Pels carrers de Xàbia
És de suposar que coneixeu el plaer d'obrir un atles per una pàgina qualsevol -posem per cas la 267 de l'atles de l'Enciclopèdia Catalana: Madagascar- i deixar anar l'esguard pels mots estranys, desconeguts i inesperats que omplen aquell racó: el riu Kitamby, els pobles de Faritsiho i Miarinarivo, el cim de Vazabe (1779m) o la platja de Mahanoro. És semblant al plaer de fer girar una bola del món i aturar-la de manera atzarosa amb la punta d'un dit.
Una de les coses que faig cada vegada que passe uns dies a l’apartament que té ma mare a Xàbia és obrir el plànol i visitar-ne els carrers. Vull dir...des del sofà estant. El carrerer de Xàbia és un autèntic tresor ple d’evocacions. En aquest poble de la marina alta, al sud del Cap de Sant Antoni, trobarem dues maneres d’anomenar carrers: la caòtica dels barris antics i l’ordenada dels nous.
Al primer bloc pertanyen els carrers del poble i de duanes del mar (el port). El centre històric és un autèntic caramull de mots religiosos, locals, maulets i botiflers. Des de la plaça Marina Alta pots seguir per l’avinguda Príncep d’Astúries fins la plaça del Convent, trencar a l’esquerra per la ronda Colom, tornar a girar a l’esquerra per la ronda Sud i arribar, tot creuant la plaça Joanot Martorell, a l’avinguda Amanecer de España. Ai. Les duanes del mar ofereixen un passeig molt semblant: els carrers Doctor Flèming, Verge del Loreto i Triana uneixen l’avinguda de Lepanto –ací, si us ve de gust, podríeu imaginar-me amb vuit anys i una bici aprofitant el pendent lepantí- amb Jaume I. D’una manera simbòlica, a primera línia de platja, passejarem per l’avinguda de la Marina Española. Ai. Però el que més m’agrada és passejar –hi insistiré per si algú se n’ha oblidat: des del sofà- per les zones noves. Xàbia ha optat per tematitzar grups de carrers. I resulta d’allò més entretingut i agradós deixar anar els ulls per aquests noms.
Som-hi a l’extrem sud de Xàbia. Al cap de la nau. Si voleu arribar a la Cala Blanca no us queda més remei que voltar pels carrers Truita, Esturió, Fartet, Anguila, Barb o Samaruc. Una mica a l’interior d’aquesta cala estan els carrers botànics: del carrer Llorer arribes a l’Heura, que fa un gir de180 graus i s’obre en dos: el carrer Morera –un atzucac- i el Begònia. Només uns segons dura el dubte i ja seguim pel segon fins arribar al carrer Lligabosc des d’on tenim una magnífica vista dels carrers Ortiga, Figuera, Pebrella, Fenoll i, allà lluny, el carrer Esbarzer.
Aniríeu errats si pensàreu que tota la nomenclatura fa referència a la fauna i flora. Hi podeu trobar una zona amb tretze carrers paral·lels –cap no els creua- que comença amb Mantegna i Magritte i acaba amb Degas i Cezanne. En cas que estiguéreu interessats en la pintura més antiga –Da Vinci, Bruegel- us veureu obligats a creuar la zona dels carrers amb noms de llacs: Oulo, Saimaa, Mitchigan...
Per descomptat que els escriptors –estirats ells- són darrer del Club de Golf Jávea (sic): hi trobareu des d’Homer a Genet, tot passant per Poe, Rimbaud, Twain, Baroja, Capote o Verne. De catalans, no cap.
Els músics –persones de tarannà esguardenc i descansívol- ocupen tot l’espai entre la Granadella –amb noms ornitòlegs com ara Falconet, Teuladí o Trencapinyols- i la Cala Blanca esmentada adés. És a dir, es troben al bell mig de les zones conegudes com a Balcó a la Mar i La Migdiada. Hi trobareu els noms que tothom i totdon espera: els carrers Mozart, Bizet, Debussy, Albéniz, Mahler... El que fou tota una sorpresa va ser trobar carrers dedicats a compositors contemporanis: Berio, Boulez, Varesse –entre Rossini i Halffter-... Que tu on vius? Doncs jo al carrer Alban Berg. Però si som veïns, mira tu peraon, jo tinc la caseta a l’Anton Webern!
