sobre un lèxic curosament elegit, però que no s’allunya quasi mai del registre estàndard i que evita el recurs fàcil del cultisme preciosista, i una sintaxi fragmentada, a vegades basada en la juxtaposició dels sintagmes sense connectors lògics.

ULL DE GEL

Ull de gel et diré,
rec fresquíssim a les faldilles,
pupil·la, fas fred a l’hora bruixa,
bosc ple de llops, ametlla oberta.
Ombra et diré,
cames que deixen rastre
i llibre en blanc, després de tot,
assaig de llum que abraona.
Porta oberta et diré,
intèrpret sense horitzons,
torsimany que nega les cendres,
hereu i vampir sense brides.

Begonya Mezquita té el do de la paraula. El més paorós de tot és que no sols sembla que els poemes li isquen amb aquella naturalitat i elegància. És que en realitat li ixen així: obre la boca, o agafa el macintosh, i en ragen els decasíl·labs. Hi ha poetes que assoleixen aquesta fluïdesa a costa de molt de treball i de molta perseverància. No crec que siga el cas de Mezquita. Imagineu-vos el dia que es tanque de veres i es curre un llibre amb el compromís radical que el seu talent es mereix: no hi haurà prou premis literaris en la literatura catalana. I aquesta premonició vol ser de tot menys sabó.