Balada per Mikel Laboa

El temps no és només fugisser i dèspota –per continuar amb una de les meditacions més insistents dels nostres blocaires– sinó que amaga zelosament alguns tresors imprescindibles. És la sensació de quan descobreixes, posem per cas, Mikel Laboa. I tantes coses (posem-hi també Brassens, ja que de cançó parlem)! Et dius, com és possible que haja viscut fins ara sense això? Com hi he pogut arribar tan tard? És el temps, que ha fet que una fruita estiga madura per a tu en aquest moment just i no abans, ni després. Ara ja ho saps, la fruita cau quan i com ell vol. Allò que en diem cultura només val al capdavall quan esdevé una experiència íntima, quan es transforma en la destral capaç de trencar el gel de la mar que habita a l'interior de cadascú, com volia Kafka. No hi ha temps per arribar a tants ports, ens diem. Per tant, allunyats de l'esnobisme compulsiu de la novetat, l'únic que hem de fer és procurar tenir sempre les portes obertes, estar disponibles per quan el temps decidirà atorgar-nos el do del gra salvat de l'univers de la palla. Al capdavall, amb les coses que realment valen la pena el temps no pot fer-hi sinó incrementar-ne el valor. Em passa cada dia amb les bones lectures i molt de tard en tard amb la música. Com que no sent música gairebé mai –aquest laisez faire tranquil que em manté en forma la disponibilitat–, quan me la trobe gravada o, millor, en directe, se'm converteix en una experiència iniciàtica, commovedora, radical. Deixar que, en silenci, el temps vaja tramant les seues històries, que el temps ens despulle del que creiem saber i ens faça accessibles a certes coses.



Vaig escoltar Mikel Laboa en un d'aquells aplecs a la Plaça de Bous de València de finals dels setantes? Era el Txoria txori la cançó que em cantava aquell basc de Durango, Agustín Mendiola Gorospe, mentre anàvem, vestits de soldats, en un camió pels camps de Badajoz? En qualsevol dels casos, l'autèntic descobriment es va produir fa tres anys, durant un viatge per Euskal Herria. L'impacte va ser immediat: aquella tristesa harmoniosa en la veu nasal de Laboa, aquella poesia imperible de les coses senzilles, la musicalitat de la llengua basca. Laboa fonia d'una manera que em va semblar extraordinària el vell i el nou. En les seues cançons convivien sense estridències elements del més pur atavisme amb d'altres d'una absoluta modernitat: estaven fetes de pedres, d'arbres i rius, de mar i viatges, de cels i verds. L'ocell, el poema de Joxan Artze, és d'una delicadesa que posa la carn de gallina. Estimar de veritat és acceptar la llibertat de l'altre, i això val més que posseir. Ací teniu una magnífica versió de la cançó.

Txoria txori
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

L'ocell
Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així
hauria deixat de ser ocell
i jo…
el que estimava era l'ocell.

Arran de la mort del cantant basc el passat 1 de desembre, als 74 anys, m'he fet un fart d'escoltar l'àlbum Hamabi, de 1989. No us perdeu per res del món la cançó Aintzinako Bihotz (una cosa aixi com Cor atàvic). La lletra és de Bernardo Atxaga. Sobre un fons repetitiu de piano i trompeta i amb una estructura circular que té vocació d'eternitat, la veu de Mikel Laboa alça un himne d'una força contorbadora. No n'he trobat cap vídeo ni sé com reproduir-vos-la, però podeu seguir-ne la lletra en aquest bloc.
I ja em direu si la fruita era prou madura.