Des del carrer Samuel Adler hi ha –deu haver-hi- una vista molt profitosa a la Platja Ambolo. (Que potser havíeu sentit mai una denominació més explícita?).
Com no podia ser altrament, quan m’estic a Xàbia, visc a l’Avinguda del Furs entre l’Avinguda Ausiàs March i el carrer Vicent Andrés Estellés, paral·lel a Joan Fuster i Enric Valor. Però no us feu il·lusions, cinquanta metres més enllà està la caserna de la Guardia Civil.
5 comentaris :
A través d'una reflexió tal, de carrers i noms, ho pot traure interessants conclusions, sí senyor. Lo país nostre és tan sucós!
Conec Xàbia dels anys en què la meua germana hi feia classes. La visitava sovint i compartia amb ella la llum de la casa oberta al mar on vivia. La platja de l'Arenal, els xiringuitos i, sobretot els llocs secrets de la rodalia: les cales bolistes, la Betibo, les ensaïmades d'una granja on preníem café, les botigues, la textura de l'arena clara... Ho recorde com si fos una pel·li: Mort a Venécia, per exemple, perquè estava una miqueta malalta i m'ho prenia rotllo balneari.
M'ha agradat la idea dels passejos del sofà estant. Qui no es consola és perquè no vol. Besaetes, Àlex.
Els noms de carrers tenen un algu que els fa evocadors. Recordeu aquell poema de l'estellés que recitava carrers de valència? -per cert que esmentava, com no podia ser d'una altra manera, el carrer on vaig viure fins els 25!: el carrer Doctor Gil i Morte-
Altrament, en una ullada et fas una idea de la història del lloc i del merder que tenim els valencianets al cap.
I la idea de fer blocs de carrers amb noms relacionats em resulta d'allò més bonic. Postís, si voleu, però preciós. Us propose un exercici bellíssim: quin tema triaríeu per a un grup de carrers? I quins mots concrets? -per si alguna vegada guanyem-.
Mercis, per cert, al desconegut/da que m'ha resolt el problema del tipus de lletra del paràgraf inicial. On jo veig problemes, algú hi veu reptes. Perfecte.
No sé si sabies que al carrer Gil i Morte és on vivia la família de la seua muller. Allà anava el Vicent a buscar-la abans dels festejos que tingué a bé compartir amb tots nosaltres. El nom del pobre doctor Gil i Morte passarà a la posteritat tot evocant semen vessat per terra.
Un dia vos contaré, si escau, com vaig perdre això en un cantó de Gil i Morte amb Vila Barberà.
Gràcies, amadeu. Desconeixia la importància d'aquest carrer més enllà del fet d'haver-hi viscut jo. Cosa remarcable.
No sé com conviuran tots els meus records innocents al carrer gil i morte amb els vessaments masculins i altres records amadeuencs que prometen ser sucosos. Supose que saps que a eixe cantó hi ha ara un forn. Lloc típicament amadeuí. Tinc entés que a aquest carrer també hi va treballar cert tipògraf acabat d'eixir del joan de garay. O això m'han assegurat.
Sí, conec ben bé aquest plaer. I el d’obrir un diccionari o enciclopèdia per una pàgina qualsevol i fer meua alguna paraula durant uns minuts. I després una altra, i una altra més. I anar teixint una xarxa de paraules que l’atzar i el meu dit índex s’han encarregat de cosir.
Alguns dels noms que esmentes són bonics d’escoltar i de viure-hi. Imagine una carta adreçada al meu mon i a sota, carrer Farigola o carrer Samaruc. La realitat però, m’ha imposat un altre nom més lleig: no sé a qui correspon el cognom que dóna nom al meu carrer. Un cavaller amic del Cid? un torero? un apassionat de l’arqueologia? un lletraferit? un alcalde presumptuós? una dona?
M’agradaria, amb Sabina, traslladar-me al barri de l’alegria.
Talment a la plaça del diamant.
Un post preciós, Àlex.
Publica un comentari a l'entrada